***
Platja de Llafranc. Ressegueixo les construccions des de dintre l'aigua, ben freda. Hi viuríem aquí tot l'any? Qui sap.
Necessitat de canviar de vida.
***
Continuo llegint els diaris de Valentí Puig. Són una lectura exigent. Raonaments sòlids i moments de gran eficàcia. En d'altres, tanmateix, em perdo.
La seva aproximació a la vida, però, sempre em resulta propera.
***
He deixat d'escriure una colla de dies. M'han vingut al cap moltes idees, però, que s'han perdut per sempre. I què?
***
He pres, però, algunes notes en una llibreta. Potser cal tornar a l'escriptura a mà. Abandonar l'engany de la publicació immediata.
***
Dies de sentir un odi exacerbat i ferotge.
***
No entenc els joves, és un fet. I no em refereixo als joves -adolescents- de l'edat dels meus fills. Penso en els que ja no són de la primera volada: trenta, potser fins i tot quaranta. En general, la seva perspectiva de la realitat em resulta aliena, estranya, incòmoda. Penso això mentre sento parlar en un pòdcast a una escriptora d'aquesta generació Anys llum separen la nostra visió de la literatura i del món, que en el fons són el mateix.
***
En canvi, pels passadissos, em trobo X. Jove, em parla amb un somriure d'orella a orella, franc. Sense conèixer-me quasi de res, se'm mostra amable i propera. La conversa és del tot trivial -small talk de passadís- però em reconforta.
***
Mentre recullo la taula del menjador, sento, per la finestra oberta, el refilar d'un rossinyol. Després una merla, amb un cant menys melòdic, crida des de dalt dels cuprés, acabats de retallar. Des d'allí, salta sobre la gespa verda. S'hi passeja saltant, m'imagino que amb una certa felicitat.
***
Tiempos familiares, article molt interessant d'Ana Nuño a La puñalada. El que em sobta més és la cita a un text de Tocqueville, absolutament premonitori, sobre el despotisme del futur. Diu:
Si quiero imaginar con qué nueva apariencia podría producirse el despotismo en el mundo, veo una multitud innumerable de hombres parecidos y de igual condición social que giran sin cesar sobre sí mismos en busca de pequeños y vulgares placeres con los que colman su alma. Cada uno de ellos, apartado de los demás, es como ajeno al destino de los otros; para él sus hijos y sus amigos particulares forman toda la especie humana; en cuanto al resto de sus conciudadanos, está al lado de ellos, pero no los ve; los toca, pero no los siente; no existe sino en sí mismo y para sí mismo, y si bien le queda una familia, puede decirse que ya no tiene patria.
Por encima se alza un poder inmenso y tutelar que se encarga él solo de garantizar sus placeres y de velar por su suerte. Es un poder absoluto, minucioso, regulativo, previsor y benigno. Se parecería al poder paterno si, como éste, tuviese por objeto preparar a los hombres para la edad viril; pero, por el contrario, solo se propone fijarlos irrevocablemente en la infancia (…)
***
Mentre faig el cafè fullejo el diari amb desgana. Les cròniques de Roland Garros de Sergio Heredia salven el pamflet del comte.
***
A la carretera de Corçà a Monells, enmig d'un camp de blat, ben ros, una ermita romànica, d'una simplicitat absoluta. Ens hi acostem amb el cotxe, pel camí que travessa els camps. La llum de la tarda l'ennobleix encara més. Un xiprer acompanya la pedra sòbria. Llegim que està dedicada a Santa Cristina i que estava enriquida amb un retaule que ara és al museu de Girona. Penso que només una il·luminació divina pot fer concebre una meravella així, rústega i excelsa, en un camp de l'Empordanet.
***
Cinc hores i mitja de final de Roland Garros. Una tarda sencera clavat al sofà. Partit indescriptible. La noblesa dels jugadors -Alcaraz i Sinner- cavallers medievals contemporanis. La mare de l'italià: un rostre teutó descomposat. El posat de Dustin Hoffman, que ho observa tot des de primera fila, amb l'expressió de qui ja no es pot sorprendre de res, però a qui se li escapa encara un fil d'admiració. Els barrets panamà i les camises elegants, que contrasten amb les samarretes i les banderes. Els crits i els somriures. Les boques obertes i les mans al cap. Alguna llàgrima. El color vermell de la terra, retallat per les línies blanques. El gir de les boles, com petits planetes, a càmera lenta. Amélie Mauresmo, elegantíssima amb el seu vestit blanc, dreta i omnipresent en un racó de la pista. L'aire de París, que voldríem respirar des de casa. I els cops celestials de raqueta, quasi com un art a l'abast d'uns pocs genis. I en algun moment hem cridat com energúmens, però al final ens fa pena el perdedor: sol, pensatiu, no sé si trist. La glòria l'ha acaronat, l'ha abraçat i, fins i tot l'ha besat, però l'ha acabat rebutjant, capriciosa i insana, per anar-se'n amb un altre. En els seus ulls no hi ha rancúnia, més aviat l'obstinació i la certesa de qui sap que no trigarà gaire en posseir-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada