La Bèstia

El seu referent actual és la pel·lícula de Disney de La Bella i la Bèstia.
L'altre dia, en donar-li la mà:

- Papa, tens una mà molt gran. Sembles la Bèstia.

Prohibit jugar

Passo cada dia en cotxe per una plaça d’una de les zones de la Barcelona més benestant. És una placeta poc transitada, tranquil•la, agradable. Ahir, em va sorprendre veure a la paret d’un dels edificis que l’envolten un cartell que deia: Prohibit jugar.
A la sorpresa va seguir la reflexió. Prohibit jugar. No jugar a pilota, que és una prohibició més estesa i comprensible, simplement jugar. Prohibit jugar.
Els legisladors intel•ligents afirmen que mai es pot fer una normativa que, a la pràctica, no es pugui complir. Segurament aquesta prohibició és un cas d’aquests. Com si diguessin Prohibit pensar o Prohibit respirar. Resulta impossible prohibir-li jugar a un nen. I no ho dic des del punt de vista de l’ortodòxia de l’educació progressista, oposada a qualsevol repressió als infants, és que simplement forma part de la seva pròpia activitat vital. Viure per a ells és jugar.
Ara que en una altra plaça de Barcelona –i en moltes altres places- sembla que es reviu un maig com el del 68 i allò del Prohibit prohibir, sapigueu que hi ha un indret en una plaça de Barcelona on el que està prohibit és jugar. Pur dadaisme.

Gràcies, mestre!

Piules i piulades

Article publicat avui a El Punt

Piules i piulades
Àlex Figueras

Recordo quan de petits tiràvem piules. Eren uns petards llargs i prims, de color verd, que petaven poc i, per això, no els teníem en gaire consideració. Podríem dir que les piules, que el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix com a petards petits i de poca potència, no han estat una gran aportació al món de la pirotècnia. Em sembla que les piules encara existeixen, però ara el que realment està de moda són les famoses piulades. De fet, si hom fa cas de determinats fòrums d'informació i opinió, sembla que aquests missatges breus enviats a través del Twitter siguin un gran avenç en el món de les idees. Com si qui no segueix aquestes piulades estigués quasi fora del món.
No dubto de l'eficàcia d'aquest nou mitjà de comunicació, una eina més en aquest món que entronitza la informació d'actualitat, l'enginy ràpid i la socialització superficial. Però d'aquí a convertir-lo en un referent d'opinió i debat hi va un bon tros. Un comença a pensar que no és d'eixe món quan constata el temps que mitjans de comunicació seriosos dediquen a comentar les piulades de personatges –esportistes, opinadors, polítics– que no s'han caracteritzat especialment pel fet de ser líders de pensament. A més, mentre altres xarxes socials (Facebook) resulten clarament més frívoles i menys presumptuoses, el Twitter té unes certes ínfules una mica carregoses.
És significatiu el fet que les famoses piulades tinguin una determinada –i curta– limitació d'espai. Aquesta brevetat fa del Twitter un mitjà ràpid i eficaç en la immediatesa, però posa en evidència que no deixa de ser un element de comunicació superficial. L'anomenat microblogging pot ser d'interès a l'hora de tenir flaixos d'opinió i actualitat, però, modestament, crec més en les argumentacions raonades, que requereixen lògicament més espai. Que aquest mitjà s'arribi a convertir en un referent d'opinió posa en evidència la progressiva incapacitat d'aprofundir de la nostra societat. Anem malament si el que compta és només la brevetat, la immediatesa i el consum ràpid. Fent un paral·lelisme amb el fast food podríem parlar del fast think, que igual que el seu equivalent alimentari, omple i és vistós però nodreix poc i deixa un gran volum de deixalles en forma d'informació que ràpidament perd actualitat i, per tant, interès. Ja no és trending topic.
Sintetitzar idees en piulades pot resultar un divertimento estimulant, però els resultats no deixen de ser limitats. Com intentar fer un castell de focs d'artifici amb piules.

A Caldetes

Quan era un nen anàvem a banyar-nos a Caldetes. En tinc un record molt vague: un viatge que em semblava llarg, passant per una carretera plena de revolts que travessava indrets boscosos i un poble de nom misteriós -Vallgorguina-, un sol cegador que cremava la pell i un hotel decadent que -segons m'explicaven i m'impressionava- tenia platja privada. Aquest era el meu únic record de Caldetes, o Caldes d'Estrac, on vaig ser més de trenta anys després, el diumenge de Pasqua. Quan vam arribar plovia. Vam aixoplugar-nos al museu -la Fundació Palau i Fabre- que acull alguns picassos bonics, de l'inici. També exposaven alguns paisatges de Vila Puig, que estiuejava al poble. Va ser trist veure, de la mà dels seus quadres, com ha canviat el paisatge del Vallès. Què hi ha ara allí on hi havia masies, camps llaurats i arbredes?
Quan vam sortir del museu, començava a lluir el sol. És curiós però el pendent que té el poble, els colors, algunes cases, les buganvíl·lies i palmeres, l'atmosfera, van fer-me pensar en la Costa Blava i, més concretament, en Grasse. De vegades hi ha lligams que se'ns fan evidents sense que sapiguem per què. L'altre dia, la fresca suau d'un passeig matiner per Barcelona va evocar-me un mes de juny de fa divuit anys. El poder de Proust i les seves magdalenes.
Tornant a Caldetes: el més evident del poble són els contrastos. Per un costat, hi ha els carrerons que s'enfilen al voltant de la vella església, els casalots burgesos d'altres temps, les moreres que comencen a treure fulles, les torres d'estigueig modernistes, els jardinets i els finestrals de fusta. I, per l'altre, l'estació del tren grisa, fosca, decrèpita -costa trobar un paisatge ferroviari sense bellesa i aquest no en té cap-, l'aberrant carretera alçada que trinxa la vila, els blocs d'apartaments dels anys seixanta, envellits abans d'hora, els passos soterranis, les tristes peixeres i plantes de plàstic del hall d'un hotel.
I després hi ha el mar, que sempre és bonic, i la platja encara buida. Les onades i el vent que tot ho iguala, que s'emporta els colors de la Costa Blava, els taronges de Menton i els verds de Grasse. I les petxines que recollim i que vénen de trenta anys enrere. Són les mateixes que han collit tots els nens. Com les onades, mai acaben de marxar. Nosaltres passem, elles queden.

Ceret, bressol del cubisme

Article publicat aquest cap de setmana al Presència:

Ceret, bressol del cubisme

Qualificada de Meca del cubisme, la capital de Vallespir ha atret, des de principis del segle XX, diverses generacions d’artistes. Cent anys després de l’arribada de Picasso, que seguia el camí del seu amic Manolo Hugué, recorrem l’empremta que aquestes figures cabdals de l’art modern han deixat a Ceret.

Resulta indubtable que Josep Pla és un dels grans guies que tenim per conèixer el que ha estat i és el nostre país. El mestre de Palafrugell rarament ens decep en les seves referències i preferències literàries, artístiques, humanes o paisatgístiques. Per això, qui tingui estima per Pla i hagi llegit La Catalunya vella, Vida de Manolo o les darreres edicions de Cartes de lluny difícilment podrà escapar-se de la temptació de visitar –i revisitar- Ceret.
Que la capital del Vallespir va impressionar Josep Pla en la seva primera visita, la primavera de 1927, és indiscutible. En els llibres citats anteriorment en va deixar un testimoni que no deixa espai per als dubtes. Val la pena recordar-ne algun fragment: Aquella tarda en Biosca em féu conèixer Ceret, que és una divinitat. Era la primavera i la vila era voltada de vinyes acabades de brotar, de cirerers carregats de fruita primerenca i d’horts ajaguts, en una claredat angelical. O aquest altre: Recordo el dia que per primera vegada vaig arribar a Ceret. Era pel maig. L’estació és una mica allunyada del poble. Per arribar-hi cal caminar per una carretera ombrejada de plàtans, flanquejada de vinyes, d’horts i de feixes d’enciams. L’abundància botànica us produeix una agradable sensació de benestar. Enmig de la profusió arbòria, els cirerers són dominants. En aquell moment, els branquillons, de color de rosa, amagaven a penes el fruit que acabava de madurar...Les cireres semblaven robins esblaimats. L’elegància del color era prodigios; mai la intel·ligència i l’astúcia humana no faran una meravella semblant.
I què hi va anar a fer Josep Pla a Ceret, a banda de gaudir d’aquest paisatge i reflexionar sobre la limitació humana davant del fruit excels del cirerer? Doncs visitar l’escultor Manolo Hugué per recollir, en l’esplèndid i divertit llibre citat a l’inici, el testimoni d’aquest personatge. I què hi feia Manolo, element substancial de la bohèmia parisenca, a Ceret? Aquest és l’inici de la història que volem explicar i que ens porta a la capital del Vallespir.
La nostra arribada a Ceret és molt menys poètica que la de Pla. La via del tren, que des de la plana del Rosselló enfilava cap al Vallespir, és ara un viver de bardisses i males herbes. L’estació és mig abandonada. S’imposa, doncs, l’ús del cotxe, amb el qual intentem arribar fins al centre de la població, que, en dissabte, viu l’habitual cafarnaüm dels dies de mercat.
Normalment, els mercadals donen vida a aquest tipus de viles però emmascaren, amb el seu fragor, la seva veritable ànima. No és el cas de Ceret, on pels carrerons estrets del centre del poble regna, també els dissabtes de mercat, un silenci que permet escoltar l’eco dels propis passos. Lamentablement, però, en aquest dia primerenc de primavera no és possible encara gaudir de la idíl·lica imatge dels reguerons d’aigua límpida i geliua que, durant els mesos de més bonança, corre pels carrers provinent de les alçades del Canigó.
Caminem, doncs, gairebé en solitari fins a un dels punts central del nostre recorregut, la Maison Delcros. En aquesta casa senyorívola, podem veure com el porter automàtic conserva els noms de dos dels seus antics i il·lustres habitants: Picasso i Braque. Però no avancem esdeveniments. Comencem pels pioners.

Els artistes pioners
L’any 1910 l’escultor català Manolo Hugué, el pintor francoamericà Frank Burty Haviland i el músic francès Déodat de Séverac arriben a Ceret. Instigats per aquest darrer, busquen un indret del migdia on donar sortida al seu esperit creador, lluny de París. Pocs anys abans, un altre grup d’artistes, al voltant d’Henri Matisse, havien traçat ja un camí cap a la llum del sud i s’havien instal·lat al poble costaner rossellonès de Cotlliure.
A Ceret, Manolo, que havia aconseguit per fi un contracte amb el marxand Kahnweiler, podia començar a viure de les seves obres i això li donava tranquil·litat i seguretat a l’hora de crear. S’instal·len inicialment a l’hotel del Canigó i, després, a la casa Delcros, que Manolo descriuria com una casa gran i desmantelada, plena de goteres, mig arruïnada, la qual va ser taller i resdència de diversos artistes, com els esmentats Picasso i Braque, que arribarien més tard. Avui en dia aquesta bella maison de maître manté l’aire decadent i destartalat. Un senyor gran malda per arreglar la porta del jardí, al qual ens dóna pas, assenyalant-nos l’habitacle de Braque. La seva ampla terrassa dóna un jardí on la roba estesa en un cordó i el reguitzell d’andròmines escampades fan que l’atmosfera no desentoni amb la bohèmia desordenada dels seus habitants de fa un segle.
Tot i que fins els timbres de la Maison Delcros recorden els noms dels popes de l’avantguarda que visitarien Ceret i que donarien ressò internacional a la vila –el crític André Salmon la batejaria com la Meca del cubisme- l’artista de referència per als catalans serà sempre Manolo Hugué, que hi viuria, amb algunes intermitències i amb una llarga absència durant la Primera Guerra Mundial, fins l’any 1927. Séverac, qui segons Manolo –o segons Pla fa dir a Manolo- tingué la mania extravagant de tractar la gent important de la població i convertir-se en una glòria de la subprefectura, hi va viure fins la seva mort l’any 1921. Es conserva al centre de Ceret una escultura de Manolo, la Catalana asseguda, dedicada a Déodat de Séverac. Haviland, qui comprà el convent dels Caputxins, hi romangué també fins que va morir, el 1971. Perdent-nos pels camins que, entre camps de cirerers, voregen la vila, arribem també al punt des d’on André Masson pintà un dels paisatges més bonics i representatius de Ceret, de ressonàncies cezanianes: una vista d’aquest convent dels Caputxins.
Intentant reviure un passat irrecuperable, recorrem cadascun dels indrets on roman el record o l’esperit dels artistes de Ceret. Per això, ens apropem al convent dels Caputxins, al Grand Café, on regnà el poeta Max Jacob, a les cases on visqueren cadascun dels artistes, als llocs on van pintar –s’ha creat un recorregut amb aquestes referències pictòriques- o a l’estació de tren, on desembarcà Josep Pla aquell feliç dia de maig i on no costa imaginar l’arribada de tants i tants artistes carregats amb una maleta més plena d’il·lusions que de possessions materials. Alguns es quedarien sense els llorers del reconeixement, altres assolirien la glòria.

Les glòries de l’avantguarda

Malgrat l’empremta artística i el caràcter dels pioners, segurament el nom de Ceret no tindria el ressò actual si no fos per l’activitat creadora que hi desenvoluparen pintors com Picasso, Braque, Gris, Chagall o, fins i tot, Matisse.
Seguint la recomanació de Manolo, amic i company del Bateau-Lavoir de París, Picasso decidí arribar-se a Ceret un any després que l’escultor, el 1911. Instal·lat inicialment a la desapareguda Maison Alcouffe i després a la ja famosa Maison Delcros, realitzà a partir de llavors estades periòdiques i continuades a la capital del Vallespir. Allí pintà, com havia fet anteriorment a Cadaqués, alguns dels seus paisatges cubistes. Convé ressaltar el paper que alguns pobles catalans de gran bellesa i caràcter –als esmentats Ceret i Cadaqués caldria afegir Horta de Sant Joan i Gòsol- van tenir en l’obra de Picasso.
Darrera l’estela de l’astre Picasso –autèntic Rei Sol de les avantguardes- Braque, Gris, o Herbin van acabar de definir el caràcter cubista de Ceret, en contraposició a Cotlliure, que havia estat bressol d’un altre dels ismes de l’avantguarda, el fauvisme.

Rossellonesos i altres catalans

L’arribada dels pioners va atreure també a Ceret a d’altres importants artistes del país. És el cas del pintor Esteve Terrús, d’Elna, o de l’escultor Arístides Maillol, de Banyuls. D’aquest darrer és el monument als morts de la Gran Guerra que, sota diverses banderes tricolors, hi ha Ceret. És curiós com a la Catalunya del nord les quatre barres tenen majoritàriament un paper folclòric i colorista mentre que les coses serioses acaben vestint-se sempre amb els colors blau, blanc i vermell.
Altres artistes catalans, aquests de l’altra costat de la frontera, que se sentiren atrets pel magnetisme ceretià foren Joaquim Sunyer, Ramon Pichot, Enric Casanovas o Josep Maragall, fill del poeta, que hi visqué llargues temporades. Fou a aquest pintor a qui, -segons Pla- Manolo, malalt de reumatisme i enyorat de la Catalunya del sud, va dir un dia de tardor de 1927:
- Maragall, fes-me passar a l’altra banda, fes-me passar els Pirineus que em moriré de tristesa enmig d’aquesta gent.
I així fou com marxà cap a Arenys de Munt i posteriorment, després de vendre la casa de Ceret –avui transformada en un bunyol arquitectònic- s’instal·là a Caldes de Montbui, on va morir l’any 1945.

