Per Setmana Santa vàrem fer una d’aquelles escapades per terres franceses que tant gaudeixo i, un cop acabades, enyoro. Van ser quatre dies a la regió de Quercy, que correspon bàsicament a l’actual departament de Lot, una de les zones menys poblades de França i una de les àrees que va votar majoritàriament per Segolène Royal. Què hi farem, ningú no es perfecte!
Durant dues nits ens vam allotjar a Espère, un poble situat a uns 15 quilòmetres de Cahors i proper al Lot, el riu que dóna nom al departament. El Lot és un d’aquells rius francesos amb un bon cabal, amples, plàcids, meandriformes, que tanta riquesa han donat al país. Sempre m’he preguntat d’on prové la diferència entre la històrica opulència del camp francès, que es fa especialment palesa en les seves bellíssimes construccions, i l’endèmica estretor de l’agricultura espanyola. Una explicació que em donen és l’abundància d’aigua que hi ha al país veí. Els entesos en història diuen que la riquesa de França prové de l’aigua i la pobresa mesetària de la sequera. No seré jo qui ho negui. Però no vull perdre’m pels desconeguts viaranys de la història sinó transitar pels camins més propers de la literatura.
A la chambre d’hôtes on ens allotjàvem ens van recomanar un restaurant al poble de Douelle, situat a escassos quilòmetres, ben bé a la riba del Lot. Vàrem arribar-hi al capvespre, quan la nit anava entrant a poc a poc. Vam creuar el riu en cotxe per un pont de ferro (fins i tot el pis era metàl·lic), que no sé per què em va fer pensar en l’ocupació nazi. Em va venir al cap la imatge d’unes motos de l'exèrcit alemany creuant un pont com aquell. Segurament deu ser el pòsit que ha deixat alguna pel·lícula en la meva memòria.
Aquell vespre, Douelle feia pensar indefectiblement en Simenon. El poble era desert. El riu ho dominava tot. L’olor era absolutament fluvial. Feia fresca. A l’hivern deu fer-hi fred; un d’aquells pobles per quedar-se tancat a casa, vora el foc, per escapar de la humitat i l’aire gèlid. Les façanes de les cases eren grises, els finestrons tancats. Algunes embarcacions d’esbarjo estaven atracades ocupant un lloc que, per acabar d’arrodonir l’estampa, correspondria a unes velles gavarres. Però ni aquests petits iots ajudaven a alleugerir l’ambient.
Tal com ens van dir els nostres hostes, l’entrada del restaurant coincidia amb un bar tabac. El tabac en qüestió era també absolutament simenonià. Una dona vella seia darrera la barra i acaronava un gat. Un home d’aspecte dubtós comprava un paquet de cigarretes. Vam travessar el llindar de la porta amb una certa temença. Tenim una taula per vostès, ens va dir la senyora, identificant ràpidament la imatge d’una parella amb un nen petit que devien transmetre-li en fer la reserva. A l’interior, l'escena era la d’un clàssic restaurant de poble, amb una llar de foc encesa que servia per coure la carn i per escalfar les ànimes. A dins, l’atmosfera de les novel·les de Simenon s’havia esvaït però quan vam sortir, ja en plena nit i amb la inquietant massa negra del riu acompanyant-nos amb el seu respirar etern, vam tornar a submergint-nos en aquell ambient opressiu que porta els personatges solitaris del geni belga a cometre accions desesperades.
Durant dues nits ens vam allotjar a Espère, un poble situat a uns 15 quilòmetres de Cahors i proper al Lot, el riu que dóna nom al departament. El Lot és un d’aquells rius francesos amb un bon cabal, amples, plàcids, meandriformes, que tanta riquesa han donat al país. Sempre m’he preguntat d’on prové la diferència entre la històrica opulència del camp francès, que es fa especialment palesa en les seves bellíssimes construccions, i l’endèmica estretor de l’agricultura espanyola. Una explicació que em donen és l’abundància d’aigua que hi ha al país veí. Els entesos en història diuen que la riquesa de França prové de l’aigua i la pobresa mesetària de la sequera. No seré jo qui ho negui. Però no vull perdre’m pels desconeguts viaranys de la història sinó transitar pels camins més propers de la literatura.
A la chambre d’hôtes on ens allotjàvem ens van recomanar un restaurant al poble de Douelle, situat a escassos quilòmetres, ben bé a la riba del Lot. Vàrem arribar-hi al capvespre, quan la nit anava entrant a poc a poc. Vam creuar el riu en cotxe per un pont de ferro (fins i tot el pis era metàl·lic), que no sé per què em va fer pensar en l’ocupació nazi. Em va venir al cap la imatge d’unes motos de l'exèrcit alemany creuant un pont com aquell. Segurament deu ser el pòsit que ha deixat alguna pel·lícula en la meva memòria.
Aquell vespre, Douelle feia pensar indefectiblement en Simenon. El poble era desert. El riu ho dominava tot. L’olor era absolutament fluvial. Feia fresca. A l’hivern deu fer-hi fred; un d’aquells pobles per quedar-se tancat a casa, vora el foc, per escapar de la humitat i l’aire gèlid. Les façanes de les cases eren grises, els finestrons tancats. Algunes embarcacions d’esbarjo estaven atracades ocupant un lloc que, per acabar d’arrodonir l’estampa, correspondria a unes velles gavarres. Però ni aquests petits iots ajudaven a alleugerir l’ambient.
Tal com ens van dir els nostres hostes, l’entrada del restaurant coincidia amb un bar tabac. El tabac en qüestió era també absolutament simenonià. Una dona vella seia darrera la barra i acaronava un gat. Un home d’aspecte dubtós comprava un paquet de cigarretes. Vam travessar el llindar de la porta amb una certa temença. Tenim una taula per vostès, ens va dir la senyora, identificant ràpidament la imatge d’una parella amb un nen petit que devien transmetre-li en fer la reserva. A l’interior, l'escena era la d’un clàssic restaurant de poble, amb una llar de foc encesa que servia per coure la carn i per escalfar les ànimes. A dins, l’atmosfera de les novel·les de Simenon s’havia esvaït però quan vam sortir, ja en plena nit i amb la inquietant massa negra del riu acompanyant-nos amb el seu respirar etern, vam tornar a submergint-nos en aquell ambient opressiu que porta els personatges solitaris del geni belga a cometre accions desesperades.
Fotografies de Douelle: Barbara Van Zanten, copyright de l'autora (www.europaphotogenica.com)
3 comentaris:
M'ha agradat molt, el podrem llegir a El 9 Nou?
T'has comprat aquell llibre que acaben d'editar sobre la connexió Simenon/Literatura catalana?
Gràcies pel comentari. Em sembla que aquest article el deixarem pel bloc. No sé si interessaria massa als lectors de El 9 Nou.
M'he comprat el llibre d'en Xavier Pla sobre la connexió catalana de Simenon. Interessant, ben documentat, sòlid, però no és l'estil de llibre que m'apassiona. Massa acadèmic pel meu gust.
Avui he acabat el llibre d'en Xavier Pla. Matiso el meu comentari anterior. Per al meu gust alguns capítols tenen un to massa d'estudi acadèmic però en general la valoració és molt positiva. Val la pena llegir-lo.
Publica un comentari a l'entrada