Notes

Després d'una nit -i ja en van dues: divendres i dissabte- en què he dormit malament, m'aixeco amb un dilema. Resulta que aquesta setmana he de lliurar una feina, que he anat ajornant i que ara ja no té més espai per a pròrrogues. De fet, m'hauria d'haver passat el cap de setmana treballant i, entre una cosa i una altra, no he pogut fer-ho. Però també em van venint al cap, sobretot en els moments d'insomni, les habituals idees o passatges de la vida que conformen aquest dietari en línia i que em sabria greu perdre. No perquè pensi que tenen un gran valor literari, sinó simplement perquè aquesta, l'escriptura memorialística, és la meva forma de viure. Ho vaig trobar explicat d'una manera molt precisa en el dietari de l'amic Xavier Jové, Un curs al Raval. Diari d'un doctorand provincià, que estic llegint aquest dies. Quan escriu sobre el diari de Gil de Biedma, Jové afirma que normalment els lletraferits pensem que la vida que no es transforma d'alguna manera en escriptura no té gaire sentit. És exactament així.

Després, de la mà de Gil de Biedma, dona un pas més i afegeix que no només cal escriure per donar sentit a la vida; cal escriure, també, perquè la vida mateixa es posi en marxa. Però d'això, jo ja no n'estic tan segur.

***
L'eufòria que em provoca l'enèsima (de fet només és la cinquena, però ja ens entenem) victòria de l'Espanyol fa que em quedi una bona estona davant la tele mirant el post-partit i tot el que convingui. Acaben fent un documental sobre Canito. Ja l'havia vist, però qualsevol excusa és bona per reafirmar la fe blanc-i-blava i per procrastinar. Quin personatge aquest Canito! I, en el fons, quina vida tan trista. Va nèixer sense res, ho va tenir -gairebé- tot, i va morir altra vegada sense res. I segurament l'explicació es troba en aquest gairebé. Els béns materials difícilment podien substituir el que a Canito li va faltar: l'escalf, l'estabilitat, l'acompanyamanent. El documental el condueixen els testimonis dels companys de l'època, ara homes grans: Marañón, Flores, Reixach, Gordillo, Longhi... I n'hi ha un que plora. I ja sé que el plor no és un indicador fiable d'una major estimació o sentiment, però el plor d'aquest home commou. És el plor d'algú que pensa, i així ho diu, que potser podia haver fet alguna cosa més per ajudar un Canito que transitava ja pels inferns. Era un jugador del Betis que a mi em queia força antipàtic, perquè sempre ens marcava algun gol. Però ara se'm projecta d'una forma totalment diferent. Bravo, Hipólito Rincón.

***
És un actor que amb la vellesa ha adquirit un aspecte patrici, però en el fons sempre ha estat bastant macarra. L'èxit li ha vingut pel seu atractiu i, més enllà dels èxits de taquilla, crec que no ha protagonitzat cap gran pel·lícula. Com que no sóc gens cinèfil, contrasto aquesta dada a viquipèdia, que em dona la raó. Casat, en la seva maduresa, amb una espanyola, ens ha vingut a explicar les excel·lències del nostre país, en contraposició amb els seus Estats Units trumpistes. Però, després d'això, sento ara per la ràdio que viurà mig any al seu país perquè el model tributari espanyol no el deu acabar de convèncer. És a dir, que aquest sistema tan extraordinari que tenim, millor que el continuem sostenint les classes mitjanes locals. I de les elits de fora només en rebrem les lliçons.

***

Quants perjudicis no causa la polarització! Ara fins i tot estic a favor del canvi d'hora.

***
Des del meu escepticisme amb l'acadèmia, quan sento parlar dels doctorats m'imagino una realitat virtual, ni tan sols tangencial amb el món real. I no puc deixar de pensar en les tesis com uns taüts que hom emmagatzema en nínxols, per al seu repòs etern.

***

Mentre m'espero a l'estació de tren de passeig de Gràcia, penso en un text -una peça que diuen els del ram- que he vist publicat al diari. Com en algun altre cas, no és que l'autor no sàpiga escriure, que ja seria greu, és que no sap ni pensar. Però lluny de provocar-me enuig o sorpresa, aquest fet em fa fins i tot gràcia. Com la publicació de determinats llibres, que veig en llocs prominents dels taulells de les llibreries, el resultat el percebo des d'una perspectiva de comicitat, de lògica inversa, de teatre de l'absurd. 

***
He acabat La finestra discreta. Ja ho vaig escriure: la seva lectura és un gaudi absolut i per a aquells que considerem lectura i escriptura com activitats indestriables, resulta difícil no estar-lo citant contínuament. A mi em resulta molt propera la seva visió del món. Sobretot del món actual, que Puigverd deconstrueix amb ull d'entomòleg i pols de rellotger. Tots els mites de la posmodernitat -el consumisme alienant, el culte quasi religiós a la gastronomia, el mimetisme gregari, la política emocional...- vam caient de la mà d'un Puiverd, que, sota una aparença tranquil·la i pausada, acaba esdevenint un autèntic contestatari. Però, Puigverd, que posa el dit sobre la nafra de tots els mals de la nostra societat, ens assenyala també el camí dels bàlsams i dels refugis: el paisatge proper, la mirada tranquil·la, l'amistat apacible, la natura acollidora, les ensenyances enriquidores, la lectura reconfortant.
Ocell de bosc i La finestra discreta són llibres -gairebé mil pàgines en total- que enriqueixen i acompanyen.

Palafrugell (i II)

De Sant Sebastià baixo a Calella, passant per Llafranc. Calella té ja un aire hivernal, tot i que ha sortit el sol i la temperatura és quasi d’estiu. Hi ha gent –poca- ajaguda a la platja i algú fins i tot es banya. Però l’atmosfera, l’actitud de les persones que s’hi passegen, fins i tot el seu desig, és ja d’hivern. També ho és la concentració humana, no gaire alta, cosa que s’agraeix. El Canadell em fa la impressió de sempre. La seva bellesa és serena, el seu caràcter indestructible. Quan m'hi passejo sempre se’m fan vius els episodis de El quadern gris. M’és fàcil també imaginar-me a Pla, de bracet amb Lilian Hirsch. Només la barana de ferro que limita el passeig em sembla pobra, trista, poqueta cosa. Aquí hi faria goig una barana més historiada, amb un pòsit més evident i un cert estil. Sense caure, però, en artificis. Com la de la platja de la Concha, a San Sebastián.
Recorro tota la cinta de la costa fins al Port Bo. Als restaurants hi ha encara la gent entaulada. Les ampolles de vi descansen buides en els cubs metàl·lics. Dels arrossos en resten quatre grans adherits a les paelles untades i una olor que ja resulta sobrera. En les cares de la gent, i en la seva postura, s’hi observa un cert tedi. L’eufòria del dinar viu ja el seu ocàs. En l’actual religió de l’hedonisme es passa fàcilment del desig, un hit en tota regla, a la cara B de la possessió aconseguida, on sonen melodies d’embafament. És així que aquesta tarda de dissabte té un inevitable aire de diumenge, per molt que al cap de setmana li quedin hores d’oci, en les quals apareixeran nous desitjos i inquietuds, que seran ràpidament sadollats, gràcies a la fe –i a la butxaca- dels devots d’aquest nou déu que és la satisfacció immediata.

***
Intento, sense èxit, acostar-me al Mas Pla. Fa molts anys, potser trenta-cinc, vàrem poder fer-ho. En tinc algunes fotografies, força maldestres. S’hi veu un cotxe aparcat al davant, un Ford de color blanc. Fins i tot algunes persones que surten de la casa per pujar-hi. Amb els anys, la presència de curiosos –com érem nosaltres- es deuria fer insuportable per a la família. Ara el mas és un fortí: tot el terreny que l’envolta està protegit per tanques infranquejables. Potser no només el protegeixen dels xafarders sinó també dels senglars que deuen baixar de les Gavarres per ficar-se als camps. En la meva fal·lera planiana, tal vegada excessiva, intento, però, trobar alguna escletxa en aquesta protecció. Uns gossos em fan fora d’una nau que llinda amb el mas. Són gossos escarransits però m'indiquen clarament que no sóc benvingut. Recorro alguns camins del rodal, sense èxit. Finalment aparco en un garden i vaig a peu, jugant-me la vida en una rotonda, fins arribar al voral de la carretera, des d’on puc contemplar el casalot i fer-ne alguna foto. Una heura tardoral, ben vermella, embelleix la façana, ja harmònica en si mateixa. Pla descriu el mas, on va fer vida durant dècades, en diversos textos de la seva obra. Els índex de l'Obra Completa n'identifiquen una colla. És lògic que sigui així, Pla escrivia a partir del que tenia més a mà i el mas era el seu entorn més immediat, l’element que feia palès el seu arrelament amb la terra i amb el país. L’existència del mas, i la seva pertinença durant segles a la família, condicionava la visió del món que tenia Josep Pla, la seva manera de ser i de pensar. El Pla escriptor és fruit d’aquest mas, que era l'arrel d’una nissaga familiar que hi va viure generació rere generació (exceptuant la dels seus pares). El genius loci que tant va modelar i impulsar l'obra de l'escriptor trobava en el mas un dels seus elements més significatius, perquè el lloc es relacionava aquí amb el temps, amb la construcció del món on va néixer i amb la força d’una tradició. Pla provenia del Mas i les seves idees en naixien. Qui cregui que pot aïllar-se dels seus orígens, fins i tot renegar-ne, s'equivocarà profundament.
D’entre tots els textos en què Pla escriu sobre el mas, en citaré un. Potser no és el més significatiu ni el més profund o descriptiu, però és molt efectiu en la seva simplicitat. És una de les seves Notes disperses:

Fou en els últims temps de la II República que vaig instal·lar-me al Mas Pla de la parròquia de Llofriu. Feia molts anys que la meva família paterna havia deixat d'habitar-lo per traslladar-se a Palafrugell. Estava en un estat molt precari, però l'arreglàrem una mica. Sempre m'havia agradat -i ja des de petit. Des de llavors, ha estat el meu domicili, l'he habitat permanentment -llevat els intervals dels viatges. Després de tants anys de taules i de llits llogats, em semblà que havia arribat l'hora de disposar d'una certa fixesa. Hi vaig portar l'única cosa que tenia: uns quants llibres.

És una casa gran, una mica desmantellada, immensa. És la casa romana típica: una gran sala central, amb una xemeneia de campana al fons i les habitacions al voltant. En aquesta casa, hi he viscut molts i molts dies -milers de dies- en una solitud completa. Hi he passat moments molt diversos. A l'hivern, més enllà del foc de la xemeneia, és molt freda. A l'estiu és una delícia. El ventet del sud, en la gran sala en penombra, inflant la cortina de malla de la porta, el cric-crac de les canyes de l'altra cortina... A la meva mare, la casa no li agradà mai: la trobava massa baldera. A mi m'agrada, en canvi, perquè sembla tenir la força de projectar la solitud en forma física: les grans habitacions, buides, mudes; el silenci, trencat un moment pel cruixir d'un corc en un moble, el dring llunyà del rellotge de caixa, un moble reflectit en un mirall... El millor moment de la casa és quan plou -i sobretot quan plou tota la nit.

Als fetitxistes ens costa resistir l’atracció que sentim pels indrets per on transcorria la vida dels personatges admirats. No he pogut acostar-me al Mas Pla, però m’acontento en veure’l de lluny. Me’l miro i el veig tal com és: sòlid, plàcid, harmònic. Rodejat de camps, d’oliveres i de files de xiprers, roman com el vestigi d’un món que no vol acabar de desaparèixer. Mentre l’observo, els cotxes passen rabent pel meu costat. Me’n protegeix només un guarda-rail. En contrast amb la visió de la casa, l’espai on trepitjo és ple de males herbes i deixalles. Les sabates que porto m’han quedat tacades d’oli de cotxe. Potser aquest, el dels cotxes, les autovies i l'efervescència humana és un món que també s’acaba.

