Lectures febrils

Quan tenia dinou anys, en plens examens de febrer, vaig tenir un episodi terrible de mal de queixal que em va deixar una setmana al llit. A les nits, el dolor i la febre m'impedien dormir i em va caure a les mans un llibre que corria per casa. Era Josep Pla, biografia de l'homenot de Xavier Febrés. Coneixia llavors ben poc de la vida de Pla, més enllà dels tòpics que s'havien dibuixat d'ell -i als quals ell mateix havia contribuït- en els últims anys de la seva vida. Gairebé tampoc l'havia llegit, a excepció d'algun text que havíem treballat amb l'M. quan jo tenia dotze o tretze anys. Conèixer la història del Pla jove, el de la penya de l'Ateneu i les corresponsalies europees, enmig de les digressions mentals pròpies del meu estat febril, em va despertar un gran interès pel personatge i l'obra, que ja no m'ha abandonat. Utilitzant un llenguatge cinematogràfic, podríem dir que allò fou l'inici d'una llarga amistat. M'he trobat aquests dies malalt al llit. L'estat febril l'ha provocat ara un mal de coll -tècnicament faringoamigdalitis- que punxa la gola com un ferro roent. I, a banda dels estimadíssims i balsàmics ibuprofens, m'ha acompanyat només una lectura magnífica, La muerte de Montaigne, del xilè Jorge Edwards. És un llibre inclassificable, a mig camí entre l'assaig, la biografia i la novel·la històrica (no arrufeu el nas per aquesta darrera etiqueta, no és el que sembla), amb una dosi de literatura del jo que acaba per tancar el cercle. El resultat és rodó i, igual que en el seu dia el llibre d'en Febrés, m'ha obert el camí i les ganes de llegir Montaigne, un autor que sempre m'havia imposat respecte. Potser ha arribat l'hora.

La història que amaga un llibre

Una de les coses que emprenya més a qui subscriu és tenir textos als llimbs, és a dir que no et diuen que no es publicaran però que mai s'acaben de publicar. Així doncs, ara els començarem a publicar aquí i, si finalment algú es decideix, ja no seran inèdits. Què hi farem. Deixarem d'anar amb el lliri a la mà. Comencem amb un article:

La història que amaga un llibre

M’exalta el nou i m’enamora el vell. Amb aquest vers de J.V. Foix podríem titular també aquesta història. Tot comença en una parada de llibres vells de la plaça de Vic. Poques coses hi ha tan estimulants per als malalts del paper imprès com perdre’s en la terra promesa d’unes prestatgeries plenes de llibres d’altres temps. En aquest cas es tracta d’una taula, però pel que fa al cas, és el mateix. Remenant els pilots de llibres a un euro que té l’amic Joan trobo un volum en francès titulat Histoire élémentaire de Vichy. Atret per tot allò que té a veure amb el país veí, decideixo endur-me’l.
Un cop a casa, el començo a fullejar. De seguida es veu que l’autor, l’almirall Gabriel Paul Auphan, és condescendent amb certes polítiques del règim col·laboracionista. Sempre és enriquidor mirar-se els fets des de totes les perspectives però hi ha coses que resulten difícilment explicables. Penso en fets indestriables de l’acció d’aquell govern com la persecució dels jueus per part no ja dels alemanys sinó de les autoritats franceses i ho personifico en el drama de les filles de l’escriptora Irène Némirovsky, un cas que em va commocionar.
Em venen ganes de deixar el llibre però hi descobreixo una dedicatòria manuscrita de l’autor a un coronel anomenat Pierre Chateau-Jobert. I és aquí on aquest món del passat, d’històries d’altres temps, de llibres vells i dedicatòries, es conjuga amb el més nou.
Fa uns anys qualsevol recerca, per bàsica que fos, requeria passar hores en biblioteques, arxius o hemeroteques. Ara, internet ens obre el món a l’instant. Per descomptat, el treball professional i laboriós continua sent essencial a l’hora d’aprofundir en el coneixement però avui en dia, amb uns quant clics, podem fer-nos ràpidament un esbós.
I això és el que faig en aquest cas. Tirant de googles, viquipèdies i derivats tenim de seguida un perfil dels dos personatges. L’almirall Gabriel Auphan fou nomenat secretari d’Estat de la Marina el 1942 i va ser un dels membres del Govern de Vichy més contraris a la col·laboració. El 1944 va rebre l’encàrrec de Petain de reunir-se amb de Gaulle i negociar el traspàs de poders quan tot estava dat i beneït però el general va refusar la trobada. Al final de la Guerra fou condemnat i degradat fins que l’any 1956 se li va restituir el grau. Va morir el 1982.
Pierre Chateau-Jobert fou un militar amb una carrera plena d’èxits en diferents conteses fins que l’any 1962, ideològicament incapaç de digerir la independència d’Algèria, va unir-se a l’organització armada OAS que lluitava sota el lema Algèria és i serà francesa. Proscrit durant uns anys, que va passar en part a Espanya, fou condemnat a mort en rebel·lia el 1965 i amnistiat el 1968. Va morir el 2005.
Com van coincidir aquests dos personatges, sociològicament i ideològica propers? Van sentir-se units per les seves trajectòries paral·leles plenes de clarobscurs? Com va anar a parar aquest llibre a les mans d’un llibreter d’Aiguafreda? Tot això requeriria una recerca més profunda. En qualsevol cas, queda constància de la capacitat que tenim avui en dia de rastrejar fàcilment els grans trets d’una història com aquesta. Una història que ens parla d’una França conservadora –de vegades reaccionària- que té un gran pes i que moltes vegades no sabem veure darrera el clixé que tenim encara dels nostres veïns. Però aquesta seria ja una altra història.

A Ceret

Dissabte a Ceret, preparant l’article. Recorrem una a una les cases on van viure els artistes que visqueren a la vila. Reconec un punt de fetitxisme en la realització d’aquest recorregut que ens fa perdre per carrerons perduts, buscar les finestres elegides, comparar vistes i quadres, apropar-nos a l’estació, observar els canvis del Grand Café. Han passat cent anys des de l’arribada dels primers artistes, amb Manolo Hugué al front, però la vila no ha perdut caràcter. Asseguts sota els plataners de la plaça dels Nou Raigs, entenem la fascinació. Ceret seria un bon lloc on viure.

Notes disperses

Llegeixo aquests dies les Falses memòries de Salvador Orlan de Llorenç Villalonga. Retorno a Villalonga, molts anys després, i no me’n penedeixo gens. Intel·ligència, sensibilitat, nostàlgia, humor, enginy –encara que considero aquesta virtud sobrevalorada- i també una buscada frivolitat emergeixen contínuament en el text.
Hi ha fragments meravellosos, que descriuen la ingenuïtat de formes de vida –insulars, aristocràtiques- ja perdudes. Com quan explica els bombardejos de l’aviació republicana sobre Palma, durant la Guerra Civil:

Per altra part, els avions –o “s’avió”, com deia la gent, perquè sols en solia venir un- arribava devers les onze del matí, tirava la càrrega de qualsevol manera i se’n tornava. “Bona hora”, comentaven les senyores. Es podia anar a missa de nou, tornar a casa i estar-s’hi fins que “s’avió” hagués passat.

Hom té nostàlgia de vegades de mons com aquest que Villalonga dibuixa tan bé, naïf i despreocupat, que se’ns fa estrany però alhora sembla més amable i habitable que el nostre.

***

He rebut avui uns elogis d’X al quadernet que he preparat amb textos de Menorca i que vaig enviar-li. Venint d’X, aquests comentaris elogiosos em resulten extraordinàriament valuosos i em fan feliç.
Però aquesta felicitat porta intrínseca el dubte. M’emmetzina el dubte recurrent sobre el camí a seguir, la responsabilitat o el coratge, un o els altres. Res de nou, els ingredients de sempre.

***
Mentre escric aquestes ratlles en una llibreta, al tren, un noi em pregunta si falta molt per arribar a Granollers. Li responc i, seguidament, em demana si l’estació cau a prop de la fàbrica de sabons Camp. És al costat- li dic.
M’explica que es el primer dia que utilitza el tren i que l’autobús el deixava molt lluny. Soy andaluz, y sólo hace seis días que estoy aquí- es justifica. M’explica que esto, los trenes de cercanías, allí no existe. Bueno, tal vez en Málaga, pero no en mi pueblo. Llavors, em detalla les combinacions estranyíssimes que ha fet de tren i metro, i li indico com fer-ho més fàcil. No te preocupes, ya verás como lo cogerás rápido –li dic. No, si yo aprendo las cosas en seguida- em diu ingènuament, i comença a explicar-me nosequè de quan va fer la mili a Figueres i Girona, i que ahora, desde que está aquí, aún no ha salido ni un día por la noche, a tomar algo. El seu accent és tan tancat que em costa entendre’l. Em sembla molt jove per haver fet la mili, ara que és un anacronisme de generacions passades. M’agradaria preguntar-li, però li sona el mòbil i, mentre parla, arribem a Granollers i ell baixa, emportant-se la seva història.

Trapiello, nou diari

M’avancen per tots costats a l’hora d’anunciar la propera aparició de Apenas sensitivo, el nou volum dels diaris d’Andrés Trapiello. I em superen també en el descobriment de la nova pàgina web de l’escriptor.
Però què hi farem, malgrat haver perdut el scoop, no puc deixar de compartir aquestes felices notícies amb els lectors de Bloc de notes (tot i que n'hi ha algun que també m'ha avançat sense cap contemplació). No cal dir que intensificaré la freqüència de les meves visites a llibreries, esperant amb candeletes l’adveniment del nou volum. Ni que buscaré temps per rastrejar els racons del web.

Arreglar les coses

Diàleg entre l’N. i una princesa, que faig parlar jo:

N.: Qui és el teu papa?
P: Un rei. I el teu, que és un rei?
N.: No, és un home.

Ara, com els periodistes, intento obtenir un titular, una declaració sucosa.

P: I per a què serveixen els papes?
N.: Per arreglar les coses.

M’agradaria saber si els meus resultats arreglant les coses són positius o no, però m’abstinc de preguntar-ho. Pel que pugui ser.

J. i N.

Dia dur. L'À. i la G. estan malalts i m'he d'aixecar uns quants cops a la nit. Em llevo a les sis del matí i no torno a casa fins quarts d'onze de la nit. Durant el dia, no paro ni un moment. A sobre, els trens circulen malament, tant de baixada com de pujada.
A les deu de la nit, mentre espero, cansat, un tren a l'estació de Granollers, em saluden J. i N., que van amb un grup d'amics. Després de tot un dia passat en un escenari transcendent, envoltat de gent de pes i sentint debats carregats de profunditat, la conversa banal i insòlita amb J. i N. resulta balsàmica i reconfortant. El seu món adolescent i ingenu se'm situa molt lluny però, paradoxalment, m'és proper. La seva càrrega de bona fe em resulta extraordinàriament agradable. Em distreu fins i tot de l'enèssima emprenyada amb la Renfe.

Revival 2

Fèiem l’altre dia un petit revival d’un llunyà 23 de febrer de 1981. Reviu aquests dies un altre personatge histriònic –i tant de bo només fos histriònic- que ens recorda altres èpoques. Es tracta de Muammar el-Gaddafi.
A mitjans dels anys 80, Gaddafi era un clàssic dels telenotícies, fins que un bombardeig selectiu de l’exèrcit dels Estats Units de Ronald Reagan va apaivagar les seves expansions públiques. Des de llavors, les seves aparicions en el món occidental es van anar espaiant i fent-se més folklòriques que altra cosa. Ara bé, no hem d’oblidar que la seva llarguíssima permanència en el poder, així com la tolerància davant els seus crims i excentricitats, posa en evidència totes les mancances i hipocresia de la diplomàcia occidental. Ni tampoc hauríem d’oblidar que els visibles resultats de la seva tirania podrien fer envermellir aquells qui, a les acaballes de la Guerra Freda, es decantaven per règims com els de Gaddafi abans que pel dimoni ianqui. Los niños yanquis juegan al béisbol en las calles, los niños libios corren entre bombas y escombros: així començava una cancó d’un grup punk de l’època, que continuava amb crítiques sagnants als Estats Units i amb al·legats revolucionaris.
Però l’objectiu d’aquest nou escrit de revival no és criticar els posicionaments polítics o geopolítics de ningú, sinó immergir-nos en uns temps estranys en què al món hi havia dos blocs. Frankie goes to Hollywood cantava allò de Two tribes, que il·lustrava amb un videoclip on els dos líders mundials s’enfrontaven en un ring. Eren els temps de l’aparició d’aquests vídeos musicals o videoclips, que marcaven tendència. Si eres afortunat, podies gravar-los en un Betamax, mentre descansaves d’utilitzar el Spectrum. A Internet no se l’esperava. Els treballs de l’escola els fèiem amb màquina d’escriure, corregint les errades amb tipp-ex. No existien llavors els treballs de recerca de secundària però a nosaltres ens en van encomanar un sobre les tensions Estat-Generalitat. Guardàvem les notícies dels diaris en un calaix i segurament ara ens sorprendria, per proper, el seu contingut. L’NBA començava a popularitzar-se i -ara seria impensable -seguíem més la lliga de bàsquet que la de futbol. Alguns teníem Larry Bird d'ídol mentre d'altres es decantaven incromprensiblement per Abdul Jabbar o Magic Johnson. I enmig de tot aquest món, Gaddafi era un personatge repetitiu. Amb aquest àlies anomenàvem a un dels conductors d’autocar que ens portava al col·le, a causa d’unes impactants ulleres de sol de mirall que portava i que l’agermanaven amb el líder libi. Per cert, llavors cursàvem BUP, que també ha passat a la història.
Gaddafi reapareix ara a Occident amb tota la seva crueltat. Llàstima, preferiríem reviure les seves ulleres que els seus crims. I si l’havíem de reveure, preferiríem que fos camí de La Haia. Per cert, els governs occidentals diuen que sí, que és molt dolent, però fins fa dos dies Líbia formava part de la Consell de Drets Humans de l'ONU.