Aquests mesos d’estiu he encadenat la lectura de dos llibres sobre el món del vi: Families of the vine, del nordamericà Michael S. Sanders i Un viñedo en la Toscana, de l’hongarès Ferenc Máté. Michael S. Sanders, enamorat de França, és autor també del magnífic From here, you can’t see Paris, dedicat a descriure i explicar la vida i el ressorgir d’un bell poblet de la regió del Carcí, Les Arques, a través de la posada en marxa d’un restaurant i d’un taller d’artistes. Tinc un record extraordinari de la lectura d’aquestes pàgines, que em van impulsar a conèixer Les Arques i a passejar-me, un dia de primavera, pels seus carrers. Em venen al cap les imatges d’una elegant església romànica i la torreta d’un vell manoir on un dia va viure l’escultor Zadkine. Precisament, unes escultures de ferro de Zadkine acompanyen i complementen, en harmònic contrast, la pedra vella de l’esglesiola. No cal dir que seria feliç passant uns mesos escrivint i vagarejant en solitud per aquests pobles de La Bouriane.
Amb Families of the vine, Sanders no es mou de la regió, però canvia els boscos de La Bouriane per la vall suau i meandriforme de l’imponent riu Lot, uns quilòmetres més al sud. Els castanyers i les granges d’ànecs deixen lloc a les vinyes i els cellers. Sanders ens introdueix, a través del testimoni de tres vinyaters, en el món dels vins de Cahors i en allò que representen per aquells que els produeixen.
La principal característica dels llibres de Michael Sanders és la implicació. S’involucra a fons en els temes que tracta per tal de saber-ho tot i poder explicar-ho. Qui estigui cansat dels reportatges superficials que acostumen a engruixir les revistes de viatges i d’informació general, que llegeixi Sanders. Hi ha una certa distància cultural, derivada de l’enfoc al públic americà, que el fa adoptar un to un xic naïf respecte a la vella Europa, però això no és obstacle per fer interessant la seva obra. Un interès que no es limita, tanmateix, als esmentats aspectes informatius. Els seus llibres no són literaris –si se’m permet l’adjectiu- però van més enllà de l’assaig periodístic. Un exemple d’això és l’emotivitat que sap transmetre a l’hora d’explicar les motivacions que porten la família Jouffreau a conrear unes vinyes velles en un terreny alt, àrid i sotmès a totes les inclemències. Amb episodis com aquest, el lector entén tot el que hi ha darrera de cada ampolla d’un vi produït des de fa segles per generacions de les mateixes famílies.
El llibre de Ferenc Máté és absolutament diferent. Amb un to irònic que l’aproxima -salvant les distànces- a la visió provençal de Peter Mayle, descriu la important empresa de restaurar una enrunada casa de camp a Montalcino, un dels racons més paradisíacs de la Toscana, plantar-hi vinyes i iniciar la producció del seu propi Brunello.
El to desenfadat de l’autor, amb un punt snob i fins i tot frívol, ens allunya de la visió transcendent que dóna Sanders dels vinyaters del Lot i del seu compromís amb l’activitat. Máté, gran navegant, sempre és a punt d’emprendre una aventura amb el seu veler o d’escapar-se a esquiar a les Dolomites quan se sent sobrepassat pels problemes de la restauració de Il Colombaio. Per contra, la gran aventura dels Jouffreau i companyia és assegurar la qualitat del seu vi i, per això, romanen sempre amatents a la meteorologia per intentar avançar-se a qualsevol problema.
Ferenc Máté explica en la seva biografia que la seva família va arribar als Estats Units des de la Transilvània hongaresa sense ni un cèntim, fugint dels comunistes. No obstant això, de la lectura de Un viñedo en la Toscana es desprèn que la seva situació financera ha canviat notablement ja que aquests aspectes no semblen ocasionar-li mai cap problema a l’hora d’emprendre un projecte d’aquestes dimensions. A Cahors hi ha grans fortunes enterrades sota terra en forma d’ampolles de vi de cadascuna de les collites, però el contrapunt és una austeritat que trobem reflectida en les pàgines de Families of the vine.
Al final del seu llibre, Maté ens ofereix un llistat de les altes qualificacions que els seus vins obtenen en revistes nordamericanes com ara l’afamada Wine Spectator. Els vins de Cahors, per contra, segueixen considerant-se un xic rústics al costat dels seus compatriotes de Bordeus o de Borgonya.
Sense entendre-hi gens de vins tinc, però, molt clar amb quins ompliria la meva copa.
10.8.09
Glòria a l'heroi
Una de les raons per les quals m'agrada creuar la frontera és per poder evadir-me d'un país que, des de molts punts de vista, resulta asfixiant. Deixar de sentir parlar dels temes de sempre, poder allunyar-me dels personatges omnipresents, escapar de l'endogàmia imperant, no té preu.
Per això, en tornar, em fa una mandra immensa tornar a posar la televisió, engegar la ràdio, agafar un diari. Sento que m'envairà un tedi enorme.
Però el diumenge al matí, retornat d'una estada balsàmica al país del nord, quan vaig posar les notícies del 3/24 hauria volgut sentir aquest tedi. En lloc d'això, vaig experimentar una gran sotragada, primer d'incredulitat i després de dolor. Havia mort Dani Jarque. Un home jove i ple de vida. El capità i símbol del nou Espanyol que naixia. De cop, no importava ni el nou camp ni la remontada èpica de l’any passat per salvar la categoria ni les il·lusions per la nova temporada. Tot això ja no valia res al costat d'aquest drama.
L'À., immers en el seu món idílic de platges i piscines, em pregunta amb qui es banyarà la nena que ha de néixer i que no tindrà pare. És una visió infantil d'aquest dolor -i de qualsevol dolor com aquest que es repeteix sense ressò diàriament- que deixa sense valor qualsevol qüestió esportiva.
La paradoxa ha volgut que el cor que semblava més sa, més indestructible, deixés de bategar. I la paradoxa ha volgut que aquesta mort s’amagués a Florència enmig de la bellesa.
Vaig llegir que et comparaven amb un cavaller medieval, corrent amb els cabells al vent. I la mort t’ha sorprès en terra de mil batalles, però amb traidoria, amagada en la solitud d'una habitació d'hotel. Et recordarem ja sempre com un cavaller, senyor de la defensa que carregava amb força però sempre de cara al rival, conservant la mirada tímida d’un noi de Sant Boi.
Un altre noi del mateix poble, Kiko Amat, acaba la seva magnífica novel·la Rompepistas amb el retorn del protagonista per assistir a l’enterrament d’un vell amic, mort de forma prematura. Amat fa sonar Stay free de The Clash per dir-li adéu i penso que aquesta és una bona música per acomiadar-te també. Resta lliure, Dani, i cavalca per sempre més.
Per això, en tornar, em fa una mandra immensa tornar a posar la televisió, engegar la ràdio, agafar un diari. Sento que m'envairà un tedi enorme.
Però el diumenge al matí, retornat d'una estada balsàmica al país del nord, quan vaig posar les notícies del 3/24 hauria volgut sentir aquest tedi. En lloc d'això, vaig experimentar una gran sotragada, primer d'incredulitat i després de dolor. Havia mort Dani Jarque. Un home jove i ple de vida. El capità i símbol del nou Espanyol que naixia. De cop, no importava ni el nou camp ni la remontada èpica de l’any passat per salvar la categoria ni les il·lusions per la nova temporada. Tot això ja no valia res al costat d'aquest drama.
L'À., immers en el seu món idílic de platges i piscines, em pregunta amb qui es banyarà la nena que ha de néixer i que no tindrà pare. És una visió infantil d'aquest dolor -i de qualsevol dolor com aquest que es repeteix sense ressò diàriament- que deixa sense valor qualsevol qüestió esportiva.
La paradoxa ha volgut que el cor que semblava més sa, més indestructible, deixés de bategar. I la paradoxa ha volgut que aquesta mort s’amagués a Florència enmig de la bellesa.
Vaig llegir que et comparaven amb un cavaller medieval, corrent amb els cabells al vent. I la mort t’ha sorprès en terra de mil batalles, però amb traidoria, amagada en la solitud d'una habitació d'hotel. Et recordarem ja sempre com un cavaller, senyor de la defensa que carregava amb força però sempre de cara al rival, conservant la mirada tímida d’un noi de Sant Boi.
Un altre noi del mateix poble, Kiko Amat, acaba la seva magnífica novel·la Rompepistas amb el retorn del protagonista per assistir a l’enterrament d’un vell amic, mort de forma prematura. Amat fa sonar Stay free de The Clash per dir-li adéu i penso que aquesta és una bona música per acomiadar-te també. Resta lliure, Dani, i cavalca per sempre més.
Contra U2 i Stieg Larsson
Article publicat a El Punt:
No tinc res contra Stieg Larsson. Ben al contrari, alguns dels seus trets biogràfics me'l fan especialment simpàtic. La passió amb què es va abocar, al marge de la seva activitat laboral, a l'escriptura de la seva exitosa trilogia resulta exemplar i el fet que el reconeixement popular li arribés després d'una mort prematura deixa un regust d'amarga injustícia que ens apropa al personatge. D'altra banda, vull deixar clar que U2 em sembla un dels grans grups de rock del segle XX. Alguns dels seus àlbums –de la primera etapa– són memorables, amb cançons senzilles que emocionen i esdevenen autèntiques fites de la música popular.
Dit això, no puc deixar d'expressar una certa rebel·lia envers la uniformització cultural que, potser involuntàriament, aquestes dues icones representen.
No fa gaire llegia les reflexions d'un editor, d'aquells que tenen especial cura de la qualitat d'allò que publiquen, que considerava com a principal amenaça del seu negoci no tant l'arxianunciat llibre electrònic com el fenomen del blockbuster o èxit global. Aquests grans supervendes –que la gent llegeix gairebé per obligació– tenen el perill de menjar-se materialment el mercat, deixant només les engrunes per a les editorials petites o mitjanes que no tenen la sort d'enganxar algun d'aquests fenòmens.
A mi, que no tinc interessos en el sector, no em preocupen tant les repercussions econòmiques d'aquest fet com l'empobriment que suposa que tothom llegeixi els mateixos llibres. Empobriment perquè no deixa de suposar una certa renúncia a la capacitat individual d'elecció. I empobriment perquè la cultura sempre s'ha enriquit de l'intercanvi d'experiències personals diferenciades. No poso en dubte la qualitat d'aquestes obres d'èxit pel simple fet de tenir un consum massiu –de fet, sembla que Stieg Larsson és un exemple de conjunció entre un bon nivell literari i unes vendes excepcionals– però sí que reivindico les obres de caràcter més minoritari. Crec que una de les essències de la literatura és la complicitat entre autor i lector. I com que cada lector és diferent, ha de saber buscar aquells autors que li resultin còmplices i propers, i saber treballar-se els seus gustos personals. Seguir el dictat de les modes i dels best sellers globals és l'antítesi d'aquesta concepció de la lectura. A banda d'això, també hi ha un punt de rebel·lió cap al mainstream i l'extensió, com si fos una pandèmia, de certs gustos majoritaris guiats sovint per campanyes de màrqueting.
Pel que fa al món de la música, tot i sentir-me'n més allunyat, sí que em sembla que determinats grups com ara U2 han convertit la seva activitat més en un negoci i en un espectacle que no en una expressió artística. Sempre he pensat que la bona música és emoció i que no necessita ni escenaris faraònics ni excessos de sonoritat ni grans efectes de llum (deixant de banda, en el cas del líder d'U2, les continuades i poc creïbles manifestacions de bonisme que carreguen enormement). En qualsevol cas, el fenomen que es produeix en aquest camp és en certa manera equiparable al que passa en la literatura: un encongiment de la diversitat i una concentració en grans fenòmens de masses.
És l'hora de començar a reivindicar la diferència encara que, qui ho faci, sempre corre el risc de ser titllat d'elitista.
No tinc res contra Stieg Larsson. Ben al contrari, alguns dels seus trets biogràfics me'l fan especialment simpàtic. La passió amb què es va abocar, al marge de la seva activitat laboral, a l'escriptura de la seva exitosa trilogia resulta exemplar i el fet que el reconeixement popular li arribés després d'una mort prematura deixa un regust d'amarga injustícia que ens apropa al personatge. D'altra banda, vull deixar clar que U2 em sembla un dels grans grups de rock del segle XX. Alguns dels seus àlbums –de la primera etapa– són memorables, amb cançons senzilles que emocionen i esdevenen autèntiques fites de la música popular.
Dit això, no puc deixar d'expressar una certa rebel·lia envers la uniformització cultural que, potser involuntàriament, aquestes dues icones representen.
No fa gaire llegia les reflexions d'un editor, d'aquells que tenen especial cura de la qualitat d'allò que publiquen, que considerava com a principal amenaça del seu negoci no tant l'arxianunciat llibre electrònic com el fenomen del blockbuster o èxit global. Aquests grans supervendes –que la gent llegeix gairebé per obligació– tenen el perill de menjar-se materialment el mercat, deixant només les engrunes per a les editorials petites o mitjanes que no tenen la sort d'enganxar algun d'aquests fenòmens.
A mi, que no tinc interessos en el sector, no em preocupen tant les repercussions econòmiques d'aquest fet com l'empobriment que suposa que tothom llegeixi els mateixos llibres. Empobriment perquè no deixa de suposar una certa renúncia a la capacitat individual d'elecció. I empobriment perquè la cultura sempre s'ha enriquit de l'intercanvi d'experiències personals diferenciades. No poso en dubte la qualitat d'aquestes obres d'èxit pel simple fet de tenir un consum massiu –de fet, sembla que Stieg Larsson és un exemple de conjunció entre un bon nivell literari i unes vendes excepcionals– però sí que reivindico les obres de caràcter més minoritari. Crec que una de les essències de la literatura és la complicitat entre autor i lector. I com que cada lector és diferent, ha de saber buscar aquells autors que li resultin còmplices i propers, i saber treballar-se els seus gustos personals. Seguir el dictat de les modes i dels best sellers globals és l'antítesi d'aquesta concepció de la lectura. A banda d'això, també hi ha un punt de rebel·lió cap al mainstream i l'extensió, com si fos una pandèmia, de certs gustos majoritaris guiats sovint per campanyes de màrqueting.
Pel que fa al món de la música, tot i sentir-me'n més allunyat, sí que em sembla que determinats grups com ara U2 han convertit la seva activitat més en un negoci i en un espectacle que no en una expressió artística. Sempre he pensat que la bona música és emoció i que no necessita ni escenaris faraònics ni excessos de sonoritat ni grans efectes de llum (deixant de banda, en el cas del líder d'U2, les continuades i poc creïbles manifestacions de bonisme que carreguen enormement). En qualsevol cas, el fenomen que es produeix en aquest camp és en certa manera equiparable al que passa en la literatura: un encongiment de la diversitat i una concentració en grans fenòmens de masses.
És l'hora de començar a reivindicar la diferència encara que, qui ho faci, sempre corre el risc de ser titllat d'elitista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)