***
Tanco la meva ruta planiana amb una visita al cementiri de Llofriu. Sempre l’he trobat tancat i avui no n’és una excepció. Remeno la porta metàl·lica i inspecciono el pany cercant l’impossible: la possibilitat de que s’obri d’alguna manera, per art de màgia. És en va. Després miro entre els barrots de la reixa per veure si identifico el nínxol de l’escriptor. Tampoc tinc èxit. Romancejo a l’espera de no sé ben bé què. Mentre m’espero, de la surera que protegeix l’entrada, en van caient glans. El terra n’és sembrat. És estrany que no vinguin els senglars a menjar-se’ls. N’hi ha molts, de glans, i en continuen caient. L’arbre és fenomenal, gros i sa. Té una escorça esplèndida. L’indret no resulta, però, gaire agradable. És desangelat i una mica inhòspit. Passa un cotxe, que fa mitja volta allà mateix. Quan torna el silenci se sent caure els glans: clec, clec,. No cal que m’esperi més. És hora de tornar a casa.

Palafrugell (I)

Arribo a Palafrugell a les nou del matí. Fa un dia rúfol, lleig. Durant tot el viatge en cotxe m'ha acompanyat la grisor d'una boira persistent, poc densa però força antipàtica. El gran mas dels vorals de Llagostera, en què ens fixem sempre quan passem amb el cotxe per la carretera que porta a l'Empordanet, emergia avui d'un paisatge pintat amb tota la paleta de grisos. Hi he vist -o hi he imaginat- un parell de finestres amb el llum encès, d'un color de mel fosca, d'una calidesa que contrastava amb la cendra apagada del paisatge. Quan he arribat a Palafrugell, els colors no havien canviat. He agafat el carrer Nou fins al centre de la vila. La perspectiva del carrer, llarg i dret amb el campanar retallat al fons, m'ha fet pensar que hi ha elements del món que es mantenen inalterats. Ni la profusió de cables elèctrics i telefònics, ni el rac-rac de les maletes amb rodes que una parella feia córrer al llarg del carrer, m'han distret d'una imatge intemporal de poble. D'una de les cases n'han sortit un parell de pares amb tot de criatures, que sortien a passejar amb bicicleta.

Ja al bell mig de la població, a la plaça Nova, tot m'ha semblat més anodí i impersonal. Des de la finestra del cafè on he esmorzat, decorat amb velluts, parquets i marcs pretesament elegants, veia un establiment tancat: un bar de copes també decorat amb una certa pretensió, amb fintestrals pintats, una profusió de vegetals de plàstic i un quadre d'Uma Thurman amb la famosa perruca negra, penjat d'un balcó. Tot plegat procurava, paradoxalment, una certa tristesa. He recordat els capítols que havia llegit ahir de El meu poble, on Josep Pla descriu els establiments de senyoretes que, fa cent anys, hi havia a la població. Salvant totes les distàncies, en aquell ambient matinal de la plaça Nova, no he pogut deixar de trobar-hi alguna liason. Potser me la feia veure l'aire de decaïment que donava la grisor del dia.

***

Passar el matí revisant manuscrits de Josep Pla podria semblar un luxe a l'abast d'uns privilegiats. Però no és així: tothom pot acudir a la crida que fa la Fundació per treballar en la catalogació d'aquests originals. Tanmateix, només una vintena de persones hem respost a la convocatòria. No deixa de sorprendre'm. La majoria venen de pobles del rodal, altres hem vingut de més lluny.

El matí m'ha passat molt de pressa, revisant aquests papers humils guixats amb la lletra menuda de Pla. Víctor Angulo, a Sauces sin río, explica una anècdota sobre Juan Ramón Jiménez. Quan algú -ara no recordo qui- va fer notar al poeta que aprofitava molt poc els papers on escrivia els seus poemes, Juan Ramón va respondre-li burleta que el premi Nobel li havien donat precisament pels seus marges. Doncs bé, Pla, que també hauria merescut el Nobel, segur que no l'hauria rebut pels marges. Els seus papers estan coberts en tota la superfície per la seva lletra menuda i insistent. El conegut aprofitament de textos d'èpoques diverses es constata en el collage que fa sovint amb pedaços de manuscrits redactats en moments diferents (escrits amb tintes de colors distints) i, fins i tot, amb textos retallats d'articles ja impresos. Algú diu, amb bon criteri, que Pla fou un precursor del copypaste. L'ambient d'aquesta jornada, amanit amb la simpatia i la il·lusió dels promotors, em reconcilia amb el món.

***

Cadascú te les seves obsessions. He escrit en diverses ocasions sobre Vermeer, Proust i la paret groga. La paret groga és un petit mur assolellat, de color groc, que surt a la Vista de Delft de Vermeer. Proust qualificava aquest quadre com el més bell del món. A la Recherche, l'escriptor Bergotte mor en visitar una exposició de pintura holandesa després d'expressar que ell voldria escriure com Vermeer va pintar aquest mur.

Revisant aquests manuscrits planians, m'ha cridat l'atenció trobar una referència a la paret groga. Surt en un dels Retrats de passaport -el volum que ens ha tocat catalogar-, en concret al dedicat a Frederic Mompou. A proposit de la gran sensibilitat de Mompou, Pla escriu sobre la sensibilitat dels artistes, en funció de la qual, els cataloga en dos grups:

La meva experiència, ja una mica llarga, amb els artistes, o sigui amb els qui en fan, em porta a creure que n'hi ha de dues classes: els que tenen una sensibilitat inexistent, o sigui falsa, i els que són sensibles de tota autenticitat. Els primers poden arribar a tenir grans èxits públics, agombular una fortuna, tenir una immortalitat més o menys llarga. No vull pas dir, amb això, que els artistes veritablement sensibles no puguin arribar a tots aquests resultats. És un fet, però, que no hi són pas tan donats.

És una reflexió força actual, tenint en compte com és l'obra d'alguns dels artistes avui adulats. Pla assenyala després que el pas del temps acostuma a posar les coses al seu lloc i posa el següent exemple:

Preneu només el cas de Vermeer, el pintor holandès. Home totalment desconegut, absolutament ignorat durant dos o tres segles, avui el pa de paret groc de la Vista de Delft és considerat el millor tros de pintura que hom hagi pintat mai en el món occidental.

Crec que és una prova clara de l'impacte que Proust va tenir en Pla.

***

Quan surto de la Fundació, agafo el cotxe i pujo a Sant Sebastià. No tinc temps de fer el camí a peu, com feia el jove Pla quan va aparèixer-li, precisament a causa del geni d'aquest lloc, la fal·lera pueril i ridícula d'aquest ofici amarg (el de l'escriptura). No cansaré més als lectors amb la cita o reproducció d'aquest escrit, El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària, que trobo el més significatiu en la seva obra i que és el que a mi més em commou. Però no puc evitar de pensar-hi i rellegir-lo mentalment quan arribo a aquest punt del terme de Palafrugell. Malauradament, la urbanització i civilització que s'ha fet d'aquest lloc -en consonància amb la de tota la costa- no ajuda gaire a la introspecció: cotxes, cases, barreres... M'acosto caminant fins al far. Veig  que s'ha convertit en un restaurant, amb un nom d'aparença japonesa. Nomo, Noma, Mooma, Nomad... és curiós tant de restaurants jugant amb aquests noms estranys. El lloc l'envolta una olor estranya, una fortor de menjar, força desagradable. Intento donar la volta a l'edifici per veure el paisatge, els penya-segats damunt del mar, però una reixa tanca el camí. Als darreres de la cuina, uns treballadors orientals i llatinoamericans fumen mentre descansen del seu ofici, aquest sí, amarg.

