Notes

- Però a qui li interessa que vagis a córrer?!- diu l'À. quan comença a llegir l'últim text publicat aquí, just mentre l'estic escrivint. I certament, té raó. Sovint em pregunto perquè vinc aquí a escriure aquests textos; quin sentit té tot plegat? Ara bé, quan em poso a llegir una novel·la sempre m'arriba el moment en què trobo a faltar la realitat. Segurament és allò que deia Pla de llegir novel·les a partir dels quaranta anys. I llavors penso, il·lús de mi, que potser aquests retalls poder servir d'abric a algú, donar algun confort de complicitat, que és la principal funció que tenen l'escriptura i la lectura.

***

- L'À. encara, però al papa el matarien segur- va dir l'N. a la G. fa unes setmanes, just quan començava la invasió d'Ucraïna i es va assabentar que tots els homes d'aquell país havien d'anar a la guerra. I vaig pensar llavors, quan la G. m'ho va explicar, que tenia una fonamentada desconfiança en les meves habilitats físiques o, encara més, en la meva capacitat de supervivència en entorns on el que compta és ser viu, pràctic, hàbil... Passats uns dies, finalment li pregunto perquè pensa que em matarien ràpidament i la resposta em reconforta una mica:

- Perquè quan vinguessin els dolents et farien pena o t'enganyarien, segur que no els dispararies i llavors t'acabarien matant ells.

***

Malgrat això últim, darrerament observo que tinc una major habilitat en situacions de conflicte, en dir les coses tal com les penso, en no cedir o posar en evidència a qui actua malament.

Avui mateix, per dues vegades, un cotxe m'ha quedat travessat en un encreuament impedint-me el pas quan tenia el semàfor verd. En cap dels casos ha estat per mala sort, descura o imperícia del conductor. En el primer cas, un taxista, ha vist perfectament que no tenia espai, però ell ha decidit passar i ja s'esperarà un altre- jo en aquest cas. En la segona situació, era una noia que s'ha quedat al mig quan tenia espai perfectament per retrocedir i deixar-me pas, però ha decidit no fer-ho per no haver d'esperar un altre torn de vermell. Doncs bé, en ambdós casos m'he posat a tocar el clàxon reiteradament, pírricament, per evidenciar la meva disconformitat. Sense perdre els estreps ni mostrar indignació, simplement per posar-los davant del mirall del seu egoisme i incivisme. Tampoc era una rebequeria, era una acusació. La botzina sonant repetidament: Meeeeeeeeeec. I la tensió que s'ha generat, en un altre moment de la vida, segurament m'hauria incomodat més a mi que no a ells, però avui no ha estat així. L'edat, tal vegada, té alguns avantatges.

***

Hi ha molts somnis que no es recorden, d'altres que transcorren com el que són, somnis, però n'hi ha alguns que es viuen amb gran intensitat. Llavors, el despertar es viu amb la duresa d'un desengany, d'una desil·lusió real, amb gran contrarietat.

***

Vaig llegir que Monet, a una model d'acadèmia d'art que se li insinuava, va dir-li que ell només se n'anava al llit amb duquesses o criades, preferiblement amb criades de duquesses.

Avui, un determinat ambient m'ha fet pensar en aquesta resposta.

***

Degas, de la seva banda, quan el convidaven a una exposició de pintura argüia haver-se deixat les ulleres a casa per no haver d'opinar sobre els quadres.

A vegades, quan em demanen l'opinió sobre determinades qüestions polítiques, també m'he deixat les ulleres a casa.

***

Sent conscient de la seva absoluta absurditat, quan m'assabento de la concessió a un altre candidat d'un premi literari al qual m'he presentat, no puc deixar d'experimentar una notable desil·lusió.

***

Vaig a la Central amb la idea de comprar un llibre. Dubto entre dos o tres candidats, però, sorprenentment, al final s'emporta el gat a l'aigua un aspirant inesperat, un outsider que no pensava trobar sobre aquelles taules: El revers i l'anvers de Camus. I aquesta és la grandesa de les llibreries.

***

La pitjor incomoditat, indiscutiblement, és la de la consciència.

I el debat sobre si allò que és incòmode per la consciència pròpia ens ha de fer renunciar a allò que és bo per altres persones.

***

Hamnet, una gran novel·la, que m'obre, però, molts interrogants. Alguns que qüestionen fins i tot aquesta eventual grandesa. Podem realment saber avui en dia com pensaven, actuaven o quines motivacions guiaven les vides de les persones -o personatges- ara fa cinc segles? En podem saber prou d'aquelles vides? Fins on arriba el dret a fabular sobre persones reals, encara que esdevinguin després personatges de ficció?

Córrer

Avui he anat a córrer. He compensat així, en part, el sedentarisme depressiu d'ahir. Podria dir que vaig a córrer per salut i benestar, que és l'explicació canònica, però seria mentida. De salut, gràcies a Déu, no me'n falta (potser també hi ajuda l'esport) i córrer no m'aporta cap benestar. Ben al contrari, córrer em suposa un patiment important. Vaig sentir que l'entrenador de futbol Marcelo Bielsa deia que anava a córrer per la sensació que experimentava just en acabar de fer-ho. Ho comparteixo: deixar de córrer, aquest és el veritable benestar. Així que vaig a córrer per altres motius. El primer és estrictament estètic, frivolament estètic. Córrer és una manera bèstia de cremar calories i intentar equilibrar la batalla -perduda, malgrat tot- del balanç calòric. Córrer permet fer després un bon dinar sense remordiments. És començar una cursa amb uns metres d'avantatge a favor teu. L'altre motiu és la disciplina -o autodisciplina. Saber, que som capaços d'imposar-nos una pràctica dura i desagradable (només pujar muntanyes en bicicleta o fer rutines de gimnàstica és pitjor) amb beneficis intangibles. En l'era de l'hedonisme, la disciplina està mal vista, però està bé imposar-se-la. Són les explicacions que he trobat a aquesta pràctica, avui precisament mentre corria. Perquè aquest és un altre dels seus beneficis: pensar. Mentre es corre el cervell discorre i el pensament, a més, oculta el cansament.

Avui mentre corria he vist un tronc al mig del camí, que, des de lluny, m'ha semblat una serp morta. No ho era, però aquesta visió imaginària m'ha permès recrear moments viscuts de quan érem nens -o ja adolescents- i trobàvem animals morts -o fins i tot vius- en aquests mateixos camins. Serps, granotes, salamandres, gripaus, eriçons. Trobar animals, pescar-los, caçar-los, posar-los en pots o en ampolles; tot això tenia una plenitud que ocupava momentàniament les nostres vides. Avui, si el tronc hagués estat una serp, l'hauria mirat de reüll i hauria continuant corrent. Al cap de poc, l'hauria oblidat absolutament. En canvi, de nens, aquella serp morta ens hauria intrigat, fascinat, atemorit. L'hauríem mirat per dalt i per baix, l'hauríem girat amb un pal, hauríem buscat si tenia sang en alguna part del cos... Potser ens hauríem perseguit amb la serp penjada d'un pal mirant de llançar-nos-la uns i d'esquivar-la els altres. La serp hauria ocupat plenament una estona de les nostres vides fins oblidar-la després per sempre, immersos en algun altre succés. Però mai hauria obtingut una simple mirada de reüll. Perquè una serp podia canviar la vida. La infantesa és la il·lusió; la maduresa és escepticisme, per no dir desengany. Una serp és ara un fet anodí que no canvia res, és un fotograma més d'una pel·lícula que no varia el seu argument ni el seu guió escrit i imposat.

Nocturn

Baixant de Vic a la nit, després d'acompanyar l'À., la intel·ligència artificial de l'aplicació de música del mòbil, que sempre em posa les mateixes cançons, em porta de Zaz a Amy Winehouse. I és clar, és sacríleg abandonar la veu de la reina de Camden, mentre la pantalla em va mostrant imatges en blanc i negre dels seus ulls pintats, que vaig mirant de reüll. I com un joc de paraules amb el Back to black, veig per la finestra una ratlla nítida -gairebé com la dels ulls de la diva- que divideix el cel nocturn en dos; una línia que és el límit entre el cel serè i un núvol immens que ocupa l'altra meitat del cel. Enmig, la lluna gairebé plena que tenyeix de gris perla la banda clara del cel i es va acostant a la zona fosca, negra -Back to black- fins que ella mateixa queda partida en dos per aquesta ratlla perfectament definida, en una imatge bellíssima a la qual només puc llançar mirades fugisseres mentre condueixo.

Quan s'apaga la veu d'Amy Winehouse, entra Charles Aznavour i la seva veu tremolosa, com una metàfora del patiment etern de la seva pàtria, em porta al record de la meva mare i d'una època de televisors en blanc i negre i infanteses confortables. La veu i el record de la imatge del métèque armeni em fan pensar també en un passat -i en un París- d'homes elegants i antiquats, vestits amb trajos creuats de solapa punxeguda i corbates amples, que s'esforçaven per actuar amb galanteries apreses i plausibles, sense malícies. Je vous parle d'un temps / que les moins de vingt ans/ ne peuvent pas connaître, canta precisament Aznavour mentre penso això i encara que no hagi viscut bohèmia (tòpica, sí) com la que evoca en aquesta cançó, sé perfectament què vol dir amb Quand au hasard des jours / Je m'en vais faire un tour / À mon ancienne adresse / Je ne reconnais plus / Ni les murs, ni les rues / Qui ont vu ma jeunesse.

I és aquest record, viscut o imaginat -Recuerdos inventados escrivia Vila-Matas- el que busquem sovint en els nostres carrers i en els carrers de ciutats alienes, com aquell París de fa unes setmanes que ha quedat inacabat, ocult per l'estrèpit de la guerra. I mentre escric això, de bon matí, el dia s'alça, i s'alça gris, com París, com els trajos d'Aznavour, i em mostra el jardí i els carrers molls a causa d'una pluja fina, insistent i inacabable. Només la llum del carrer il·lumina l'estança on escric, on he vingut a escriure d'hora impulsat per una vigília que era gairebé una resposta a l'obligació de no oblidar aquell moment nocturn viscut ahir, com una llambregada, com un tresor que, maldestrament, volia guardar sense saber ben bé com fer-ho.

Apunts

Llevantada. La pluja porta hores caient sense pausa. És una pluja bona, s'aprofita tota, feia molta falta. Això diu tothom, i és cert. Des de la biblioteca on acostumo a escriure sento com l'aigua s'escola de la teulada cap a la canal de coure. Però avui escric això des del menjador. Per la finestra veig els ocells que s'acosten a menjar els cacauets que els hem posat. S'estableix entre ells una jerarquia. Mentre mengen els pardals, les mallarengues esperen el seu torn gronxant-se en les branques de l'arbre. I entre aquestes, primer van les grans i després les petites i les emplomallades. Aquestes últimes són gracioses, porten un pentinat com si acabessin d'arribar de Camden. Ara s'espera també un pinsà acolorit, però se'n va de seguida. Com els pit-roigs, que s'ho miren des de lluny, partidaris d'altres menges. Amb la pluja, l'herba vira del groc a verd, mentre el silenci regna. Tenim poc més a fer que esperar l'hora de dinar, que coincideix amb la del partit contra el Llevant. Esperem que no hi hagi una altra llevantada.

***
Hauria de portar sempre a sobre un petit bloc i un bolígraf. Però sempre vol dir sempre, fins i tot dins del llit, que és quan més emergeixen les idees, i més s'escapen.

***

A la nit vaig a buscar l'À. a Vic. Condueixo en estat letàrgic. Ho faig a poc a poc. Quan el recullo m'explica que han estat més de cinc hores carregant sacs i muntant tots els aparells per a una competició gimnàstica de l'endemà. En acabar, tenien tanta gana, que han passat pel McDonald's. Treball físic i alimentació simple: ingredients que dignifiquen.

***

Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel.

Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè la teva almoina quedi secreta; i el teu Pare, que veu el que és secret, t’ho recompensarà.(Mateu 6,1-6.16-18).

Cada dia més partidari d'aquest fragment de l'Evangeli, davant la proliferació de propaganda d'accions solidàries, que et situen en el dubte de si va davant la propaganda o la solidaritat. Aquesta setmana mateix, una gran companyia elèctrica anunciava a twitter que sumava la causa de la igualtat -era 8 de març- a la de l'ecologisme. El text anava ple de molts cors de colors verd i lila. L'escriptora Ana Iris Simón els responia amb una xifra, la del preu del megawatt/hora. Com deia aquell entrenador, no cal dir res més.

He vist una fotografia del balcó d'una penya futbolística que ha posat una pancarta infornant, a bombo i platerets, de que col·laboren amb la invasió d'Ucraïna (sic). Com a humor negre està bé. Com a mostra de l'antítesi del que hauria de ser la solidaritat, també.

***

Al contrari d'aquesta apreciació bíblica sobre l'ajuda -o caritat o solidaritat- coincideixo l'altre dia amb l'R. a l'hora de mostrar-nos molt poc partidaris de la paràbola del fill pròdig. Des de ben petit, he vist aquella actuació paterna com una gran injustícia.

***

X. es preocupa -irònicament- pel meu acostament a Hobbes. No hauria de patir més del compte, és força superficial, gairebé de tertúlia de cafè.

***

Sobre l'herba verda, apareix una merla, que hi contrasta amb el seu plomatge negre i el bec taronja. És una imatge que em porta reiterdament a aquell fragment de Pla sobre els square anglesos. No sé per què hi ha textos que se'ns queden gravats per sempre, mentre d'altres s'esvaeixen com boira matinal.

***

De les entranyes d'aquest bloc, veig que aquests textos els llegeixen de mitjana -amb alguna estranya excepció que multiplica per deu aquesta xifra- unes vint persones. No sabria dir si són moltes o poques, això depèn de la perspectiva que hom prengui. Podrien semblar ben poques, però segurament no pretenen -ni mereixen- gaire més aquests escrits mínims i minimalistes. En qualsevol cas, aquests happy few (o happy twenty) mereixen no sí un agraïment o més aviat una encaixada de mà, sense gaire paraules més.

***

Veig que hi ha a Granada un paseo de los Tristes. I és un nom que m'agrada, segurament el més bonic que podria tenir un carrer.

Em recorda allò que canta Sabina:

Vivo en el número siete, calle Melancolía

Quiero mudarme hace años al barrio de la alegría

Pero siempre que lo intento ha salido ya el tranvía

En la escalera me siento a silbar mi melodía.

I aquest últim vers és el que més m'agrada, perquè mostra no tant una resignació com gairebé una satisfacció de conviure amb aquesta malenconia que és potser la millor actitud davant la vida.

***

La malenconia, no com a tal però sí expressada d'altres formes, apareix també en la Metafísica del aperitivo, de Stéphan Lévy-Kuentz, que estic llegint ara. Les pàgines porten per camins en els quals, a voltes em perdo, però en d'altres per on ja he passat i que et fan viure allò tan agradable de sentir-te acompanyat: que un autor et faci ser conscient de pensaments o sentiments que havies viscut i on potser no t'havies aturat prou. No és cap altra la funció de l'escriptura, penso.

Com quan diu, per exemple, respecte a allò que encara ambicionem o pretenem de la vida:

Tarde o temprano, el tiempo fortuito del aperitivo anima a quien a él se entrega a hacer examen de conciencia para encaminar su vida. También nos permite recordar nuestros logros o fracasos. Lo que aún podríamos conseguir y lo que queda fuera de nuestro alcance.

Por el momento, te atontas placenteramente y tu sosiego transitorio aprovecha para arbitrar un cara a cara entre lo que te resta de energía y esas fantaías moribundas que no se dan por vencidas hasta el último momento, salvo las de ganar Roland Garros, entrar en la Pléiade o casarte con Audrey Hepburn.

I, efectivament, arriba un moment a la vida en què ets conscient que aquestes fantasies no es donaran en cap cas, però tot i així costa renunciar-hi. Recordo un conte llegit fa molts anys (no en sé dir el nom ni l'autor) en què el protagonista expressava la seva consciència, i decepció, perquè mai besaria a la boca a Uma Thurman. I aquest fet simbòlic Thurman, Roland Garros, la Pléiade o el que sigui) ens dóna consciència del nostre lloc al món, de com diu Lévy-Kuentz, els nostres fracassos o assoliments.

Segurament determinades consciències o renúncies poden arribar a ser relaxants o balsàmiques, però mantenir certes ambicions, que poden ser descabellades o inconfessables, també ens ajuden a donar contingut a la vida.

(Crec que ja no guanyaré Roland Garros. Quina llàstima).

Notes

Faig cua en una benzinera per posar gasoil al cotxe. Tot i ser low-cost, el preu és el doble que fa dos anys, quan no podíem sortir de casa. Les cues són llargues i l'experiència, anòmala, com tantes en els últims temps. Ara la quietud vindrà motivada per raons econòmiques. Quan arribo a casa, la G. em diu que la setmana que ve hi haurà vaga de transports. Em vénen al cap les imatges de fa uns mesos a Anglaterra. Mentrestant, la guerra provoca mort i èxode, i em sento malament per tenir aquestes preocupacions properes, que no deixen de ser menors, lleus com una ploma.

***

Cada dia m'alineo més amb les tesis de Hobbes davant de les de Rousseau. Em sap greu que sigui així, però em costa veure-ho d'una altra manera. Per acabar-ho d'arreglar, se m'acudeix posar-me a mirar una sèrie documental sobre casos de crims. La fredor psicopàtica amb què actua la criminal del primer capítol, capaç de tot per un grapat de diners, em genera un profund malestar.

***

L'eliminació d'una síl·laba en una fórmula molt usada -i gastada- avui en dia em fa gràcia. Canviar dar respuesta a sus necesidades per dar respuesta a sus necedades. Seria un gazapo encertat, en alguns casos.

***
Les lectures van avançant. 1922 d'Antonio Rivero Taravillo, que se m'havia atravessat una mica a l'inici, m'acaba resultant una lectura molt interessant, fruit d'una documentació i un coneixement exhaustiu sobre una època que sempre m'ha atret.

***

Després de dinar amb l'R. compro a la Central Dos ciudades de Zagajewski, previst, i Metafísica del aperitivo de Stéphan Lévy-Kuentz, imprevist. En aquest últim cas, el text de la contracoberta m'atreu:

Un hombre solo se sienta en la terraza de un bistró parisino del barrio de Montparnasse. Presa de un leve trance provocado por el alcohol, empieza a soliloquiar en silencio. En su monólogo interior fluyen recuerdos vividos o librescos, observaciones cáusticas sobre las nimiedades que acontecen en la terraza, así como un sinfín de agudas elucubraciones poético-filosóficas que, llenas de momentos de gracia, destilan un finísimo humor en consonancia con la hermosa ligereza de su empresa: tomar el aperitivo. Alcanzando el cénit íntimo de la paradójica lucidez que procura el alcohol, nuestro soñador recrea esos minutos profundos en que la ebriedad crea la ilusión de bailar en perfecta armonía con el mundo que nos rodea, sobre la cuerda tensa de la divagación.

La paradoxal lucidesa que procura l'alcohol, tanmateix, sovint no és tal lucidesa.

***

Tinc la sensació -i la certesa- que la realitat del món (pandèmia, guerra) ens va minant. La despreocupació és com un refugi que no aconsegueixo localitzar.

***

De 1922 a la llista de lectures pendents: La terra eixorca d'Eliot. 

***

Les coses cares, per definició, no m'agraden. Crec que és una actitud, bàsicament, heretada. I és una herència de la qual m'enorgulleixo.

***

J.M. en una tertúlia radiofònica parla de brossa ideològica. M'agrada el terme. I em preocupa com ens envaeix, com la brossa real, i sense reciclatge a la vista.

***

Dinar estrany amb X. i Y. Em sorprèn la meva verborrea excessiva i innecessària.

***

La confluència de l'hedonisme de la societat actual amb un estrany puritanisme no pot tenir altre resultat que la visualització claríssima d'una hipocresia impossible d'amagar.

Notes

Una mica en línia amb aquella afirmació d'Adorno sobre escriure poesia després d'Auschwitz, costa una mica també venir ara aquí a escriure sobre la quotidianitat en aquests temps de guerra, encara que aquesta guerra sigui encara lluny. No és falsa solidaritat ni es tracta d'assumir una responsabilitat que ni tenim ni ens pertoca, és simplement una falta de ganes, a mig camí entre la desídia i el sentit del ridícul. Quin sentit té posar-se a escriure ara sobre episodis mínims com els que teníem a mig fer sobre París o sobre el nostre dia a dia? Però potser la resposta a la barbàrie ha de ser precisament que el món segueixi girant i no inhibir-nos de fer allò que creiem que hem de fer, fugint així de tota transcendència.

***

Ha mort la dona de P., amb qui parlàvem l'altre dia. Una mostra més d'un món que va desapareixent.

***

No sé qui va encunyar l'expressió el segle de la megamort, per referir-se al segle XX. Jo recordo haver-la llegit en Valentí Puig. Però el cas és que, efectivament, el segle XX va tenir les dues grans guerres i totalitarismes brutals, però en la seva segona meitat es va construir un món que no crec que sigui aventurat dir que ha estat el millor món que ha viscut la humanitat en la seva història (almenys en una part d'aquest món). Ara, en aquest nou ordre mundial que els especialistes en geopolítica aventuren, tot fa pensar que les estructures de poder canviaran i que l'equilibri inestable en què vivíem s'acabarà, potser per generar-ne un altre. En qualsevol cas, un estat de guerres i epidèmies com les que vivim resulta de difícil acomodació per als qui vam créixer a redós de la flonja estabilitat de les dècades dels 70, 80 i 90, on només calia pujar una mica la calefacció per escalfar-nos de les eventuals pors de la guerra freda, que sempre vèiem com una amenaça molt llunyana.

***

I avui anirem a futbol, en una mostra més d'aquesta roda que no s'atura. I cridarem i ens emocionarem davant d'aquesta batalla fictícia. Panem et circenses.

***

I els records de París, d'aquell apartament amansardat i una mica bohemi -d'una bohèmia de postal. Em vencen les ganes de tornar-hi, amb més temps per caminar per aquells carrers del Marais o de l'altra banda del riu.

***

Llegit Feria, d'Ana Iris Simón. Clarament, de menys a més. Però he compartit més la tesi que gaudit amb les seves històries.