Grècia (V)

Vaig arribar a la figura de Patrick Leigh Fermor de la mà de tres escriptores. María Belmonte li dedica un capítol del seu magnífic Peregrinos de la belleza, que recorre les vides d'alguns grans homes del nord enamorats del Mediterrani. María José Solano fa tot un pelegrinatge per Grècia -Una aventura griega- per seguir la seva figura fins arribar a la casa de l'escriptor a Kardamili. I Dolorés Payás ens narra les seves estades en aquesta casa en companyia de Paddy (així el coneixien els amics), ja en els últims anys de la seva vida, a Drink Time! (En compañía de Patrick Leigh Fermor). La casa de Fermor als afores de Kardamili, a tocar de la platja de Kalamitsi, havia adquirit, doncs, per a mi una aura gairebé mítica i, de viatge per Mani, no podia deixar passar l'ocasió de visitar-la. Les imatges que vaig trobar per internet, de la casa i de l'indret on es troba, em van acabar d'esperonar. Semblava realment un paradís i em delia per anar-hi.

A la seva mort, Patrick Leigh Fermor va deixar la seva casa en herència al Museu Benaki d'Atenes, encarregat de difondre l'art i la cultura gregues. Aquest ens va dur a terme una notable restauració i acondicionament de la casa (Solano descriu en el seu llibre la visita clandestina que fa a la casa en obres) i la destina, durant la temporada d'hivern, a residència d'artistes. A l'estiu, en canvi, la casa és oberta a tothom qui vulgui, i pugui, llogar-la (el més d'agost són 6.000€ de res per nit). Només els dilluns, de dotze a una, hi ha una excletxa d'oportunitat: la casa s'obre als trenta primers visitants que adquireixen una entrada. Cal estar ben atent, ja que a principis de cada mes mes es posen a la venda les entrades per al mes següent. D'aquesta manera, l'u d'agost al matí, com un sol home, vaig comprar les nostres tres entrades pel dilluns u de setembre. I el dilluns u de setembre, a quarts de dotze, ja voltàvem per Kalamitsi, a punt de fer la visita i banyar-nos després a la privilegiada platja: una llengua de còdols que dibuixa una corba perfecta que separa les aigües verdes del mar dels camps d'oliveres i boscos de xiprers que arriben a tocar de l'aigua. És una mena de paisatge toscà, com el que trobaríem als turons de Fiésole o als camps ondulats que envolten Pienza, acompanyat en aquest cas d'un mar que ara és blau i ara maragda. Ens vàrem amarar -mai més ben dit- d'aquest paisatge mentre esperàvem que arribés l'hora. L'N. temia una visita guiada amb llargues explicacions en grec. Jo esperava trobar-me amb un recorregut encotillat, de llibertat vigilada. Quan faltaven deu minuts per l'hora, un nodrit grup de persones s'acumulava ja davant la porta de fusta, ben tancada. Envaïem un camí, on de tant en tant passava algun banyista que ens mirava amb recel. Quan es va obrir la porta i va sortir un home jove, d'aparença tímida i benigna per revisar les entrades, es va generar un cert caos. De seguida es va veure que alguns aspirants no comptaven amb el necessari salconduit. Alguns d'ells van van girar cua ben aviat (un grup d'italianes francament molestes), mentre d'altres van demanar clemència gairebé fins al plany. Els afortunats -previsors i organitzats- vam entrar i vam poder campar per la casa al nostre aire. La llibertat era vigilada, sí, però d'una manera molt relativa i poc intrusiva. Poguérem seure, amb respecte, als sofàs del menjador i del meravellós mirador, tocàrem els llibres de les taules i de l'escriptoris. Val a dir que no eren els llibres de la biblioteca de Fermor. D'aquests sis mil llibres, els més valuosos romanen a la biblioteca del Museu Benaki d'Atenes, d'altres es troben a les prestatgeries de la casa protegits per tela metàl·lica de galliner. Vaig veure molts clàssics moderns, anglesos i francesos, entre ells una volum de la Pléiade d'À la recherche... de Proust. Volia enviar-ne una foto als meus amics R. i X., tan proustians, però me'n vaig oblidar. Sí que vaig deixar una nota, lamentable en fons i forma (ja no sé escriure a mà), al llibre de visites.

Vaig constatar que a la casa no hi manca la safata amb els alcohols, omnipresents en el dia a dia de Fermor (Drink time!, deia a l'hora (o hores) assenyalades, en la frase que va donar títol al llibre de Payás). S'hi conserva també la bella taula de marbres negres, blancs i vermells. Presideix el jardí un bust de l'escriptor, entre oliveres i romanís. Però el que crida l'atenció són les vistes al mar. María Belmonte, en el llibre abans esmentat, cita una carta de Fermor a una amiga:

No hay ni una casa a la vista, nada, salvo dos puntas rocosas, una isla enfrente a un cuarto de milla con una capilla en ruinas y una gran extensión de agua brillante, sobre la que puedes ver ponerse el sol hasta el último rayo. Es la Grecia de Homero.

És difícil afegir-hi res més. Belmonte continua explicant que Paddy va instal·lar-se en una tenda de campanya mentre supervisava les obres de construcció de la casa i que no es cansava de recórrer el lloc, acaronant els troncs de les oliveres i capbussant-se en el mar. Nosaltres també vam esgotar l'hora, recorrent embadalits el lloc. No hi hagué visita guiada en grec. Sí que vam parlar una estona -en anglès- amb l'home que supervisava la visita i que compartia, amb el seu somriure, la nostra felicitat. Constatàrem també, amb satisfacció, que finalment havia deixat entrar la parella que tan suplicava: una noia que acompanyava el seu pare, ja gran, admirador de l'escriptor. La seva intensa joia, tan visible, i la bonhomia de l'home grec que els va permetre l'entrada, també ens van acompanyar. Després ens emportàrem el record a la platja i el completàrem. Els còdols ens feien mal als peus mentre l'aigua fresca ens alleujava de la calor. Vaig travessar nedant la platja per acostar-me a la banda on creixen els xiprers, que aquí eren una celebració de la vida. Al nostre costat, un grup de dones grans italianes, que també havien estat a la casa, van repetir el nostre ritual. Les seves formes havien perdut la gracilitat de la joventut, però la bellesa no els era aliena, s'expressava en la placidesa dels seus rostres.

Mani estava lluny de ser un paradís quan hi va arribar Fermor. Era, i és, una terra aspre i dura. Durant segles visqué invasions i lluites internes. Des de sempre, és considerada la regió menys civilitzada de Grècia. La rivalitat entre clans fou salvatge fins ben entrat el segle XIX. Regà contínuament de sang els camps erms. La vida no hi era fàcil. Però a la mirada de l'escriptor no se li va escapar el geni del lloc, que l'acompanyà en l'escriptura i l'impulsà en aquest la pràctica d'aquest ofici diabòlic. Allà on hi hagueren guerres i lluites, Patrick Leigh Fermor hi trobà la pau i la calma que necessitava per escriure. Ara, la vida a Mani ha girat com un mitjó, però l'esperit del lloc hi perdura.