2.12.11

Gris fosc

Un vagó de metro a l’hora punta. Males cares, bosses sota els ulls, afaitats imperfectes, palideses, expressions de tedi. Els afortunats amb feina i supervivents a la crisi.
Convicció objectiva que la felicitat és incompatible amb l’obligació.

Reflexió generacional. La crisi postolímpica ens va posar barreres quan preteníem entrar en el món dels adults. Ara que hi som de ple i hauríem de ser la punta de llança per lluitar contra l’actual crisi –econòmica, política, de valors-, ens sentim depassats.
Encara que potser això són només excuses de mal pagador i el problema rau en la nostra pròpia feblesa i caràcter acomodatici.

Cap comentari: