Queda pendent la crònica d'un cap de setmana passat al migdia francès, a Toulouse i a aquella regió tan estimada de l'Albigeois, amb poblets, masos i casalots disseminats entre vinyes, camps de cultiu i petits boscos de caducifolis. Descriuré només la sensació viscuda, tornant d'aquest món de calma, en creuar la frontera.
Després de conduir una bona estona per autopista sense cap altra molèstia que les ratxes de mestral de les Corberes, abans d'arribar a Girona el volum de trànsit comença a intensificar-se. La tensió en la conducció augmenta pels constants creuaments de cotxes i canvis de carril innecessaris. Circular pel carril de la dreta, curiosament buit, és una quimera si no vols avançar contínuament per la dreta els cotxes que discorren pausadament pel carril del mig. Prop de Maçanet el trànsit es fa insufrible. A Hostalric comença la retenció per un accident. Mitja hora parats. Algun cotxe intenta avançar tothom pel carril d'emergència. És el país dels llestos. Sensació de viure en un país on hi ha massa gent. Un cert ofegament. A la ràdio sento com l'Espanyol encaixa dos gols en deu minuts (l'últim al 93) i acaba perdent 3-4 a casa amb el poderosíssim Numancia. En arribar a casa, un cotxe em tapa mig gual i m'impedeix entrar al garatge.
Fa unes hores que l'he deixat i ja enyoro el món idíl·lic i idealitzat de Castelnau de Montmiral: sense cotxes, sense notícies, sense gent, sense compatriotes*, sense llestos, sense Espanyol.
* L'À.P. afirma que, a Hay-on-Wye, les úniques persones que va sentir pels carrers cridant eren una parella d'espanyols que s'adreçaven al seu fill Borja Mari. Assegura que és veritat.
2 comentaris:
Estic per casa fent una pràctia,posant al dia el blog i mirant els matins...i mirant bloc de notes haviam si havies escrit alguna cosa.La teva celeritat m'ha sorprès mot gratament,encara que esperaré una crònica detallada...en tinc ganes.
Cada dia tinc més clar,és una cosa irrefutable,que ser ric,rendista,és una cosa importantíssima.Ens estalviaríem molts patiments i ens podríem dedicar a les nostres vocacions sense problemes.Jo per poc que pugui no treballaré...ja procuraré gastar molts pocs calers.L'altre dia que vaig anar a buscar bolets i em vaig trobar a un home de 90 anys que em va dir això:"imagina't si és dolent treballar que fins i tot et paguen".Tot i ser una afirmació demagògica no deixa d'amagar un punt de saviessa graciosa.
Em guardo possibles comentaris de l'espanyol per la crònica de caça d'ahir.És patètic!!!!!!
Lo de l'AP costa de creure,no que cridéssin que això és més que possible,però lo de Borja Mari sembla ja una cosa absolutament surrealista!
Aquí l'AP. Al nen el van cridar pel nom de Borja Mari. Lo juro por Snoopy y por Fido Dido.
Publica un comentari a l'entrada