A la nit, aquests dies caic mort de son tot just llegides poques pàgines. Redescobreixo el plaer de dormir. Un plaer que no només ve del descans sinó de l'absència.
***
Quan em vaig despertant, en aquesta transició entre el son i la vigília, penso que avui seria un bon dia per comprar uns croissants i asseure's a menjar-los davant del mar. El problema és que aquí no tenim mar. Tants dies de costa i d'illes han deixat pòsit. Així que em conformo amb passar per la torradora mig croissant del dia abans i menjar-me'l a fora al jardí amb un cafè amb llet. Tot just he acabat, es posa a ploure. Són només unes quantes gotes grosses, que cauen a pes damunt la taula.
***
A l'avió de tornada, mentre prenc notes del viatge, m'adono que futbolísticament sóc un autèntic hooligan. Quan veig algú amb la samarreta d'un equip rival -no només de l'enemic, sinó de qualsevol rival- sento automàticament antipatia. Fins i tot aversió. Com en el cas d'aquest noi, que ara s'aixeca unes files més endavant amb un escut del Bilbao al pit.
***
Taormina, la joia de Sicília. Trobo a internet algunes cites de Goethe fent lloances a la població. No sé si són autèntiques, ho hauré de confirmar a casa en el volum del Viatge a Itàlia (també hi ha un camí de Goethe que condueix al teatre grec, però en veure'l des de dalt, a ple sol del migdia, res fa envejar l'escriptor alemany). El que sí fa envejar-lo és pensar en la Taormina que ell deuria conèixer. Ara, la devastació turística és considerable. Els primers indicis apareixen només baixar del tren, a la bella estació modernista. Prenem un bus, ple a vessar, que ens puja fins la vila. El viatge té un cert pintoresquisme, tanmateix. Hom posa la seva vida en mans del conductor, que, hàbilment, guia el vehicle sobrecarregat per pendents i corbes inimaginables. Quan es creua amb un altre autobús, en ple revolt, fins i tot intercanvien el carril per afavorir l'encreuament. Bravo. Els que anem drets, ens agafem a les barres a dues mans per mantenir la verticalitat, mentre gaudim com podem de les vistes fins que, finalment, ens descarrega davant la porta de Messina. Riuades humanes marquen el camí fins el teatre grec, que és extraordinari. La seva magnitud i el sol de justícia espongen la concentració humana i permeten, fins i tot, el gaudi íntim. La ubicació és insuperable, és un teatre per veure el món. Com que mai he estat especialment amant d'aquest art, penso que, aquí, el meu pensament i la meva mirada sempre anirien més enllà de l'escenari. El mar, el volcà, les roques, els arbres... aquesta és la veritat que supera tota ficció. Què són les fictícies històries humanes al costat d'això?
Si el camí del teatre està vorejat de botigues de souvenirs, el carrer central comença a estar envaït per establiments de luxe: Dior, Louis Vuitton, Loro Piana...Se'ls ha de reconèixer gust en la restauració i decoració dels edificis que ocupen, però trobar aquests comerços aquí em desagrada. Situa Taormina en un cercle de poblacions -Saint-Tropez, Panarea, Porto Cervo, Oia- que semblen orientar-se a un turisme de luxe bling-bling. Un luxe que veig com una estafa, que, curiosament, l'estafat exhibeix amb orgull. Aquest suposat luxe contrasta, en certa manera, amb el dels vells hotels -vil·les majestuoses pintades de colors càlids, amb jardins de palmeres, fonts i pèrgoles amb buguenvíl·lees- que, a pesar de la seva categoria, tenen en general un aire decadent. Alguns fins i tot han tancat i mostren les seves piscines buides com balenes varades. Proposo a la família fer una pausa a la terrassa de l'hotel Timeo, que ha acollit tants noms il·lustres i se'ns mostra com una promesa de frescor, però consideren que la nostra indumentària plebea no és la més adequada pel lloc. La meva discrepància no aconsegueix convèncer-les i, en passar per davant, miro de reüll, amb recança, la verdor del seu jardí mentre m'encamino a unir-me a la riuada sorollosa de turistes suats.
Malgrat aquesta invasió de la qual, no ens enganyem, formem part (que ridículs que resulten aquests viatgers que, sent jutge i part, s'autoexclouen de la qualificació de turista), Taormina aconsegueix preservar el seu caràcter confegit al llarg dels segles. En ell hi veig l'essència siciliana, a la qual s'hi suma el pòsit del passat grecorromà, un cert aire toscà en l'arquitectura dels seus palaus i esglésies, un esperit d'estiueig dolç que l'enllaça amb la Riviera italiana i la Costa Blava, i, fins i tot, un substrat victorià provinent dels viatgers romàntics que l'han poblat i que han deixat rastres com la bella estació de tren, de concepció art-nouveau, amb la magnífica sala de despatx de bitllets, amb el sostre de fusta policromada, la marquesina metàl·lica que cobreix l'andana o el brillant rètol neobizantí-Taormina-Giardini- que l'identifica. Allí tornem a agafar el tren cap a Messina per prendre després el ferri fins Reggio Calabria i anar-nos-en ja del país i del paradís artificial de la vacança, no sense veure abans, amb enveja, des de la finestra del vagó, la gent que es banya a la platja doble de la Isolla Bella, segurament una de les més boniques del món. Aquesta vista és una invitació a tornar a Taormina i els seus voltants amb l'esperit més pausat de qui ja no sent la urgència del descobriment.
***
La meva intuïció no m'enganya i les cites que vaig trobar a internet de Goethe sobre Taormina no són exactes del tot. I val la pena reproduir el que va escriure sobre el teatre grec (traducció de Manuel Scholz Rich, Ediciones B 2001):
Taormina, domingo 6 de mayo de 1787
Por fortuna todo lo que hemos visto hoy ya está suficientemente descrito, y además Kneip se ha propuesto pasar mañana todo el día arriba para dibujar. Uez escaladas las paredes rocosas, que se levantan cerca de la playa, se encuentran dos cimas unidas por un semicírculo. Cualquiera que fuese la configuración natural de este paraje, el arte lo mejoró y formó allí el anfiteatro; las paredes y otras construcciones adosadas de ladrillos suplieron los corredores y atrios necesarios. Al pie del hemiciclo escalonado se construyó el escenario transversalmente, uniendo las dos puntas rocosas y concluyendo así la más colosal obra de la naturaleza y del arte.
Basta sentarse allí donde antiguamente se hallaba la última fila pera comprender que jamás un público de teatro tuvo ante sí semejante espectáctulo. A la derecha, sobre unas rocas más elevadas, se alzan algunas fortalezas; más abajo se extiende la ciudad, y aunque sus edificaciones datan de tiempos más recientes, en la Antigüedad había otras parecidas en su mismo lugar. Más allá, la mirada puede seguir toda la larga cresta montañosa del Etna, a la izquierda, la orilla del mar hasta Catania e incluso hasta Siracusa, por fin, la inmensa y humenante montaña de fuego cierra el amplio cuadro, aunque no de manera terrible, pues, atenuada por la atmósfera, parece más lejana y benigna de lo que es.
Cuando uno vuelve la mirada hacia los corredores a espaldas de los espectadores, se ven a la izquierda todas las paredes rocosas; entre éstas y el mar sepentea el camino a Messina. Grupos y crestas de rocas dentro del mar y a lo lejos la costa de Calabria, que sólo mirando con atención se distingue de las nubes que se levantan suavemente completan el cuadro.
Descendimos hacia el teatro y nos detuvimos en sus ruinas, donde algún hábil arquitecto debería ensayar, al menos sobre el papel, su talento de restaurador; a continuación tratamos de encontrar un camino a la ciudad a través de las huertas. Sin embargo, en este empeño nos topamos con una valla de pitas, que plantadas una al lado de otra constituían una barrera verdaderamente impenetrable. Al mirar a través de sus hojas entrecruzadas uno se cree capaz de atravesarlas pero los duros pinchos de los bordes de éstas constituyen obstáculos dolorosos; cuando se pisa una de estas hojas inmensas, esperando que soporte el peso, ésta se quiebra y en lugar de alcanzar el suelo se cae en los brazos de una planta vecina. Finalmente conseguimos desenredarnos de este laberinto y disfrutar de la ciudad, pero no nos animamos a alejarnos antes de la puesta del sol. Era precioso observar cómo este paisaje, notable en todos sus aspectos, se iba hundiendo poco a poco en la oscuridad.
