***
I encara més: retornar a allò que ens il·lusionava abans. No em refereixo només a abans de la pandèmia, sinó també a fa quinze o vint anys. M'ha vingut al cap el nom d'una pàgina web que consultava, galaxidion, que recopilava totes les fires i mercats de llibres vells de França. L'he buscada i està desactualitzada, però n'he trobat una altra: recollia un parell de fires de pobles propers a París. Però segur que en vindran més. I ens farem PCR o el que calgui, però tornarem al país veí. Ben aviat.
***
Llegeixo el diari: una pèrdua de temps.
Però almenys no m'omple de mal humor com llegir tuits i digitals. I aquesta és una altra cosa a la qual hem de renunciar: tornar vint anys enrere.
***
Després de dinar surto a caminar. Pregunto a l'À. i l'N. si volen venir. Com que estan tancats a les seves respectives habitacions, faig un crit a peu d'escala:
-Algú vol venir a caminar amb mi?!
I si la resposta a la pregunta fos el resultat d'un referèndum diríem que hi ha hagut una participació del 50% i un 100% de vots negatius.
***
El balanç de la caminada -el circuit habitual fins l'Aregall- ha estat la feliç constatació de que el dia ja s'allarga, que avui tots els gossos estaven nerviosos i bordaven molt, i que no feia tan fred com ahir. He vist tres o quatre gaigs i m'he trobat de cara un genet, just davant del molí. La imatge del cavall davant la façana de pedra era bonica.
***
Després de setmanes de mals resultats en la lectura, la sequera es va trencar just abans de Nadal. Va haver de ser un valor segur -com els ariets que aconsegueixen trencar empats irresolubles: Azorín, amb Un pueblecito, Riofrío de Ávila, que tenia pendent. Després va venir Evelyn Waugh, amb Un puñado de polvo, que comença magníficament amb la seva crítica satírica de l'alta societat anglesa però que intueixo que l'autor no va saber com acabar i, en la meva opinió, es perd amb una història final amazònica, imprevisible i delirant. I seguim amb l'edició d'Alba del gran clàssic de Flaubert, traduït com La señora Bovary.
Hem tornat a agafar el bon camí de lectures.
***
I el llibre d'Azorín és d'aquells per subratllar-ne fragments i fragments. El fil del volum és la lectura d'un llibre vell trobat en una fira de títol tan llarg que no reproduïrem.L'autor, Joaquín Bejarano, capellà de Riofrío, a qui Azorín acaba comparant amb Montaigne. Per triar un fragment, escollirem precisament aquest:
Nuestro autor es un pequeño Montaigne de Riofrío de Ávila. Nuestro autor ha leído muchos y variados libros; tiene una viva curiosidad intelectual; ama todas las novedades y bizarrías del pensamiento; gusta, al mismo tiempo, del platicar ameno, agradable y ático; le place también la vida dulce, suave, discreta, sin gustos estrepitosos, pero sin molestias, incomodos y amarguras. No tiene prejuicios tenaces.
Què no donaríem per ser descrits d'aquesta manera!
***
Més Azorín. Sobre l'estil, aquesta explicació finíssima:
¿Que cómo ha de ser el estilo? Pues el estilo... mirad la blancura de esa nieve de las montañas, tan suave, tan nítida; mirad la transparencia de este regato de la montaña, tan límpida, tan diáfana. El estilo es eso; el estilo no es nada. El estilo es escribir de tal modo que quien lea piense: Esto no es nada. Que piense: Esto lo hago yo. Y que sin embargo no pueda hacer eso tan sencillo -quien así lo crea-; y que eso que no es nada, sea lo más difícil, lo más trabajoso, lo más complicado.
I això em fa pensar en la concepció que tenia Pla de l'escriptura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada