El nostre tren de cada dia. Arriba un quart d'hora tard, com sempre; això ja no em sorprèn. Ens fa perdre temps irremeiablement, aturat a les estacions, esperant els encreuaments. En un trajecte de deu minuts, ja n'has perdut vint, quinze del retard més cinc de l'espera. A més, em toca seure al costat d'una senyora que manté una conversa inacabable pel mòbil sobre metges, mals, mútues... Impossible concentrar-se en la lectura; en canvi, gairebé podria fer-li la història clínica. Tinc la sort de que baixa aviat, sempre parlant, això sí. Però des del vagó del costat algú, segurament sota els efectes d'algun estupefaent, es passa el viatge cantant, desafinadament, a ple pulmó. És el nostre tren de cada dia, ara amb bitllet aparentment gratuït, però que acabarem pagant entre tots, més endavant, d'alguna manera.
***
De la poesia de Juan Manuel Bonet que intento llegir al tren (Polonia-noche), em quedo amb algunes imatges. El canal, on se desliza el cielo de octubre i aquest breu Deseo, preciós:
Como un niño en un trineo, hacia ti
deslizarme por las calles dormidas,
y serte un viento ligero que apenas
te despierte, y en tus sueños se duerma.
(Varsovia, 1985)
***
Tinc una curiositat creixent per saber qui emet el cants al vagó contigu.
***
Sylvain Tesson, a La vida simple, explica encontres puntuals amb personatges estranys, habitants de la taigà, durant la seva estada de sis mesos en una cabana al costat del Baikal. Un d'aquests russos li diu que no pot entendre com França és incapaç de mantenir l'ordre intern -es refereix als casseurs- i en canvi envia tres mil soldats a les muntanyes d'Afganistan.
De vegades calen perspectives allunyades i poc ortodoxes per adonar-se de l'estranyesa de realitats properes.
***
La màxima pluja que és capaç de donar-nos aquesta primavera són les míseres gotes d'aquest matí. I no sé si m'amoïna més la sequera en sí o la histèria que la sobreinformació generarà en la nostra societat acomodada.
***
Quan penso, amb distància, que vam tancar els nostres fills a les seves habitacions no me'n sé avenir.
***
La democràcia, amb totes les seves imperfeccions i malgrat els interessats en buscar-li les costures, continua sent el menys dolent dels règims polítics.
Quan llegeixo sobre poliamors i derivats, penso que les parelles tradicionals vindrien a ser, a les relacions afectives, el que la democràcia és a les formes de govern.
***
La venjança té mala premsa. No sé per què.
***
Anem amb la G. a caminar a la muntanya i ens trobem l'X. Parlem una mica de tot, de la pluja que no cau i de la neu que va caure (un dia). Sortim a parlar de les experiències a la carretera quan cauen quatre flocs de neu. L'X. conclou que els mossos només saben posar muntes (sic) i donar pel cul a la gent.
Em fascina aquesta desconfiança i animadversió, gairebé tel·lúrica, cap el poder, l'autoritat i qui l'exerceix, sigui qui sigui.
***
El llibre de Tesson conté perspectives que, en certa manera -lògicament més elaborades, coincideixen amb aquesta visió escèptica de les nostres societats i de qui les administren:
El Estado lo ve todo: en el bosque se vive oculto. El Estado oye todo; el bosque es la nave del silencio. El Estado lo controla todo; aquí sólo valen códigos inmemoriales. El Estado quiere seres sumisos, corazones secos en cuerpos presentables; las taigas vuelven salvaje al hombre y le desatan el alma.
I:
En la ciudad, el liberal, el izquierdista, el revolucionario y el gran burgués pagan su pan, su gasolina y sus impuestos. El ermitaño, en cambio, no pide ni da nada al Estado. (...) Su retiro constituye un lucro cesante para el gobierno.
O aquesta, que m'agrada més, sobre la figura simbòlica de l'ermità, o persona que s'aparta de la societat:
El ermitaño no constituye una amenaza para la sociedad de los hombres. Sólo encarna su crítica. El vagabundo hurta. El rebelde asalariado se expresa por televisión.
El anarquista sueña con destruir la sociedad en la que se funda. El hacker, hoy, fomenta el derrumbe de las ciudades virtuales desde su cuarto. El primero fabrica bombas en las tabernas, el segundo arma programas desde su ordenador. Los dos necesitan de la sociedad que aborrecen. Constituye el blanco al que apuntan, y la destrucción del blanco es su razón de ser.
El ermitaño se mantiene aparte, en un amable rechazo. (...) Si la sociedad desapareciera, el ermitaño proseguiría su vida de ermitaño. Los rebeldes, en cambio, se verían técnicamente en paro. El ermitaño no se opone, se casa con un modo de vida. No denuncia una mentira, busca una verdad.
***
Per cert, quants rebels avui en dia busquen la revolució perquè és l'única necessitat que els falta cobrir en la seva curulla piràmide de Maslow.
***
És paradoxal que la posició libèrrima, àcrata, de Tesson convisqui amb el fet d'endur-se, entre tot el material per sobreviure sis mesos aïllat, una bandera francesa para el 14 de julio. Les contradiccions de l'admirat país veí -i dels seus habitants- no deixaran mai de sorprendre'm.
(L'àmplia selecció de llibres que s'emporta, en canvi, és envejable).
