Podria fer-ne un paral·lelisme amb la pintura. Reconeixent-ne tots els mèrits tècnics i d'expressió artística, la temàtica habitual barroca amb predomini d'escenografia mitològica o bíblica no em diu el mateix que la simplicitat i el classicisme dels interiors de Vermeer o de Hooch o, fins i tot, que els fons dels retaules dels primitius flamencs o les escenes camperoles de Brueghel el vell. Constatar -ser plenament conscient- que el pintor ha captar la realitat d'un moment antic transcendeix la pròpia creació artística.
Tornant a la novel·la i, per tant, a la ficció, el que m'arriba a atreure sempre més és allò que enllaça amb la realitat i que provés de la realitat: el pensament d'un personatge, el plantejament d'una situació, la descripció d'un entorn familiar, social o geogràfic... Per això, em costa més gaudir de les novel·les llunyanes -en el temps o en l'espai-, perquè molts d'aquests referents se m'escapen. Així, per exemple, de la descripció de la vestimenta d'un cavaller del segle XIX difícilment podré extreure'n conclusions sobre el seu caràcter o extracció, a diferència del que succeiria amb una novel·la més recent.
I bé, ja sé que d'aquestes reflexions n'acabaré traient algunes converses polèmiques. Quedi clar, que això no constitueix cap tesi; ho visc bàsicament com una mancança.
***
Tot i que en el cinema m'interessen més els arguments que en les novel·les -perquè el visc més com un entreteniment- si m'assec davant la televisió també acostumo a deixar-me endur més per allò que és real: informatius o documentals.
***
Passant amb cotxe per la ciutat. Aturat en un semàfor, veig la següent escena: una dona gran d'esquena asseguda en un banc. Només li veig el cap blanc. Del forn que hi ha al davant en surt un home d'uns cinquanta anys, envellit, caminant amb una crossa, amb dificultats. M'imagino que deu ser el seu fill. S'hi acosta i parlen. És una imatge breu, dura uns vint segons, però em fa pensar en com deu ser la seva vida, on i com deuen viure, si passen dificultats, si arriben a ser feliços... Fins que el llum es posa verd.
***
Una mica més enllà veig passar una noia, d'uns vint anys. No és gaire alta ni va ben vestida ni crida especialment l'atenció. Però veig en les seves faccions -perfil ben format, ulls negres- i en el seu posat decidit, un gran poder. Aquí no hi ha ni semàfor, és un instant.
***
El centre de la ciutat -la rambla de Catalunya i, encara més el passeig de Gràcia, em resulten en canvi monòtons. Les botigues de luxe -algunes amb cua al carrer- i els individus que les visiten em semblen, en la seva majoria, profundament vulgars. El benestar d'aquests carrers em resulta tediós i ensucrat com un torró de crema.
***
Sense gaire fe, envio un poemari antic a un parell de concursos, com qui compra una butlleta de loteria. Em sorprèn, i m'exaspera, que em demanin que l'original sigui escrit a doble espai. En un poema mínimament llarg, escrit en un document de word, el doble espai en dificulta la lectura, fa perdre la perspectiva.
Em passo el doble espai pel folre dels pantalons.
***
Els divuit anys de l'À. em fan pensar sovint en els meus divuit anys; el seu primer any d'universitat, en el meu. Ho faig per mirar de posar-me en la seva pell, per poder entendre'l més bé. I sento llavors una mena de vertigen. Perquè veig aquells moments de la meva vida com a molt llunyans, plens d'imatges borroses. Però, paradoxament, al mateix temps, em resulta molt estrany, gairebé irreal, pensar que el temps hagi pogut córrer tant, que qui sigui allà, assegut en una aula, sigui ell i no jo.
***
Propòsit del nou any: menys relacions socials (reals i virtuals). No per raons sanitàries ni per misantropia, per treure més profit del temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada