És curiós com el pas dels anys modula la realitat convertint-la en record. Han passat deu anys i el que escrivíem l'altre dia de Lauzerte, fruit del record, ens sembla ara inexacte. La plaça no és tan gran, els nens són absents, els carrers resulten més empinats. I, malgrat que la bellesa de l'indret és evident i indiscutible, no deixa de ser un desengany que les coses siguin diferents de com les recordàvem. No tant perquè el lloc en si sigui d'una altra manera sinó perquè la realitat esdevingui una traïció a la nostra memòria. En el fons, voldríem sempre que les coses fossin tal com les concebim o les imaginem, però la realitat resulta d'una tossuderia incontestable.
***
Una vegada acceptada aquesta nova Lauzerte, resulta, però, una meravella recórrer els seus carrers. Ho faig sol, en silenci, a l'horabaixa. Només ressonen els passos i el cant d'uns ocells invisibles. Amb el canvi d'hora, el dia ha crescut i la llum resulta d'una dolçor que escalfa les pedres blanques de les cases. En va, intento endur-me aquests moments, burdament, a través d'unes fotografies maldestres. Però és l'única manera que tinc de fer-ho.
2 comentaris:
Precioso texto. Y las fotos, a la par, no lo desmerecen en absoluto.
Muchas gracias, Elena.
Publica un comentari a l'entrada