***
La mort. Només m'afecta realment la mort dels joves. Bé, potser no és del tot així, però quasi bé. Quan hom ha perdut els pares, la relació amb la mort passa a ser diferent. M'imagino que és una relació com la que pot tenir amb els diners algú que s'ha arruïnat. Poc pot prendre'ns ja la mort, en circumstàncies normals, un cop ens ha pres els pares. Per això, només temo la mort de qui no té edat per morir. M'esgarrifa la mort dels més joves. Per la resta, començant per un mateix, de cara i amb el cor ben dur.
***
Avantatges de tenir anys: veure venir els malparits (i les malparides) d'una hora lluny. Saber, fins i tot, que la madat moldeja les cares i s'hi fa visible.
***
Hi ha desitjos que sé que no abastaré. No perquè siguin especialment inassolibles, sinó perquè el balanç objectiu entre el seu cost (no només econòmic sinó des d'una perspectiva més àmplia) i el resultat objectiu d'aquest desig té un important desequilibri. I perquè aquests desitjos tenen un component de frivolitat que no puc permetre que s'imposi. És l'autocensura de l'austeritat d'arrel cristiana. Així que mai aniré a veure un partit de Wimbledon ni viuré una temporada a Venècia ni me n'aniré a fer una travessa caminant els dies de Nadal (quan dic Nadal vull dir Nadal) ni em retiraré a una illa grega.
***
L'R. sempre em diu que li agrada més la meva poesia que la meva prosa, la qual cosa, encara que sigui involuntària, és més una crítica que un elogi. Com dir-li a un jardiner que té les tomaqueres més maques que els rosers.
***
Chesterton, un gran desconegut ple d'interès. Però, alhora, un país massa gran per descobrir.
***
Rebo una trucada curiosa del banc. És només per informar-me que el banc tindrà aquest juliol resultats molt positius i que té importants projectes de futur. No per demanar-me res, em diu la senyora del banc, que és molt amable, només per informar-me. Li dono les gràcies per la informació, amb una amabilitat equiparable a la seva.
El banc està ara sotmès a una oferta pública d'adquisió per part d'una entitat més gran. La direcció del banc no para d'enviar cartes explicant la seva bona evolució bursària (curiosament només agafa el tall temporal en què aquesta evolució és, efectivament, positiva, obviant que en el període anterior va ser molt negativa). El banc s'ha emparat en la conjuntura política per frenar una operació que hauria de respondre a criteris de mercat. Ha mogut els fils a la desesperada, d'una forma que fa una certa vergonya aliena. El banc va tancar aquella oficina on em va portar el meu pare de petit a depositar els meus estalvis i fa anys que no té cap interès en oferir-me un servei digne.
No hi ha cap dubte que quan arribi l'hora, si és que acaba arribant, la meva posició com a (ínfim) accionista serà favorable a l'oferta pública d'adquisició. Per una vegada, aniré amb el peix gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada