A dormir

Poso a dormir l'N. Li faig un petó, ella em fa una ametralladora de petons i quan me'n vaig sento que em diu:
- Papa, que dormis com un tronc, que avui has corregut molt i deus estar molt cansat.
Li dono les gràcies. No sé què més dir.

Divine Deco

Fa unes setmanes ja vam escriure sobre Hidcote manor. Era aquella mansió anglesa on vam pilotejar amb velles raquetes de fusta enmig d'uns jardins bellíssims. Doncs bé, tot just abans de sortir a passejar pel jardí, el visitant té la possibilitat de visitar la recreació que s'ha fet en una de les habitacions de la casa del despatx del seu creador, el major Lawrence Johnston. I molt oportunament, en aquella cambra hi sona  un disc de swing, una de les músiques de l'època, que ajuda a crear l'atmosfera del que imaginem era la vida d'aquell militar esdevingut col·leccionista botànic.
Els anglosaxons, bons negociants, posen a la venda després aquell disc, Divine Deco, a la botiga del manor i, és clar, els mediterranis mitòmans no ens podem estar de comprar-lo. I avui, quan tota la familia ha sortit a comprar, en la benaurada solitud de la casa, l'he fet sonar per posar-me a escriure aquestes ratlles.

Meravelles

Truco a casa. S'hi posa l'N.

- Hola papa!

- Hola N.! Com ha anat el primer dia de col.le?

- Molt bé! La meva mestra es diu Alícia... com la del país de les meravelles.

Paradisos

Retornen aquests dies breus imatges de l'estiu, que ens semblen ja pròpies d'un temps llunyà, com si s'haguessin vestit del color sèpia de les velles fotografies. Piscines, cotxes amb el volant a la dreta, arenals a la vora del mar, carrers de cases georgianes... són els escenaris d'un conjunt de moments d'un passat sorprenentment recent. I d'aquests records un em crida especialment l'atenció pel seu to hiperbòlic i humorístic. Som a la piscina, l'N. i jo. Li agrada que la llenci enlaire, amb el nas tancat que diu ella. Després de cada llençament surt de l'aigua buscant l'aire per respirar i nedant rudimentàriament, amb les dificultats de la primera infantesa, fins arribar on sóc i agafar-se'm. Demana repetir l'operació una i altra vegada. Fins que provo una alternativa. L'assec a la meva espatlla i la llenço amb un capgirell cap enrere. Tot just ho acabo de fer, m'adono que ha estat un moviment massa agosarat i penso que sortirà espantada, potser plorant, de l'aigua. Però no. Ve com sempre cap a mi i em diu, feliç, en castellà: es lo mejor que me ha pasado en la vida. No cal dir que s'ha convertit en la nostra frase de l'estiu.

***

Un nou retard dels ferrocarrils de la Renfe em regala la possibilitat d'acabar la lectura d'un llibre excel.lent: Solsticio, de José Carlos Llop. Records d'infantesa i evocació d'un escenari perdut que esdevé una mena de llavor que farà créixer l'arbre de la creació literària. Escriu Llop que el tiempo de Betlem fue el tiempo de la verdad. El tiempo donde no había pasos en falso y todas las cosas eran verdad y eran esenciales. Sí, conec perfectament aquest sentir: la certesa que fou en aquells moments on tot era cert i real. Potser sí que aquells jocs -d'aigua o de terra- eren el millor de la vida.

On són?

Què se n'ha fet? Els recordo ajeguts davant d'una casa de colònies amb el sac de dormir o la motxilla com a coixí. Són joves, molt joves. Quasi nens. Tot i que això mai ho admetrien. Tenen converses banals i riuen molt. Fumen els seus primers cigarrets (i en algún cas, els últims). No els preocupa res. No saben què els espera ni els interessa en absolut. La nit anterior alguna companya de classe els ha mirat amb uns ulls que no havien vist mai. S'han perdut en laberints d'arbres, de braços i de nit. Aparenten no estar desconcertats i segueixen rient amb estridència. Els imagino com una espècie extingida, llunyana, perduda. Però si tanco els ulls, els veig encara perfectament. Reviuen quan sonen certes músiques i allí, en l'era d'aquella masia, en un radiocassette igual d'arcaic que ells, sonaven nítidament aquests acords que m'emocionen.