Els nens, que ja no són nens, no dormen a casa; són lluny. El silenci és buit i estrany. He sentit tocar les set i quan surto a comprar el pa no veig ningú pel carrer. Els cotxes aparcats semblen derelictes. Al jardí he trobat el pal de fusta d'un coet i un parell de cilindres de cartró, cremats, restes també de festes que, com els diaris d'ahir, ja són antics. Al forn, només homes. X., que ve de córrer, com porta fent des de fa quaranta anys, quan no existien els runners i tothom se'l mirava amb cara estranya. Y., acompanyat d'un gos. La seva dona va morir fa un parell d'anys i ara se'l veu sempre amb expressió trista i desorientada. I un altre home vell que no conec, que ja es queixa de la calor, com la fornera, que diu que avui en fa més que els altres dies.
De tornada a casa només se sent el parrupar de tórtores i colums, i el motor ofegat d'una moto vella que passa i que sembla no voler despertar els veïns d'aquest son mig lisèrgic de revetlla.
A casa, esmorzo -un te glaçat amb llimona i una mica de coca d'ametlles- i surto a fora a escriure aquestes quatre ratlles i a aprofitar les escorraines de la fresca. Mentre escric, m'acompanya una vespa que zumzeja davant la pantalla i una sargantana llunyana que, ella sí, busca el sol. Al costat tinc estesa encara la tovallola de la piscina d'ahir, que balla lleugerament al ritme de l'aire. Ahir van segar les males herbes del camp del darrere i ara hi paonen els pardals, que, eixerits, busquen l'ombra i un estornell solitari al bell mig del sol. El rostoll té un color groc pàl·lid, quasi albí, que em recorda els cabells d'un nen forani que ahir corria per la piscina.
Quan toquen les nou, just ara, la calor comença a vèncer sense discussió possible.
***
Dies de lectures fallides. L'últim llibre d'Edmund de Waal, que acaba de sortir en anglès, és, formalment, molt bonic, però en llegeixo una cinquantena de pàgines i no sé on em porta. No l'acabo de comprendre. El llibre sobre Venècia que, a petició meva, va regalar-me la G. per Sant Jordi tampoc em convenç. Potser necessito una motivació veneciana que ara no tinc. El llibre que em va portar l'A. per ressenyar em resulta extraordinàriament difícil, fins al punt que potser hauré de renunciar a la revisió. Llegeixo una breu novel·leta, Monterosso mon amour, que em distreu i poc més. Ahir, a la piscina, vaig començar Extraños en un tren. A veure si la Highsmith em treu del pou. Mentrestant, espero uns diaris que vaig comprar per wallapop i que no arriben.
***
Hi ha moments en què penso que, indiscutiblement, qualsevol temps passat fou millor.
***
Aquest any havia fet el propòsit de que la calor no condicionés la meva vida (o uns quants mesos de la meva vida). N'hi ha prou amb el divendres que vaig passar a Barcelona (en realitat mig divendres, perquè tot el matí el vaig passar perfectament a l'oficina) perquè la meva voluntat salti pels aires. No acabo disfrutant del dinar ni de la conferència vespertina per culpa d'aquest anxovament, agreujat per unes climatitzacions que, no sé per què, sempre acaben sent insuficients.
***
A l'hivern, quan traspassem el solstici i arriben els dies de Nadal, ens mirem el món amb optimisme perquè els dies ja s'allarguen. Per Nadal, un salt de pardal -diem-, per Sant Esteve, un pas de llebre. Ara, passat el dia de Sant Lluís, els dies ja s'escurcen. Però no gosem pensar-hi, embriacs com estem d'estiu i de vacança. Això és una clara demostració de que, en el fons, ens mou l'optimisme.
***
Potser hauria de regar les plantes. Serà una activitat més profitosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada