11.4.08

Votar a Itàlia

Votar a Itàlia em resultaria complicat. És ben coneguda l’eterna inestabilitat de la política italiana, amb governs que cauen i tornen a aixecar-se per art de màgia, coalicions impensables, interessos inconfessables i sessions parlamentàries pròpies de l’òpera buffa.
Si no recordo malament, va ser cap a principis dels noranta que es va produir una autèntica revolució en la política d’aquell país, motivada per processos judicials que van destapar una corrupció generalitzada. Això va suposar la caiguda o transformació dels partits tradicionals com la Democràcia Cristiana, el Partit Socialista o el PCI. Fou la mort del famós pentapartit i la defenestració de líders com Andreotti o Craxi, imputats per diferents corrupteles.
Van néixer llavors noves formacions polítiques que van ocupar l’espai deixat per les forces tradicionals. És el cas de la Forza Italia de Berlusconi o del Partit dels Demòcrates d’Esquerra, una evolució del PCI. Aquestes formacions s’han anat transformant també a base de fusions i coalicions i hem tingut oliveres, margarides, pols de la llibertat o partits democràtics. A la llarga, però, els problemes clàssics d’inestabilitat i d’atomització en múltiples grups polítics s’han mantingut.
Malgrat tots aquests problemes, que han passat factura amb major mesura al centresquerra, i a pesar dels mals endèmics del país, Itàlia és un país que ha progressat i sempre està al capdavant. Enlloc he notat una sensació tan clara de riquesa com en ciutats del nord d’Itàlia com ara Vicenza. Després hi ha al sud, esclar, però quan des del Govern de Zapatero es va apuntar que Espanya superava a Itàlia en PIB, els números van demostrar ràpidament que es tractava d’una broma (vaja, com quan els pericos creiem que aquest any a la lliga podríem fer el sorpasso al Barça). Potser és un país que funciona tot sol.
D’altra banda, i a pesar de totes les seves disfuncions a nivell polític, Itàlia ha donat també en els últims temps alguns polítics que mereixen ser valorats. Curiosament són tots figures del centresquerra: l’exprimer ministre Massimo d’Alema, l’alcalde de Venècia Massimo Cacciari, l’actual candidat Walter Veltroni o fins i tot il professore Romano Prodi. Són polítics molt diferents als que ens té acostumats l’esquerra del nostre país, amb voluntat de sumar i no de dividir, allunyats de la demagògia i del sectarisme i amb sòlides conviccions morals, en alguns casos properes a l'humanisme cristià. Quina enveja! No obstant això, els executius d’esquerra han estat en general ingovernables, possiblement per la seva dependència, per aritmètica parlamentària, de petits grupuscles o de rèmores del pensament totalitari com ara Refundació Comunista.
Per contra, el centredreta ha aportat un major grau d’estabilitat al país, malgrat la difícil conjunció entre el populisme de Berlusconi, el secessionisme de Bossi i el neofeixisme reconvertit de Fini. I aquí cal dir que difícilment es poden trobar virtuts com les que esmentàvem anteriorment entre aquests polítics de la dreta italiana, amb il cavaliere com a màxim exponent. Que no té gaire de cavaller, per cert.
Així doncs, l’elecció a Itàlia ha de ser difícil ja que poden aparèixer contradiccions entre els diferents aspectes a tenir en compte a l’hora d’anar a votar: ideologia, capacitat de lideratge, necessitat de pragmatisme i perfil personal dels líders. Veurem què passa aquest cap de setmana.

1 comentari:

àlex ha dit...

Tot i els meus escassos coneixements en matèria de política italiana, tinc sensacions força semblants a les teves. Tot i això, crec que el problema del sud no es pot obviar. De Roma cap a baix dubto que puguis experimentar res que s'aproximi a les sensacions que vas trobar a Vicenza.

Per cert, al Magazine de la Vanguardia de fa dues setmanes vaig llegir aquest interessant article, que podria ser complementari del teu (per si el link no surt sencer, es troba a magazinedigital.com, secció "reportajes"):

http://www.magazinedigital.com/reportajes/sociedad/reportaje/cat_id/88