L’amic R. em deia l’altre dia que l’última entrada publicada recuperava
l’essència d’aquest Bloc. Ara toca canviar d’orientació. Aquest és un d’aquells
textos antipàtics que també caracteritzaven i caracteritzen –ara cada cop
menys, deu ser l’edat que suavitza fons i formes- Bloc de Notes. Ja està dit:
text incòmode. He fet un espòiler.
Parlarem precisament d’espòilers. En els bons temps, quan érem joves,
els espòilers (o spoilers) eren una mena d’accessoris que es posaven els quinquis
(o no tan quinquis) als cotxes perquè semblessin més esportius o aerodinàmics.
Com una mena de faldons o alerons. Combinats amb adhesius de llengües de foc, volant
folrat de pèl, motor trucat i tub d’escapament petador, deixaven els 124
insuperables.
Ara no, els espòilers són una altra cosa. Una qüestió crucial, pel que
sembla. Sobretot, no em facis un espòiler, diu tothom, com si es tractés d’un
mal irreparable. L’N. li deia l’altre dia això al seu germà: la cosa s’ha estès
per totes les edats. Ho trobo irrisori, d’una gran puerilitat. Però alhora em
sembla molt indicatiu.
La consagració dels espòilers com a element maligne va
absolutament lligat a la irrupció i èxit de les
sèries, que s’han convertit en un gran fenomen social. Hi ha les sèries i les sèries. De les primeres n’hem vist
tota la vida a la televisió com a distracció més o menys reeixida. Algunes de bone, altres no tant. Molt bé, tot
correcte. Les segones sembla que han transformat el món de l’entreteniment i
fins i tot les relacions socials. Quina sèrie mires ara, et pregunten? Doncs cap,
contesto jo amb gran plaer. No miro sèries,
dic. Mais les brav’s gens n'aiment pas
que l'on suive une autre route qu'eux…, cantava Brassens, i Paco Ibáñez ho
versionava com En el mundo pues no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado.
I així són les coses. Ara, en aquest món hiperinformat i extrauniformitzat, més
que mai.
Les sèries són una moda, una moda fàcil, afegiria, poc exigent. I n’estic
segur que n’hi ha de molt bones, com n’hi ha hagut sempre i sense fer tants
escarafalls. Però conceptualment em quedo amb les pel·lícules. Per què? Doncs per la mateixa raó per la qual prefereixo el tennis al pàdel, el futbol al futbol sala, les sales de cinema a les pantalles de televisió. No tinc res contra el género chico però si em deixen triar, no l'escolliré. Com em quedo també amb
les novel·les creades sense voluntat de ser un bestseller o un producte que es vengui. Acostumo a desconfiar de
les creacions artístiques que tenen un objectiu de mercat, més enllà de la
necessitat d’expressar-se del propi autor.
I si deia que la importància dels espòilers em semblava especialment
indicatiu, em referia a que si una creació ho basa tot en la intriga final, en els arguments trufats de girs, en la capacitat d'enganxar, crec que això és símptoma de feblesa. Ara vaig a fer una colla d’espòilers. El nou testament: crucifiquen a
Jesús i després ressucita. Romeu i Julieta: es suïciden per amor. Totes les
pel·lícules de la Segona Guerra Mundial: guanyen els aliats. El quadern gris:
Pla se’n va de corresponsal a París. Psicosi: Anthony Perkins apunyala la noia
a la dutxa. La divina comèdia: Dant veu la llum de Déu. El Quixot: els gegants
eren molins. La Mona Lisa: la noia somriu enigmàticament. Les finals de Roland
Garros: guanya Nadal. No crec que aquestes obres quedin en absolut perjudicades
per aquests espòilers. He fet una mica de reducció a l’absurd, ho sé, però
sempre he pensat, per exemple, que les bones pel·lícules són aquelles que volem
veure –i veiem- dues, tres, cinc vegades... i ens captiven sempre. Encara no conec ningú que hagi demanat que no li expliquin el final de Casablanca. Ja ens el sabem. Com sabem que
Patrick Modiano escriu sempre la mateixa història, però és un autor excels. U quantes obres extraordinàries no hi ha de les quals no recordem quasi res de l’argument,
per no parlar del final. Fiar-ho tot a l’argument, a la història en sí i –més
encara- a la seva finalització és, crec, mostra d’una certa flaquesa. Però és
el que triomfa. I un espòiler per acabar: aquest text acabarà amb una petita dosi de verí.
No obstant tot el que hem dit, la llibertat mana, evidentment. Que tothom faci, llegeixi i miri el que vulgui. El que vulgui o el que li dictin les modes, la publicitat, els convencionalismes, la pressió social...
No obstant tot el que hem dit, la llibertat mana, evidentment. Que tothom faci, llegeixi i miri el que vulgui. El que vulgui o el que li dictin les modes, la publicitat, els convencionalismes, la pressió social...
2 comentaris:
Totalment d'acord. Excessiva la fal·lera de "les sèries". Jo també he fet servir algun cop la mateixa comparació: les sèries de la TV són al cinema allò que el pàdel és al tennis, o el que el disseny gràfic és a la pintura, o els còmics a la literatura. Però l'amenaça és real: les fronteres entre cinema i TV es van diluint mica en mica.
Màxim respecte per a totes les formes de creativitat. El que em molesta és aquesta mena de superioritat moral moderneta que es gasten alguns seguidors.
Publica un comentari a l'entrada