Notes

L'any no comença l'u de gener, l'any comença ara. Hom retroba els fantasmes habituals (que acostumen a alimentar-se bé i a fer-se grans durant l'estiu) i, si li resta coratge i força, emprèn nous projectes i es fixa nous objectius. Un dels propòsits més corrents sol ser canviar determinats hàbits.

Oscar Wilde, en una de les seves obres de teatre, no puc recordar quina, fa dir a un dels seus personatges aquella frase que s'ha fet cèlebre: puc resistir-ho tot menys la temptació. Parafrasejant-lo, quan algú em diu que he de canviar els hàbits, tinc ganes de respondre que ho puc canviar tot menys els hàbits.

***

El terme obra, referida al teatre, sempre m'ha fet una certa gràcia. Explicaré per què. Durant la meva infantesa es va posar molt de moda fer teatre a les escoles. Deuria considerar-se llavors, als inicis de la transició, quelcom rupturista, part de la nova pedagogia. Quan arribava a casa i ho explicava, deia: Farem una obra! La meva mare, no sé si volgudament per treure-li pretensions, em contestava amb la terminologia rural: Ah! Vols dir que fareu funció?

Suposo que per contraposició i reacció a les fórmules contemporànies del nou llenguatge, m'agrada ara retrobar aquestes fórmules arcaiques de la llengua que ja només sento en algunes persones grans: anar a estudi, fer funció, anar a doctrina...

***

L'escriptura és tan fràgil, almenys la meva, que si un es distreu en qüestions pràctiques (el format, el tipus de lletra), la idea es volatilitza, la composició del text es desordena, l'estructura es fon.

***

Quan era a Grècia i vaig publicar alguna fotografia, acompanyada d'un petit text, a l'instagram, algun lector va dir-me que esperava la lectura de les cròniques de viatge al blog. Ara he rebut també un parell de comentaris celebrant aquests textos. No us puc dir com agraeixo aquestes mostres d'afecte i d'interès. Sovint passo èpoques escrivint sense rebre cap retorn i la meva pròpia inseguretat em fa preguntar si realment hi ha algú a l'altra banda i/o si aquesta escriptura no és un exercici fallit. Però al mateix temps que l'agraeixo, aquest interès em sorprèn. En el cas d'aquestes cròniques de viatge, sempre tinc por de caure en l'onanisme literari i arribo a pensar que allò que escric pot tenir un interès estrictament personal. Que algú n'extregui algun tipus d'estímul, plaer o complicitat em satisfà profundament.

(Una nota al peu: no sé fins on arribaran aquests textos sobre Grècia. Puc dir que mentre vagint venint, vindran, la qual cosa és no dir res. Sí que hi haurà un text més extens sobre Atenes però és molt probable que no aparegui aquí i tingui sortida en algun projecte futur).

***

Sí que és cert que, igual que els viatges es mengen lectures, les cròniques de viatge es mengen ressenyes o comentaris de llibres. Vaig escriure fa unes setmanes alguna nota sobre Ocell de bosc, d'Antoni Puigverd. El meu mal costum -allò dels hàbits- de no subratllar els llibres m'impedeix ara recuperar idees o fragments que hagués volgut reproduir. De totes maneres, hauria estat impossible consignar tot allò que hagués volgut d'aquest llibre. Més que un recull de cites, hauria estat quasi una antologia. D'Ocell de bosc en destacaria sobre tot l'òptica que Puigverd té del món. Difereixo de l'autor en algunes de les seves visions polítiques però coincideixo plenament en la seva perspectiva -pessimista- sobre el nou món. I ell és capaç d'explicar-ne l'evolució, entendre'n les causes i projectar-ne les conseqüències. A la pàgina 38, per exemple, explica ja, en poques paraules la tempesta política que vivim: Els reaccionaris, d'accent autoritari (encara que alguns d'ells, per raons econòmiques, s'afirmin anarcollibertaris), xoquen amb els corrents de deconstrucció cultural, procedents de les universitats anglosaxones, propagats per les xarxes socials i la publicitat. Els partidaris del deconstructivisme filosòfic i polític estan minant a tot el continent les bases antropològiques de l'humanisme europeu. L'acció deconstructora dels uns aspira a desfer, desmuntar i fragmentar. La reacció dels altres expressa la nostàlgia d'una solidesa i d'un ordre que només serien possibles amb un puny tirànic.

Si hagués de trobar algun defecte a Ocell de bosc, citaria la recreació excessiva en la seva visió del procés sobiranista català, que fa que alguna part del llibre sigui reiterativa i potser sobrera. De la resta, i potser per gustos personals, en destacaria la part memorialista de la primera meitat del llibre per sobre dels aforismes de la part final. Sense ser un dietari, amb Ocell de bosc, Puigverd se situa en l'estela de Pla i Pairolí. No tinc dubtes que la selecció gironina, amb aquests autors de Palafrugell, Quart i la Bisbal, guanyaria de carrer el campionat de diaristes.

***

Daniel Capó, en un afinat article, apunta avui un diagnòstic semblant al de Puigverd.

Grècia (VI)

A banda d'escriptor, Patrick Leigh Fermor va ser, en si mateix, un personatge. La seva vida fou, sinó ficció, sí gairebé novel·la. No hi entrarem ara, biògrafs (o biògrafes) té l'església, però podem afirmar que la seva vida atreu gairebé més que la seva obra. Conta Dolores Payás que la seva fidel assistenta Elpida, una dona grega de caràcter, afirmava després d'intentar llegir algunes pàgines del seu llibre Mani que no hi passava res i que l'autor saltava d'un tema a un altre sense cap ni peus. Òbviament no puc compartir aquesta visió però deixo constància de que la lectura de Mani -llibre de viatges i experiències sobre la regió homònima- em porta ocupat, a temps parcial, des de fa força mesos. Els diferents nivells de lectura i les nombroses digressions no ajuden a que la lectura sigui fàcil.

Com tampoc fou fàcil l'aparentment idíl·lica instal·lació de Fermor al seu paradís de Kardamili. Payás explica que algú va col·locar explosius al maleter del seu cotxe al poc de viure en aquest indret i com la cabana que va construir-se a la platja va ser ràpidament destruïda. Això últim no és gens d'estranyar i és fàcilment justificable: els habitants de les metròpolis sempre acostumen a tenir un comportament colonial quan aterren en zones rurals o territoris que consideren haver descobert. Els maniotes li van fer veure que la platja és de tothom i, en cas de que fos d'algú, seria més aviat d'aquells que hi viuen des de fa segles.

Maria José Solano explica en el seu Una aventura griega que Fermor va comprar un local a Kardamili perquè la seva cuinera de tota la vida Lela Giannakeas instal·lés una taverna. Porta el nom de Lela's Taverna i va passar a mans dels seus descendents. Solano explica que Yorgos, el fill de Lela era un grec estranyament ros, amb els ulls ben blaus. Paddy, de gran atractiu, sempre fou irresistible per a les dones.

Un parell de dies abans de la visita a la casa de Fermor, vam intentar sopar en aquesta taverna, conformada per una desena de taules ben situades sobre un roquissar, a tocar del mar. Malgrat el fetitixisme literari, la planificació no havia arribat tan lluny i no havia fet reserva. Era dissabte a la nit i la taverna era plena. No vam tenir sort. Va atendre'ns un noi jove, alt i ros, de crani ben format i mandíbula potent. El meu oncle deia que els homes considerats guapos tenen cara de cavall. A fe de Déu que aquest n'era un cas. Va ser molt amable. Podríem ara fer alguna conjectura. I hauríem pogut dir-li -no hi vaig pensar- que veníem de part de Paddy.

Grècia (V)

Vaig arribar a la figura de Patrick Leigh Fermor de la mà de tres escriptores. María Belmonte li dedica un capítol del seu magnífic Peregrinos de la belleza, que recorre les vides d'alguns grans homes del nord enamorats del Mediterrani. María José Solano fa tot un pelegrinatge per Grècia -Una aventura griega- per seguir la seva figura fins arribar a la casa de l'escriptor a Kardamili. I Dolorés Payás ens narra les seves estades en aquesta casa en companyia de Paddy (així el coneixien els amics), ja en els últims anys de la seva vida, a Drink Time! (En compañía de Patrick Leigh Fermor). La casa de Fermor als afores de Kardamili, a tocar de la platja de Kalamitsi, havia adquirit, doncs, per a mi una aura gairebé mítica i, de viatge per Mani, no podia deixar passar l'ocasió de visitar-la. Les imatges que vaig trobar per internet, de la casa i de l'indret on es troba, em van acabar d'esperonar. Semblava realment un paradís i em delia per anar-hi.

A la seva mort, Patrick Leigh Fermor va deixar la seva casa en herència al Museu Benaki d'Atenes, encarregat de difondre l'art i la cultura gregues. Aquest ens va dur a terme una notable restauració i acondicionament de la casa (Solano descriu en el seu llibre la visita clandestina que fa a la casa en obres) i la destina, durant la temporada d'hivern, a residència d'artistes. A l'estiu, en canvi, la casa és oberta a tothom qui vulgui, i pugui, llogar-la (el més d'agost són 6.000€ de res per nit). Només els dilluns, de dotze a una, hi ha una excletxa d'oportunitat: la casa s'obre als trenta primers visitants que adquireixen una entrada. Cal estar ben atent, ja que a principis de cada mes mes es posen a la venda les entrades per al mes següent. D'aquesta manera, l'u d'agost al matí, com un sol home, vaig comprar les nostres tres entrades pel dilluns u de setembre. I el dilluns u de setembre, a quarts de dotze, ja voltàvem per Kalamitsi, a punt de fer la visita i banyar-nos després a la privilegiada platja: una llengua de còdols que dibuixa una corba perfecta que separa les aigües verdes del mar dels camps d'oliveres i boscos de xiprers que arriben a tocar de l'aigua. És una mena de paisatge toscà, com el que trobaríem als turons de Fiésole o als camps ondulats que envolten Pienza, acompanyat en aquest cas d'un mar que ara és blau i ara maragda. Ens vàrem amarar -mai més ben dit- d'aquest paisatge mentre esperàvem que arribés l'hora. L'N. temia una visita guiada amb llargues explicacions en grec. Jo esperava trobar-me amb un recorregut encotillat, de llibertat vigilada. Quan faltaven deu minuts per l'hora, un nodrit grup de persones s'acumulava ja davant la porta de fusta, ben tancada. Envaïem un camí, on de tant en tant passava algun banyista que ens mirava amb recel. Quan es va obrir la porta i va sortir un home jove, d'aparença tímida i benigna per revisar les entrades, es va generar un cert caos. De seguida es va veure que alguns aspirants no comptaven amb el necessari salconduit. Alguns d'ells van van girar cua ben aviat (un grup d'italianes francament molestes), mentre d'altres van demanar clemència gairebé fins al plany. Els afortunats -previsors i organitzats- vam entrar i vam poder campar per la casa al nostre aire. La llibertat era vigilada, sí, però d'una manera molt relativa i poc intrusiva. Poguérem seure, amb respecte, als sofàs del menjador i del meravellós mirador, tocàrem els llibres de les taules i de l'escriptoris. Val a dir que no eren els llibres de la biblioteca de Fermor. D'aquests sis mil llibres, els més valuosos romanen a la biblioteca del Museu Benaki d'Atenes, d'altres es troben a les prestatgeries de la casa protegits per tela metàl·lica de galliner. Vaig veure molts clàssics moderns, anglesos i francesos, entre ells una volum de la Pléiade d'À la recherche... de Proust. Volia enviar-ne una foto als meus amics R. i X., tan proustians, però me'n vaig oblidar. Sí que vaig deixar una nota, lamentable en fons i forma (ja no sé escriure a mà), al llibre de visites.

Vaig constatar que a la casa no hi manca la safata amb els alcohols, omnipresents en el dia a dia de Fermor (Drink time!, deia a l'hora (o hores) assenyalades, en la frase que va donar títol al llibre de Payás). S'hi conserva també la bella taula de marbres negres, blancs i vermells. Presideix el jardí un bust de l'escriptor, entre oliveres i romanís. Però el que crida l'atenció són les vistes al mar. María Belmonte, en el llibre abans esmentat, cita una carta de Fermor a una amiga:

No hay ni una casa a la vista, nada, salvo dos puntas rocosas, una isla enfrente a un cuarto de milla con una capilla en ruinas y una gran extensión de agua brillante, sobre la que puedes ver ponerse el sol hasta el último rayo. Es la Grecia de Homero.

És difícil afegir-hi res més. Belmonte continua explicant que Paddy va instal·lar-se en una tenda de campanya mentre supervisava les obres de construcció de la casa i que no es cansava de recórrer el lloc, acaronant els troncs de les oliveres i capbussant-se en el mar. Nosaltres també vam esgotar l'hora, recorrent embadalits el lloc. No hi hagué visita guiada en grec. Sí que vam parlar una estona -en anglès- amb l'home que supervisava la visita i que compartia, amb el seu somriure, la nostra felicitat. Constatàrem també, amb satisfacció, que finalment havia deixat entrar la parella que tan suplicava: una noia que acompanyava el seu pare, ja gran, admirador de l'escriptor. La seva intensa joia, tan visible, i la bonhomia de l'home grec que els va permetre l'entrada, també ens van acompanyar. Després ens emportàrem el record a la platja i el completàrem. Els còdols ens feien mal als peus mentre l'aigua fresca ens alleujava de la calor. Vaig travessar nedant la platja per acostar-me a la banda on creixen els xiprers, que aquí eren una celebració de la vida. Al nostre costat, un grup de dones grans italianes, que també havien estat a la casa, van repetir el nostre ritual. Les seves formes havien perdut la gracilitat de la joventut, però la bellesa no els era aliena, s'expressava en la placidesa dels seus rostres.

Mani estava lluny de ser un paradís quan hi va arribar Fermor. Era, i és, una terra aspre i dura. Durant segles visqué invasions i lluites internes. Des de sempre, és considerada la regió menys civilitzada de Grècia. La rivalitat entre clans fou salvatge fins ben entrat el segle XIX. Regà contínuament de sang els camps erms. La vida no hi era fàcil. Però a la mirada de l'escriptor no se li va escapar el geni del lloc, que l'acompanyà en l'escriptura i l'impulsà en aquest la pràctica d'aquest ofici diabòlic. Allà on hi hagueren guerres i lluites, Patrick Leigh Fermor hi trobà la pau i la calma que necessitava per escriure. Ara, la vida a Mani ha girat com un mitjó, però l'esperit del lloc hi perdura.

Grècia (IV)

Pikoulianika. M'és impossible recordar el nom d'aquest poble: sempre he d'anar a mirar-lo al mapa. Allí és on ens vam hostatjar per visitar la ciutat bizantina de Mistras, una joia abandonada des de fa segles, que conserva algunes esglésies i monestirs d'immens valor artístic. Seguint un parell de quilòmetres més la carretera que porta a l'antiga ciutat, s'arriba a aquest petit poble, enfilat a la falda de la serralada del Taigeto. Mentre esperem que ens donin l'habitació, ens asseiem a la terrassa, amb vistes a la planície d'Esparta. La poderosa Esparta és avui en dia una ciutat petita i moderna, lletja com gairebé totes les ciutats gregues de nova construcció. Des de la nostra posició es veu el conjunt d'edificacions blanques i homogènies, envoltat de muntanyes. Aquesta terrassa dona a la carretera secundària que puja el Taigeto, per on quasi no circulen cotxes. Regna el silenci. No sé per què, l'indret té un aire de poble provençal. Les grans mates de romaní que envolten la terrassa desprenen un flaire intens, només el zumzeig de les vespes trenca el silenci. Si tinguéssim un rellotge de paret, ens adonaríem que el tic-tac del temps és lent, pausat, abúlic. Les habitacions del nostre hostatge tenen una terrassa a l'est, sobre la plana d'Esparta, on toca el sol tot el dia, i una a l'oest, que acarona les muntanyes de la serralada. Des d'aquí tenim a tocar els boscos on s'alternen els xiprers, els avets i els caducifolis. Són boscos de muntanya, que s'enfilen aquí fins als mil metres i, més amunt, en els cims que no veiem, superen els dos mil. Enmig d'aquestes alçades més properes s'hi veuen algunes cases, magníficament construïdes amb pedra i fusta. En una d'elles oneja elegant, blanca i blava, una gran bandera grega. Darrere la nostra casa, hi ha algun camp d'oliveres, tocat aquí i allà, amb el verd més intens d'algun fruiter. Quan esmorzem en aquesta terrassa, se'ns acosten sempre un parell de gats famèlics -omnipresents també- per mirar d'arreplegar alguna cosa. Quan deixem les tasses i plats usats a la cistella, llepen les restes de iogurt. Les vespes són un visitant més molest. Embogeixen amb la fruita tallada i s'ofeguen estúpidament en els vasos de suc de taronja. L'abundància dels esmorzars que ens serveixen, en contraposició amb la fam d'aquests animalons, em genera una certa recança. La felicitat (temporal) d'aquest paradís, també. Ens banyem a la piscina fins que el sol s'amaga darrere les muntanyes, tan properes.  La frescor de l'aigua allibera la calor acumulada durant el dia. Quan se'n va el sol, arriba la fresca. És un luxe -un altre- portar un jersei mentre sopem. De dia, en canvi, es fa notar la calor. Pujar fins el castell suposa un esforç considerable. La ruta de les esglésies i monestirs bizantins requereix bones cames, però val la pena. Les visitem quasi en solitari. En un parell, hi treballen les restauradores dels frescos. Prenen cafè, xerren i riuen mentre treballen. Ens ignoren. La impressió que fa entrar, en primera instància, a l'església de Mitròpolis és difícil de descriure. La combinació de solitud, bellesa i història, acompanyada de la sensació de sentir-se tan afortunat, t'acosta a la síndrome de Stendhal. Després, la ruta segueix amb els monestirs de Pantanassa, Vrontochion o Perivleptos, i amb l'església de Santa Sofia. Resulta difícil d'assimilar el que hom veu, encara que el recorregut es faci de forma pausada. Afortunadament, i paradoxalment, és un indret poc visitat. A Pantanassa, ben enfilada a la muntanya, encara hi viuen monges. La seva presència es nota per la cura del lloc, engalanat amb jasmins, campsis i buguenvíl·lies. Una papallona reina, amb els seus dibuixos de zebra, vola pausadament entre aquestes flors. Fa de tastaolletes en els diferents calzes florals i s'escapa capriciosament de les nostres fotografies. Encenem ingènuament un parell de candeles a l'església. Seran l'empremta fugaç del nostre pas per aquí.

Al vespre, al poble nou de Mistras és festa major. Fum i cridòries. Un mercat desordenat té un cert aire àrab. També el tenen els càntics de l'església. A les brases hi couen souvlakis i en els marbres, uns homes vestits de blanc -ben brut- tallen porcs rostits i n'emboliquen les racions amb paper d'estrassa. Els nens pugen als autos de xoc i als cavallitus. Les parades venen eines, olles i roba de camuflatge. Hi ha molt soroll. Estic a punt de comprar una gerra de coure per servir retsina. Al final no ho faig i me'n penedeixo. Ja no en trobaré enlloc més. Serà difícil autoenganyar-me amb postisses nits gregues al jardí de casa.

Interludi francès

Com ja acostuma a ser habitual, del nord ens arriben males notícies. Quan vegi's afaitar la barba del veí francès posa la teva a remullar, podria ser la nova dita. França ens va per davant -només en el sentit temporal- en molts aspectes i és una mena d'herald que ens assenyala els problemes que tindrem. La difícil (per usar un eufemisme) integració de la immigració massiva de fe musulmana, la proliferació de guetos a la perifèria de les grans ciutats o a les petites ciutats de província, la insostenibilitat de l'actual estat del benestar o la implantació de màfies de narcotraficants cada cop més poderoses i violentes són alguns dels enormes problemes que afronta el país veí i que ens anuncia com un pregoner malastruc. Ara, ha caigut l'enèsim govern de la segona presidència de Macron. El president, que fou la gran esperança blanca del centre moderat europeu, ha resultat ser un fracàs absolut. Els seus errors d'estratègia política, especialment la mala lectura del resultat d'unes intranscendents eleccions europees, han portat el país a l'abisme. Les aliances preelectorals amb l'extrema esquerra han volgut ser contrarestades amb l'elecció de primers ministres de centredreta, que s'han cremat com un llumí quan han volgut aplicar les inevitables polítiques d'austeritat. L'Assemblea Nacional es troba polaritzada entre dos extrems, a dreta i esquerra, que miren únicament l'horitzó dels seus interessos electorals. Però, a qui hauria d'interessar realment heretar un país trinxat? La República és, com diu el tòpic, un gegant amb peus de fang. I el seu president, que no té res de gegant (ni literalment ni al·legòrica), la fa caminar amb rumb incert. O sense rumb.

Grècia (III)

La Puerta del Sol, Canaletes, Piccadilly Circus, la plaça de davant de Notre Dame de París, Times Square, la Fontana di Trevi... tots aquests espais centrals i emblemàtics de les ciutats m'acaben resultant profundament inhòspits i desagradables. Tenen un paper invers al de les antigues àgores: cal passar-hi de pressa, fugir-ne al més aviat possible. Res de bo hi pot passar.

Entre aquests espais, la plaça Monastiraki d'Atenes potser s'emporta la palma. L'església de Santa Maria Pantanassa i la mesquita Tzistarakis queden difuminades per la presència de l'enorme estació de metro i la situació central d'un quiosc d'una lletjor abrubta, implacable, insuperable. La calor és un grandíssim aliat de l'excessiva densitat humana i de la brutícia encomanadissa pròpia d'aquests llocs. Les mans suen i s'ennegreixen per art de màgia mentre la sola de les sabates s'eganxa a les llambordes amb una passió eterna, matrimonial, difícil de vèncer per l'esforç muscular de les cames humanes. Alguns turistes s'hi fan selfies sense deixar de resguardar-se la cartera amb la mà ni d'agafar el mòbil amb força. De l'estació en surten riuades de gent. Contemplar des d'allí la silueta de l'Acròpolis és un acte de divagació perillós. Seria impossible, tanmateix, deixar-se endur per qualsevol sentiment profund. Des d'una de les terrasses que hi ha en un dels laterals de la plaça, un cambrer ens crida. M'haurien de pagar força diners per sopar allí. Més si són les sis de la tarda i la temperatura supera els trenta graus centígrads. Vinga noies, marxem!

***

Hom em pregunta sovint com és que a les fotos que faig en els viatges no hi acostuma a sortir gent, tenint en compte que en els nostres temps trobem multituds arreu, més en els indrets turístics. Hi ha, en primer lloc, una part tècnica: forçar els enquadraments, tenir paciència per trobar el moment oportú de fer la foto... Però hi ha també una qüestió de fons, inherent al caràcter propi, que em porta a ser esquiu a les actuals tendències humanes. No és tan difícil tenint en compte que el gregarisme és una conducta en alça, empesa per les xarxes socials. Cal buscar, per exemple, la bellesa menor i minoritària. El convent de San Marco, la capella Brancacci, la capella Scrovegni, el palau Medici-Riccardi, la Scuola di San Giorgio degli Schiavoni, el museu Maillol, el museu Marmottan, el museu Rodin, la Frick Collection, les runes de Messene... són meravelles que em venen ara al cap, apartades (encara) dels grans ciruits. Els horaris són també fonamentals. El turista és un individu que sembla no poder abstreure's d'esmorzar llargament, amb parsimònia, a les nou del matí. I a les vuit l'Acròpolis és visitable, mentre que a les deu és el pitjor dels inferns. Llegir bones guies és imprescindible. No sabia de l'existència de la ciutat bizantina de Mistràs. Vaig veure que la guia verda Michelin li dona tres estrelles (aquestes són les estrelles que m'interessen, no les dels restaurantets) i les val amb escreix. Curiosament, en tot el recinte de l'antiga ciutat ens vam creuar amb una desena de persones.

Calen algunes renúncies, però les multituds encara es poden evitar o, com a mínim, pal·liar.

***

A Monemvasia surto de matí de l'habitació de l'hotel mentre la G. i l'N. acaben d'arreglar-se. Quedem a la gran plaça que hi ha, enfront del mar, abans d'anar a esmorzar. Deambulo gairebé sol per aquest espai ampli i obert. La llum matinal ennobleix els colors de les cases velles, cúbiques, que exhibeixen tots els tons possibles de colors ocres i torrats. Contrasten amb el blanc encegador de la petita església. Saludo un home que rega amb una manguera les plantes que hi ha el seu voltant. Quan ha acabat, ressegueix amb un pinzell algunes parts de la paret de l'esglesiola. És aquesta cura en les petites coses la que salva, encara, la humanitat. Recolzat a la muralla sento respirar el mar a la meva esquena. Colpeja les roques sense gaire força. Després, s'esverarà. Quatre o cinc persones se m'han avançat i es banyen mirant la ciutat. Ha de ser un luxe extraordinari. Me'ls miro des de lluny, però m'hi jugaria un pèsol que són anglesos.

Faig unes quantes fotografies mentre espero que arribin la G. i l'N. Quan ho fan, em sento feliç de compartir amb elles la bellesa del lloc i del moment. El gaudi és incomplet si no és compartit. Quan ens acostem a l'hotel per anar a esmorzar, veiem una parella jove que surt del balcó de la casa que presideix, central, la plaça. Aquesta casa pertany també a l'hotel on ens estem. Sentim una certa enveja d'aquesta habitació, però sobretot de la seva joventut. Al llarg del viatge trobarem moltes parelles joves. Algunes d'elles mostren d'entrada, amb transparència, el seu caràcter superficial i estúpid, reactiu només als luxes venals. D'altres, en canvi, exhibeixen petits gestos que denoten generositat, ingenuïtat i lucidesa. Aquests del balcó amb prou feines els veiem badallar i abraçar-se, mirant el mar, amb els cabells encara esbullats. El vent també deu sentir-se gelós d'ells, perquè comença a bufar amb força. Mentre esmorzem a la terrassa s'ho emporta tot: tovallons, sobres de sucre, barrets... Només ens queden unes hores per passejar per aquest paradís que és, encara, Monemvasia.

Grècia (II)

Per mi, l'estiu és mala època de lectures. Em centro en preparar el viatge que fem cada any: consulto guies, espigolo lectures antigues, miro webs, traço línies entre allò que he llegit (el paisatge literari) i allò que veuré (el paisatge real)... Paradoxalment, durant les vacances estic més agitat que la resta de l'any. La calor no ajuda gens. M'irrita i m'impedeix trobar un espai físic còmode, més enllà del llit nocturn. Aquestes vacances van començar amb la tònica habitual, amanides amb una calor infernal. Vaig encetar alguns llibres que, o bé em van desagradar o no em van interessar prou. No deixo les lectures a les primeres de canvi però ara ja no insisteixo tant com abans: la vida és curta, el temps finit. Per fortuna, a mig agost es va produir un canvi. Vaig enllaçar dues lectures magnífiques, extraordinàries (feia temps que no em passava): Metamorfosi, de Miriam Cano i Ocell de bosc, d'Antoni Puigverd. Valdrà la pena parlar-ne més a fons, ara en faig només un apunt. Metamorfosi, entre moltes altres coses, és un dibuix -o una fotografia- de l'impacte que pot tenir Grècia en algunes persones. M'hi compto i m'identifico amb moltes de les sensacions, vivències i reflexions de l'autora. Ocell de bosc és, sense ser-ho del tot, una mena de dietari d'estela planiana, el recull del pensament d'un home lúcid, sensat, prudent i savi. Com n'hi ha pocs en els nostres temps.

***

M'agrada llogar cotxes i conduir per carreteres d'altres països. Té alguna cosa d'aventura. El cotxe llogat és una possessió valuosa però efímera, un company més del viatge. Una de les gràcies del viatge -i de les satisfaccions i addiccions que genera- és que ens fa ser algú diferent de qui som en la quotidianitat. El cotxe de lloguer, com a element transitori, ens ajuda a confegir aquest altre jo. Aquesta vegada, però, ens ha tocat un company pesat. No para d'emetre sons estridents i repetitius a la més mínima superació del límit de velocitat; es queixa dels cinturons, de la pressió dels pneumàtics, de qualsevol objecte al qual m'apropo quan maniobro. Hem volgut inventar cotxes intel·ligents i només hem sabut crear cotxes histèrics.

***

L'Àtica, o la part que travessem amb el cotxe, és seca i erma. El Peloponès, en canvi, amb totes les seves diferències orogràfiques i paisatgístiques, és verd. L'Àrcàdia, l'Àrgòlida, Mani... cada regió té el seu propi paisatge distintiu però no hi falten els arbres. Sobretot l'olivera, omnipresent. Quantes oliveres no hi deuen haver? En veiem a milers. El paisatge d'olivera mai cansa ni engavanya. Quan bufa el vent, com a Micenes, les fulles s'agiten com miralls de plata. Aquest vent atempera la calor i et porta a una dimensió estranya. A les portes del museu oneja una bandera grega. Els colors blanc i blau dansen sobre el fons de grisos i verds de les roques i els camps -o muntanyes- d'oliveres. A aquesta hora de la tarda gairebé no hi ha ningú visitant aquestes runes mil·lenàries. Des de dalt del turó, on hi havia l'antic palau de Micenes -ara només pedres- hom pren la mesura d'aquest país i d'aquest món.

***

M'agrada trobar a Grècia ingredients del nostre passat. Ser nostàlgic és això. Hi ha qui creu que el progrés és meravellós i hi ha qui pensa que no. De Mandelstam s'explica que, quan era un nen i va sentir la paraula progrés, es va posar a plorar. Chesterton deia que el progressisme consisteix en canviar allò que està bé, però que el conservadurisme impedeix a vegades canviar allò que està malament. És força ocurrent. Però no ens desviem. Grècia té moltes coses que pertanyen al passat. Els banyistes, per exemple. Acostumen a portar moltes cadires, parasols i neveres. Vesteixen cossos generalment poc esvelts amb indumentària de bany arcaica. Fan, per canviar-se, maniobres estranyíssimes per evitar exhibir un centímetre quadrat de la seva anatomia prohibida.

Colmados i forns, sempre oberts, serveixen els escassos clients amb parsimònia. Els propietaris viuen al mateix edifici on tenen la botiga. Un d'aquests botiguers m'explica, com pot, que va visitar Barcelona -i a Madrid i a Sevilla- en el seu viatge de noces. Retalla un tros de paper amb les mans per escriure'm que va ser l'any 1997. Amb la senyora del forn de davant no ens entenem de cap manera quan li demano que m'obri una barra de pa per poder fer uns entrepans. Acaba donant-me un ganivet perquè ho faci jo mateix. Em mira amb estranyesa.

Al pàrquing d'un supermercat -LIDL- ens ve a veure un gos de carrer. Hi ha gossos vagabunds, com n'hi havia a Aiguafreda quan jo era petit. Ara fa dècades que no se'n veu cap. De gats de carrer, no cal ni parlar-ne, n'està ple. Secs, famèlics, pidolaires, onipresents a tots els restaurants. A aquest gos del LIDL és impossible resistir-s'hi. Em pregunto si no és un farsant. Et mira de fit a fit amb uns ulls de tristesa infinita. Es deixa caure a terra, pla com una catifa, pidolant amb la mirada. Acaba aconseguint uns talls de mortadel·la. Al poble de Pikoulianika, dalt de les muntanyes de Mistràs, en corre un altre, més viu, que no sembla passar tanta gana.

Per les carreterones circulen cotxes vells, furgonetes i pick-ups, que carreguen trastos. O taronges. La carretera que porta a Monemvasia resseguint el golf de Gition travessa camps de tarongers. Els arbres fan unes taronges petites, minúscules, que em quedo amb les ganes de tastar. Els homes que les traginen tenen la pell colrada. Entre els camps, quan la carretera dibuixa alguna corba, es veu el mar al fons. Té un blau d'una vivor intensa, grega, que contrasta amb el verd dels tarongers i la plata de les oliveres. En quin moment es va parar aquí el temps? Seria possible que es tornés a parar just ara que hi som?

Grècia (I)

Tornar. Escoltar les notícies a la ràdio i llegir-ne quatre o cinc als digitals. Ser de seguida conscient de que on millor s'està és ben lluny.

***

M'agradaria quedar-me aquí fent el hippy, li dic a la G. mentre circulem amb el cotxe per la façana marítima d'Agios Nikolaos, a Mani. Em mira de reüll però crec que em comprèn. Les cases no són res de l'altre món, simples cubs de pedra, alguns encalats, d'altres no. Quatre barques acolorides de pescadors es gronxen al petit port. L'asfalt irregular ens fa trotar mentre circulem amb el cotxe. Aquí creixen quatre tamarius, allí un parell de pins, més enllà camps d'oliveres. A cada raconada hi ha aparcat algun vehicle: un vell tractor, una motocicleta destartalada, un remolc de barca, un pick-up amb mig segle de vida... Una antiga torre de pedra sobreviu en un petit cap. La carretera fa ziga-zagues i salva desnivells. S'alternen les petites platges de pedres amb la costa rocallosa. Malauradament, algú ha tingut la idea de fer, en alguna rada, un beach club. Però el resultat que ha obtingut acaba resultant fins i tot entranyable. Cada tarda bufa el vent i les onades colpegen les roques amb força. Si t'acostes a l'aigua, sents com els còdols piquen entre ells. És una música estranya, atàvica. El verd maragda de l'aigua que veiem al matí des de la terrassa ha deixat pas a un blau intens, marí, esquitxat d'escuma blanca. Algú podria dir que Poseidó fa rugir les aigües, però jo no. Prefereixo mirar al mar, aliè als excessos dels déus i a les seves passions, tan complicades. Tòxiques, en dirien ara. Busco la calma, la pau, la serenor que aquestes terres em donen, potser perquè, com diria Álvaro de Campos, no són la meva.

***

A la tarda, encarreguem una taula per sopar al restaurant que ens han recomanat: una taverna amb quatre taules de fusta sobre el mar. Ja t'ha agradat, aquesta noia, eh! em diu la G. després de que hagi parlat amb la propietària, una noia d'uns quaranta anys, amb els cabells rossos i arrissats, que porta amb un vestit llarg de platja. Al país de la leventeiá, el terme grec que descriu la passió pels plaers de la vida viscuts amb despreocupació i temeritat, seria absurd negar-ho. Més encara, quan els ametllers ja estan batuts.

(Quan ha volgut recordar el meu nom per la reserva m'ha dit: Sorry, I don't remember your name. Is it Paul, isn't it?).