Atletisme

Tinc la sensació que ara donen molt poc atletisme per la tele. Potser és una visió esbiaixada derivada del desequilibri entre l'ingent volum d'hores passades davant la televisió durant la meva adolescència i la mínima quantitat de temps que hi dedico ara. Però crec que no m'equivoco i així com ara el futbol -o millor dit, el metafutbol, els comentaris i debats inacabables al voltant del futbol- o els anomenats esports de motor acaparen les graelles televisives, quasi mai veig atletisme a la pantalla.
Tot i que mai he estat ni un fidel seguidor ni un bon coneixedor d'aquest esport, sí que tinc records memorables dels grans atletes del anys 80 del segle passat. Malauradament, no he vist córrer el gran mite de l'atletisme Emil Zàtopek, però sí que em vénen al cap noms i episodis que han marcat la història d'aquest esport. Com els enfrontaments entre els dos migfondistes britànics Sebastian Coe i Steve Owett. O el polèmic duel entre la nord-americana Mary Decker i la britànica Zola Budd en la final dels 3.000 metres dels Jocs Olímpics de Los Angeles. O el persistent rècord de Calvin Smith als 100 metres llisos (un 9:93 que no aconseguia batre Carl Lewis, fet que em produïa gran satisfacció, ja que les meves simpaties estaven del costat del primer, molt menys mainstream i gens hipermusculat a diferència dels seus competidors). O alguns enfrontaments històrics en les finals de salt d'alçada femení: em vénen al cap els noms d'Ulrike Meyfarth, alemanya, Tamara Bykova, russa, Stefka Kostadinova, búlgara, i Sara Simeoni, italiana. I uns altres noms que se m'apareixen associats a les seves samarretes grogues i a la seva capacitat competitiva en mig fons: les romaneses Doina Melinte i Maricica Puica. Eren competicions que, a més a més, tenien un rerefons de rivalitat política, fonamentalment entre els Estats Units i el bloc de l'est, amb equips extraordinàriament competitius com els de la Unió Soviètica, la RDA o Romania.
Segurament el pas del temps actua, com sempre, de filtre que idealitza i embelleix el passat, però el cert és que mentre escric aquestes línies, no puc deixar de sentir enyorança per aquest atletisme vintage amb mitjons de ratlles i olor de Reflex.