Un matí

Avui he anat a la Sala, la casa on va néixer Serrallonga, a Viladrau. Després de creuar un rierol amb el cotxe, cosa que sempre té un punt d'aventura una mica far west, l'he aparcat al costat de la riera de Sant Segimon i he fet un bon tros de camí a peu. Feia fred -el sol era excessivament tímid avui- però la bellesa de l'entorn compensava tots els inconvenients. Això que a l'inici, des d'una mena d'espai hípic s'emetia una música d'aquesta en què la veu es distorsiona amb autotune (crec que es diu així) que resultava absolutament desagradable i fora de lloc en aquell paratge. El sentit comú no acostuma enganyar i hauria de fer veure a qualsevol persona que aquella música allí és sobrera i impròpia. Crec que finalment s'ha imposat aquest sentit, perquè l'he deixada de sentir ben aviat.

El camí avançava en paral·lel a la riera, tot i que a una certa distància. Ens hi separaven uns camps verds on pasturava algun cavall. El cel era enterenyinat i el sol, esmorteït, com un far en la boira. Han volat un parell de gralles. Els darrers contraforts del Matagalls s'imposaven, al fons, com una paret. El camí creuava un bosquet d'alzines i roures. En la paret de les muntanyes de pedra s'hi veien alguns grups de faigs, nusos d'hivern, que ressaltaven entre el verd fosc dels arbres perennes. En un revolt, he vist per primer cop la casa, dalt d'un turonet, forta i imponent, tota pedra. Era una imatge preciosa, fotogràfica -una llàstima que no dugués la càmera-: uns arbres de ribera sense fulles amagaven una mica la Sala, que emergia dalt del turó, a contrallum, i al fons l'enorme mola de pedra de les muntanyes: la muntanya d'ametistes.

M'hi he anat acostant, fins arribar-hi. Quan era per allà, ha arribat un home amb un tractor, qu l'ha aparcat en una mena de cobert, però m'ha quedat el dubte sobre si està habitada i he pensat si acabarà perdent-se també, com tants altres masos d'aquest país. De prop, he pogut veure més bé els detalls de la casa: la torre de defensa, els porxos encarats al sud, els murs de pedra de diferents formes i colors... Però m'ha quedat gravada la visió inicial de la casa vista des de lluny, valenta i sòlida, com un estendard.

***

Després m'he arribat fins Viladrau, on he recorregut amb el cotxe, patint una mica, un camí costerut i irregular que m'ha portat a Rusquelles (o Rosquelles). Recordava que aquesta casa, pertanyent a la família Bofill, sortia a El vel de Maia de Marià Manent. Manent la considerava un indret de pelegrinatge literari, on trobar l'esperit de Guerau de Liost, i la comparava a les cases de Keats o Goethe. Arreu hi ha l'empremta de la personalitat poderosa de Jaume Bofill i Mates: la decoració de la casa, els mobles, els petits detalls, reflecteixen la curiosa mescla d'aquell noble esperit, fet alhora d'austeritat i refinament, de franciscanisme i sibaritisme, escrivia.

No hi havia ningú; tampoc cap tanca que hi impedís l'accés. Un vell safareig o estany de pedra, buit, d'una gran elegància, m'ha donat la benvinguda. M'he apropat a la casa, amb una certa recança, sabent que no deixava de ser un invasor. He mirat de respectar el silenci tant com he pogut, caminant amb cura i m'hi he estat tan sols un instant, mirant-la de lluny, amb el mínim grau possible de tafanerisme. He resseguit els detalls: un gran castanyer a l'entrada, una llinda, relativament nova, que donava la benvinguda amb la inscripció Ave María Puríssima, i el que més m'ha cridat l'atenció, una petita taula de marbre, rodona, com de bistrot, acompanyada de dues cadires de jardí de ferro, just al costat de la casa, des d'on es veien, al fons, les grans muntanyes fosques del Montseny. Un espai senzill i lleu, calm i elegant. I he pensat que, en aquests temps d'ostentació que vivim, l'autèntica riquesa era allò: aquella tauleta amb aquelles cadires, aquella casa antiga i austera, aquelles vistes, aquell aire.