Godó

Vaig al Godó, sense gaire fe. Sé que els tennistes d'ara són els més complets, una generació insuperable. L'esperit de lluita, la solidesa, la fe de Nadal. L'elegància de Federer. L'electricitat de Djokovic. El fair play de tots plegats, i la qualitat tècnica i física d'aquests i de tants altres. Però, com en tants altres àmbits, els meus referents tennístics són ja d'un altre temps. Lendl, McEnroe, Leconte. Aquests tres per sobre dels altres, però n'hi havia molts més: l'educat Forget, el meteòric Pernfors, l'inestable Mecir, l'irregular Aguilera. Hi havia les aparicions sorprenents dels indis a la Copa Davis, les pistes de terra del Paraguay de Chapacú que esdevenien un infern per als Estats Units, també a la Davis, els especialistes que només aconseguien bons resultats en la seva superfície -l'antiestètic Carlsson en terra o l'agressiu Cash en herba-. Hi havia joc de fons i joc de sacar i volejar. Hi havia jugadors estranys, baixos de forma, amb sobrepès... Hi havia Jimbo Connors guanyant partits amb quaranta anys i Boris Becker gunyant Wimbledon amb setze. Hi havia els argentins Vilas i Clerc lligant amb les princeses Carolina i Estefania a les pistes de Montecarlo. Hi havia italians -això no ho he vist, m'ho han explicat- que regalaven el partit abans de començar perquè  fa molto caldo. Hi havia el ferrari de Leconte. Hi havia Chris Evert, bella, sòbria i distant, i Steffi Graf, tocada pels déus. Ara tot és molt professional i perfecte. I hi ha, esclar, la nostàlgia que sempre passa un filtre subjectiu per la realitat.
Així que m'assec a la pista central del Tennis Barcelona, sota un sol de justícia, una mica escèptic. El joc de Feliciano López no m'ajuda gaire. És tècnicament perfecte, estèticament impecable, d'una gran elegància. Però sempre m'ha semblat un jugador fred, incapaç de fer-me vibrar. Juga contra un serbi que em resulta encara més llunyà. Feliciano guanya el primer set i el serbi comença guanyant el segon. M'avorreixo i me'n vaig. Dono una volta pel club. A l'estand de Lacoste uns famosets es fan fotos. M'agrada observar la gent, que es mou d'un costat a l'altre, es mira amb interès els quadres i els ordres de joc, comenta les jugades, gaudeix d'aquest esport. Si se'm permet, diria que és un sentiment més profund i sòlid que l'afició futbolística, més intensa i passional, però també més irracional i superficial.
Me'n vaig a la pista 1, on juguen dos jugadors per a mi desconeguts: el portuguès Sousa, seixanta-set del rànquing, i el mallorquí Munar, número cent setanta-quatre. Munar ha guanyat el primer set i el segon comença molt igualat. M'assec en un dels fons, a la segona fila, i m'adono que just al davant.tinc els amics del jugador mallorquí. Són uns nanos que em cauen bé de seguida: tres nois i una noia. Quan s'acosta, l'animen educadament, quasi en veu baixa. Vamos, Jaume, li diuen. També l'anomenen Jaumet, Jimbo, Muni. Jaume Munar té vint anys i viu les seves primeres incursions en tornejos ATP. Es veu de seguida que el portuguès té més ofici i més solidesa física, però el mallorquí ho compensa amb uns cops magnífics. El partit comença a agafar dimensió. Sousa guanya un segon set molt igualat i anem al tercer. Netegen i reguen la pista, que queda flonja i impecable: la bellesa del color i la textura de la terra. El públic comença a enxufar-se. Munar porta un break d'avantatge, el perd però el torna a recuperar. Amb 5-3, serveix per guanyar el partit i té un 30 iguals, però acaba perdent el joc. Ens acostem a les dues hores i mitja de partit. Munar és físicament robust però se'l veu fràgil i cansat, sembla encara més jove del que és. El seu joc desmenteix, però, les aparents debilitats. Anem a un 5 a 5. Els joves mallorquins bufen i pateixen. Jo també. Ara ja criden obertament: Jaume! L'animen quan s'atansa al fons. Definitivament, m'agraden aquests nois, que no deixen de donar força al seu amic. Cada punt es viu amb intensitat i és fàcil empatitzar amb els jugadors. La dificultat d'haver d'executar cada cop a la perfecció: deixar qualsevol bola a mitja pista o massa centrada és una perdició. No hi ha espai per a l'errada ni per al dubte. Totes les boles han de ser profundes o angulades; tots els cops han de fer mal. Aquí no hi ha perdó. Tots dos jugadors ens delecten amb un joc d'atac i una amplíssima gamma de cops, com només la terra batuda ho fa possible: serveis, volees, deixades, globus, revesos picats i tallats, passings i fins i tot un parell de willis. Fa calor, però aquí no es mou ningú. Feliciano guanya el seu partit a la central i el públic d'allí s'aboca a les baranes per veure els jocs finals. Munar frega la perfecció en els dos últims jocs i s'emporta el partit, no sense patir. Quan guanya el darrer punt, ens aixequem per celebrar-ho. Els amics s'abracen i ell es llença al terra com si hagués guanyat Roland Garros. Penso que potser és la seva primera victòria en el circut ATP. Aplaudim molt. En acabat, l'entrevista la televisió i l'esperen molts nens perquè els signi autògrafs. Ja és quasi un ídol. Ara l'espera Thiem.