Palmes i corones d'espines

Sovint, i sobtadament, em vénen al cap comentaris, dites, reflexions... que solia fer el meu pare. Vull pensar que, potser, als meus fills els passarà el mateix i allò que ara minusvaloren -acostumen a fer oïdes sordes a les meves apreciacions- els pot arribar a ser una herència pòstuma més o menys valuosa.

Avui he recordat la referència que acostumava a fer el meu pare a un episodi del nou testament, que traslladava a la realitat de la vida. Els mateixos que van rebre Jesús amb palmes i aclamacions, deia, una setmana després el crucificaven. Un no s'ha de fiar mai de les adulacions ni dels aduladors, afegia, perquè aquells que avui et lloen, demà et crucifiquen.

Efectivament, les persones som volubles i aquesta incoherència, especialment evident quan els individus es constitueixen i es dilueixen en una massa, potser sigui un dels principals defectes de la espècie humana i de les societats en conjunt. No és un problema de les societats modernes, com així ho demostra aquest episodi bíblic, però sí que és una de les febleses més notables de les nostres societats i de les democràcies actuals, que els populismes saben aprofitar bé. El que Churchill qualificava com el menys dolent dels sistemes polítics té en la dificultat de formar ciutadans lliures, capaços de decidir lliurement, sense condicionants interessats, una de les seves grans mancances. No és aquest el descobriment de la sopa d'all. Però no és menys cert que, tot i tenir diagnosticat el problema, molt sovint convé, o sembla convenir, als poders que s'agafi el camí contrari al que pugui encaminar-nos cap a la seva solució o pal·liació. Aprovar lleis educatives que desestimulen l'exigència i, en conseqüència, socaven la igualtat d'oportunitats, per citar un exemple ben actual, és una bona mostra d'aquesta direcció equivocada. O potser intencionadament equivocada.

Però tornem a Jerusalem, a les palmes, el burro i les subsegüents corona d'espines i creu del calvari. A Catalunya, i a Espanya, hi havia als anys 80 dos personatges polítics que suscitaven una admiració, si no unànime, sí àmpliament majoritària. Gairebé sense límits. Em permetré il·lustrar la situació amb una anècdota personal. Fa molts anys, poques setmanes abans de casar-me, un matí qualsevol vaig aparcar el meu cotxe a les proximitats del Camp Nou per anar a treballar. A la tarda, quan vaig anar a recollir-lo, el cotxe no hi era. Ningú m'havia avisat, però resulta que havia quedat destrossat a causa d'un accident. Sense entrar en detalls, i segons em van explicar fonts presencials, l'accident el va provocar el cotxes d'escortes del futur gendre de l'aleshores rei d'Espanya, quan circulava a gran velocitat darrere del seu protegit. A banda del periple burocràtic que va seguir la pèrdua del meu modest vehicle, per tal d'obtenir informació dels fets -encara ara agraeixo a la Guàrdia Urbana de Barcelona totes les seves facilitats i transparència-, el que em va resultar més desagradablement curiós fou l'escassa empatia -perdó per l'odiosa paraula- que vaig trobar en algunes persones en explicar-los els fets. Gairebé semblava que la culpa fos meva per aparcar allí. Esclar, a banda de ser ben guapo i jugar al Barça, el futur gendre s'anava a casar amb la filla catalana del Borbó més idolatrat. Era l'època en què un diari barceloní -no precisament el més monàrquic- regalava banderetes per aclamar als carrers aquells nuvis el dia de les seves noces. Era l'època en què cap diari espanyol publicava ni la més mínima nota crítica sobre la casa reial. Però, efectivament, després de les palmes van acabar venint les corones d'espines. Primer per al gendre i després per al sogre. Segurament merescudes, no els exculpo de res, simplement no m'agrada unir-me a les lapidacions. Ni subdit agitant banderetes ni venjador de fireta. Ni palmes ni corones d'espines.

El mateix ha succeït amb el president segurament més important que ha tingut aquest país. La confessió d'una evasió fiscal ha obert les portes a múltiples dubtes i sospites profundes, i ha acabat eclipsant una obra de govern que té valors inqüestionables. El llibre de Jordi Amat El fill del xofer, que he llegit aquest cap de setmana, m'ha fet reflexionar molt sobre la figura de Pujol i la seva herència de país. Un altre heroi caigut.

He pensat en tot això, i en venir a escriure-ho, veient un documental sobre una altra figura amb grans clarobscurs. Un personatge mort recentment i aparentment molt allunyat dels ja esmentats, però també amb contrastos enormes, blancs encegadors i negres profunds: Diego Armando Maradona. El documental, igual que el llibre d'Amat (que parla de Quintà però en el fons parla de Catalunya) m'ha deixat un regust amarg. És també una història que parla de Maradona, però en el fons parla de tots nosaltres.

Amb totes les seves ombres i els mals que va causar als qui més l'estimaven, Maradona fou un pobre noi que, tot i els seus extraordinaris dots, va ser incapaç de resistir tot el pes que va posar-se -i li van posar- a l'esquena. No era un simple futbolista; era algú que no podia cometre errors, no podia fallar. Era algú que guiava els humils i els derrotats cap a la victòria o, encara més, cap a la justícia. Als napolitans, insultats i humiliats sempre pels poderosos italians del nord que guanyaven sempre al futbol i en tot (Napolitans, només us renteu amb el foc del Vesubi, els cantaven al camp de la Juve). I als argentins, derrotats a les Malvines i venjats després contra la selecció anglesa per la mà de Déu i pel gol més bell de la història. Doncs, aquest personatge insusbstituïble, gairebé mític, que ja per si sol semblava voler agafar el camí de l'infern, va ser empès sense pietat cap aquesta direcció, amb càstigs especialment despietats i volgudament exemplaritzants. No foren justos, foren justiciers. I ràpidament, a la mateixa Itàlia, Maradona va veure's traslladat de la cara de la idolatria a la creu del menyspreu. De les palmes a les corones d'espines, que el van conduir definitivament a l'infern més terrible, on va arrossegar propis i aliens.

Quan acabo d'escriure això, veig una fotografia d'un partit de futbol femení en què una de les jugadores s'asseu a terra, contrària a sumar-se al minut de silenci d'homenatge a Maradona. Em sembla bé. La llibertat és això i no m'agraden les unanimitats a posteriori ni els reconeixement forçats. Va dir la jugadora que no podia homenatjar algú que maltractava les dones. Potser sí que Maradona va acabar sent, en el seu deliri, un maltractador. I així hauria acabat recorrent també el camí de víctima a maltractador. Una altra vegada, la moneda que es capgirava. Tristament.

***

Em barallo amb aquest últim text, sense acabar d'ensortir-me'n. El deixo reposar i em poso a llegir, però no aconsegueixo concentrar-me en la lectura. Hi torno. La diabòlica mania.

***

En contraposició, he llegit Marcia de Vermont, una mena de conte de Nadal de Peter Stamm. Una història curta, que no m'acaba de dir res, però de la qual admiro, en canvi, la composició, la facilitat de l'autor per teixir una història, estranya però captivadora.

***

Parlo amb R. i P. del meu intent de novel·la, de la qual els vaig enviar els capítols inicials. Amb visions contraposades, coincideixen en la necessitat d'un argument més sòlid. O, simplement, en la necessitat d'un argument. Començo a pensar que l'esforç és en va.

París

Llegeixo Les rues de ma vie, de Bernad Frank. M'hi ha portat el llibre-entrevista a Llop. És una mena de recorregut parisenc per les cases i carrers on va viure l'autor, que li permet rememorar èpoques passades de la seva vida. Al principi, costa entrar-hi, caldria tenir a mà un plànol de París. Això d'anomenar els barris pel número d'arrondissement, igual que passa amb Modiano, genera una gran dificultat pels profans. Al final, però, com també succeeix amb Modiano, acaba sent igual on estigui el 16ème o el 17ème o tal i qual avinguda. Tot i la importància que sempre he donat a la geografia literària, aquest espai físic real passa a un segon pla, darrere una mena d'espai físic borrós o, fins i tot, irreal.
Em pregunto què és el que propicia que París doni tanta literatura d'aquest tipus, per què aquesta evocació dels llocs, els carrers, els parcs, els restaurants... Frank, Modiano, Le-Tan. I sempre aquesta mena de boirina que enterboleix els records, que sublima la realitat, que dilueix límits físics i temporals. I tots aquests espais poblats per una mena de fantasmes, uns personatges que viuen en els límits de no sabem ben bé què, que s'esborren i desapareixen també entre les boires del passat. Bé, això succeeix sobretot en Modiano, i també en el llibre de records de Le-Tan, més que en Frank.

Ara que la realitat ens impedeix viatjar, sento una enyorança de les ciutats vistes i viscudes en el meu passat. De París i de Londres, sobretot. També, no sé ben bé per què, de Centreuropa. De Viena i de Praga. Fins i tot de Cracòvia i Budapest, on no he estat. Però sobretot de París. Els meus records de París comencen a tenir també un aire modianesc. M'agradaria poder agafar el talgo nocturn a l'estació de França, com havia fet amb els meus pares, i llevar-me de matí a la lletja i impersonal estació d'Austerlitz. Fa uns dies em va aparèixer una fotografia d'aquell primer viatge: jo tenia deu anys, porto el cavell llarg i una americana d'espiga de xeviot heredada d'algun germà, la meva mare vesteix un abric de llana, guapa i elegantíssima. Insistia en què quan s'anava de viatge calia anar ben vestit, i tenia raó. Posem somrients, però tampoc gaire, en un pont, amb el Sena i Nôtre-Dame al darrere. La foto té un aire de l'Hola dels anys 70. Els records d'aquell viatge no s'han esblaimat, aquell món sí.

Tinc una altra fotografia, d'uns deu o quinze anys després. Surto amb la G. davant de l'òpera Garnier. Ella somriu, joveneta, també molt elegant, amb vestit sastre. Jo estic seriós, conservo encara els cabells rossos. El color és més viu que en l'altra fotografia, el món ja és un altre. 

I, sense imatges forogràfiques tan evidents, podria rememorar moltes altres escenes parisenques. Sobretot d'un altre viatge hivernal, gairebé en blanc i negre, en què recorríem els carrers, bàsicament de la rive gauche -coses del fetitxisme literari- permenentment sota un plugim glaçat. Una llibreria de vell desangelada, il·luminada només per una trista bombeta, una altra literàriament situada al carrer de l'Odéon, un cafè obscur al Marais, el coq au vin del restaurant d'un teatre al carrer de Nôtre-Dame des Champs, el Luxemburg a l'ocàs i la rue de Vaugirard, deserta, de nit, la travessia nocturna de la ciutat per una vaga salvatge -a la francesa- del metro... I així, imatges que passen, com retalls recomposats d'una pel·lícula que es projecta en l'obscura sala de cinema del present.

El torneig

Aquesta setmana passada he vist alguns partits d'aquest torneig de tennis anomenat ara, crec, ATP Finals, que disputen els vuit primers classificats del circuit en acabar l'any. Allò que tota la vida s'havia conegut com el màsters. Esclar que ara, tot són màsters: qualsevol torneig del circuit rep aquest qualificatiu com, en un altre àmbit, el rep qualsevol curs que suposi el desemborsament d'una suma important de diners.
El màsters, o ATP finals, en qüestió s'ha celebrat enguany a Londres, en un pavelló construït, crec, amb motiu dels jocs olímpics del 12, una instal·lació moderna i magnífica. El lloc del públic, absent a causa de les mesures sanitàries de prevenció, l'ocupaven una mena de llumetes. La feina dels jutges de línia la feien unes màquines, que mai s'equivocaven, i cantaven els outs amb veu mecànica. La jutgessa-àrbitre no tenia altra feina que cantar el resultat, era quasi una convidada de pedra. Durant els descansos sonaven unes músiques estridents i es projectaven imatges acolorides en els marcadors i en altres pantalles disposades al voltant de la pista. Quan s'havia de jugar un punt important, unes indicacions lluminoses ho assenyalaven titil·lant: break point, set point, match point. Segurament això esperonava encara més un joc basat en la força, propiciat ja de per si per les característiques de la superfície.
Sé que algú podria dir que el tennis en si és l'esport, el joc, -d'un alt nivell en el torneig, per cert- i que la resta d'elements esmentats no deixen de ser un atrezzo que no s'hauria de valorar. No podria estar-hi més en desacord. Crec que la litúrgia és essencial. De la mateixa manera que no es pot beure un bon vi en un vas de duralex -i el vi, entès con a líquid amb unes característiques organolèptiques, seria el mateix- no es pot jugar un torneig de tennis enmig d'una discoteca. Wimbledon, Roland Garros són la litúrgia. La gespa, la terra, vestir de blanc, saludar la duquessa de Kent, cobrir-se del sol amb un Panamà, fer silenci, no posar música, aplaudir quan toca. No és el mateix el RCT Barcelona que la caja mágica, sigui dit amb tots els respectes i sense xovinismes. No és el mateix París Bercy que Roland Garros, encara que es juguin a la mateixa ciutat. Com tampoc és el mateix aquest ATP finals que Queen's, per exemple. Abans, quan el màsters es jugava a Nova York, Londres era la seu del de dobles. Es jugava al Royal Albert Hall, l'elegant sala de concerts de Kensington, i l'únic soroll que se sentia mentre els partits es disputaven era el dringar dels coberts i els plats, no precisament de duralex, dels assistents. Potser això és excessiu, però ho prefereixo a aquest vulgar espectacle de llums i sons.

El jersei

M'he llevat el primer i, en obrir la finestra del menjador, he vist l'herba i les teulades gebrades. És el primer dia aquest hivern. El fred d'ahir al vespre ja ho anunciava. M'he posat a llegir al sofà i m'he endredorit una mica. Després d'esmorzar, quan m'he vestit, he anat a buscar un jersei. Però no un de qualsevol; estic tip de jerseis teixits amb fibres dubtoses, que no abriguen gens. Aquest que m'he posat és un jersei gris gruixut, de llana bona. Vaig comprar-me'l fa vint anys per a un viatge hivernal a Praga. És, doncs, vell, però sembla nou, potser perquè me'l poso ben poc, només quan fa molt fred. És d'una marca de moda, però sembla teixit amb agulles de fer mitja, com els que feia la meva mare, amb aquells punts successius en forma de be baixa. Em va una mica gran, sobretot de les mànigues, i potser també per això l'uso poc. I perquè no està fet per calefaccions una mica altes; és una jersei ideal per al que va ser concebut, per passejar per carrers centreuropeus en ple hivern. Treure'l de l'armari i posar-me'l és com recuperar alguna cosa del passat. No només de la joventut, sinó també d'èpoques on podíem confiar més en allò que ens envoltava. Potser és que simplement érem més il·lusos, o estàvem menys informats, però el món ens semblava un espai més acollidor i confiable. Les fibres gruixudes, naturals, càl·lides d'aquest jersei, igual que els carrers d'aquella Praga que s'havia alliberat feia poc de la lacra totalitària, em fan pensar en una època distinta, on les diferents visions del món i de les societats es confrontaven amb menys arestes. Malgrat els jerseis, i els abrics que els cobrien, després de caminar per aquells carrers de Mala Strana, o de la ciutat vella, o del barri del Castell, havíem d'entrar en un cafè a refugiar-nos del fred rigorós. Preníem un te o dinàvem una sopa de goulash, que eren també reconfortants i semblaven arribar també d'un altre temps, encara més llunyà. Somiàvem amb Kafka, i amb Zweig, i amb Jan Neruda, i amb Schnitzler, i amb Roth, també ingènuament, gairebé com si l'àngel exterminador no hagués passat per la mitteleuropa amb tot el seu fragor devastador. Però semblava com si l'escalfor suau d'aquells cafès, d'aquella llana natural, ens protegís i cobrís també la vella Europa amb un mantell protector. Ara, en canvi, els nostres estats i governs em semblen també teixits amb fibres sintètiques, dubtoses, estranyes, ineficaces. Fins i tot enganyoses.

Contrast

L'N. ja no em demana que li llegeixi un conte per anar a dormir ni que pugi a fer-li un petó (això últim potser encara alguna vegada). Així que ahir, quan s'anava a ficar al llit, vaig pujar a la seva habitació i vaig fer una mica el pallasso: algun cant, un intent de ball compartit i alguna pocasolta més, que no van ser gaire ben acollits. Quan la seva mare passava per davant de la porta de l'habitació, li va etzibar:

- Dile a este pavo que se vaya de aquí.

***

Potser l'escena descrita va ser un contrast necessari a la notícia que tot just acabava de llegir: el suïcidi de Rosario Porto a la presó on complia condemna per l'homicidi de la seva filla adoptiva. Fou aquest un cas dels que ara s'anomenen mediàtics, que tampoc vaig seguir especialment. No m'agraden aquestes recreacions informatives o pseudoinformatives morboses, però la notícia de la mort d'aquesta dona -anava a escriure pobra dona i segurament és, paradoxalment i en qualsevol cas, l'adjectiu que més li correspon, entès en tota la seva amplitud i perspectiva cristianohumanística- em va portar a la reflexió. Vaig llegir que ella seguia mantenint la seva versió i la seva innocència i que, malgrat el terrible desenllaç, considerava una recompensa els anys viscuts amb la seva filla. El d'ahir és un final ben trist d'uns fets encara més tristos, i repugnants i bàrbars i inhumans (els adjectius s'acabarien), que fan trontollar molts dels nostres pilars més segurs i bàsics -la família, el respecte sagrat als infants, la convivència, la fe en la humanitat- i alhora ens fan reflexionar sobre la justícia, el perdó, el penediment... Què seria més trist un suïcidi portat pel penediment o un de motivat per la injustícia? O per un desequilibri mental que hagués ocasionat primer l'homicidi i ara el suïcidi? On són els límits del perdó i la reparació? Sóc incapaç de respondre.
En fi, potser calia acabar el dia d'una manera còmica, tal com va succeir.

Lectures / Llop

El meu ritme de lectura augmenta en paral·lel al creixement del nombre d'hores passades tancat a casa, fruit d'aquesta situació multifactorial. Al final, aconseguiré ser un bon lector.

***

A diferència del primer confinament, quan vaig tirar de biblioteca, ara la voracitat lectora va acompanyada d'una alegria compradora perquè pugui seguir cremant la caldera. Llibreries, iberlibro i wallapop al servei de la bèstia.

***

Dimarts passat, quan vaig viure l'experiència cada vegada més estranya de trepitjar els carrers de la ciutat, vaig fer una visita a la Documenta. Els dos llibres que vaig comprar ja descansen, llegits i amb sensacions oposades, a les lleixes.

***

Les bones lectures alimenten aquesta avidesa. L'efecte multiplicador de les cites i les referències provoca una expansió de necessitats lectores, que creixen en progressió genètica. La velocitat de propagació creix immitigable.

***

El llibre de converses de Capó i Nadal amb Llop n'és un exemple. No només per les obres de l'autor mallorquí que tenim pendents, sinó pels referents que esmenta. Bernard Frank, que ja està en camí, per exemple, o Jünger, sempre pendent. O l'autor mallorquí, per mi desconegut -disculpeu la ignorància- Cristóbal Serra.

***

Aquest llibre, caldrà revisar-lo periòdicament, no en tinc cap dubte. Nota per als editors: hauria anat molt bé que portés alguns índex.

***

Podríem omplir aquest bloc de cites del llibre de Llop, ja ho deia l'altre dia. No es tracta d'això. N'agafo només dues, una mica a l'atzar.

Sobre la supressió de les jerarquies basades no en l'elitisme sinó en el coneixement:

Ha habido dos procesos graduales de anulación del valor de la escritura: el relativismo y el igualitarismo. Los hay ahora, quiero decir. Ambos se basan en la ignorancia de la gente -empezando por los que los esgrimen, tantas veces en su propio beneficio- y quizá por eso han calado tanto y tan deprisa. Sin jerarquías, el valor de unas palabras sobre las otras desaparece, el valor de una poética sobre otra menor o que ni siquiera lo es, deja de existir. Creyendo que todos podemos hacer lo mismo -vía Internet o vía lo que sea- y opinar sobre cualquier cosa se destruye el carácter simbólico de una cultura y se pasa a hablar de trapos o con lengua de trapo. En este sentido, Facebook y otros bichos de parecido pelaje han sido mortales. Y en todo ese caldo de cultivo es donde el poder deslumbrante de la imagen triunfa, convertiéndonos en un todo a cien imagístico.

Sobre el poder del llenguatge i el llenguatge del poder, tema de rabiosíssima actualitat, ara que no paren de voler col·locar-nos relats, on es repeteixen consignes i, sobretot, termes, sovint neologismes:

El poder del lenguaje es inmenso, por no decir total; de ahí la lucha por poseer la lengua y de ahí también el maquiavelismo político de torcerlo y retorcerlo hasta hacerle decir lo que el poder -o su aspirante- quiere que diga. Lo que las palabras no dicen, en fin. No hay poder sin discurso y el poder es lo que lo mantiene. Pero además, el lenguaje siembra la inquietud y crea el caos. Lo dicho queda y nos persigue. Y nunca una guerra ha estallado sin que la provocaran las palabras.

***

Sentir-se acompanyat, en un món a voltes hostil, per persones amb visions semblants és un dels grans valors que té la literatura. En aquest sentit, Llop acompanya molt.

***

I m'agrada la seva visió sobre el fet de compatibilitzar una feina que podríem qualificar efemísticament de professional -en el seu cas de bibliotecari- amb la creació literària:

(...) pese a todas las horas que podría haber dedicado a mi literatura y a vivir de otra manera, le diré que una disciplina distinta templa y forja e impide - como he visto tantas veces en escritores que sólo están en casa pendientes del teléfono y de sí mismos- que uno se deje llevar por manías estériles y caprichos sin cuento y creerse el centro del mundo (...) Soy de los que creen que una cierta disciplina y una carga de sacrificio le van bien al arte.

I un descobriment: compartim el gust per Bordeus. Ell hi ha viscut, jo encara no.

La papallona

Diuen que el batec d'ales d'una papallona en un extrem del món pot provocar un huracà -o un terratrèmol, ara no ho sabria dir ni tinc ganes de buscar-ho- a l'altra punta del planeta. Però això ha quedat certificat des del dia que un xino va tenir la idea de menjar-se un ratpenat o un pangolí, vés a saber. I m'ha quedat també clar avui, en què un estúpid penal en un lloc insòlit -Fuenlabrada- ens ha birlat la cinquena victòria consecutiva i, el que és pitjor, m'ha generat un absurd i profund mal humor, que ha truncat un dia que tenia  -i té- tots els elements per ser un bon dia.

M'he llevat i he sortit a comprar -cabàs en mà i mascareta en boca- al poble. He trobat estímuls en això, en aquest passeig per les botigues, en alguna conversa entretallada, en saludar algú, en encarregar el dinar, en fets que abans formaven part de la part més monòtona i plana de la quotidianitat, un pla de la vida que era quasi negligible. Després, he llegit una bona estona al sol, que quasi cremava. He alternat les meves dues lectures actuals, el llibre de converses de Llop que ja vaig citar i el Haiku a Brooklyn, de Joan Vigó, que totj just he començat. Mentre llegia ha creuat el cel un parell de cops una avioneta, que m'ha fet pensar en com d'aliens són els mons de les persones. Qui conduïa aquell aparell? -m'he preguntat- on anava? per què ho feia? He pensat en la distància immensa que separava la vida d'aquell pilot, solcant un cel tocat de petits núvols com bassetes, impotents davant del sol d'avui, i el meu món, el d'un petit home -gairebé una formiga, hauria pensat si m'hagués vist, assegut en una hamaca en un petit rectangle de verd enmig d'un poble sense nom.

Després de dinar -i del partit- he tornat a sortir a llegir, però ni el sol escalfava ni jo tenia la ment per a fabulacions novaiorqueses ni per a pensaments poètics. La maleïda papallona de Fuenlabrada ha provocat un temporal intern. Ho he deixat córrer i he vingut a escriure aquestes línies, no sé si curatives o pal·liatives. Mentre ho faig, veig un missatge d'X. demanant-me no sé quina absurditat. Sembla que la papallona ha vingut acompanyada i el meu mal humor té motius per créixer i projectar-se.

Notes

Sóc un gran partidari de la normalitat, si realment existeix. Ara bé, aquest dies, llegint les notícies, em trobo encara amb qüestions sorprenents. De debò que a algú li importa en aquests moments l'espectacle pirotècnic de cap d'any o les cavalcades de Reis?

***

El pas dels fills a l'edat adulta, encara que es mantinguin un llarg període de temps en aquesta mena de crisàlide híbrida i sovint antipàtica anomenada adolescència -o potser precisament per això- és un moment d'una gran duresa per als pares. Almenys per a mi ho és. Una duresa imponderada i poc reconeguda, especialment cruel quan el pas el fa ja el petit -la petita en el meu cas- i no queda ningú al darrere. Perdem el confort de la seva infantesa, després d'haver perdut ja la pròpia, el refugi de la seva mirada ingènua, distinta i lliure del món. Quan calia escapar del cinisme, del desconfort, de la cruesa del nostre món, teníem físicament l'escalf físic d'unes mans flonges, d'unes riallades sorolloses i espontànies, d'una visió directa i real del món. Quan això desapareix d'un dia per l'altre, ens adonem que els ametllers ja estan batuts.

***

Sóc capaç de fer feines que no m'interessin. També de fer-ne que no requereixin cap tipus d'estímul creatiu o intel·lectual. Ara bé, fins ara m'he mostrat incapaç de fer feines que no m'interessin ni requereixin cap tipus d'estímul creatiu o intel·lectual.

***

La lectura del llibre de converses de Daniel Capó i Nadal Suau amb José Carlos Llop és un autèntic estímul per a l'intel·lecte i per a la sensibilitat. Això sí, encara que sigui difícil contenir la lectura, cal inocular-se Llop a petites dosis, per no desaprofitar-lo. Igual que caldria, si en tinguéssim el costum, llegir-lo subratllant o prenent notes.

Em diuen que cito massa, segurament amb raó, però caldria fer un monogràfic d'observacions, reflexions i opinions de Llop, precises, nítides i preclares. Un Llop que ens obre els ulls i en qui voldríem emmirallar-nos ni que fos per la recompensa de sopar en un reservat de París amb el matrimoni Modiano i amb Barceló, i que entrés de cop en escena un somrient Jack Nicholson a fer-nos una foto.

***

I la lectura d'aquestes converses amb José Carlos Llop ens deixa també un regust amarg. Com el corredor aficionat que arriba satisfet a casa després de fer els seus quilometrets pel poble i es troba a la televisió amb els atletes que corren cent cinquanta quilòmetres pel desert, llegir aquestes converses ens dóna la mesura de la nostra insignificança.

Apunts

Intento mirar poc l'instagram, en un exercici de centrar-me en realitats més valuoses. Tot i això, no poc evitar treure-hi el cap de tant en tant. M'hi surt un anunci d'una camisa texana i no puc evitar pensar en la meva vella camisa levi's perduda. De vegades desapareixen les coses incomprensiblement. També em fa pensar en aquella botiga de roba vella de Spitalfields on vam anar amb l'À.P i on tenien desenes de camises texanes velles. Em sap greu ara no haver-ne comprat cap i em sap greu no poder fer una escapada d'aquelles de cap de setmana, aparentment supèrflues però tan necessàries. Londres es veu terriblement llunyà.

***

Precisament fa un parell de mesos vaig pensar que calia anar, pretardoralment, a la Gascunya, a proveir alguns armanyacs, a constatar com començaven a torrar-se les fulles dels bosquets de roure i a veure emergir les primeres boirines sobre els camps de terra llaurada i els poblets de pedra daurada. Sopar al costat d'una llar de foc i vestir les primeres llanes. La indecisió i postergació ho han acabat impossibilitant. Sembla mentida que a la meva edat cometi encara aquests errors de principiant.

***

Veig a l'instagram -again- els comentaris que fan els amics de l'À. a una foto que ha penjat. L'alegria, despreocupació, podríem dir fins i tot pocasolta, que desprenen resulten una celebració de la vida. Escrivia José Jiménez Lozano, cito de memòria, que la primera obligació davant la bellesa és celebrar-la. Crec que davant la vida autèntica, també. Constrasten aquests comentaris amb l'avís malcarat d'una professora que m'ensenya l'À. Ara que s'ntenta culpar els joves de tots els mals, no tinc cap dubte sobre de quin costat està la vida.

***

La G., que encara escolta emissores informatives, em diu que ha sentit que, davant les prohibicions a que estan sotmesos els joves, es posa els pares sobre avís de l'excés d'ús que fan dels dispositius electrònics. Gran descobriment! I això que és una realitat que em preocupa enormement no deixa de ser una conseqüència precisament d'aquest allau de restriccions. Els joves no moriran del virus però potser el remei serà pitjor que la malaltia.

***

Les classes online són una merda, em diu l'À. I sé que té raó, com el nen que veia l'emperador despullat. Sóc optimista i auguro, després de la fi del malson, un resorgiment de la presencialitat a tots nivells: formatiu, comercial, relacional...

***

Llegeixo el llibre d'X. El vaig conèixer per casualitat. Probablement podríem ser amics, perquè compartim moltes inquietuds. Tanmateix, un excés d'immodèstia me'l fa llunyà. Personalment ja ho vaig percebre, els seus escrits m'ho confirmen.

***

Dissabte a la tarda, l'R. em ve a buscar per anar a collir algun bolet. El seu nou jeep tresca pels camins com un cèrvol. Arribem a uns camps, sota la cinglera. Al matí ha plogut notablement, el bosc regalima, les boires acaronen els arbres. Parem aquí i allà, on ell sap, sense perdre gaire temps. Havia abandonat els afanys boletaires, fastiguejat per l'excés de freqüentació humana i sobretot per aquesta mena d'esperit competitiu, de listillus, que sembla planar avui sobre aquesta afició ancestral. Però n'hi ha prou amb aquesta estoneta, amb aquest breu passeig per aquells planets tan bons, amb la recompensa de veure de reüll com emergeix un pinetell entre la molseta, per tornar a sentir-hi un interès. Com el tennista ja retirat que torna a empunyar una raqueta per donar quatre cops a la bola.

Les pel·licules i la vida

Després d'unes setmanes de lectures intensives, vénen uns dies de pausa i dues nits seguides de cinema. Dijous a la nit la magnífica Taxi driver, de Scorsese, i ahir a la nit una desigual La última locura de Claire Darling, que té l'atractiu de les interpretacions de Catherine Deneuve i Chiara Mastroianni, mare i filla a la pel·lícula, mare i filla a la vida real.

Pocs atractius més ofereix aquesta última, a part de la bella casa que n'és l'escenari i d'una curosa caracterització dels ambients i les èpoques: resulta meravellosa la manera de vestir d'Alice Taglioni en el paper d'una Claire Darling jove.

De Taxi driver potser em resulta sobrera la violència excessiva de la part final, però en canvi és extraordinari el plantejament de la història, el dibuix dels personatges i l'escenari d'una Nova York dura, bruta, gairebé inhabitable, que esdevé quasi el personatge central del film.

Però d'aquestes dues pel·lícules, que no tenen gairebé res en comú, me n'enduc la força del pas del temps, que és una dèria recurrent que m'acompanya. No tant en els propis films com en els actors que les interpreten. Al final sempre m'acaba interessant més la realitat que la ficció, la vida que les històries que ens expliquen. I, al capdavall, el que em colpeja és veure Catherine Deneuve amb quasi vuitanta anys fent el paper d'una senyora gran dement. Veure la irresistible Belle de jour convertida en anciana resulta quasi insuportable, una prova excessivament dura i evident del pas del temps. Igual que, a la inversa, la joventut de Robert de Niro, Harvey Keitel, Cybil Sheperd i l'adolescència de Jodie Foster a Taxi driver són com una mena de memento mori. Potser els personatges que interpreten donen més força encara a la seva joventut d'aleshores, la refermen. Però és això el que al final m'enduc: les rialles desenfadades de Foster, els músculs de de Niro, el somriure maliciós de Shepherd... La vida que passa.

Apunts

Paradoxalment, com més complexos són els moments que ens toca viure, menys es toleren els matisos.

***

El que em sap més greu és que la restricció de la llibertat sigui, no ja una renúncia dolorosa i, potser, inevitable sinó gairebé una petició popular.

***

Els grans novel·listes són els que creen personatges capaços de dir això:


Es lo suficientemente listo para saber que la gente como yo, que no tiene reservas a la hora de pensar, es lo contrario a la hora de actuar. No quieren aguar la fiesta. Quizás es porque la verdad ya les basta y no necesitan implantarla. O quizás es que ven con cuanta frecuencia la acción es inútil.

Aquesta il·luminació ja val una obra literària. La reflexió que genera ens ocuparia tota aquesta capvespre plujós de novembre.

***

La frase és d'Eleanor Dillard, personatge del relat Las letras escarlatas, de Louis Aunchincloss, inclòs a Historias de Manhattan, traduït per Ignacio Peyró.

***

I què pot ser més trist que una frase que contingui capvespre, plujós i novembre?

***

Bany de joc de l'Espanyol, ahir, al Málaga, que em fa doblement feliç. Pel resultat i el joc que fa anys que no vèiem en el nostre equip (hem hagut de baixar a segona per jugar a futbol) i per l'impresentable xeic, president del club andalús. Victòria pírrica davant de qui amenaça la llibertat, però victòria a la fi.

***

Sovint, aquests dies, el mal humor se m'endú com l'onada d'un mar amb ressaca.

***

Érem pocs i va arribar l'antisemitisme. (O potser és que mai havia marxat del tot).