Notes

És ben cert allò de que qui dorm amb nens s'aixeca pixat. Poden passar anys, però al final, haver tingut relació amb determinades persones acaba passant factura d'una manera o altra. L'esquitx úric pot trigar, però sempre s'acaba produint.

***

La mort. Només m'afecta realment la mort dels joves. Bé, potser no és del tot així, però quasi bé. Quan hom ha perdut els pares, la relació amb la mort passa a ser diferent. M'imagino que és una relació com la que pot tenir amb els diners algú que s'ha arruïnat. Poc pot prendre'ns ja la mort, en circumstàncies normals, un cop ens ha pres els pares. Per això, només temo la mort de qui no té edat per morir. M'esgarrifa la mort dels més joves. Per la resta, començant per un mateix, de cara i amb el cor ben dur.

***

Avantatges de tenir anys: veure venir els malparits (i les malparides) d'una hora lluny. Saber, fins i tot, que la madat moldeja les cares i s'hi fa visible.

***

Hi ha desitjos que sé que no abastaré. No perquè siguin especialment inassolibles, sinó perquè el balanç objectiu entre el seu cost (no només econòmic sinó des d'una perspectiva més àmplia) i el resultat objectiu d'aquest desig té un important desequilibri. I perquè aquests desitjos tenen un component de frivolitat que no puc permetre que s'imposi. És l'autocensura de l'austeritat d'arrel cristiana. Així que mai aniré a veure un partit de Wimbledon ni viuré una temporada a Venècia ni me n'aniré a fer una travessa caminant els dies de Nadal (quan dic Nadal vull dir Nadal) ni em retiraré a una illa grega.

***

L'R. sempre em diu que li agrada més la meva poesia que la meva prosa, la qual cosa, encara que sigui involuntària, és més una crítica que un elogi. Com dir-li a un jardiner que té les tomaqueres més maques que els rosers.

***

Chesterton, un gran desconegut ple d'interès. Però, alhora, un país massa gran per descobrir.

***

Rebo una trucada curiosa del banc. És només per informar-me que el banc tindrà aquest juliol resultats molt positius i que té importants projectes de futur. No per demanar-me res, em diu la senyora del banc, que és molt amable, només per informar-me. Li dono les gràcies per la informació, amb una amabilitat equiparable a la seva.

El banc està ara sotmès a una oferta pública d'adquisió per part d'una entitat més gran. La direcció del banc no para d'enviar cartes explicant la seva bona evolució bursària (curiosament només agafa el tall temporal en què aquesta evolució és, efectivament, positiva, obviant que en el període anterior va ser molt negativa). El banc s'ha emparat en la conjuntura política per frenar una operació que hauria de respondre a criteris de mercat. Ha mogut els fils a la desesperada, d'una forma que fa una certa vergonya aliena. El banc va tancar aquella oficina on em va portar el meu pare de petit a depositar els meus estalvis i fa anys que no té cap interès en oferir-me un servei digne.

No hi ha cap dubte que quan arribi l'hora, si és que acaba arribant, la meva posició com a (ínfim) accionista serà favorable a l'oferta pública d'adquisició. Per una vegada, aniré amb el peix gran.

Sant Joan

Avui, dia de Sant Joan, m'aixeco abans de les vuit del matí i ja intueixo la calor que vindrà. A diferència de la nit anterior, en què la pluja va refrescar l'aire, avui l'habitual fresca matinal és quasi imperceptible. Fins i tot el sol sembla més intens, s'escola entre les persianes de llibre poderós i reptador. Ja ens trobarem, diu.

Els nens, que ja no són nens, no dormen a casa; són lluny. El silenci és buit i estrany. He sentit tocar les set i quan surto a comprar el pa no veig ningú pel carrer. Els cotxes aparcats semblen derelictes. Al jardí he trobat el pal de fusta d'un coet i un parell de cilindres de cartró, cremats, restes també de festes que, com els diaris d'ahir, ja són antics. Al forn, només homes. X., que ve de córrer, com porta fent des de fa quaranta anys, quan no existien els runners i tothom se'l mirava amb cara estranya. Y., acompanyat d'un gos. La seva dona va morir fa un parell d'anys i ara se'l veu sempre amb expressió trista i desorientada. I un altre home vell que no conec, que ja es queixa de la calor, com la fornera, que diu que avui en fa més que els altres dies.

De tornada a casa només se sent el parrupar de tórtores i colums, i el motor ofegat d'una moto vella que passa i que sembla no voler despertar els veïns d'aquest son mig lisèrgic de revetlla.

