A Calella de Palafrugell

Calella de Palafrugell, Cadaqués i Cotlliure. Possiblement els tres pobles més bonics de la costa catalana. Sobreexplotats, potser esgotats i tot, i inhabitables a l’estiu però indiscutiblement bonics. Lligats també al nom de nombrosos artistes i, fonamentalment, establint una relació unívoca, als de Pla, Dalí i Machado (encara que en aquest darrer cas la relació sigui absolutament casual i desgraciada).
Tot i la seva bellesa, no hi vaig gaire sovint. Potser per no cansar-me’n o per una certa indolència. M’agrada, però, anar-hi a l’hivern, si és possible en un dia assolellat i asseure’m mirant el mar en algun racó arrecerat. M’agraden les aigües del mar que ja toquen la sorra de la platja. Transparents, poc profundes i ja civilitzades. Amb el toc d'argent viu que els dóna el sol. El mar de la llunyania, per contra, és massa gran. M’inquieta. Però les aigües que arriben a la vora, especialment si es tracta d’una cala o d’un petit port, m’atreuen. Hi ficaria sempre els peus. És com un desig atàvic.
Dissabte, a Calella de Palafrugell, feia un d’aquests dies de sol i hivern. Sota un cel blau, les aigües arribaven mansament a la sorra del Port Bo. Tot i que l’aire era fred, a voltes desagradable, sota els porxos emblanquinats hi feia fins i tot calor.
Els comerços i restaurants estaven majoritàriament tancats. Se’m faria estrany viure a Calella. És com si no pogués existir-hi un punt mig entre el frenesí dels mesos d’estiu i una certa buidor i desangelament del període hivernal.
És curiós el canvi que s’experimenta en passar del Port Bo al Canadell. El Port Bo és popular, proletari i mediterrani. Faria olor de xarxes de pescador esteses al sol. El Canadell és burgès, estiuejant, gairebé cantàbric. Faria olor de lilà i gessamí. El passeig elevat damunt la sorra, les cases amb un cert aire indià o belle époque i la barana de ferro em fan pensar una mica en San Sebastián o Santander.
A l’hora de dinar , al Canadell, uns senyors menjaven l’arròs en una raconada de la cala, sota un arbre plantat a la sorra mateixa. Això deu ser alguna cosa propera a la felicitat.
Seguint el camí de ronda, arribem a Llafranc. Llafranc ja és una altra cosa. És més lineal i convencional. S’ha perdut la gràcia que té el traç de la costa de Calella. Veig que es ven una casa humil, blanca amb els finestrals blaus, una mica enretirada però amb vistes al mar. M’imagino com seria viure-hi. Tot té la seva novel·la.
Em costa concentrar-me en els textos de Josep Pla que ens van llegint mentre fem el camí. L’altre dia vaig anar a un recital poètic i vaig sentir el mateix. Tot i que sóc ferm partidari d’aquestes iniciatives, experimento una certa incapacitat de sentir la literatura en públic. Com si fos una cosa privada, gairebé inexhibible. I és una llàstima que sigui així.

En cotxe

Dissabte passat vaig haver de fer un viatge amb cotxe, sol. Zapejant a la ràdio vaig anar a parar a Radio Nacional de España. Parlava un senyor gran – desafortunadament no vaig reternir el nom- sobre paraules, expressions i refranys. Citava escriptors castellans del segle d’or, per mi desconeguts.
Després van entrevistar un organista francès que viu al bell poble sorià de Calatañazor. Van parlar de la seva infantesa, del que representava per a ell la música, de viure en un poble aïllat, d’esglésies i catedrals, de Castella, de França... Mentrestant, les vinyes del Penedès, daurades per la tardor i el sol, anaven passant. Després van venir camps d’oliveres del Camp de Tarragona, turons plens de matolls, pobles de cases aplegades al voltant d'un campanar. Planícies, ondulacions i més sol.
A la ràdio van seguir parlant. Ara, de les terres altes de Soria i dels bolets que s’hi trobaven. Dels significat de paraules desconegudes. Vaig arribar feliç a Poblet. El monestir estava esplèndid, envoltat per un paisatge idíl·lic de vinyes.
Ràdio i paisatge en harmonia. Ben allunyats del dia a dia d’embussos, camions, circumvalacions i polígons industrials amb el so de fons de millets, alakranes, pretòries i ibrahimovics.

Jo no vaig estudiar català a l'escola

Article publicat a El Punt:

Jo no vaig estudiar català a l'escola. Durant anys he sentit aquesta afirmació com a justificació de la incapacitat de moltes persones –catalanes i catalanoparlants– d'expressar-se per escrit en la llengua del país.
Durant anys, aquesta explicació ha estat acceptada i acceptable però penso que avui dia ja no serveix. Ja no cola. No almenys en bona part dels casos.
Hi ha, efectivament, persones educades durant el franquisme, pertanyents a determinats àmbits socioculturals i d'edat, que difícilment han tingut accés a la formació fora de les seves llunyanes etapes escolars. En aquests casos, l'argument és més que vàlid.
Però hi ha també molts casos –professionals ben formats en altres matèries i de sectors benestants– que continuen emparant-se en aquesta excusa. Això posa de manifest una realitat doblement trista.
D'una banda, es fa palès que, exceptuant determinades professions molt lligades a l'àmbit públic, es pot viure perfectament en aquest país sense necessitat d'escriure correctament la llengua pròpia. I convindria preguntar-se en quin altre país passaria això.
D'altra banda, queda clar que existeix un cert desinterès i desmotivació cap a l'aprenentatge de la llengua. Compte que m'estic referint no a persones vingudes de fora, sinó a gent nascuda aquí i majoritàriament catalanoparlant. No és lamentable no saber ni voler saber expressar-te en la teva llengua?
És una evidència que durant molts anys no s'ensenyava –o, si es feia, era de manera testimonial– el català a l'escola. Però no és menys evident que d'això ja fa més de trenta anys, gairebé quaranta, temps de sobres per poder capgirar la situació. Hi ha infinitat de matèries (llengües estrangeres, informàtica, ús d'equipaments electrònics, etc.) que tots hem après o hem hagut d'aprendre fora de l'escola, però com que ho hem necessitat ens hi hem esforçat. L'extraordinària i transversal motivació que existeix a l'hora d'aspirar a obtenir el títol de conducció de cotxes contrasta amb una certa deixadesa a l'hora de voler expressar-nos correctament en la nostra llengua. I crec que ja és hora de deixar d'acceptar argumentacions que comencen a ser arqueològiques

Excuses

Demano excuses als lectors habituals d’aquest bloc perquè darrerament el ritme de publicació s’ha alentit. Aquestes últimes setmanes estic dedicant el poc temps que tinc per escriure (i llegir) a un projecte que m’il·lusiona força i que espero que surti bé. Per tant, no penseu que hagi deixat d’escriure sinó que, ara per ara, estic treballant en una altra cosa.

Solidesa argumental

L’altre dia estava flanejant per la planta de dalt de la Central quan va aparèixer un conegut poeta. Anava acompanyat d’una senyora que semblava la seva dona.
En això, la senyora va agafar un llibre gran de la taula i li va dir: “Mira, te lo regalo”.
El poeta va respondre-li: “No, gracias, ya tengo el de xxxx (no ho vaig sentir bé) y el que he escribí yo”. Ho va dir sense donar-se cap importància però la justificació em va semblar del tot sòlida, absolutament irrebatible. Per què vols un llibre sobre un tema si ja n’has escrit tu un? Això no ho pot dir qualsevol.
La senyora va insistir: “¿Seguro que no lo quieres?” i ell “No, no, no, de verdad”. “Vamos, te lo regalo”- continuava ella. L’escena era una mica naïf, gariebé adolsecent. “Si un dia vamos, ya lo compraremos”- va concloure l’acadèmic.
El llibre era sobre el Museu Magritte de Brussel·les. Algú que corria per allí ho va anar a mirar.

Conversa

Al vespre, tornant cap a casa amb el cotxe, sento que hi ha una retenció de quinze quilòmetres a l’autopista. Després de desviar-me i perdre'm un parell de vegades, decideixo girar cua i tornar cap a Barcelona.
Quan hi arribo, truco a casa. Sóc al carrer Moià, davant de l’Institut Francès. La nit és agradable. Parlo amb l’À.
- Que no vens, papa?
Li explico això de l’accident del camió, que talla tres carrils.
- Han vingut els mossos d’esquadra?- pregunta.
- Segurament, però no ho he vist.
- I l’ambulància?
- No ho he arribat a veure.
- I els bombers?- segueix insistint- Han posat conos?
Aquest és un tema del seu màxim interès. Al final, però dóna un gir a la conversa.
- És de nit a Barcelona?
- Sí.
- Es veuen les estrelles?
- No. És una llàstima però a Barcelona hi ha tanta llum que no deixa veure les estrelles.
- Adéu, papa. Et passo l’N.
- Hola (diu hoia), papa.
De fons sento:
- N, diga-li que he fet una espasa làser.
L’N té vint mesos i, evidentment, no em diu res de l’espasa làser. Només diu:
- Papa, abéu.
En el nostre món de pragmatisme portat a l’extrem, aquestes converses insòlites eixamplen els pulmons. Aquesta em deixa un magnífic sabor de boca. Ha estat el més interessant del dia. Camino somrient cap a la Diagonal.