Madrid

Madrid és una ciutat que m'agrada i no m'agrada. No me la miro des de cap tipus de rivalitat territorial: la meva subjectivitat és estrictament individual. És una ciutat que admiro però em cansa. Admiro la seva vitalitat i la capacitat de mantenir el seu caràcter, a diferència del que succeeix a Barcelona, que es va desdibuixant. Però aquesta mateixa vitalitat, aquesta manera de viure quasi frenètica que es palpa als carrers, se'm faria difícil de suportar. Amb dos dies en tinc prou per sentir-me fatigat. Potser hi contribueixen la temperatura i l'excessiva efervescència primaveral. Mentre caminem de nit per la Cava Baja caço al vol aquesta frase, pronunciada amb accent americà: this city is crazy! És una frase que respon, imagino, a la sorpresa de trobar-se amb aquella arravatada agitació, amb aquell formiguer de persones disposades a escurar la vida fins les últimes engrunes. Està bé per un dia, penso, però jo necessitaria cada vegada un mes per recuperar-me d'aquell dia.

***

No aconseguim seure a les terrasses de la plaça de la Paja, la meva preferida de Madrid. Mai ho aconseguim. Suposo que ens falta traça, costum, sentit innat. De totes formes, hi deambulem una estona. És una plaça que té més de poble, o de ciutat petita castellana, que de gran urbs. És una plaça de sorra, amb pendent, ampla, que descongestiona l'espai i l'esperit. Tenim la fortuna d'anar-hi quan totes les campanes de les esglésies veïnes repiquen. Fins i tot aquests tocs tenen un cert desenfrenament, apaguen les converses i donen al moment un aire intemporal. Només trobo a faltar uns nens que juguin a la sorra i potser unes bicicletes. Però bicicletes infantils, estivals, no bicicletes antipàtiques de bobo.

***

Fa set anys, a Madrid, després de sopar, vam fer unes copes, vam anar al Penta. Aquest dissabte, hem sopat tard i ja ens recollim. Suposo que és un signe de decadència.

***

L'eufòria dels vapors de l'alcohol et fan pensar que podries escriure més i millor. Tot i que han passat un parell d'hores des del dinar, mentre camino pels carrers responc a mil estímuls, se m'acudeixen desenes d'idees i de textos, que escric mentalment i que de seguida oblido. Tot em sembla brillant i lluminós, el que observo i el que penso. Després, tot es fa progressivament més pesat i menys acolorit; sento el cansament i em molesta l'excés de persones. Compro una cocacola en un quiosc: m'ajuda a calmar la set, a digerir, a despertar-me i a confraternitzar amb l'autèntica realitat, exterior i interior, prou mediocre.

***

Anders Zorn, tenim només tres quarts d'hora per veure'n l'exposició. Facis el que facis, en aquest món nostre, sempre has d'acabar corrent. Per sort, la cocacola ha fet els seus efectes. M'enfronto amb calma al pintor suec. La seva època orientalista no m'acaba de convèncer. De fet, l'orientalisme pictòric i literari mai m'han fet el pes. M'agrada més quan pinta en el seu escenari natural, nòrdic: els llacs, els pobles... Zorn té un parentesc evident amb Sorolla, amb Sargent, amb Casas. M'agrada sobretot la seva llum del nord, la dels dies inacabables d'estiu, que prometen qui sap què. Aquesta llum, que venç la nit, se me'n duu de la Mancha als boscos de coníferes, de l'asfalt a l'aigua fresca dels llacs, dels blocs de pisos capitalins a les cabanes de fusta. Fins que una veu crida per megafonia que falten deu minuts per les vuit i que hauríem d'anar sortint.

***

Al migdia, amb més temps, sense cansament i amb un resultat negatiu a un eventual control antidopatge, hem vist l'exposició d'un altre nòrdic, Hammershøi. De fet no és un altre, és l'un, el motiu del viatge. Hem vingut a veure Hammershøi. Quan vam començar a sentir a parlar de Hammershøi, pregunta l'À.? No ho sé, no ho recordo, fa molts anys. En fa dotze que el vam perseguir per Copenhaguen i els seus voltants, fins al museu Ordrupgaard. També al museu estatal d'art de Dinamarca. És va desfermar llavors aquesta passió (si parlant d'un pintor tan calm, discret i silenciós com Hammershøi es pot usar el verb desfermar i el substantiu passió). L'ull que escolta ha titulat l'exposició el Museu Thyssen. En totes les cròniques es parla del pintor del silenci, un pintor que gairebé atura el temps i que beu de la pintura holandesa de dos segles enrere. L'atmosfera de Hammershøi emparenta amb la de Vermeer, de Hooch o Metsu. També es projectarà després en Hopper. Això ja ho vam escriure fa molts anys i ho han expressat també molts estudiosos que s'han acostat a la figura del gran pintor danès.

En aquestes sales, tot i haver-hi força gent, l'esperit de Hammershøi sembla imposar-se, de forma sorprenent. Regna una certa calma, per no dir silenci. L'aire de les habitacions de Strandgade 30, el pis que el pintor va retratar una i altra vegada, es trasllada a les sales del museu. Això és fonamental per poder combregar amb l'obra de l'artista. La comunió i el soroll són sempre incompatibles. La civilització i el soroll són, de fet, incompatibles. Les habitacions de Hammershøi són silencioses i transmeten un repòs profund, una pau que no és truculenta. No s'hi albiren tragèdies, en aquelles cambres; la calma no precedeix cap catàstrofe. La contenció no amaga turbulències, com passa sovint en la creació nòrdica. Hom seuria en aquells sofàs, en aquelles cadires, i es posaria a llegir plàcidament. S'hi sentiria el pas del temps, materialment, el moviment de l'agulla d'un rellotge, el so de la caiguda del pètal d'una flor. O el lliscar d'una agulla de cosir per la vora d'un llençol. Hammershøi va viatjar a Londres, a París, als Països Baixos, però el seu art no necessitava travessar les parets de Strandgade 30. Allí hi és tot contingut. Un d'aquests interiors mostra una cambra amb les portes tancades, sense pom, però l'ambient no és claustrofòbic. Perquè els interiors de Hammershøi són harmònics. I el seu art, a qui no cal anar gaire més enllà d'aquelles parets i d'aquelles portes, les traspassa, paradoxalment, i es fa universal.

***

La gent que s'aplega davant del retrat de Giovanna degli Albizzi, de Ghirlandaio, fa pensar que gairebé s'ha convertit, amb tots els mèrits, en una mena de Gioconda de la Thyssen. Sempre que vaig a aquest museu, per poca estona que tingui, l'he de pujar a veure.

***

El Rastro, quin món! Se n'ha escrit tant que no sóc capaç d'afegir-hi res de nou. Només puc registrar episodis fragmentaris, pinzellades impressionistes, reality bites. Veig un home que és abordat perquè signi un llibre. Torço el cap per veure'n la coberta i resulta que és Fernando Aramburu. Podria quedar-me per allà a escoltar la conversa, però no ho faig. En canvi, en altres punts del mercat sí que caço algunes frases al vol. A Bolaños en su barrio le llaman el cornudo, diu un paradista. El client, que porta una bossa plena de llibres, riu. No sé si es refereixen al ministre o a algú altre. Almodóvar es muy bueno, diu en un altre punt una noia molt jove, otra cosa es la persona, afegeix. Al lloc dels gitanos on fa uns anys vaig comprar, encara no entenc per què, uns volums de les cartes de Madame de Sévigné, hi veig Paco Gómez mirant fotografies velles. No m'atreveixo a dir-li res; està xerrant amb un grup de gent i la intrusió estaria fora de lloc. En unes caixes hi tenen tres volums d'una edició molt bonica, francesa, del segle XIX, de les Memòries d'ultratomba de Chateaubriand. És una llàstima que estigui incompleta. En una altre parada, un home gran que ven ulleres antigues em renya perquè no sé mirar bé on porten la marca les Ray Ban. Quasi em sento amonestat per no saber distingir el model americà, que és el que ell té, del model italià. Parla de pressa, com cansat d'adreçar-se a persones que no saben res. És baixet, però amb un posat dret i un aire marcial. Em resulta simpàtic, per la seva dignitat que sembla insubornable. Després d'un regateig molt lleu m'emporto les ulleres. De llibre no n'acabo comprant cap i mira que n'hi ha.

***

Sí que compro una selecció de les cartes de Flaubert a Louise Colet a la llibreria Estrella distante, que no és gaire lluny i em sembla un bon lloc. Les llibreries que obren els diumenges tenen, d'entrada, un punt positiu.

***

Samarretes de l'Atlètic, banderes de l'Atlètic...Per tot arreu. Alguna cosa, o moltes, hem fet malament els de l'Espanyol. Els successius directius de l'Espanyol, bàsicament. Després del miratge inicial, sembla clar que la nova propietat és un nou episodi en aquest camí de decadència.

***

Reminiscències del viatge, ecos de pensar en Dinamarca. Malestar nocturn per la confusió entre Ostende i Odense. Quina era la ciutat danesa i quina la belga? Segur que només em passa a mi això d'inquietar-me, mentre somio, amb coses com aquesta.

***

Si la vida fos un any, fent un càlcul matemàtic simple tenint en compte l'esperança de vida dels homes, estic al mes de setembre (m'ha sorprès gratament, jo em veia més aviat a l'octubre). De totes maneres, les fulles ja cauen i les orenetes se'n van. Cauen també les màscares i les coses es van clarificant. Ja vaig triar Londres per davant de París. I ara escullo Barcelona, malgrat tot, per davant de Madrid. Ho he pensat avui caminant cap a la feina. Potser perquè l'aire era fresc i els arbres estaven ben verds.