No entenc gens d'economia. No en sé ni un borrall, que deia Josep Pla, però sí que tinc una certa memòria, per això he anat a buscar un llibre que vaig llegir fa anys, Economia liberal per a no economistes i no liberals de Xavier Sala i Martín (de l'any 2001) per recuperar el que l'autor anomena paràbola de la roba única. Val la pena citar-ne alguns fragments:
El continent és força gran i es diu Europa. Al nord normalment hi fa fred i al sud normalment hi fa calor... Durant gran part de l'any, al nord porten abrics de llana de talles grans i al sud van amb pantalons curts de talles petites... Un bon dia els països d'Europa decideixen aprovar l'acta de la roba única, segons la qual tothom haurà d'anar vestit de la mateixa manera... El problema de les talles s'intenta solucionar obligant tots els membres a fer un règim d'un parell d'anys (els criteris de Maastricht)... Es crea el Centre Europeu de la Moda o CME per tal que prengui les decisions comunes per a tots. Com que a Europa els del nord tenen més poder que els del sud, es decideix adoptar l'abric de llana...
El problema arriba al mes de març, quan al sud d'Europa comença a fer calor mentre que al nord encara fa fred. Els del sud volem que Europa es posi la roba d'estiu però els del nord diuen que no. L'arribada de la primavera simbolitza l'arribada d'una crisi al sud d'Europa. El fet de no poder canviar de roba simbolitza que els països del nord (que seran els peixos grossos del nou BCE) no tindran cap mena d'interès a ajudar els companys del sud a superar la crisi.
I bé...
31.5.12
25.5.12
Solitaris i tranquils
Magnífic i encertadíssim el text d'Andrés Trapiello ahir a Hemeroflexia arran de la presentació d'un llibre de Nigel Dennis -a qui desconeixia- sobre Ramon Gaya.
Conté el text en qüestió un parell de cites extraordinàries: de Bergamín (El hombre no piensa más que cuando está solo) i de Pascal (Tout le malheur de l'homme vient de ne pas savoir se tenir tranquille dans sa chambre), una referència als solitaris nietzscheans i als pájaros solitarios de Gaya, i una punyent visió sobre l'hispanisme (se parece cada vez más a un tiovivo loco cuyos jinetes fuesen los del Apocalipsis), que comparteixo a la vista del posat de determinats personatges d'aquest món, que semblen haver nascut per obrir els ulls a la veritat del país -la seva veritat- als pobres mortals ignorants que l'habitem.
Conté el text en qüestió un parell de cites extraordinàries: de Bergamín (El hombre no piensa más que cuando está solo) i de Pascal (Tout le malheur de l'homme vient de ne pas savoir se tenir tranquille dans sa chambre), una referència als solitaris nietzscheans i als pájaros solitarios de Gaya, i una punyent visió sobre l'hispanisme (se parece cada vez más a un tiovivo loco cuyos jinetes fuesen los del Apocalipsis), que comparteixo a la vista del posat de determinats personatges d'aquest món, que semblen haver nascut per obrir els ulls a la veritat del país -la seva veritat- als pobres mortals ignorants que l'habitem.
21.5.12
Ser poeta segons Renard
Renard es dibuixa en el seu dietari sincer, enginyós, escèptic, punyent. Deuria ser difícil de tractar, com antipàtic resulta a vegades en la lectura. Escriu, això sí, veritats com punys. Aquesta anotació, del 2 de gener de 1890, és una de les meves preferides:
Se puede ser poeta y llevar el pelo corto. Se puede ser poeta y pagar el alquiler. Aunque sea poeta, uno puede acostarse con su mujer. Un poeta, a veces puede escribir en francés.
Se puede ser poeta y llevar el pelo corto. Se puede ser poeta y pagar el alquiler. Aunque sea poeta, uno puede acostarse con su mujer. Un poeta, a veces puede escribir en francés.
18.5.12
Dinars
Vaig dinar ahir en un restaurant moderníssim del Born, el barri bobo per excel·lència de Barcelona. No m'agraden gaire aquests locals, carregats d'ínfules i que acostumen a ser servits per cambrers antipàtics vestits a joc amb la decoració del local. Tot i això, el local era còmode i sonava una música agradable. S'hi estava bé. Van arribar uns nois joves, protagonistes d'un programa infantil de televisió, i van fer gal·la de la seva expressivitat excessiva. Jo llegia Renard, però m'avorria una mica i vaig decidir agafar el Moleskine i provar d'enfilar un poema que em rondava pel cap des de feia dies. Sonà llavors New year's day d'U2 i els versos van començar a fluir amb insospitada facilitat. Fou un moment especial, molt ben aprofitat, feliç. Precisament sobre aquests moments en què tot conflueix per fer-nos feliços tractava el poema.
***
Avui he dinat amb l'amic X. Feia temps que no ens vèiem així, amb una certa calma. Som amics des de fa temps, però a vegades cal que avanci la conversa perquè vagi creixent la confiança. I així ha estat. No és que ens hàgim fet confidències però sí que hem pogut aprofundir una mica sobre la nostra visió de la vida. Habitualment costa trobar l'entorn i l'interlocutor per parlar d'aquestes coses. Res de filosofies ni de metafísiques però sí transcendir una mica la superficialitat d'aquest món en què tot gira al voltant de l'actualitat, la immediatesa i el materialisme. I resulta balsàmic, gairebé curatiu, poder fugir-ne de tant en tant. Al final, m'ha parlat del que escric aquí i, tot murri, ha ironitzat sobre el protagonisme que van adquirint els ocells en aquests papers. La veritat és que no me n'havia adonat, però té raó. M'ha fet gràcia el comentari. A partir d'ara pensaré en ell cada vegada que faci sortir un ocell.
***
Avui he dinat amb l'amic X. Feia temps que no ens vèiem així, amb una certa calma. Som amics des de fa temps, però a vegades cal que avanci la conversa perquè vagi creixent la confiança. I així ha estat. No és que ens hàgim fet confidències però sí que hem pogut aprofundir una mica sobre la nostra visió de la vida. Habitualment costa trobar l'entorn i l'interlocutor per parlar d'aquestes coses. Res de filosofies ni de metafísiques però sí transcendir una mica la superficialitat d'aquest món en què tot gira al voltant de l'actualitat, la immediatesa i el materialisme. I resulta balsàmic, gairebé curatiu, poder fugir-ne de tant en tant. Al final, m'ha parlat del que escric aquí i, tot murri, ha ironitzat sobre el protagonisme que van adquirint els ocells en aquests papers. La veritat és que no me n'havia adonat, però té raó. M'ha fet gràcia el comentari. A partir d'ara pensaré en ell cada vegada que faci sortir un ocell.
10.5.12
Aiguafreda s'éveille
Le café est dans les tasses
Les banlieusards sont dans les gares
Il est cinq heures
Aiguafreda es desperta una mica més tard. A quarts de vuit, quan surto de casa per anar cap a l’estació, amb prou feines veig ningú. Això sí, només obrir la porta del carrer sento els crits estridents de les orenetes, a mig camí entre el brunzit i el xiscle. I em pregunto per què aquests ocells viuen, ja des de primera hora, en un estat tan evident d’excitació, fent acrobàcies i xisclant a tothora. Jo, si hagués de tenir tractes amb ocells, em refiaria molt més dels pardals, més entenimentats i terrenals, o de les pasqüetes, que tenen un aire de senyor dels anys 20.
Dono els primers passos pel carrer i saludo el veí, que s’espera fumant assegut a l’ampit de la finestra. Una mica més enllà, veig de reüll algú que treu diners del caixer i, carrer avall, avanço la guàrdia municipal, que somriu amablement.
La plaça Major és ben deserta, poblada només d’un aire matinal de maig, agradablement fresc. Els diaris del dia, també frescos, esperen en paquets l’hora de ser venuts. En aquests moments resulta agradable caminar pels carrers del poble, amb tots els detalls a l’abast de la mirada. Em fixo en una finestra mig oberta, en l’ornament d’una façana, en les herbes que pengen d’una teulada, en la Marededéu de l’urna de la plaça, que dóna serenor. I la música estranya de les orenetes només s’interromp pel so sec d’una persiana que s’obre o pel motor d’un cotxe que circula apressat per la carretera propera.
-¿Qué? ¿Hoy también a pie?
Al capdavall del poble em trobo a P., i li responc que sí, que a peu, tot encongint-me d’espatlles. I quan sóc una mica més cap enllà, m’adono que m’he oblidat d’expressar-li el meu pesar per la derrota d’ahir del seu equip de futbol en una final i de desitjar-li tota la sort en la que han de jugar properament.
Vaig pensant en tot això mentre creuo el vell pont, sobre la riera crescuda, i m’esgarrifo en passar, gairebé a tocar del cap, sota les bigues de l’autovia, una autèntica excrescència que passa en aquest punt a fregar de les façanes de les cases i cobreix els horts d’una ombra inert. M’enfilo per la pujada que porta a l’estació, adonant-me que el progrés ha deixat una mica de banda alguns racons d’aquest barri de l’Abella, preservant així la bellesa humil d’algunes cases, amb els seus finestrals i llindars de fusta.
Ja a dalt del petit cingle de l’estació, el sol emergeix del tot darrera les muntanyes de la Calma, inundant de llum aquest indret. Una noia neteja els vidres de l’estació amb un drap i un esprai, mentre les taules de metall llueixen –gairebé enlluernen- per l’acció dels raigs de sol, competint amb brillantor amb els rails infinits, que tenen una aparença de mercuri solidificat.
Possiblement aquests matins de maig siguin els més bonics de tot l’any, penso, mentre m’espero a l’andana i m’adono que, estranyament, quasi totes les cares em resulten desconegudes. I, segons com, tot i enyorar aquells temps en què els personatges que es trobaven a l’estació eren sempre coneguts – i quan venia el pare a recollir-nos amb el cotxe, sempre acabàvem acompanyant algú altre a casa- , resulta també còmode això de sentir-se estrany i anònim al poble on has nascut.
Les cafés nettoient leurs glaces
Et sur le boulevard Montparnasse
La gare n'est plus qu'une carcasse
Il est cinq heures
Paris s'éveille
Paris s'éveille
Les banlieusards sont dans les gares
A la Villette on tranche le lard
Paris by night, regagne les cars
Les boulangers font des bâtards
Il est cinq heures
Paris s'éveille
Paris s'éveille
Aiguafreda es desperta una mica més tard. A quarts de vuit, quan surto de casa per anar cap a l’estació, amb prou feines veig ningú. Això sí, només obrir la porta del carrer sento els crits estridents de les orenetes, a mig camí entre el brunzit i el xiscle. I em pregunto per què aquests ocells viuen, ja des de primera hora, en un estat tan evident d’excitació, fent acrobàcies i xisclant a tothora. Jo, si hagués de tenir tractes amb ocells, em refiaria molt més dels pardals, més entenimentats i terrenals, o de les pasqüetes, que tenen un aire de senyor dels anys 20.
Dono els primers passos pel carrer i saludo el veí, que s’espera fumant assegut a l’ampit de la finestra. Una mica més enllà, veig de reüll algú que treu diners del caixer i, carrer avall, avanço la guàrdia municipal, que somriu amablement.
La plaça Major és ben deserta, poblada només d’un aire matinal de maig, agradablement fresc. Els diaris del dia, també frescos, esperen en paquets l’hora de ser venuts. En aquests moments resulta agradable caminar pels carrers del poble, amb tots els detalls a l’abast de la mirada. Em fixo en una finestra mig oberta, en l’ornament d’una façana, en les herbes que pengen d’una teulada, en la Marededéu de l’urna de la plaça, que dóna serenor. I la música estranya de les orenetes només s’interromp pel so sec d’una persiana que s’obre o pel motor d’un cotxe que circula apressat per la carretera propera.
-¿Qué? ¿Hoy también a pie?
Al capdavall del poble em trobo a P., i li responc que sí, que a peu, tot encongint-me d’espatlles. I quan sóc una mica més cap enllà, m’adono que m’he oblidat d’expressar-li el meu pesar per la derrota d’ahir del seu equip de futbol en una final i de desitjar-li tota la sort en la que han de jugar properament.
Vaig pensant en tot això mentre creuo el vell pont, sobre la riera crescuda, i m’esgarrifo en passar, gairebé a tocar del cap, sota les bigues de l’autovia, una autèntica excrescència que passa en aquest punt a fregar de les façanes de les cases i cobreix els horts d’una ombra inert. M’enfilo per la pujada que porta a l’estació, adonant-me que el progrés ha deixat una mica de banda alguns racons d’aquest barri de l’Abella, preservant així la bellesa humil d’algunes cases, amb els seus finestrals i llindars de fusta.
Ja a dalt del petit cingle de l’estació, el sol emergeix del tot darrera les muntanyes de la Calma, inundant de llum aquest indret. Una noia neteja els vidres de l’estació amb un drap i un esprai, mentre les taules de metall llueixen –gairebé enlluernen- per l’acció dels raigs de sol, competint amb brillantor amb els rails infinits, que tenen una aparença de mercuri solidificat.
Possiblement aquests matins de maig siguin els més bonics de tot l’any, penso, mentre m’espero a l’andana i m’adono que, estranyament, quasi totes les cares em resulten desconegudes. I, segons com, tot i enyorar aquells temps en què els personatges que es trobaven a l’estació eren sempre coneguts – i quan venia el pare a recollir-nos amb el cotxe, sempre acabàvem acompanyant algú altre a casa- , resulta també còmode això de sentir-se estrany i anònim al poble on has nascut.
8.5.12
Lògica infantil
Conversa entre l'N. i jo mentre acabem de dinar:
- Papa, he fet un rodolí: la taronja és de color taronja.
- Home, això no és ben bé un rodolí. Per ser-ho, cal que siguin paraules diferents. Per exemple: l'esponja és de color taronja o la monja és de color taronja.
- Les monges no són de color taronja.
- Ah, no? I de quin color són? (Espero que em digui que de color gris o negre).
- De color "carn".
Aquesta resposta posa de manifest que els nens tenen una visió més primària i pura de la realitat, que transcendeix les convencions adquirides que tenim els adults. Ells pensen en una monja primer que tot com una persona com qualsevol altra, mentre que nosaltres anem directament als seus hàbits com a característica primera.
I això del color "carn" em trasllada directament a la infantesa, com l'olor a llapis o les bates de ratlles blaves. El color "carn" només existeix per als nens i va molt lligat a la dificultat de trobar-lo en els estàndards de color dels llapissos de color infantils. Jo encara recordo els conflictes i discussions que teníem a l'hora de decidir si pintàvem les cares i les mans de les persones de color rosa, taronja o, en alguns casos més sofisticats, salmó. El color "carn" estava -i pel que veig segueix estant- molt mal resolt.
- Papa, he fet un rodolí: la taronja és de color taronja.
- Home, això no és ben bé un rodolí. Per ser-ho, cal que siguin paraules diferents. Per exemple: l'esponja és de color taronja o la monja és de color taronja.
- Les monges no són de color taronja.
- Ah, no? I de quin color són? (Espero que em digui que de color gris o negre).
- De color "carn".
Aquesta resposta posa de manifest que els nens tenen una visió més primària i pura de la realitat, que transcendeix les convencions adquirides que tenim els adults. Ells pensen en una monja primer que tot com una persona com qualsevol altra, mentre que nosaltres anem directament als seus hàbits com a característica primera.
I això del color "carn" em trasllada directament a la infantesa, com l'olor a llapis o les bates de ratlles blaves. El color "carn" només existeix per als nens i va molt lligat a la dificultat de trobar-lo en els estàndards de color dels llapissos de color infantils. Jo encara recordo els conflictes i discussions que teníem a l'hora de decidir si pintàvem les cares i les mans de les persones de color rosa, taronja o, en alguns casos més sofisticats, salmó. El color "carn" estava -i pel que veig segueix estant- molt mal resolt.
6.5.12
Els bous de Renard
Començo a llegir una selecció dels diaris de Jules Renard. Només començar, a la primera pàgina, això:
El talento es cuestión de cantidad. El talento no se demuestra escribiendo una página, sino trescientas. No hay novela que una inteligencia mediana no pueda concebir, ni frase tan hermosa que no la pueda construir un principiante. Pero hay que empuñar la pluma, preparar el papel, ir llenándolo pacientemente. Los fuertes no dudan. Se sientan a la mesa, dispuestos a sudar. Llegarán al final. Acabarán la tinta, gastarán el papel. Esta es la única diferencia entre los hombres de talento y los cobardes que nunca empezarán. En literatura sólo existen los bueyes. Los genios son los más gordos, los que penan dieciocho horas al día de forma infatigable. La gloria es un esfuerzo constante.
I tot plegat sona com una d'aquelles veritats que, sabent-les certes, encara dolen més.
El talento es cuestión de cantidad. El talento no se demuestra escribiendo una página, sino trescientas. No hay novela que una inteligencia mediana no pueda concebir, ni frase tan hermosa que no la pueda construir un principiante. Pero hay que empuñar la pluma, preparar el papel, ir llenándolo pacientemente. Los fuertes no dudan. Se sientan a la mesa, dispuestos a sudar. Llegarán al final. Acabarán la tinta, gastarán el papel. Esta es la única diferencia entre los hombres de talento y los cobardes que nunca empezarán. En literatura sólo existen los bueyes. Los genios son los más gordos, los que penan dieciocho horas al día de forma infatigable. La gloria es un esfuerzo constante.
I tot plegat sona com una d'aquelles veritats que, sabent-les certes, encara dolen més.
3.5.12
Crisi
Hi ha formes molt diferents de sentir la crisi. Patir-la realment amb totes les seves conseqüències i drames -atur, deutes, desnonaments- o sentir-ne alguns efectes lleus i impregnar-se, això sí, d'un clima general de desànim i pessimisme. Per a qui es troba al primer grup, els climes i els estats d'ànim del segon els deuen resultar irrisoris, per no dir insultants. Però la realitat, i la tendència a la infelicitat de l'espècie humana, resulta molt tossuda. I l'afortunat sempre tindrà motius per sentir-se desafortunat.
Possiblement l'art sigui el reflexe més avançat del sentiment dels individus i les societats. I els artistes acostumen a ser extraordinàriament receptius i permeables al món i a la realitat que els envolta. Cada època produeix la literatura i l'art que correspon al seu moment històric i, sobre tot, al pols moral i anímic del moment.
No és que em consideri, ni molt menys, un artista, però a l'hora de venir a un quadern com aquest a escriure resulta difícil abstreure's de la realitat quotidiana i del seu sentiment moral. No en va, i malgrat no ser stendhalià, crec fermament en allò del mirall al marge del camí. Així doncs, és difícil que la pluja fina del dia a dia i els seus noticiaris no acabi deixant xopes aquestes pàgines.
Però el món -l'autèntic- també és molt tossut i acaba imposant la seva veritat. Dimarts pujàrem caminant a Sant Segimon des de Coll Formic. El dia abans havia plogut amb força i l'aigua regalimava pertot. El sol s'amagava de tant en tant darrera d'uns núvols negres, amenaçadors i antipàtics, que ens enfredorien, però quan sortia brillava ja amb força de maig i feia lluir els colors. Primer de maig, dia de colors: banderes roges i flors blanques de muguet. Jo, em quedo amb el blanc del muguet. Travessàvem rierols i torrenteres, agafant l'N. a coll, mentre l'À. saltava feliç. Les flors de la ginesta encara no havien començat a despuntar i les primeres fulles dels faigs mostaven el seu verd més tendre. Els prats semblaven esperar un poeta romàntic -Keats o Wordsworth, com a mínim-capaç de cantar tot el que oferien.
I de cop vaig sentir que allà dalt, en aquelles muntanyes, la crisi no era enlloc. Això pot semblar una solemne xorrada, per no dir una indelicadesa imperdonable, pels patiments reals que arriba a suposar. Però també era una realitat objectiva. La natura explotava amb la seva màxima bellesa, aliena a tots els nostres artificis. Seguia el seu curs, com cada any, com cada segle, transcendint el nostre limitat món quotidià. I aquesta era una veritat indiscutible. Una veritat potser inútil, que no ens consola de res, però que, si més no, ens obre una mica els ulls.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)