A casa, esmorzo -un te glaçat amb llimona i una mica de coca d'ametlles- i surto a fora a escriure aquestes quatre ratlles i a aprofitar les escorraines de la fresca. Mentre escric, m'acompanya una vespa que zumzeja davant la pantalla i una sargantana llunyana que, ella sí, busca el sol. Al costat tinc estesa encara la tovallola de la piscina d'ahir, que balla lleugerament al ritme de l'aire. Ahir van segar les males herbes del camp del darrere i ara hi paonen els pardals, que, eixerits, busquen l'ombra i un estornell solitari al bell mig del sol. El rostoll té un color groc pàl·lid, quasi albí, que em recorda els cabells d'un nen forani que ahir corria per la piscina.

Quan toquen les nou, just ara, la calor comença a vèncer sense discussió possible.

***

Dies de lectures fallides. L'últim llibre d'Edmund de Waal, que acaba de sortir en anglès, és, formalment, molt bonic, però en llegeixo una cinquantena de pàgines i no sé on em porta. No l'acabo de comprendre. El llibre sobre Venècia que, a petició meva, va regalar-me la G. per Sant Jordi tampoc em convenç. Potser necessito una motivació veneciana que ara no tinc. El llibre que em va portar l'A. per ressenyar em resulta extraordinàriament difícil, fins al punt que potser hauré de renunciar a la revisió. Llegeixo una breu novel·leta, Monterosso mon amour, que em distreu i poc més. Ahir, a la piscina, vaig començar Extraños en un tren. A veure si la Highsmith em treu del pou. Mentrestant, espero uns diaris que vaig comprar per wallapop i que no arriben.

***

Hi ha moments en què penso que, indiscutiblement, qualsevol temps passat fou millor.

***

Aquest any havia fet el propòsit de que la calor no condicionés la meva vida (o uns quants mesos de la meva vida). N'hi ha prou amb el divendres que vaig passar a Barcelona (en realitat mig divendres, perquè tot el matí el vaig passar perfectament a l'oficina) perquè la meva voluntat salti pels aires. No acabo disfrutant del dinar ni de la conferència vespertina per culpa d'aquest anxovament, agreujat per unes climatitzacions que, no sé per què, sempre acaben sent insuficients.

***

A l'hivern, quan traspassem el solstici i arriben els dies de Nadal, ens mirem el món amb optimisme perquè els dies ja s'allarguen. Per Nadal, un salt de pardal -diem-, per Sant Esteve, un pas de llebre. Ara, passat el dia de Sant Lluís, els dies ja s'escurcen. Però no gosem pensar-hi, embriacs com estem d'estiu i de vacança. Això és una clara demostració de que, en el fons, ens mou l'optimisme.

***

Potser hauria de regar les plantes. Serà una activitat més profitosa.

Notes

Fermín Herrero li confirma al meu amic P. que las candelillas són les flors de les alzines que han proliferat aquest any a causa de les pluges abundants, tenyint de daurat els alzinars. Així que, tot i no excel·lir en la composició, almenys puc conformar-me amb tenir una certa capacitat d'observació poètica.

***

Després d'esquitxar-me amb l'aigua ben freda del mar i de cantar-me Senyor, tingueu pietat, quan intento venjar-me, em pregunta l'N:

- Quina és la teva cançó de missa preferida?

- No t'ho sabria dir -li responc- mai m'ho havia plantejat.

- La meva és la del tivé- diu ella.

- El tivé? -pregunto.

- Sí, beneït el tivé en nom del Senyor- canta. Tot i que mai he sapigut ben bé què és el tivé.

- N., la lletra diu beneït el qui ve en nom del Senyor.

- Ah! Doncs a mi m'agradava més pensar que deia el tivé. Quan era petita m'imaginava que el tivé era una mena de monstre, com l'home de les neus- explica. Com es diu l'home de les neus?

- El ieti.

- Doncs això: jo creia que el tivé era el ieti.

 I em costa imaginar perquè s'hauria de beneir el ieti en nom del Senyor, però, al final, per què no hauria de ser beneït també, si tots som criatures de Déu? I aquesta conversa inesperada i sorprenent m'acaba fent pensar, indefectiblement, en el títol d'aquell llibre de Francesco Piccolo: Moments d'inadvertida felicitat.

***

Escric a la noia de la immobiliària -Charlotte- per preguntar-li el preu dels impostos que s'apliquen als immobles a França o, en concret, a la casa de Terraube.

La taxe foncière est de 1.050€ et la taxe d'habitation pour une maison secondaire est en général similaire. Les taxes ordures ménagères sont actuellement incluses dans la taxe foncière (à savoir, cela risque de changer d'ici quelques années).

Aquesta és la resposta. I així és com les qüestions pràctiques actuen, aquestes sí, com autèntics monstres -riu-te del tivé- que devoren els somnis i no mereixen cap tipus de benedicció.

Notes

Trobo una faixa promocional d'aquestes que posen als llibres. No sé per què la vaig guardar. Començo a llegir:

Una magnética reflexión sobre el sentido del tiempo y el poder de las decisiones humanas (tot això en majúscula).

Després un parell de cites de crítics:

Esta novela inolvidable es una profunda meditación sobre la soledad intraducible con la que habitamos el tiempo y las tenues pero indelebles trazas que dejamos en el mundo. Día tras día.

Se está convirtiendo rápidamente en un clásico literario contemporáneo.

Crec que a l'editorial no han pensat en la reducció de costos que suposaria posar aquesta faixa a absolutament tots els llibres que publiquen. Fins i tot podrien vendre'n els drets a altres editorials perquè la posessin també en els seus llibres.

***

Dissabte al matí a primera hora. Encara fa una mica de fresca. Llegeixo a l'hamaca del jardí els últims quaderns que ha publicat P. al Mirador. En llegir-ne alguns d'aquests poemes, em vaig fent petit, com passava en les historietes d'alguns tebeos que llegíem de nens, quan el protagonista era conscient de les seves febleses.

Plegarias, de Fermín Herrero, em sembla extraordinari. I era un poeta per a mi desconegut. Curiosament, en un dels poemes escriu:

Están doradas las encinas, llenas

de candelillas, con las lluvias de mayo.

Fa uns dies volia escriure precisament sobre la gran floració d'aquest any de les alzines, a causa de les pluges primaverals. Durant el mes de juny, abans de caure les flors, els boscos d'alzina eren més grocs que no pas verds. No sé si les candelillas són aquestes flors. P. em diu que l'hi preguntarà al poeta. I jo buscaré els seus altres llibres.

***

Vaig a comprar a la cansaladeria de l'hipermercat. M'he d'esperar una bona estona, però, estranyament, quan em toca ja no hi ha quasi ningú més. Les dependentes són totes noies joves i, en aquell moment, estan relaxades. Assisteixo a la seva conversa mentre una em talla el pernil i les altres feinegen: emboliquen formatges, ordenen els embotits... Parlen d'una companya absent, embarassada, i s'aventuren a dir si tindrà un nen o una nena.

- Jo en vull tres, diu una.

- Potser t'haurem d'explicar primer com es fan els nens, li contesta una altra.

- Què dius?, contesta la primera que és una mica lluny i no ha sentit la resposta.

- L'X. sí que ho sap com es fan, oi X.? Afegeix una altra, mentre l'X. apareix en escena carregant trossos de parmesà embolicats en film.

Riuen, com si no hi hagués ningú més al món, i jo em sento un espectador privilegiat d'un diàleg i d'un moment que no pertany a aquest temps, sinó que és absolutament intemporal, travessa segles i èpoques com un llampec.

***

Ara tothom vol tenir més temps per a un mateix. Jo, al contrari, el que desitjaria és estar menys temps amb mi mateix.

***

Després, els maleïts whatsapps que apareixen inesperadament, sense permís. Un autèntic retrocés en la civilització.

***

Llegeixo que un dels atropellats al camp de l'Espanyol tot just acabar de sortir de l'UCI. Professor de quaranta-un anys. No se sap encara l'abast que acabaran tenint els seus danys cerebrals. Ferits lleus, deien les autoritats. Ningú s'ha excusat de les mentides. Ningú ha perseguit els delictes d'odi a les xarxes.

***

L'antisemitisme és com l'aigua. Sempre acaba trobant un espai per on fluir.

Apunts

M'escriu la noia de la immobiliària per dir-me que els compradors de la casa de Terraube han tingut un problema de finançament i, per tant, la casa torna a estar en venda.

***

Platja de Llafranc. Ressegueixo les construccions des de dintre l'aigua, ben freda. Hi viuríem aquí tot l'any? Qui sap.

Necessitat de canviar de vida.

***

Continuo llegint els diaris de Valentí Puig. Són una lectura exigent. Raonaments sòlids i moments de gran eficàcia. En d'altres, tanmateix, em perdo.

La seva aproximació a la vida, però, sempre em resulta propera.

***

He deixat d'escriure una colla de dies. M'han vingut al cap moltes idees, però, que s'han perdut per sempre. I què?

***

He pres, però, algunes notes en una llibreta. Potser cal tornar a l'escriptura a mà. Abandonar l'engany de la publicació immediata.

***

Dies de sentir un odi exacerbat i ferotge.

***

No entenc els joves, és un fet. I no em refereixo als joves -adolescents- de l'edat dels meus fills. Penso en els que ja no són de la primera volada: trenta, potser fins i tot quaranta. En general, la seva perspectiva de la realitat em resulta aliena, estranya, incòmoda. Penso això mentre sento parlar en un pòdcast a una escriptora d'aquesta generació Anys llum separen la nostra visió de la literatura i del món, que en el fons són el mateix.

***

En canvi, pels passadissos, em trobo X. Jove, em parla amb un somriure d'orella a orella, franc. Sense conèixer-me quasi de res, se'm mostra amable i propera. La conversa és del tot trivial -small talk de passadís- però em reconforta.

***

Mentre recullo la taula del menjador, sento, per la finestra oberta, el refilar d'un rossinyol. Després una merla, amb un cant menys melòdic, crida des de dalt dels cuprés, acabats de retallar. Des d'allí, salta sobre la gespa verda. S'hi passeja saltant, m'imagino que amb una certa felicitat.

*** 

Tiempos familiares, article molt interessant d'Ana Nuño a La puñalada. El que em sobta més és la cita a un text de Tocqueville, absolutament premonitori, sobre el despotisme del futur. Diu:

Si quiero imaginar con qué nueva apariencia podría producirse el despotismo en el mundo, veo una multitud innumerable de hombres parecidos y de igual condición social que giran sin cesar sobre sí mismos en busca de pequeños y vulgares placeres con los que colman su alma. Cada uno de ellos, apartado de los demás, es como ajeno al destino de los otros; para él sus hijos y sus amigos particulares forman toda la especie humana; en cuanto al resto de sus conciudadanos, está al lado de ellos, pero no los ve; los toca, pero no los siente; no existe sino en sí mismo y para sí mismo, y si bien le queda una familia, puede decirse que ya no tiene patria.

Por encima se alza un poder inmenso y tutelar que se encarga él solo de garantizar sus placeres y de velar por su suerte. Es un poder absoluto, minucioso, regulativo, previsor y benigno. Se parecería al poder paterno si, como éste, tuviese por objeto preparar a los hombres para la edad viril; pero, por el contrario, solo se propone fijarlos irrevocablemente en la infancia (…)

***

Mentre faig el cafè fullejo el diari amb desgana. Les cròniques de Roland Garros de Sergio Heredia salven el pamflet del comte.

***

A la carretera de Corçà a Monells, enmig d'un camp de blat, ben ros, una ermita romànica, d'una simplicitat absoluta. Ens hi acostem amb el cotxe, pel camí que travessa els camps. La llum de la tarda l'ennobleix encara més. Un xiprer acompanya la pedra sòbria. Llegim que està dedicada a Santa Cristina i que estava enriquida amb un retaule que ara és al museu de Girona. Penso que només una il·luminació divina pot fer concebre una meravella així, rústega i excelsa, en un camp de l'Empordanet.

***

Cinc hores i mitja de final de Roland Garros. Una tarda sencera clavat al sofà. Partit indescriptible. La noblesa dels jugadors -Alcaraz i Sinner- cavallers medievals contemporanis. La mare de l'italià: un rostre teutó descomposat. El posat de Dustin Hoffman, que ho observa tot des de primera fila, amb l'expressió de qui ja no es pot sorprendre de res, però a qui se li escapa encara un fil d'admiració. Els barrets panamà i les camises elegants, que contrasten amb les samarretes i les banderes. Els crits i els somriures. Les boques obertes i les mans al cap. Alguna llàgrima. El color vermell de la terra, retallat per les línies blanques. El gir de les boles, com petits planetes, a càmera lenta. Amélie Mauresmo, elegantíssima amb el seu vestit blanc, dreta i omnipresent en un racó de la pista. L'aire de París, que voldríem respirar des de casa. I els cops celestials de raqueta, quasi com un art a l'abast d'uns pocs genis. I en algun moment hem cridat com energúmens, però al final ens fa pena el perdedor: sol, pensatiu, no sé si trist. La glòria l'ha acaronat, l'ha abraçat i, fins i tot l'ha besat, però l'ha acabat rebutjant, capriciosa i insana, per anar-se'n amb un altre. En els seus ulls no hi ha rancúnia, més aviat l'obstinació i la certesa de qui sap que no trigarà gaire en posseir-la.