M'enfilo després fins l'edifici principal: l'ermita amb el gran casalot adossat. Ara també és restaurant i crec que fins i tot hotel. Avui s'hi celebra un casament. Sona la música d'un duet -els veig d'esquena- mig apagada per les converses. Per molt caché que tinguin, em sap greu dir-ho, però els casaments sempre acaben resultant l'expressió d'una horterada. Almenys vistos des de fora. Passo, aquí sí, pel camí que envolta l'edifici per la banda de mar. El paisatge és magnífic i podria ser solemne -el punt més gloriós de Catalunya, que deia Pla-  si no hagués estat colonitzat. En temps de l'ermita i els ermitans deuria ser-ho. Jo segueixo el camí, ara ja en solitud, que va baixant entre els roques, enmig de la pineda. Aconsegueixo viure uns instants de silenci mentre miro, en vertical, l'aigua verda i translúcida que acarona les roques. En alguns punts, el camí és difícil. No m'agradaria caure, anant sol, així que faig mitja volta. Passo ara per davant de l'ermita, tancada. La porta està guarnida amb flors blanques i tul. A terra, algú ha deixat dues copes de cava, mig plenes. De fons, se sent el xarbascat de la festa. Aquestes dues copes abandonades, plenes ara d'un líquid escalfat, generen una inapetència d'un cert contingut metafòric.

Breus

He rellegit aquests dies Gorriones y ballenas, el quadern de poesia de Juan Marqués editat pel meu amic P. M'han cridat l'atenció aquests versos del poema Acabar en la calle:

No sabemos vivir la única vida

que vamos a tener:

es así de sencillo, así de cruel.

Així de trist, afegiria.

***

Com a conseqüència de les explosions de catarsi col·lectiva que sovint caracteritzen la societat contemporània, i que es manifesten de forma pulsàtil i periòdica però alhora inconstant, el més trist és que hom acaba sentint-se exclòs de determinats territoris físics i morals als quals havia estat molt proper. De les llibreries, per exemple, per citar un cas proper i recent. Perquè aquestes pulsions ideològiques no són innoqües; poden ser profundament ofensives.

***

La primera visió d'avui, en obrir la porta de casa, ha estat la de la boira envaint i cobrint del tot les muntanyes. Encara era ben fosc, però el blanc brut de la boirina s'intuïa perfectament en la negritud de la nit que moria.

***

Dubto entre si serà l'exhibicionisme o la ideologia qui més contribuirà a destruir la civilització.

Notes

Ahir, a les set del matí, només obrir la porta de casa, em va arribar la flaire dolça i amable del forn. Em va acompanyar uns segons escassos, just fins pujar al cotxe per anar a treballar. Dilluns, va ser la imatge contundent d'una lluna gran i blanca que començava a amagar-se rere la cinglera. Avui, que treballo a casa, quan he obert la porta de la cuina per aixecar la persiana, ha entrat un breu olor de fems, que no sé d'on deuria provenir. Avui, també, el silenci és molt intens, quasi sento la meva pròpia palpitació, nerviosa, incessant, inclement.

***

A mesura que anava llegint aquest fragment d'Antoni Puigverd, on compara els humans amb diferents tipus d'ocells, m'identificava amb els pardals. L'últim sintagma m'ho ha confirmat:

Els pardals són prudents i solitaris. No s'imposen l'obligació de fer grans vols. Defugen els grups. S'aturen molt sovint a fer saltets i menjar engrunes. Van a la seva, aïllats, desconfiats, com els humans pessimistes.

Bé, el que diria que no sóc és desconfiat, més aviat el contrari. I el que no m'agradaria ser és estornell:

Els estornells tenen l'instint molt gregari: volen sempre, a l'hora del crepuscle, en grans grups, seguint generalment l'estela que marca un líder: amunt i avall, d'orient a occident, sempre decidits i entusiastes. Com els grans grups humans, però, els estornells canvien de rumb de manera imprevisible: seguint sense dubtar el nou itinerari que imposa cada nou cabdill. Com nosaltres seguint modes o banderes, els estornells volen en grans grups, infatigablement manipulables.

