Muntanyes

Com tants nens, quan érem petits, amb J., jugàvem a guerres amb els soldadets. Recordo que al terra de la seva habitació, en un dels habitatges ara buits de les escoles velles, construïem una illa amb una manta, a sota de la qual posàvem caixes i altres objectes per conferir-li un relleu. Després anàvem col·locant els clicks (llavors no es deien playmobils) i els soldadets de plàstic repartits per tota l'illa. No importava que tinguessin mides diferents. Com tampoc hi feia res que els vehicles que anavem posant sobre la manta o els vaixells que descansaven sobre el mosaic encerclant aquell illot fossin inconcordants temporalment (i la majoria sense cap element ni caràcter bèl·lic). La gràcia d'aquell joc estava en muntar aquella escena, més que no en la batalla que venia després i que no acostumava a tenir ni cap ni peus. Com en tantes altres coses a la vida -ja ho aniríem descobrint amb el pas del temps-, el valor raïa en el preliminar més que no pas en el fet, en el desig més que en l'acció, en la passió i no en la possessió.
Sovint, quan pujo amb el cotxe cap a casa i veig des de l'autovia de l'Ametlla els contraforts occidentals del Montseny, coronats pel Tagament, penso en aquelles illes infantils construïdes amb una simple manta. Els plecs de les muntanyes, pintades del verd fosc dels boscos d'alzines, i les carenes que les coronen tenen per a mi una gran semblança amb els doblecs d'aquella manta vella. Els vespres d'estiu, quan el sol ja és baix i la llum comença a bronzejar el paisatge, aquestes muntanyes tenen una gran bellesa i una estranya capacitat de transmetre calma. Em transporten a l'illa dels jocs de la infantesa i a algun paisatge sublim del Chianti. La plana del Vallès, hiperurbanitzada, hi descansa a redós i la carretera comença aviat a enfilar el congost cap a Aiguafreda. Llavors, penso que el capvespre de juny serà etern, quasi invencible. I que l'hivern és lluny: venç la llum i el record.