***
Quan he arribat, he sorprès la senyora que neteja els despatxos, que s'ha endut un ensurt. Estan acostumades al silenci i a no trobar-se ningú aquelles hores. M'ha preguntat si feia fred i hem parlat una estona d'aquestes coses del temps i dels desplaçaments matinals. Al final m'ha dit:
- Me llamo M.
Jo li he dit també el meu nom. Ha estat una conversa inesperada i agradable.
***
Diario de un editor con perro, de Julián Rodríguez. Tot just començat ahir, però m'adono ja que és d'aquells llibres que tens ganes de tenir un moment per tornar a agfarar-lo. E. me 'l va recomanar i aquesta ressenya de José Luis García Martín em va acabar de convéncer. De moment, l'indret on transcorren aquestes petites històries, aquesta casa a les muntanyes, em provoca enveja.
***
I diu García Martín en l'esmentada ressenya una veritat que sovint passa desapercebuda: Los autores no escriben libros, sino la materia prima de los libros. Los libros, aunque un solo nombre figure en la portada, son siempre obra colectiva. I, efectivament, ara tenim tendència a mesclar papers i funcions, però veig molt necessari preservar aquesta col·lectivitat de l'obra, amb autors que escriguin i editors que converteixin aquests escrits en llibres. El que succeeix és que moltes vegades l'autor es troba sol amb els seus papers abans d'aconseguir cap contacte amb un editor que sigui capaç de guiar-lo i acompanyar-lo.
***
A diferència del llibre de Rodríguez, se'm fa difícil trobar el moment d'acabar els últims capítols de Els amants de Coney Island, de Billy O'Callaghan, un llibre admirablement ben escrit, amb un plantejament i un argument prometedor, però que, no sé ben bé per què, se m'ha acabat ennuegant.
Feia temps que no em trobava amb una escriptura tan precisa i delicada amb els detalls, plena de virtuosisme, com la d'O'Callaghan. Al mateix temps, la història resulta atractiva i versemblant, amb una argumentació ben travada, però ni això ha acabat impedint el meu desinterès final.
***
De cop i volta, han marxat els núvols, s'ha reobert el cel blau i ha reaparegut la lluna, més gran i translúcida, jut entre els pals de les banderes del camp de futbol. Els mars de la lluna tenen la mateixa tonalitat que el cel blau, els núvols blancs, tocats pel sol matinal, tenen agun reflex rosaci.
***
Surto quasi de buit de la Central. No trobo ni l'últim número de la Revista de Occidente, que porta un especial sobre el Salon de los pasos perdidos, ni 1922 de Rivero Taravillo, que encara no ha sortit, ni Feria d'Ana Iris Simón, ni la traducció de Todó de L'educació sentimental, que, pel que veig, és quasi introbable. Al final, m'enduc només l'esmentat Diario de un editor con perro.
***
Un desengany porta sempre implícit un engany. La pròpia paraula no pot ser més clara, però sovint no en som conscients.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada