Mentre llegia al jardí, aprofitant una de les poques estones de sol (beneït sigui l'actual clima quasi nòrdic!), he vist que les tiges dels agapants començaven a créixer. Tenen aquestes tiges una forma i un comportament quasi fàl·lic. Comencen a créixer a principis d'estiu per acabar explotant, a gran alçada i en un èxtasi floral, quan la canícula arriba al zenit. Mostren llavors tota la seva força botànica i la seva elegància reial, vestides de blanc o de violeta. A la tardor es marceixen i passen els mesos de fred en hibernació, inexistents.Veure avui, per primer cop aquest any, com començaven a emergir entre les fulles verdes m'ha fet adonar de la imminència de l'estiu, ocult encara entre núvols i pluges diàries.
Els agapants, d'altra banda, simbolitzen perfectament el caràcter efímer de la felicitat. Sempre em recorden antigues escapades provençals. De fet, vaig comprar-los per aquest motiu. Allí, acostumen a vorejar piscines d'aigua maragda i parets de pedra seca. Ballen al ritme del mestral i acompanyen el brunzit de les cigales. Han estat testimoni de felicitats llunyanes, quasi fictícies, en aquelles comarques. Aquí, els veiem créixer el mes de juny i florir just quan la vacança s'inicia. Són el teló de fons de llargues vetllades, de capvespres quasi infinits. A les hores de sol, projecten unes ombres negríssimes, que oscil·len, en un contrast quasi fotogràfic, sobre el blanc encegador de la paret. A l'hora blava, abans que la nit entri del tot, s'alien amb les copes entelades, plenes de vi blanc glaçat, per fer-nos creure que la grisor de l'hivern, i de la monotonia, mai tornaran.
Avui, he escoltat el cant harmònic de sirena d'aquestes petites poncelles emergents i no he sabut què és millor, si lliurar-me a l'engany dels seus braços traïdors o vestir-me amb els hàbits monacals d'un octubre no tan llunyà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada