4.5.07

Petit diccionari del mon planià III


GIRONA: Pla fa el batxillerat a l´Institut de Girona entre els anys 1909 i 1913 i viu a l´internat dels maristes. Aquesta ciutat amb les seves pedres obsessives deixa una empremta inesborrable en el Pla adolescent. La pètria Girona de carrers estrets i porxos baixos serà molt més important per a Pla que la Barcelona quadriculada de l´Eixample. Al llibre "Girona (Un llibre de records)" (1952) hi trobem descripcions excelses de la ciutat immortal.

HOMENOTS: s´ha parlat de Pla com un escriptor sense gènere i, realment la seva obra és com la immensa memòria d´un país, difícil de classificar. Però si hi ha un gènere planià per excel.lència amb denominació pròpia és el dels homenots. Els homenots són una mena de retrats memorialístics que inclouen relats, anècdotes, diàlegs,...La denominació va ser discutida en ser considerada despectiva o vulgar però Pla la va defensar associant-la a personalitats magnes com ara Sagarra, Dalí, Gaudí, Espriu, Prat de la Riba, Nonell,...

HUMOR: Josep Pla no és pròpiament un escriptor humorista. No obstant, l´humor i, sobretot, el sentit de l´humor són sempre presents a la seva obra. Els seus llibres moltes vegades fan riure, o millor encara, somriure. Pla va heretar la ironia dels vells cafès i tertúlies de Palafrugell i va saber cultivar-la. Quantes anècdotes no s´han explicat de Pla?

ITÀLIA: si França va ser un país molt estimat per Pla, l´enamorament per Itàlia fou total. Itàlia fou el seu segon país, un país d´artistes, pensadors, homes intel.ligents malgrat el desordre. Itàlia va ser el país de Maquiavel, de Leopardi, de Piero della Francesca. Va viatjar-hi molt, va escriure cròniques periodístiques vivíssimes i va enamorar-se de les noies italianes que com ell deia, sense tenir ni un cèntim es posaven un vestit senzill i eren més boniques que qualsevol duquessa.

LECTORS: encara que ara es vulgui passar per alt i rebi avui grans reconeixements oficials, durant molts anys a Pla se li va negar el pa i la sal per part dels estaments polítics, culturals i acadèmics del país. Però Pla ha tingut des dels anys 20 un número de lectors importantíssim pel país en què ens trobem i aquesta massa de lectors l´ha empès fins al lloc capdavanter de les lletres catalanes. Una tria personal per a possibles futurs lectors: "El quadern gris", "Aigua de Mar", "Vida de Manolo", "El meu país", "Girona, un llibre de records" i "La vida amarga".

LLOFRIU: veure Mas Pla.

MAS PLA: mas situat a la parròquia de Llofriu, llogarret que pertany al municipi de Palafrugell. El Mas Pla, situat entre la carretera de Palamós a Girona i el ramal que va a Palagrugell és la casa pairal dels Pla, petits propietaris rurals des de l´època del Concili de Trento. És el símbol de l´arrelament de Pla a la terra, al país. És una construcció forta, magnífica on Pla va viure gairebé la meitat de la seva vida dedicat a la lectura i l´escriptura sentint bufar la tramuntana. Un detall, quan va tornar de la seva estada a París, als anys 20, Josep Pla va fer plantar al seu pare uns castanyers d´Índia al camí del mas per recordar els parcs de la capital francesa.

MEDITERRÀNIA: Pla fou un escriptor lligat al país i a la Mediterrània (Itàlia, França, Grècia) de la qual en destacava el paisatge agradabilíssim, el cristianisme i el dret romà. Considerava Catalunya un país romanitzat, sense aristocràcia, amb la propietat molt dividida.

MEMORIALISTA: veure Obra Completa.

MONEDA: si Pla tenia una obsessió era la de l´estabilitat de la moneda. No hi havia conversa en la que no hi sortís aquest tema. Per a ell l´estabilitat d´un país anava lligada indefectiblement a l´estabilitat de la seva moneda. L´origen d´aquesta obsessió que fregava la bogeria venia de la seva estada a Alemanya els anys 1923-24 durant la República de Weimar, quan degut a la pèrdua de la primera guerra mundial, la crisi econòmica havia arribat a extrems en els que Josep Pla, fent broma, enviava al seu germà cinc-cents milions de marcs, el preu d´una cigarreta.

MORALISTES: sens dubte a Pla no agradava massa la novel.la ni el que entenem per literatura de ficció i, si en feia, seguia la tècnica de Stendhal de posar un mirall a la realitat. Entre els autors de no ficció va apreciar sobretot els moralistes francesos com Montaigne, Joubert, Saint-Simon, La Bruyère, ...