***

Cada dia prenc més consciència, com a qui li cau la bena dels ulls, de com la manipulació és la gran eina per imposar voluntats, que s'utilitza de manera generalitzada. És un instrument simple i molt eficaç, que, com els virus o bacteris, pot afectar a tothom sense distinció.

Goebbels va morir, però el món és ple dels seus alumnes avantatjats.

***

L'escepticisme i el dubte són bones vacunes per fer front a la manipulació, però com tots els vaccins, poden tenir efectes secundaris. L'escepticisme pot ser autoimmune -actuar sobre un mateix- i arribar a corsecar l'individu, impedir l'edificació de la mínima il·lusió -o autoengany- que sempre es requereix per viure.

***

Puigverd escriu sobre els fruits i les dàdives de la tardor, entre els quals hi ha els bolets. Els bolets eren l'ésser i la menja més humil que hi havia, nascuts entre fullaraca morta en els racons més amagats i tèrbols del bosc. Els collien bosquerols i gent de muntanya, a qui ajudaven a completar una dieta pobra i minsa. Ara, tot ha canviat. No ho podria il·lustrar millor l'autor gironí:

Entre els regals humils de la tardor, ja no hi puc incloure els bolets. S'han convertit en una de les modes histèriques del nostre temps. Certament, molt abans de que la televisió catalana els catapultés a la fama, els paladars aristocràtics ja els consideraven un menjar refinat i en pagaven el preu. Però els bolets havien amenitzat sempre els menjars de la gent humil: a la brasa, amb all i julivert; acompanyant guisats de carns menors; o bé conservats en vinagre per amenitzar les amanides. Per menjar bolets, n'hi havia prou de ficar-se al bosc: el regal era allà. Creixien en llibertat, allunyats de la pompa gastronòmica i de les neuròtiques modes mediàtiques.

Modes histèriques i neuròtiques. No podia haver trobat uns adjectius més encertats.

Notes

Je ne fais pourtant du tort à personne, en n'écoutant pas le clarion qui sonne. Això, de Brassens, pot anar per demà, però també per fa un mes.

***

Divendres. A dos quarts de vuit ja sóc al mercat. Encara no és clar del tot. Mentre trio uns préssecs, sento de fons una veu que diu buenos días, guapo. De fet, no ho acabo de sentir del tot, o de percebre-ho. Però sento novament la salutació i aixeco el cap. ¡Que estás medio dormido!, afegeix la senyora del mercat. Somric i no sé ben bé què dir. Les situacions més quotidianes són a vegades difícils de resoldre per a qui conserva, a l'edat adulta, una certa timidesa infantil. Ho resolc amb un sí, a estas horas ya se sabe...

És, tanmateix, agradable aquesta simpatia innata, expressada de forma natural i sense sofisticacions. I ho és també aquest ambient matinal de mercat de poble. Abans he anat al forn a comprar el pa i en poca estona començaré a treballar, a casa, assegut davant la pantalla. La materialitat del mercat, del comerç, de l'avituallament bàsic de fruites i verdures, de l'olor del pa, acompanyats de la frescor tardoral de primera hora del dia, es contraposa amb l'abstracció de la feina, de les converses virtuals, de la complexitat intangible.

***

A la tarda, en canvi, mentre espero llargament a que m'atenguin la cansaladeria del supermercat, no tinc més remei que sentir la conversa inacabable entre dues dones grans. Una conversa banal, infinita, sense pausa, sense interès, com el so de dues ametralladores. Aquest desplegament verborreic inacabable i innecessari contamina el meu humor durant la llarga espera.

***

Avui, dissabte, he esmorzat sol al jardí. La G. l'À i l'N. encara dormien. M'ha vingut de gust esmorzar a la fresca. El sol encara no havia tret al cap per sobre les cases veïnes. El te calent, amb una mica de llimona, em donava vida. Puigverd escriu que, en èpoques difícils, cal buscar refugi en fites simples i abastables, com el passeig diari. Jo l'he trobat avui en aquest esmorzar solitari, en aquesta tassa de te i en el croissant del forn. Pel camí m'he trobat a J., que m'ha donat el condol. Hem anat junts fins al forn, parlant de les pluges que no arriben i dels bolets que no es fan.

***

Mentre esmorzava, he fet mentalment la llista de llibres que tinc ara en ment per comprar i llegir properament.

Un curs al Raval, diari d'un doctorand provincià, de Xavier Jové.

Quan érem irlandesos, de Ramon Erra.

Sauces sin río, de Víctor Angulo.

El canto de la perdiz roja en interior, de Constantino Molina.

70 bis, entrée des artistes, de Patric Modiano i Christian Mazzalai.

Terre des hommes, de Saint-Exúpery, il·lustrat per Riad Sattouf.

Mundo libresco, de Javier Castro.

***

El matí el passaré fent el ragú de la lassanya, que es cuina amb lentitud i paciència. L'M. va dir-me l'altre dia, amb raó, que la materialitat de la cuina era el contrapunt -o el contrapès- perfecte a la inatangibilitat del nostre dia a dia.

Notes

Tot anava malament però l’Espanyol guanyava. Ara la situació s’ha normalitzat. Vull dir que tot va malament i l’Espanyol perd.

***
Després d’Ocell de bosc, ara La finestra discreta. Quadern de la roda del temps. També és extraordinari. L’escriptura d’Antoni Puigverd és, però, tan proteica que impedeix fer-ne una lectura massa continuada. No hi ha ni un gram de greix sobrer, ni una mica de sucre que aporti energia fàcil, tot és absolutament nutritiu.
Com que no sé concebre la lectura d’una forma independent de la meva pròpia escriptura, aquests llibres se'm fan difícils d’assimilar. Em caldria citar-los de manera continuada, comentar-ne fragments, assentir a les seves reflexions i idees sobre el món actual, reblar o matisar... La citació seria inacabable, esdevindria pràcticament una antologia . Per això, és millor deixar-ho en la recomanació ferma, absoluta i ineludible.

***
Fa uns dies una antiga –en tota la dimensió de l'adjectiu- amiga, o potser coneguda, publicava jocosament a les xarxes un vídeo on apareixia una mena de personatge estranyíssim d’aparença quasi inhumana, explicant que la seva la seva religió, estrambòtica i unipersonal, almenys no havia fomentat la pederàstia.
Vivim en un món on aquesta mena d’impactes semblen tenir més pes que els arguments fonamentats. Però com que jo segueixo vivint encara en el món d’ahir, em permeto rebatre aquesta bajanada amb aquest fragment, ara sí, de La finestra discreta d'Antoni Puigverd:

Els dos principals valors de la modernitat són esqueixos de la tradició cristiana.

En primer lloc, la fraternitat: creadora de l'ideal d'igualtat (visible a les catecumbes: el cementiri dels que anul·len les diferències i s'ajunten sota la mateixa terra: patricis i plebeus.

El segon valor que el catolicisme regala a la modernitat és el racionalisme, present en aquesta religió des de Pau de Tars, Agustí d'Hipona, Anselm de Canterbury i Tomàs d'Aquino (fins que desemboca en els diversos corrents de la teologia moderna i contemporània). La raonabilitat de la fe no ha salvat l'església de la temptació del fanatisme, però en singularitza la tradició i la distingeix de les altres religions. La fraternitat i la raonabilitat cristianes són la matriu de la modernitat.

***

No he llegit cap llibre de Blackie Books. Per alguna cosa deu ser.

***

Kallifatides. Va entusiasmar-me Una altra vida, encara. M'han decebut El passat no és un somni i Un nou país més enllà de la finestra.

***

Sempre he desconfiat dels homes d'acció. En la seva actuació mai he sabut si pesen més els objectius perseguits o el seu propi ego. Jo he fet això, diran, i sempre sospito que el jo és més important que l'això.

***

Exposició de Calsina a la Fundació Vila Casas. M'ha deixat insatisfet, especialment l'enfocament, simplista i esbiaixat.