Sinceritat

Sortint de la botiga on m'acabo de provar i comprar unes bermudes, mirant-se de reüll l'aparador on estan exposades, diu l'N.:
- La veritat és que li queden molt més bé al maniquí.

Estiu

Després de molts dies de sol intens, avui el dia s'ha despertat gris, amb algun gotim de pluja. Les orenetes s'aplegaven als fils del llum, com si ja volguessin marxar. Per uns moments, l'estiu ha semblat mort.
Això m'ha fet pensar en el valor que donem al moment. Uns instants de falsa tardor han semblat tenir més veritat que setmanes i setmanes d'estiu, només perquè passaven en aquell precís moment. L'experiència i la força del passat ja no valia, la certesa de que tornarà el sol i la calor semblava dubtosa. Comptava només aquell instant i el que ens mostrava.
Mentre escric això, segueix la grisor, la fresca i el silenci. La G. ha marxat, l'À. i l'N. dormen. Tinc les finestres de la casa obertes perquè entri l'aire. Ningú corre pels carrers. És com viure en un parèntesi.

***

Abans de posar-me a escriure, he aprofitat per llegir una estona l'últim volum de La meva lluita de Knausgard. Gairebé mil dues-centes pàgines, en alguns moments indigeribles. Una lectura per un estiu. Inclou tot un assaig sobre el nazisme i l'adveniment de Hitler al poder. La lectura de les pàgines sobre el jove Hitler i els seus discursos enverinats ha coincidit amb les imatges ridícules que he vist per la televisió de Salvini sense samarreta, bevent mojitos i posant música a la platja. La demagògia ha evolucionat en aquests nou temps i s'ha hagut d'adaptar a la superficialitat que ho impregna tot.

***

El relat. Estic ben tip de sentir aquest terme. El relat d'ara és la propaganda de sempre. És portar la realitat fins la frontera, fins allà on perd el seu nom. Ja no compta el que veiem sinó el que ens expliquen. Estem dotats dels més gran avenços però cada vegada tenim menys mitjans per saber allò que realment succeeix. Tot ho hem de veure i saber a través de missatgers que habitualment viuen i conviuen amb el biaix.

***

Convertir sempre els valors en ideologia és un error. El nacionalcatolicisme va transformar els valors innegablement positius del cristianisme en ideologia política i en regles de comportament social. Tot això acompanyat d'un intens proselitisme, que sempre resulta abominable per als esperits lliures.
Tinc la sensació que ara succeeix una mica el mateix amb altres valors positius, com l'ecologisme. Caldria convertir-los en valors de tots no en ideologia d'uns quants.
Ahir vaig deixar de seguir un compte d'instagram que em deia que havia de deixar de menjar carn per evitar els incendis de l'Amazònia. No suporto el proselitisme. I crec que tampoc hauria de suportar instagram.
I, si us plau, que algú li faci un favor a Greta Thunberg i la faci tornar a l'escola.

***

Fa molt temps dels primers viatges que fèiem amb la G. per França. Vint o vint-i-cinc anys. I tot i seguir sent un destí tranquil, amable i poc populós, és inevitable que ara trobem més gent a tot arreu. També més i millors serveis. Però, independentment d'això, aquest any he experimentat per primera vegada una sensació indefinible de pèrdua de misteri, de paradís perdut. Sóc incapaç d'explicar-ho bé. Com si ara tot fos més accessible i assequible. M'han quedat ganes de tornar a l'hivern a l'Albigeois o al Quercy per veure si encara puc trobar-hi atmosferes boiroses, portes tancades, carrers deserts...

***

Malgrat tot, els viatges tenen sempre instants de valor que apareixen inesperadament. Aquest any va ser un vespre quan, després de sopar a la casa on érem, vam passejar-nos pel poble, Saint Germain de Belvès. Es feia fosc i no corria ningú pels carrers. El sol s'anava amagant, les pedres s'enfosquien. Els finestrals de les cases eren uns de fusta blava, uns altres ocres, algun de roig Bordeus. Hi havia jardins magníficament cuidats, d'altres amb la bellesa de la incúria. Se sentien veus que sortien d'alguna casa, però majoritàriament regnava el silenci. Les portes eren ja tancades, totes de fusta, amb distintes formes i colors. Corria algun gat. Trobàvem arbustos d'un rosa florit, escales de pedra amb testos grocs, torretes punxagues, racons amb el verd indiscutible d'una bona gespa. Se sentia algun lladruc llunyà. Els nens corrien i jugaven, tot i que amb aquell punt d'escepticisme que dóna l'adolescència. Vaig pujar una estona l'N. a collibè. Es van encendre els fanals amb una llum ataronjada de sodi. Feia fotografies amb la impotència de qui es vol endur un tresor volàtil.

***

No ho hauria de publicitat però l'altre gran tresor d'estiu va ser Montferrand-du-Périgord. Il n'y a gran chose là, va dir-me el propietari de la casa on érem quan vaig explicar-li la ruta que faríem i vaig esmentar el nom del poble. Però la meva determinació és difícil de vèncer i ens hi vam aturar, després de fer unes quantes giragonses per carreteres més que secundàries. I suposo que molta gent deuria coincidir amb l'opinió d'aquell senyor francès perquè allí no hi havia ningú. Només un gos perdut que ens va seguir una mica i un pagès que feia maniobres amb un tractor que remolcava bales de palla. I una corrua de cotxes clàssics que van començar a passar. Eren només set o vuit, però fantàstics, meravellosos. Van dibuixar l'escenari d'un altre temps. I ja se sap que, sobretot, el que volem és viatjar en el temps. Quan passaven, els conductors i acompanyants ens saludaven, incapaços d'amagar també la seva felicitat. Van deixar-nos un pòsit de novel·la anglesa dels anys cinquanta que casava -mai escriuré maridava- perfectament amb aquell entorn. Feia fresca, duiem jersei -excepte l'À., esclar- i el temps també era anglès, humit. Darrera les muralles, en el que havia estat el castell, hi havia ara cases, amb els jardins oberts, sense delimitar. Algun de més senyorial sí que estava clos i presidit per uns cedres enormes. L'estàtua d'una marededéu blanca els protegia. A la part baixa del poble, un antic mercat cobert ocupava l'espai central. A redós de l'església, una bella rectoria. Vaig mirar, ingènuament, si hi havia alguna casa en venda. Encara tenim somnis.

Avenços

Vèiem les pel·lícules en grans pantalles en cinemes com Déu mana (l’Urgell, per exemple). Després les vam veure en pantalles petites de multisales i a les teles de casa. Ara, en ipads i mòbils minúsculs.

Trucàvem per telèfon, dialogàvem amb el nostre interlocutor i resolíem les qüestions al moment. Ara esquarterem les converses en ridículs monòlegs en forma de notes de veu que escoltem incòmodament, fent que s’eternitzin les comunicacions.

Però, sobretot, recordeu que els avenços són espectaculars.

Cinquanta

Dissabte vaig fer cinquanta anys. Hi ha tota la frivolitat al voltant de l’edat i l’envelliment, i hi ha també l’eterna consideració sobre el pas del temps i de la vida, tan present en aquestes pàgines. Segurament aquest és el gran tema d’aquests escrits. I hi ha també una tercera reflexió, més generacional. Crec que per a les generacions que ens precedien, els cinquanta anys, i potser també els quaranta o fins i tot els trenta, representaven la maduresa absoluta. La vida era més difícil de guanyar, existien penúries, guerres, indefensió davant la malaltia... Poca broma. Això no vol dir que la vida ara no sigui difícil -segurament fins i tot és més complexa- i persisteixen els problemes econòmics, els estralls de determinades malalties, la lluita per la vida... però tot ha agafat un to més festiu i rosat. I, en conseqüència, crec que es viu amb més lleugeresa. Almenys aquesta és la meva impressió.

I era en aquesta lleugeresa festiva d’un sopar estival de celebració, la d’aquests cinquanta anys, que em va arribar la notícia de la mort d’X. La veritat és que el coneixia molt superficialment, havíem coincidit per feina i ara feia molts anys que no en sabia res. I potser per això, perquè l’última vegada que l’havia vist era un home ple de vida, que em va sorprendre aquella mort, com en el fons, i paradoxalment, ens sorprenen totes les morts. I així en aquell context festiu la tràgica realitat resultava gairebé irreal. I aquella trista coincidència em va fer pensar que, possiblement, la lleugeresa de què parlàvem i una certa irreflexió siguin precisament de les poques armes que tenim al nostre abast per encarar la vida.

Barcelona, nits d'estiu

De vegades, tens coses davant dels ulls que no acabes de saber veure. Passa sovint. Kar Ove Knausgard escriu que quan tens una preocupació important et fixes en detalls nimis de la realitat, però els veus d'una manera diferent. El nom d'un supermercat, per exemple. És cert, en estats d'ànim especial, perceps les coses, els objectes, d'una forma distinta, estanya. Com si la ment hi posés un filtre. Però no em referia a això. Em referia, per exemple, a autors dels quals has sentit parlar mil vegades però, sense saber ben bé per què, mai has llegit. O a carrers, barris, que mai has trepitjat. O, per exemple, a grups de música. Mil i una vegades havia sentit parlar de Love of Lesbian, i n'havia sentit alguna cançó, però sense parar-hi l'atenció necessària. És cert que estic molt desconnectat del món de la música actual, però crec que hi hauria d'haver sapigut veure el valor abans. L'A. em va enviar un dia el vídeo d'una cançó, Bajo el volcán. Hi vaig percebre poesia i talent, però no hi vaig saber aprofundir. No em pregunteu per què. De vegades l'escoltava, quasi com un record. Però ara n'he començat a escoltar alguna cançó més, tampoc sense una explicació lògica. Potser perquè l'atmosfera de la seva música i les seves lletres combina -he tingut la temptació snob d'escriure marida, però l'he salvada- a la perfecció amb les nits barcelonines d'estiu.
Ho pensava l'altre dia mentre conduïa per la ciutat, escoltant-los. Mentre esperava parat a un semàfor a la plaça Letamendi, la llum vespertina il·luminava les palmeres lànguides i la part més alta dels edificis de la plaça, especialment una bella i ondulada cornisa blanca, colant-se per l'orifici ornamental que la coronava. Més tard, al nord de la ciutat, aquella mateixa llum exposava com un decorat les cases del Carmel convertint-les en un quadre hiperrealista d'una bellesa inaudita. Després, com un artista modest satisfet de la seva obra, va desaparèixer sense dir res i va donar pas a la foscor i al silenci, esmorteïts només per la llum d'algun vell fanal i el so llunyà d'un televisor, als carrers d'Horta, que tenien alguna cosa de Rusiñol. Gats, buguenvíl·lees, llum ataronjada, aire càlid, quasi antillà. I els ecos que encara m'arribaven de la poesia de Love of lesbian.

El día que el presente ya sea historia
Y las aguas se nos calmen de una vez
Entenderás en mis silencios tantas cosas
Las que ahora escribo cuando no me ves.

Escriptura

Com escrivia Josep Pla, una de les grans barreres de l’escriptura és aquella que configuren la intimitat i la sinceritat. Parlava especialment de l’escriptura autobiogràfica i diarística, però passa també, en menor mesura, en altres gèneres. Creuar aquesta frontera és extraordinàriament difícil i perillós. Suposa trencar convencionalismes, estripar el retrat afavoridor d’un mateix que tots ens dibuixem al llarg de la vida, obrir les portes de les nostres cambres més fosques. En contraposició, les dosis de ruda i pura veritat acostumen a projectar una gran força als textos. Sense ser una garantia absoluta, seguir aquest camí acostuma a definir els escriptors de raça, aquells que ho sacrifiquen tot a l’escriptura. Knausgard en seria un bon exemple.

Divendres a la nit, després d’un dia fatigosament i fastigosament càlid, enmig de lectures diverses i esperant una frescor que no arribava mai, se’m plantejaven aquests grans dubtes com a grans reptes a l’hora d’escriure. Rebutjar la comoditat, això que ara se’n diu sortir de la zona de confort, expulsar dimonis propis i aliens i convertir-los en paraula escrita, novel·lar des de l’experiència i crear ficció des de la pròpia realitat. Segurament aquest sigui ara mateix l’únic camí.

Matinal

És el matí de Samt Joan. Amb prou feines he dormit sis hores, m'ha despertat el dolor d'una contractura al coll. Al llit, no sabia com posar-me. M'he pres un relaxant muscular i un antiinflamatori, A casa regna el silenci, només interromput pel tecleig d'això que escric i per una mena de bronzit que sento darrerament quan no hi ha sorolls externs i sobre el qual hauré de consultar algun metge. M'he posat a llegir aquesta novel·la que porta per títol Mirall, espatlla, intermitent d'una autora danesa, Dorthe Nors. Però no m'acaba de fer el pes, estic en aquell punt en què, llegides vuitanta o noranta pàgines, no saps si seguir endavant o deixar-ho córrer. Però hi ha ha algun moment, algun passatge de la novel·la, que em resulta còmode i proper. No sé per què, un punt de la lectura m'ha portat al record una escena del passat que tenia quasi oblidada. Un sopar en una mena de terrassa del barri del Jordaan, a Amsterdam. Érem molt joves, però crec que no ho sabíem. No anàvem a bars nocturns ni coffeshops. Vèiem rembrandts al Rijkmuseum, vermeers a La Haia i hals a Haarlem. I vangoghs, esclar. Teníem pocs diners i ens cobraven molts florins per ampolles d'aigua grans als petits colmados del barri de l'anell de canals. Menjàvem poc, alguna hamburguesa en llocs com aquell del Jordaan. Aquella nit, sèiem allí, en aquella terrassa, entre parroquians locals, gent benestant d'un barri en altres temps bohemi. I recordo haver experimentat per primera vegada una certa comunió amb aquestes ciutats del nord d'Europa, fresques, suaus, confortables, pausades. L'aire era lleuger, el vespre quasi etern. Les nits de juny a Copenhaguen també són així i, ara, aquesta novel·la també m'hi ha fet pensar. Aquest tipus de connexions és una de les grans virtuts de la literatura. Només per això ha valgut la pena continuar llegint.
Ahir vaig passar-me el dia fent cerques i contractacions per internet d'un viatge per alguna illa grega. I ara penso, més enllà de la bellesa i el caràcter extrem d'aquells indrets, en la possibilitat de multituds i calors, i tinc un cert desig de nord. De capvespres frescos i eterns a Copenhaguen o Estocolm. I un cert enyor, com sempre, de joventuts perdudes. Mentrestant, arriba l'N., a qui ha despertat la llum d'una finestra, amb cara d'adormida. S'asseu al sofà, al meu costat. Posa a la tele una pel·lícula d'aventures. Els medicaments comencen a fer-me efecte. Estem bé, crec que difícilment podríem estar millor. Les campanes de l'església ja toquen les nou i veig per la finestra com comença el dia de Sant Joan, sempre calorós, sempre estrany.

Espòilers

L’amic R. em deia l’altre dia que l’última entrada publicada recuperava l’essència d’aquest Bloc. Ara toca canviar d’orientació. Aquest és un d’aquells textos antipàtics que també caracteritzaven i caracteritzen –ara cada cop menys, deu ser l’edat que suavitza fons i formes- Bloc de Notes. Ja està dit: text incòmode. He fet un espòiler.

Parlarem precisament d’espòilers. En els bons temps, quan érem joves, els espòilers (o spoilers) eren una mena d’accessoris que es posaven els quinquis (o no tan quinquis) als cotxes perquè semblessin més esportius o aerodinàmics. Com una mena de faldons o alerons. Combinats amb adhesius de llengües de foc, volant folrat de pèl, motor trucat i tub d’escapament petador, deixaven els 124 insuperables.

Ara no, els espòilers són una altra cosa. Una qüestió crucial, pel que sembla. Sobretot, no em facis un espòiler, diu tothom, com si es tractés d’un mal irreparable. L’N. li deia l’altre dia això al seu germà: la cosa s’ha estès per totes les edats. Ho trobo irrisori, d’una gran puerilitat. Però alhora em sembla molt indicatiu.

La consagració dels espòilers com a element maligne va absolutament lligat a la irrupció i èxit de les sèries, que s’han convertit en un gran fenomen social. Hi ha les sèries i les sèries. De les primeres n’hem vist tota la vida a la televisió com a distracció més o menys reeixida. Algunes de bone, altres no tant. Molt bé, tot correcte. Les segones sembla que han transformat el món de l’entreteniment i fins i tot les relacions socials. Quina sèrie mires ara, et pregunten? Doncs cap, contesto jo amb gran plaer. No miro sèries, dic. Mais les brav’s gens n'aiment pas que l'on suive une autre route qu'eux…, cantava Brassens, i Paco Ibáñez ho versionava com En el mundo pues no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado. I així són les coses. Ara, en aquest món hiperinformat i extrauniformitzat, més que mai.

Les sèries són una moda, una moda fàcil, afegiria, poc exigent. I n’estic segur que n’hi ha de molt bones, com n’hi ha hagut sempre i sense fer tants escarafalls. Però conceptualment em quedo amb les pel·lícules. Per què? Doncs per la mateixa raó per la qual prefereixo el tennis al pàdel, el futbol al futbol sala, les sales de cinema a les pantalles de televisió. No tinc res contra el género chico però si em deixen triar, no l'escolliré. Com em quedo també amb les novel·les creades sense voluntat de ser un bestseller o un producte que es vengui. Acostumo a desconfiar de les creacions artístiques que tenen un objectiu de mercat, més enllà de la necessitat d’expressar-se del propi autor.

I si deia que la importància dels espòilers em semblava especialment indicatiu, em referia a que si una creació ho basa tot en la intriga final, en els arguments trufats de girs, en la capacitat d'enganxar, crec que això és símptoma de feblesa. Ara vaig a fer una colla d’espòilers. El nou testament: crucifiquen a Jesús i després ressucita. Romeu i Julieta: es suïciden per amor. Totes les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial: guanyen els aliats. El quadern gris: Pla se’n va de corresponsal a París. Psicosi: Anthony Perkins apunyala la noia a la dutxa. La divina comèdia: Dant veu la llum de Déu. El Quixot: els gegants eren molins. La Mona Lisa: la noia somriu enigmàticament. Les finals de Roland Garros: guanya Nadal. No crec que aquestes obres quedin en absolut perjudicades per aquests espòilers. He fet una mica de reducció a l’absurd, ho sé, però sempre he pensat, per exemple, que les bones pel·lícules són aquelles que volem veure –i veiem- dues, tres, cinc vegades... i ens captiven sempre. Encara no conec ningú que hagi demanat que no li expliquin el final de Casablanca. Ja ens el sabem. Com sabem que Patrick Modiano escriu sempre la mateixa història, però és un autor excels. U quantes obres extraordinàries no hi ha de les quals no recordem quasi res de l’argument, per no parlar del final. Fiar-ho tot a l’argument, a la història en sí i –més encara- a la seva finalització és, crec, mostra d’una certa flaquesa. Però és el que triomfa. I un espòiler per acabar: aquest text acabarà amb una petita dosi de verí.
No obstant tot el que hem dit, la llibertat mana, evidentment. Que tothom faci, llegeixi i miri el que vulgui. El que vulgui o el que li dictin les modes, la publicitat, els convencionalismes, la pressió social...

Muntanyes

Com tants nens, quan érem petits, amb J., jugàvem a guerres amb els soldadets. Recordo que al terra de la seva habitació, en un dels habitatges ara buits de les escoles velles, construïem una illa amb una manta, a sota de la qual posàvem caixes i altres objectes per conferir-li un relleu. Després anàvem col·locant els clicks (llavors no es deien playmobils) i els soldadets de plàstic repartits per tota l'illa. No importava que tinguessin mides diferents. Com tampoc hi feia res que els vehicles que anavem posant sobre la manta o els vaixells que descansaven sobre el mosaic encerclant aquell illot fossin inconcordants temporalment (i la majoria sense cap element ni caràcter bèl·lic). La gràcia d'aquell joc estava en muntar aquella escena, més que no en la batalla que venia després i que no acostumava a tenir ni cap ni peus. Com en tantes altres coses a la vida -ja ho aniríem descobrint amb el pas del temps-, el valor raïa en el preliminar més que no pas en el fet, en el desig més que en l'acció, en la passió i no en la possessió.
Sovint, quan pujo amb el cotxe cap a casa i veig des de l'autovia de l'Ametlla els contraforts occidentals del Montseny, coronats pel Tagament, penso en aquelles illes infantils construïdes amb una simple manta. Els plecs de les muntanyes, pintades del verd fosc dels boscos d'alzines, i les carenes que les coronen tenen per a mi una gran semblança amb els doblecs d'aquella manta vella. Els vespres d'estiu, quan el sol ja és baix i la llum comença a bronzejar el paisatge, aquestes muntanyes tenen una gran bellesa i una estranya capacitat de transmetre calma. Em transporten a l'illa dels jocs de la infantesa i a algun paisatge sublim del Chianti. La plana del Vallès, hiperurbanitzada, hi descansa a redós i la carretera comença aviat a enfilar el congost cap a Aiguafreda. Llavors, penso que el capvespre de juny serà etern, quasi invencible. I que l'hivern és lluny: venç la llum i el record. 

Futbol modern

Ahir es va jugar la final de la Copa d'Europa, altrament dita Champions League, nom que no és ni verídic, atès que la juguen molts equips que no són campions. Va ser una final sense gaire joc, però una final amable, propera, que vaig viure amb gran confort. Una final tranquil·la per un dia tranquil.
L'À. es mirava els programes previs amb tots els prolegomens del partit. De tant en tant, jo hi donava un cop d'ull. Ens van ensenyar els vestidors, amb un logo enorme de la competició estampat al sostre per a l'ocasió, i amb l'equipament de cada jugador exposat com si es tractés d'un museu. Feia una mica de vergonyeta aliena. Abans del partit va haver-hi una actuació musical, amb gran exhibició d'atrezzos varis. Com si es tractés d'una super bowl qualsevol. I jo em pregunto, estem parlant d'aquell esport anomenat futbol? A mi no m'ho sembla.