Notes

Treball de revisió de textos, que em fatiga enormement, per a la publicació dels diaris. Sensació ambivalent en rellegir allò que he escrit. Al final, cansament d'un mateix.

***

Sovint constato la reiteració de missatges. Però, com deia algú, no recordo qui, amb sarcasme: això no és ser repetitiu, és ser insistent i coherent.

***

Llegida una novel·leta, T'agrada Brahms, de Françoise Sagan. Em deixa força indiferent, tot i que li trobo moments d'escriptura brillant, que, com acostuma a passar, s'aparten de l'argument. Com aquest:

El llac del Bois de Boulogne s'estenia davant d'ells, glaçat, sota un sol apagat; només un remer esportiu, un d'aquells homes estranys que veiem com cada dia miren de conservar una forma que no sembla que importi a ningú, de tan anònim que és el seu físic, feia grans esforços per evocar l'estiu, alçant de vegades, amb el rem, un raig d'aigua guspirejant, argentat, i quasi inoportú de tant com l'hivern, entre els arbres immòbils, s'anunciava trist.

***

Lipari. El pas de les setmanes, i aquest fred que ha irromput inesperadament com una metàfora viva de la realitat, fa difícil escriure ja sobre aquells llocs i aquells dies. Em sento com el remer del text de Sagan, fent esforços absurds per evocar l'estiu. Les atmosferes de Salina i Lipari, la travessia en barca fins Stromboli són realment difícils d'evocar. Caldrà molta força de braç.

El vell port de Lipari -la Marina Corta- és meravellós. Té alguna cosa de venecià, però també de llevantí -valencià- i fins i tot de portuguès. Però és profundament sicilià. A redós de les dues petites esglésies -la de Sant Josep i la de les ànimes del Purgatori-, hi amarren aquí només petites embarcacions. El sol d'agost hi cau inclement tot el dia i només de nit s'amorteix una mica la calor. Llavors, els llums de sodi dels fanals es reflecteixen en el mar i, sense necessitat de que arribi a imperar el silenci, hom pot sentir-se on vulgui, fins i tot en el passat. Ni les omnipresents terrasses, ni les botigues de souvenirs, que venen també estris de platja i em recorden les de l'Estartit de quan era petit, poden emmascarar l'esperit de la població. Si hom s'interna després pels carrerons d'aquest Lipari vell, emergeix el caràcter d'aquesta Sicília estranya, atomitzada en petites illes volcàniques. Ens regalima la suor pel front mentre enfilem aquests carrerons, estranyament deserts, i aquestes places vestides de plantes i flors. Després pujarem les escales que porten a la catedral de Sant Bertomeu. Ens penedim de no haver arribat un dia abans, el 24 d'agost, dia de la celebració de les festes d'aquest patró. Per contra, quan arribem a la catedral, hi trobem un funeral. L'església és plena de gom a gom, fins i tot alguns homes s'esperen a fora. De reüll veiem com, des de l'altar, parlen les autoritats, endiumenjades i guarnides amb bandes amb la bandera tricolor. A la sortida, dones vestides de negre, amb elegància, s'abracen i ploren. Turistes com som, fem molta nosa i ens apartem ràpidament de l'escena.

***

A Lipari, ens hostatgem a la casa d'L. L'elecció ha estat afortunada. La casa té segurament les millors vistes de tota l'illa. Des de la terrassa de l'apartament, veiem tota la vila de Lípari, presidida pel castell i la catedral, amb el mar al fons. Com a Salina, veiem arribar tots i cadascun dels vaixells que fan cap al port. Des del jardí de la casa, situada al municipi de Pianoconte, veiem també la costa oest de l'illa, amb els penya-segats que donen a la bella platja de Valle Muria i els seus farallons tallants. Més enllà, l'illa de Vulcano amb el cràter fumejant. Al fons, Sicília amb la mola de l'Etna desdibuixada per les boirines.

A l'hora de la posta del sol -tramonto, una bella paraula que he après- fem una caminada al mirador proper, des d'on veiem també les illes de Filicudi i Alicudi, entre les quals el sol s'amaga en una actuació teatral insuperable.

Una mica més enllà, des de l'església vella -blanca, d'aires profundament grecs- de Quattropani, tenim a tocar la nostra estimada Salina, verda i poderosa. Lipari és el centre i el cor d'aquestes illes; la nostra mirada vol abraçar-les totes i no perdre'n mai cap de vista.

***

El claustre de la catedral de Lipari, construït amb antigues columnes gregues que aguanten els capitells romànics normands, resulta una al·legoria de la nostra civilització: l'occident cristià construït a partir del món clàssic grecollatí.

***

L., milanès retirat, i la seva dona, són molt amables. L. ens ve a buscar al port i m'acompanya després a recollir el cotxe de lloguer. S'espera durant les operacions burocràtiques del lloguer, vigilant que no hi hagi cap engany. No para de dir-nos que el telefonem si, en algun moment durant l'estada a l'illa, es produeix algun problema. Ens fa aparcar al seu garatge i ens obsequia amb licor casolà de bergamota, com un limoncello però fet amb aquest perfumat cítric de Catània, tan preuat. Ens explica que cada any un amic n'hi envia una caixa. L'alcohol és fort, profundament saborós i aromàtic, gairebé com veure's un perfum. El camí de corbes a recórrer fins la capital, amb el petit Fiat, per anar a sopar m'obliga a ser moderat en el consum. 

***

M'adono que, a aquestes alçades de la vida, no saber italià és una mancança imperdonable. El succedani macarrònic que intento articular no és una opció.

***

Una tarda anem a banyar-nos a Acquacalda. El nom, oposat a la nostra Aiguafreda, ens fa gràcia. La platja és una llengua de còdols, oberta al nord, gairebé deserta. Les primeres cases s'aparten pocs metres de l'aigua. És l'únic dia en què els núvols vencen el sol i això ens fa pensar en com deu ser aquest llogarret a l'hivern. Ens l'imaginem solitari, sotmès a les inclemències del temps, als vents del nord i a les humitats; un indret de duresa salvatge i d'aigua poc calda. Som conscients que mai sabrem com són realment aquestes illes a l'hivern; mai hi vindrem. Una vida no dóna per viure-hi tantes vides.

Més notes

Mirant nord enllà no sempre hi trobem una visió adornada amb aquells coneguts adjectius del poema de l'Espriu. A França, una convocatòria electoral precipitada per part del president de la República ha acabat mostrant totes les deficiències del seu sistema polític: uns resultats electorals enganyosos fruit d'un sistema electoral discutible i l'elecció d'un primer ministre en discordança amb aquests resultats (encara que potser no tant amb el vector polític real resultant d'aquestes eleccions). En tot cas, les conseqüències són cremar abans d'hora el jove delfí polític del president i generar un desconcert general.

Però, atesa la fluïdesa del món polític, tot pot acabar reconduint-se de la mateixa manera que s'ha enravessat.

***

Un aprenentatge dels diaris de Trapiello: deixar de banda les qüestions alimentàries i gastronòmiques. Perquè una cosa és el caràcter dionisíac dels àpats de Pla i l'Hermós a les cales de Begur (i l'aprenentatge que se n'extreu) i una altra cosa és explicar -com he llegit recentment en un diari- que t'has menjat unes supremes de salmó acompanyades d'un costers del Segre. això darrer fa enrojolar una mica.

***
He llegit un parell de llibres al voltant de la figura magnètica de Patrick Leigh Fermor: el de María José Solano i el de Dolores Payás. Leigh Fermor fou, alhora, algú magnetitzat per Grècia, així que llegir sobre ell és sentir-se doblement magnetitzat per aquest país. L'escriptor, aventurer i tantes altres coses va construir-se finalment una casa -on va viure bona part de la seva vida- a Kardamili, a la península de Mani. Solano explica que l'indret era conegut com Kalamitsi, que vol dir el lloc on creixen els joncs, nom que, no sé per què, no acabava d'agradar a l'escriptor. A mi, en canvi, m'agrada aquest nom, Kalamitsi, perquè aixi s'anomena també un racó de l'illa de Kimolos que és el fractal ideal per a l'estranger que viatja a Grècia. Vam arribar-hi de la mà d'un vell taxista, per recomanació del nostre hoste de Milos. I recordem sempre amb enyorança aquest lloc on creixen els tamarius i suposo que també els joncs.

***

Mentre s'acosten les tenebres tardorals, tenir l'ull de la il·lusió posat en Mani. O en Hidra. O en Sérifos.

***

Potser és aventurat -o presumptuosament artístic- dir que el color del Tirrè és diferent del de l'Egeu. Però així els he vist jo: l'Egeu d'un blau més viu, contrastat amb el blanc de les construccions de les seves illes, el Tirrè d'un blau més gris, més verdós, més acompassat amb l'efervescència de colors de les ribes italianes. En un article d'una revista de viatges llegeixo que el Tirrè era un mar més aviat plàcid, que contrasta amb el caràcter més aguerrit del veí Jònic. L'Egeu, de la seva banda, és també un mar assotat pels vents. Però el Tirrè pot resultar també enganyós. L'he vist, com una bassa, quasi com un mirall, des de les alçades de Ravello, i en acostar-me al seu nivell resultava estar agitat. Des de dalt d'aquestes costes volcàniques del sud d'Itàlia -o de les Eòlies- pot semblar calmosament ondulant i, en canvi, estar animós i picat.

Quan em llevo -coses de l'agitació estival- a les sis del matí a l'Illa de Salina el veig del tot gris -el sol encara està amagat darrera la mola del gran volcà apagat- i plàcid. Encara no corren les llanxes que l'esquincen aquí i allà ni ha arribat el primer ferri, el de dos quarts de vuit, al port de Rinella. Sé que arribarà aviat quan veig marxar una parella jove, amb les maletes, de bon matí. I finalment apareix, a la llunyania, fent un gran estrip. Al petit port hi ha amarrat també un vaixell estranyament gran, que contrasta amb la migradesa d'aquest petit moll. Rinella és una antiga població de pescadors, humil, amb una platja de sorra negra, volcànica, que, a l'hora del sol, crema a més no poder. Excavades a les roques conserva encara les restes d'antigues construccions per guardar les barques: les balate. A la veïna Pollara, entre les roques, encara s'usen. Els turistes busquem aquestes reminiscències del passat i seguim la traça dels escenaris d'aquell vell film: El carter i Pablo Neruda. Il postino és, a Pollara, omnipresent, un patrimoni on arrepenjar-se, tot i que l'illa no necessita altres reclams que la seva bellesa i el seu caràcter. Els que trobem pels carrers de Malfa, amb cases belles i velles, algunes abandonades; a Santa Marina, amb la seva església groga i colonial; o a Lingua, una mena de far de la fi del món on hi ha la llacuna salada que dóna nom a l'illa. A Lingua precisament és on trobem les cases més boniques, de construcció eòlica: simples cubs blancs o pintats amb colors càlids: ocres, granats, carabasses. Algunes s'enfilen cap a la falda de la muntanya, altres s'arrengleren arran de carretera. Els camins que porten a la petita platja baixen entre aquestes cases blanques, que tenen petits patis on creixen els cactus i els hibiscus. En aquests carrerors on ja no arriba la brisa del mar, crema un sol africà. Una dona vestida de negra crida el seu home a nidar. Els hostes d'un hotel, emblocallats en barnussos, busquen refugi en el seu entorn artificial. Se sent alguna cigala amagada, embogida per la calor. Nosaltres hem de marxar a deixar el vell Fiat Punto i agafar el ferri a la veïna Santa Marina. Ho fem amb la recança de qui sap que ja no tornarà.

Banyuls

Malestar general, sensació febrosa (sense tenir febre), nit horrorosa, amb alternança de fred i calor i acompanyament d'una tempesta majúscula. Si fóssim gals, pensaríem que el cel ens caurà damunt del cap. Quan ja ha parat, a mitja nit, la G. es lleva per anar a buscar l'N., en un d'aquests peatges paternals -maternal, en aquest cas- excessius.

***

Arribo a la conclusió de que no m'ha anat bé el que segurament ha estat l'últim bany de la temporada, tot i que l'entorn no podia ser més idíl·lic: la platja dels Oms de Banyuls només per a nosaltres i per a les gavines, que senyorejaven per la sorra, reines del territori. La mar, moguda pel vent i plena de cabretes, mostrava tota la seva força. He dubtat sobre si ficar-m'hi -tot el dia havia estat ennuvolat i plujós- però el sol que ha sortit a la tarda i que ha començat a cremar, m'ha convençut. L'aigua era substancialment més fresca que la del Tirrè de les Eòlies. Quan hem marxat, han començat a arribar banyistes, com sortits de sota les pedres. A la platja gran de Banyuls també n'hi havia uns quants, esgotant la vacança. Vista entrant pel nord, la dolça corba d'aquesta platja resulta un dels indrets amb més gràcia d'aquest litoral. La suavitat d'aquesta corba contrasta amb el paisatge agrest i rocós del conjunt d'aquest costa del nord del cap de Creus. Hem recorregut la plata a peu, pel passeig, admirant les nombroses escultures de Maillol que hi han anat posant, amb gust i encert, i que són el complement perfecte per aquest paisatge. Els últims estiuejants feien cua pels gelats o seien a les terrasses mirant el mar i deixant córrer el temps; la temperatura era perfecta, res feia albirar el malestar que m'envairia hores després, encara sense causa identificada.

Al matí, hem entrat un cop més al taller-museu de Maillol, que ja és una mica nostre. Cal anar-hi de tant en tant, com qui retroba un vell amic que fa temps que no veu. Pel meu gust, aquesta vegada hi havia massa gent, m'agrada tenir-lo per mi sol. Tampoc m'ha convençut la política de finestrals tancats i aire condicionat a tot drap. Maillol no està fet per la foscor ni pel clima artificial; la seva obra, potser com cap altra, requereix la llum natural -encara que sigui d'un dia gris- mediterrània. Maillol neix de la terra, del mar, de la muntanya agresta de les Alberes, de les vinyes, del vent... Avui, al museu, l'he sentit com pres, sense la naturalitat que li és pròpia; l'he trobat molt més aclimatat al passeig del mar de Banyuls, entre la gent, el mar i la intempèrie.

Un cop més hem arribat a aquest paisatge de l'ànima pel coll de Banyuls, pujant des d'Espolla per la carretera que s'enfila en aquest paisatge de sureres i matolls que tant em recorda el del pla de la Calma. Dalt del coll, s'albirava el mar entre la grisor. La carretera cau a plom entre corbes inimaginables fins assolir les primeres vinyes, cultius impossibles enfilats per la pedra d'aquests barrancs. Malgrat el temps poc generós i la grisor que apagava el verd de les vinyes, hem pogut admirar novament la seva bellesa salvatge, que mai cansa. Avui, la música era la del vent. Xavier Febrés, en la seva plaquette Banyuls mon amour -que he comprat, regalat i perdut no sé quants cops- raona i canta com ningú el que representa aquest territori. Jo diria que és el tros de Grècia que tenim més a prop de casa; no en va Maillol surt d'aquí. Sempre fantasiejo amb comprar una barraca entre aquestes vinyes i portar-hi una vida horaciana. És dels pocs somnis que encara em permeto i que l'arquitectura desendreçada dels ravals de Banyuls, un cop arribats al poble, esvaeixen, fent-la xocar amb la realitat de la vida. Aquests pisos amorfs són el contrast absolut de les construccions de pedra -murs, barraques, masos- de les vinyes, com la realitat acostuma a ser-ho del somni.

***

Segueixen pesant-me els ossos mentre escric això. A Aiguafreda, passa el matí i tot assenyala també la fi de la vacança. El dia és gris, les campanes de l'església toquen les onze, les orenetes estan nervioses -comencen a pensar en marxar-, una merla salta per l'herba. Les flors dels agapants, el senyal més viu i fugaç de l'estiu, ja fa dies que han caigut. En el seu lloc han sortit uns fruits verds romboïdals, profetes de la tardor.

Notes

Setembre ha començat setembrejant en excés: pluja, mals, despeses insondables... Passo mala nit, donant voltes al llit, tinc calor i fred de forma alternativa. Clarament, la festa estival s'ha acabat, i ha estat excessiva. Quan em llevo, intento combatre el meu malestar posant melmelada al croissant, però només n'hi ha de figa i de tomàquet. M'acontento posant el croissant -d'ahir- a la torradora i acompanyant-lo amb una mica de xocolata. El conill em dona voltes als peus i em mira seriós. Sembla comprendre'm.

***

Malgrat totes les seves virtuts, l'escriptura de diaris és, no ens enganyem, l'apoteosi de l'egolatria.

***

Llegeixo al diari, sense gaire interès, que algú ha teoritzat sobre la necessitat d'indultar la ignorància. Em sembla una forma d'adaptació als nous temps, d'acomodació a la realitat imperant. Ni tan sols em reconforta pensar que la meva profunda ignorància en tants camps -el musical, per exemple- pugui quedar absolta.

***

L'illa de Salina, amb nom de ressonàncies lampedusianes, té poc d'aristocràtic: només el preu d'alguns restaurants (bons, tanmateix), del qual quedem vacunats al cap d'un parell de dies. El que més impressiona de l'illa són les seves muntanyes imponents -volcans apagats- que s'alcen sense transició des del nivell del mar fins als mil metres d'alçada. Les coronen sempre unes boirines tímides que ajuden a mantenir verda la seva vegetació. Salina és considerada, de fet, l'illa verda de les Eòlies. La vida hi discorre lentament a redós d'aquestes enormes muntanyes, entre el coll que les separa i les petites poblacions de la costa: Rinella, Santa Marina, Malfa, Pollara, Lingua. Impossible copsar-ne el caràcter en els pocs dies que hi passem, més enllà de percebre-hi una vida pausada, aïllada, anacrònica. Com que em desperto molt d'hora -el sol encara està amagat darrere el Monte Fossa delle Felci, la muntanya més alta- baixo al poble -Leni- a comprar l'esmorzar. M'espero a que obrin el forn i el supermercat vagarejant pels carrers del poble. Les cases són majoritàriament humils, n'hi ha alguna de més senyorial, una mica deixades, però amb jardins bonics, poblats de buguenvíl·lees, llimoners, atzavares, hibiscus... Arreu hi creixen tapereres, que, juntament amb les vinyes, constitueixen la base dels conreus de l'illa. Les sargantanes, que en mengen els fruits, contribueixen a disseminar-les. Al jardí de la casa on ens estem en tenim unes quantes, que creixen en el sòl volcànic. A primera hora del matí ja brunzeixen les vespes, amb gran delit. De bon matí només se sent aquest brunzit, el lladruc d'algun cos llunyà i el cant dels galls. Leni aviat és vist: entro a l'església, recorro els carrers, admiro l'escultura al dottore Giuseppe Pittorino, saludo un parell de vells... Compro croissants -cornettos-, aigua, llet, iogurts i suc de taronges sanguines. La pujada fins la casa és infernal, arribo xop de suor. Les vistes, però, compensen. El mar és del tot pla; els primers ferris arriben al petit port de Rinella, esquerdant-ne breument la superfície, les llanxes semblen petits insectes, com els teixidors del riu del poble. Amb el sol emergit, la calor apreta. Em refugio a l'ombra de la terrassa blanca, coberta per la pèrgola verda i lila de les omnipresents buguenvíl·lees. No sé si voldria viure un temps aquí, crec que sí: passar-hi un any llegint i escrivint, sense notícies del món.

***

És curiós com canvien els gustos i les percepcions amb el pas dels anys. Salvant honroses excepcions (abstretes sempre de l'actualitat), l'article periodístic és un gènere que cada vegada m'interessa menys.

***

Demano a l'R. que miri de fer de mitjancer amb l'editor X per veure si podem salvar el llibre sobre ciutats. Em sorprèn que l'empresa no hagi tingut èxit i encara em sorprèn més la incomprensió i els -aparents- malentesos.

Apunts

A la nit, aquests dies caic mort de son tot just llegides poques pàgines. Redescobreixo el plaer de dormir. Un plaer que no només ve del descans sinó de l'absència.

***

Quan em vaig despertant, en aquesta transició entre el son i la vigília, penso que avui seria un bon dia per comprar uns croissants i asseure's a menjar-los davant del mar. El problema és que aquí no tenim mar. Tants dies de costa i d'illes han deixat pòsit. Així que em conformo amb passar per la torradora mig croissant del dia abans i menjar-me'l a fora al jardí amb un cafè amb llet. Tot just he acabat, es posa a ploure. Són només unes quantes gotes grosses, que cauen a pes damunt la taula.

***

A l'avió de tornada, mentre prenc notes del viatge, m'adono que futbolísticament sóc un autèntic hooligan. Quan veig algú amb la samarreta d'un equip rival -no només de l'enemic, sinó de qualsevol rival- sento automàticament antipatia. Fins i tot aversió. Com en el cas d'aquest noi, que ara s'aixeca unes files més endavant amb un escut del Bilbao al pit.

***

Taormina, la joia de Sicília. Trobo a internet algunes cites de Goethe fent lloances a la població. No sé si són autèntiques, ho hauré de confirmar a casa en el volum del Viatge a Itàlia (també hi ha un camí de Goethe que condueix al teatre grec, però en veure'l des de dalt, a ple sol del migdia, res fa envejar l'escriptor alemany). El que sí fa envejar-lo és pensar en la Taormina que ell deuria conèixer. Ara, la devastació turística és considerable. Els primers indicis apareixen només baixar del tren, a la bella estació modernista. Prenem un bus, ple a vessar, que ens puja fins la vila. El viatge té un cert pintoresquisme, tanmateix. Hom posa la seva vida en mans del conductor, que, hàbilment, guia el vehicle sobrecarregat per pendents i corbes inimaginables. Quan es creua amb un altre autobús, en ple revolt, fins i tot intercanvien el carril per afavorir l'encreuament. Bravo. Els que anem drets, ens agafem a les barres a dues mans per mantenir la verticalitat, mentre gaudim com podem de les vistes fins que, finalment, ens descarrega davant la porta de Messina. Riuades humanes marquen el camí fins el teatre grec, que és extraordinari. La seva magnitud i el sol de justícia espongen la concentració humana i permeten, fins i tot, el gaudi íntim. La ubicació és insuperable, és un teatre per veure el món. Com que mai he estat especialment amant d'aquest art, penso que, aquí, el meu pensament i la meva mirada sempre anirien més enllà de l'escenari. El mar, el volcà, les roques, els arbres... aquesta és la veritat que supera tota ficció. Què són les fictícies històries humanes al costat d'això?

Si el camí del teatre està vorejat de botigues de souvenirs, el carrer central comença a estar envaït per establiments de luxe: Dior, Louis Vuitton, Loro Piana...Se'ls ha de reconèixer gust en la restauració i decoració dels edificis que ocupen, però trobar aquests comerços aquí em desagrada. Situa Taormina en un cercle de poblacions -Saint-Tropez, Panarea, Porto Cervo, Oia- que semblen orientar-se a un turisme de luxe bling-bling. Un luxe que veig com una estafa, que, curiosament, l'estafat exhibeix amb orgull. Aquest suposat luxe contrasta, en certa manera, amb el dels vells hotels -vil·les majestuoses pintades de colors càlids, amb jardins de palmeres, fonts i pèrgoles amb buguenvíl·lees- que, a pesar de la seva categoria, tenen en general un aire decadent. Alguns fins i tot han tancat i mostren les seves piscines buides com balenes varades. Proposo a la família fer una pausa a la terrassa de l'hotel Timeo, que ha acollit tants noms il·lustres i se'ns mostra com una promesa de frescor, però consideren que la nostra indumentària plebea no és la més adequada pel lloc. La meva discrepància no aconsegueix convèncer-les i, en passar per davant, miro de reüll, amb recança, la verdor del seu jardí mentre m'encamino a unir-me a la riuada sorollosa de turistes suats.

Malgrat aquesta invasió de la qual, no ens enganyem, formem part (que ridículs que resulten aquests viatgers que, sent jutge i part, s'autoexclouen de la qualificació de turista), Taormina aconsegueix preservar el seu caràcter confegit al llarg dels segles. En ell hi veig l'essència siciliana, a la qual s'hi suma el pòsit del passat grecorromà, un cert aire toscà en l'arquitectura dels seus palaus i esglésies, un esperit d'estiueig dolç que l'enllaça amb la Riviera italiana i la Costa Blava, i, fins i tot, un substrat victorià provinent dels viatgers romàntics que l'han poblat i que han deixat rastres com la bella estació de tren, de concepció art-nouveau, amb la magnífica sala de despatx de bitllets, amb el sostre de fusta policromada, la marquesina metàl·lica que cobreix l'andana o el brillant rètol neobizantí-Taormina-Giardini- que l'identifica. Allí tornem a agafar el tren cap a Messina per prendre després el ferri fins Reggio Calabria i anar-nos-en ja del país i del paradís artificial de la vacança, no sense veure abans, amb enveja, des de la finestra del vagó, la gent que es banya a la platja doble  de la Isolla Bella, segurament una de les més boniques del món. Aquesta vista és una invitació a tornar a Taormina i els seus voltants amb l'esperit més pausat de qui ja no sent la urgència del descobriment.

***

La meva intuïció no m'enganya i les cites que vaig trobar a internet de Goethe sobre Taormina no són exactes del tot. I val la pena reproduir el que va escriure sobre el teatre grec (traducció de Manuel Scholz Rich, Ediciones B 2001):

Taormina, domingo 6 de mayo de 1787

Por fortuna todo lo que hemos visto hoy ya está suficientemente descrito, y además Kneip se ha propuesto pasar mañana todo el día  arriba para dibujar. Uez escaladas las paredes rocosas, que se levantan cerca de la playa, se encuentran dos cimas unidas por un semicírculo. Cualquiera que fuese la configuración natural de este paraje, el arte lo mejoró y formó allí el anfiteatro; las paredes y otras construcciones adosadas de ladrillos suplieron los corredores y atrios necesarios. Al pie del hemiciclo escalonado se construyó el escenario transversalmente, uniendo las dos puntas rocosas y concluyendo así la más colosal obra de la naturaleza y del arte.

Basta sentarse allí donde antiguamente se hallaba la última fila pera comprender que jamás un público de teatro tuvo ante sí semejante espectáctulo. A la derecha, sobre unas rocas más elevadas, se alzan algunas fortalezas; más abajo se extiende la ciudad, y aunque sus edificaciones datan de tiempos más recientes, en la Antigüedad había otras parecidas en su mismo lugar. Más allá, la mirada puede seguir toda la larga cresta montañosa del Etna, a la izquierda, la orilla del mar hasta Catania e incluso hasta Siracusa, por fin, la inmensa y humenante montaña de fuego cierra el amplio cuadro, aunque no de manera terrible, pues, atenuada por la atmósfera, parece más lejana y benigna de lo que es.

Cuando uno vuelve la mirada hacia los corredores a espaldas de los espectadores, se ven a la izquierda todas las paredes rocosas; entre éstas y el mar sepentea el camino a Messina. Grupos y crestas de rocas dentro del mar y a lo lejos la costa de Calabria, que sólo mirando con atención se distingue de las nubes que se levantan suavemente completan el cuadro.

Descendimos hacia el teatro y nos detuvimos en sus ruinas, donde algún hábil arquitecto debería ensayar, al menos sobre el papel, su talento de restaurador; a continuación tratamos de encontrar un camino a la ciudad a través de las huertas. Sin embargo, en este empeño nos topamos con una valla de pitas, que plantadas una al lado de otra constituían una barrera verdaderamente impenetrable. Al mirar a través de sus hojas entrecruzadas uno se cree capaz de atravesarlas pero los duros pinchos de los bordes de éstas constituyen obstáculos dolorosos; cuando se pisa una de estas hojas inmensas, esperando que soporte el peso, ésta se quiebra y en lugar de alcanzar el suelo se cae en los brazos de una planta vecina. Finalmente conseguimos desenredarnos de este laberinto y disfrutar de la ciudad, pero no nos animamos a alejarnos antes de la puesta del sol. Era precioso observar cómo este paisaje, notable en todos sus aspectos, se iba hundiendo poco a poco en la oscuridad.

Notes

Ens trobem al jardí. Jo, atrafegat, buscant eines.

- Què fas?

- Estic fent un invent.

- M'he de preocupar?

M'encanta la confiança de la G. en les meves habilitats pràctiques.

***

La mania d'escriure, sí, però acompanyada sempre de la por d'enfrontar-se a l'escriptura. Aquests dies, amb tot el temps del món, qualsevol excusa és bona, qualsevol alternativa -treure la pols, passar l'aspiradora, anar a comprar- serveix per posposar aquesta feina ingrata.

***

De l'últim dietari del malaurat Àlex Susanna (La dansa dels dies), aquesta apreciació, justíssima, sobre el gènere:

El del dietari, un transgènere que et permet modular l'escriptura d'acord amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l'anotació més telegràfica a una de prolixa, de l'aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l'inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat, tot hi és benvingut i s'empelta. És, doncs, el gènere més camaleònic, proteic i versàtil de tots: el que millor pot donar cabuda -i resposta- a totes les ramificacions, desdoblaments, fluctuacions i intermitències del nostre jo.

***

Reggio Calabria. Davant de l'estació, esperant, com nosaltres, un autobús, un home bru, esprimatxat, amb una palesa imatge de pobresa. Agafat de la seva mà, un nen, el seu fill, igualment sec. Impossible no pensar en El lladre de bicicletes de Vittorio de Sica. Tristor sota un sol que crema, sense misericòrdia, ja a les vuit del matí.

***

A Reggio, a mesura que hom s'allunya del centre i dels carrers més comercials, el paisatge és sovint desolador. Misèria evident, edificis ruïnosos (alguns deurien haver estat bells, altres -la majoria- ni ho han estat ni ho seran mai), brutícia als carrers, plens de sots, estranyes botigues de roba (però algú hi compra, pregunta l'N.?)... Em pregunto quina és la causa del trist destí d'aquesta terra. La màfia, sí, que xucla i parasita qualsevol iniciativa, però hi ha d'haver alguna altra explicació.

***

Al centre, tanmateix, a la plaça del Duomo (una mona de Pasqua coronada per una creu il·luminada que li dona un aire postmodern) la vida bull i dona mostres d'un cert benestar. Només la terrassa del restaurant que triem per sopar les dues nits (per què canviar si és bo, barat i eficient) acullen un centenar de persones. S'hi riu, s'hi beu i s'hi fuma. Aquí tothom sembla fumar molt. Les senyores són guapes -morenes, bronzejades, ben vestides- mentre que els homes acostumen a ser lletjos -ferrenys, amb pentinats estrafolaris. Els cambrers no donen l'abast, amunt i avall carregats amb grans plats de pizza i safates plenes de gerres de cervesa i copes de spritzs. Mentrestant, al mig de la plaça, els nens corren amunt i avall. Sota els arbres, en les tenebres, s'amaguen alguns personatges solitaris que no diuen res a ningú i semblen viure allí: beuen i es renten a les fonts. A l'altre costat de la plaça un grup toca versions de rock. Més enllà, en una altra plaçola sonen uns acordions. Encara més enllà, en una tercera plaça toca una banda, darrere d'una pancarta que els identifica -autoidentifica- com a antifeixistes. Les recorrem de nit, una nit tòrrida i enganxosa, amb un gelat a la mà. En aquesta última plaça, unes hores abans una curiosa llibreria oferia el seu gènere. Consistia en un taulell i un cotxe aparcat completament ple de llibres. Ara, a la nit, el cotxe encara hi és, amb tota la mercaderia ocupant l'espai interior. Ja no hi és, però, la noia que oficiava de llibretera i que donava mostres inequívoques de severes addiccions. Aquesta desolació provocava una tristesa que impedia gaudir de la sorpresa d'aquell cotxe ple a vessar de llibres, complint una funció feliç i inesperada. Com passa a vegades, el malditisme superanva, malauradament, la poesia.

***

De nit, des del pis on ens estem, en aquests carrers tranquils i solitaris, sentim passar cotxes amb la música a tot volum. Qui són? Per què ho fan? On van? Les respostes són un misteri. Al matí, en canvi, impera la calma. Si passa un cotxe, el conductor sempre us deixa travessar, amablement. Les botigues del barri són obertes des de bon matí. Pastisseries, bars i, curiosament, molts tallers i establiments d'accessoris per a cotxes. També un túnel de rentat manual. A fora, els homes que hi treballen estenen uns draps negres a joc amb la seva pell colrada. El sòl és extraordinàriament brut de greix i quitrà. Un d'ells seu en un tamboret mentre escolta un transistor; els altres esperen que arribi algun client, amb el vehicle botant pel carrer ple de sotracs. Ens sentim terriblement estrangers -i estranys- caminant per la vorera amb les nostres maletetes amb rodes, com una metàfora de falsa sofisticació. Agafarem l'autobús que ens portarà a l'aeroport i aquells dies, aquelles hores, seran aviat un record esborrat.