Lúcida

Mira, papa, m'he inventat la lletra d'una cançó, em diu l'N. ahir, abans de ficar-se al llit. I comença a cantar: "estic sola, en aquest món que no té ni cap ni peus". D'entrada, m'espanta una mica aquesta lucidesa a tan curta edat, però el seu to sempre festiu em distreu de qualsevol preocupació. Després me'n canta una altra en què vola pel cel i l'arc de Sant Martí és el seu tobogan.

Finezza infantil

Veiem a la tele una informació sobre les eleccions nord-americanes. Trump i Hillary. Hillary i Trump.

Diu l'N.:

- I no podria seguir sent president l'Obama?

En família, rere els passos de Josep Pla

La revista de literatura Clarín publica en el seu darrer número el meu text En familia, tras los pasos de Josep Pla en L'Empordanet. Es tracta d'un petit viatge per la geografia més planiana a través dels seus textos i de la meva pròpia experiència personal i familiar.
Aquí hi trobareu el sumari.

Tornaràs a Montolieu

No m'he pogut ni m'he volgut estar de parafrasejar Juan Benet amb el títol d'aquest text. Sempre tornarem a Montolieu; o almenys sempre que puguem. I descobrir aquest indret a algú, a uns amics, dóna un valor afegit a la visita. És com si els mostréssim, amb orgull, alguna cosa que és una mica nostra.

Arribem a migdia, quan les llibreries ja són obertes, i entrem a explorar-ne un parell. Guio una mica la visita per entrar, en primer lloc, a la millor, al carrer que dóna a la plaça. Mentre els nens s'entretenen a la secció infantil, anem recorrent les diferents habitacions. Podria estar-m'hi hores, però no vull abusar de la paciència de ningú. Sóc moderat en les compres -R. no tant- i em deixo -ens deixem, amb recança, algun tresor. Ara penso si encara deu ser allí i si val la pena tornar-hi.
Baixem caminant fins la Manufacture, recorrent aquells carrers que em són ja familiars, i ens quedem a dinar al restaurant que han instal·lat en un dels edificis de l'antiga fàbrica. Seiem en una taula llarga, a l'interior -fa fresca ja per instal·lar-se a la galeria- i ens acompanyen només tres parelles franceses, a la seixantena, asseguts junts en una altra taula. No podem estar-nos de mirar-los de tant en tant de reüll. Tant elles com ells llueixen uns cabells blancs sans, bonics, forts. Conversen animadament -han caigut unes quantes ampolles- i riuen. Si la vellesa que ens ha de venir ha de ser com aquella, signo ara mateix. Nosaltres també dinem bé i l'indret acompanya. En acabar, seiem a fora, en uns sofàs de jardí, a fer el cafè. R. em tempta amb un armagnac, però resisteixo. Les parelles franceses, que seuen una mica més enllà cauen en l'armagnac -o en el que sigui que beuen- i en els cigars. No s'estan de res. Tampoc d'abraçar-se ostensiblement. Resulta magnífica la joventut que exhibeixen. R. comenta amb encert que semblen francesos d'atrezzo. I efectivament semblen trets d'una pel·lícula de Rohmer. Ens els han posat allí per arrodonir l'atmosfera. Moltes gràcies.
Però nosaltres hem d'aprofitar el cap de setmana -el temps corre, és una llàstima- i ens hem d'aixecar a acabar de recórrer el poble i les seves llibreries. Deixem allí els francesos de nouvelle vague -sortint veiem que hi ha aparcat un Morgan descapotable- i tornem a pujar cap al poble. I així passem la tarda: els nens es barallen recollint castanyes bordes, nosaltres fem visites fugaces a les llibreries, i arribem fins al pont que creua l'Alzeau, des d'on, quan el sol comença a baixar, gaudim de la vista més bonica del poble, amb les cases amuntegades i l'església que sobresurt. Sempre experimento una certa tristesa quan marxo de Montolieu, i més en aquesta horabaixa que acompanya tan bé  una lleu malenconia.

Laure-Minervois (II)

I, sí, el paisatge que envolta el poble és molt bonic: camps d'oliveres i de vinyes que comencen a agafar el daurat de tardor, camins que els travessen i algun arbre aquí i allà. El cel de dissabte és ben blau i l'aire límpid i fresc. El propietari de la casa on ens estem ens recull puntual a les deu del matí. És un home calmós, franc, amb una expressió de sincera bonhomia. Ens acompanya a peu fins la cooperativa i pel camí va donant les explicacions pertinents sobre el funcionament de l'empresa i de l'apellation Minervois. Ell és vinyater i, com tants d'altres, porta la collita a la cooperativa. Tot just fa un parell de setmanes que han acabat la verema i a la cava són ben evidents les acaballes d'aquesta activitat. Dins la gran nau, on ens mostra els tres processos de vinficació que segueixen, regna un cert desordre, propi del treball recent, i es percep el pòsit d'uns hàbits de treball molt antics. R. li fa notar també la bellesa de la coberta de l'edifici, que té uns cent anys, i ell assenteix i afirma que ara ja ningú treballa tan bé. A l'exterior, on hi ha les grans tines modernes d'acer inoxidable, ens trobem amb un altre vinyater, que tot just està premsant el seu raïm. Somriu i s'aparta una mica quan fem algunes fotografies amb el mòbil, com turistes que som, mentre ells dos inicien una conversa calmada, relaxada, sense estridències, com sembla ser-ho tot aquí. M'agrada la manera que tenen de treballar, la consciència de voler fer les coses tan bé com saben, la capacitat de guanyar-se la vida dignament amb un bon producte, però sense cap mena d'ínfules i deixant de banda aquest ànim de sacralització que en els nostres temps sembla envair aquest món del vi, igual que el de la gastronomia.
Acabem tastant algun d'aquests vins i comprant-ne unes ampolles. El dia segueix i ens espera Montolieu i les seves llibreries.

Laure-Minervois

A les onze de la nit, Laure-Minervois és un poble mort. Sortim amb R. a fer un passeig mentre la resta de membres de les famílies respectives se'n van a dormir. Els carrerons del centre són foscos i silenciosos. Podríem dir que els nostres passos retrunyen en l'obscuritat de la nit, si aquesta imatge no fos excessivament literària. Passem per davant de l'épicerie tancada i d'un edifici neoclàssic amb aspecte d'església dessacralitzada. El bust de Marianne ens contempla des de la cornisa. L'olor de les figueres dels patis endolceix l'aire nocturn i fresc. Veiem un establiment que té el curiós i inquietant qualificatiu de Night Bar. Afortunadament és tancat. El deixem enrere i agafem la carretera que encercla el poble. Prop de la riera ens creuem amb un grup de nois que, tot i els seus aires una mica de banlieue, es dirigeixen a practicar l'inofensiu esport de la petanca. Fins i tot algun ens saluda.
El poble té un aire d'una certa deixadesa, però amb algunes cases boniques, una arquitectura harmònica i el plus que sempre afegeix l'antiguitat, en aquest cas els vestigis de l'antiga muralla i un parell de portes que es mantenen dretes. La nostra casa està construïda aprofitant com a paret part d'aquesta muralla. És una paret preciosa, construïda amb pedres grans i arrodonides, amb un aspecte sòlid, ferm i noble.
Sempre que sóc en un poble llunyà -especialment en aquests vilatges de la campanya francesa- penso com deu ser viure-hi. M'hi imagino, d'entrada, una vida més feliç -potser per aquell desig d'allò aliè que Álvaro de Campos plasmava en el vers la vida deu ser feliç allí, només perquè no és la meva (cito de memòria)- o potser per aquella idealització de la vida del camp que conreem els que vivim en àrees hiperpoblades, Sent més realista, el cert és que res no delata aquí un excessiu benestar, tot i que es percep una major placidesa i calma. Segurament la vida no resulta més fàcil, però sí més simple. En fi, les reflexions i els dubtes de sempre.
Feta la volta al poble -d'urbanisme circular- arribem a casa. Creuem la porta. L'escalfor resulta ara agradable. Tothom dorm. Demà ens espera el paisatge de vinyes que la foscor i l'horari tardoral ens han robat.

Apunts

Quan em diuen que han donat el premi Nobel de literatura a Dylan penso, d'entrada, que és just. Vaig gaudir força amb la lectura de Sota el bosc lacti i amb l'adaptació televisiva o cinematogràfica que es va fer de l'obra. També m'ha agradat el que he llegit de la poesia de l'autor gal·lès. Però no em quadra que es doni el premi a un autor mort; creia que havia de donar-se a escriptors vius. Llavors m'assabento que han donat el premi a Bob Dylan.

***
A la ràdio del cotxe, canviar les egolatries radiofòniques i la sobreinformació d'actualitat per un disc amb la veu d'Édith Piaf, quin gran plaer!

***
Perceps que la societat s'empobreix quan el matís es considera una distorsió, quan els grisos desapareixen de la paleta, quan el tuit es valora més que l'argumentació.

***
Em produeix vertigen pensar que desapareix el temps destinat al pensament, a la reflexió o simplement a la badoqueria; que qualsevol instant mort l'ocupem a mirar la pantalla del mòbil. Algú sap on ens conduirà això?

Exercici

L'exercici -tan difícil i tan poc habitual- d'intentar posar-nos a la pell de l'altre, aquell gran antídot contra el fanatisme i la intolerància.