Els continuadors
Deixant de banda la peripècia vital de Manolo, Ceret s’havia consolidat com a referent artístic, amb anades i vingudes d’artistes de renom. Als ja esmentats s’hi afegiren, en diferents èpoques, Picabia, Tzara –el dadaisme també posa els peus al Vallespir-, Cocteau, Dufy o Chagall. Les dues guerres mundials tingueren un paper molt important en els periples de molts d’aquests personatges, que, amb nacionalitats i orígens diversos, fugien en molts casos de mobilitzacions, invasions o prògroms.
Però en tot aquest moviment de noms, n’hi ha alguns que s’arrelen amb més força a la població. És el cas dels lituans Krémègne i Soutine –que deixa empremta del seu expressionisme- i d’un dels personatges claus de l’art ceretà, Pierre Brune.
Pierre Brune arriba a Ceret l’any 1916 i, després de construir-se una casa al costat de les restes de l’antic castell –el Castelas-, esdevé dinamitzador de la vida artística a la població. A la casa del Castelas, en la qual encara es poden veure els grans finestrals del seu taller, crea una obra suggerent i personal, rep artistes d’arreu i concep el projecte que acabaria consolidant Ceret com a vila d’art, el Museu d’Art Modern.
Inaugurar el 1950 el museu de Ceret no hauria estat possible sense la conjunció de l’esforç de personatges com Brune, Haviland, la vídua del col·leccionista Aribaud o el literat local Pierre Camo, ni la generositat de molts artistes que havien viscut a la vila i que, responent a les peticions de Brune, cediren obres al museu.

L’obra dels artistes

El Museu d’Art de Ceret és el referent essencial per a conèixer l’obra dels artistes que s’estaren a la capital del Vallespir. Tot i que algunes de les obres més emblemàtiques creades i concebudes a Ceret han passat a enriquir les col·leccions de grans museus d’arreu del món, a Ceret trobem una mostra prou representativa de la creació d’artistes com Manolo, Herbin, Soutine, Masson, Krémègne, Brune o, fins i tot, el mateix Picasso. La col·lecció és complementa amb obres d’artistes contemporanis que han sentit també l’atracció del Vallespir. Resulta molt remarcable la qualitat del fons d’aquest museu i de les exposicions temporals que s’hi realitzen, tenint en compte que som en una població de vuit mil habitants.
Però si algú vol –i pot- donar un pas més enllà, la galeria d’Odile Oms, situada en una senzilla i bella casa de poble, posa a l’abast dels col·leccionistes o amants de l’art obres d’alguns d’aquests artistes establerts a Ceret o Cotlliure com Derain, Brune, Krémègne, el surrealista català Joan Ponç –que també visqué uns anys a Ceret- o Edouard Pignon. Són meravellosos els dibuixos que ens mostren d’aquest artista amic de Picasso, poc conegut al nostre país.
I si al final de tot aquest recorregut artístic i un punt fetitxista, hom acaba amb una mena de síndrome de Stendhal d’avantguarda, tip de noms d’artistes que ballen pel cap, d’ismes que es solapen i es confonen, i de traços que dibuixen a la ment formes geomètriques febrils, ens queda gaudir d’una de les obres mestres de Ceret, d’autor segurament anònim però d’efecte balsàmic. Em refereixo als enormes plàtans centenaris –majestuosos i elegantíssims- que ennobleixen i ombregen la vila, especialment el boulevard que l’encercla i l’acollidora plaça dels nous raigs. Asseure’s a recer dels plàtans d’aquesta plaça, sota el sol suau de primavera o l’ombra fresca de l’estiu, sentint la música inacabable de l’aigua de la font, ens fa entendre perquè generacions d’artistes s’han perdut, dècada rera dècada, en aquest racó del Vallespir.