Primavera

Habitualment, cap al mes de març o abril hi ha un dia que, sense saber com, perceps un canvi. No és només que hagi arribat la primavera; és una sensació que va més enllà. Més que un canvi d’estació és gairebé com un món nou que apareix. Acostuma a passar cap al tard. Notes que l’aire s’ha temperat, que la llum es resisteix a morir, que les olors es desperten. Canta algun rossinyol amagat. Segurament això ja passava el dia abans, tímidament, però és en aquest moment precís que tot es conjuga perquè tu ho puguis percebre. És un regal.
Aquest any no he pogut –o no he sabut- gaudir d’aquest moment. M’he trobat de ple en un estiu precoç, sense avís previ. M’ha atrapat la calor vestit de llana. L’única percepció clarament primaveral que he tingut ha estat trobar-me, amb pocs dies de diferència, amb tres parelles besant-se al carrer amb una passió extraordinària. Uns petons llarguíssims, profunds i rotunds, impecables i implacables. Els seus protagonistes, que haurien fet les delícies de Doisneau, eren absolutament aliens al brogit del món i al circular dels vianants, que no existien per a ells.
Segurament aquest era l’anunci que em va passar per alt. I el meu fill A. que, tot passejant, va dir-me l’altre dia:

- Papa, fa olor a estiu.