Notes

L'estat de malaltia, ni que sigui malaltia lleu, té una relació directa amb el de lucidesa. Hom esdevé conscient de la seva total vulnerabilitat i també de la seva irrellevància, del seu caràcter accessori, superflu. El món més proper, com si es tractés d'un fluid, s'expandeix ràpidament per ocupar el lloc que l'absent temporal deixa. Aquest món, el de la realitat, actua amb una determinació inconscient però implacable. Al mateix temps, la malatia, especialment si ve acompanyada d'estats febrils, difumina els contorns de la pròpia percepció, fent que la realitat esdevingui un món aliè, quasi irreal, fílmic. Les imatges oníriques prenen una major dimensió, ultrapassant els límits del somni, la presència del propi cos es fa més evident i física, les lectures, quan es poden dur a terme, tenen un major protagonisme, potser perquè són llavors l'autèntic substitutiu de la vida. ¿Quants no recordem allò que llegíem al llit quan érem petits i estàvem malalts)? En aquest estat de malaltia, el zumzeig de la ment és palpable, sonor, producte segurament d'alguna inflamació física. Al final del procés, la remissió ens deixa en un estat d'indefensió, entrem de nou al món sense sentir gaire els seus sons, però alhora som, paradoxalment, més vulnerables als seus estímuls, com un ninot sotmès al pim-pam-pum.

***

Escriure una biografia deu ser realment difícil i hom no valora les bones biografies fins que en llegeix una de realment dolenta. Em demano fins a quin punt l'interès per un personatge, posem per cas Javier Marías, pot justificar la pèrdua d'hores dedicades a la lectura d'un artefacte il·legible.

***

El valor del treball d'un artista (o científic o literat o filòsof o...) dotat i talentós condueix a una admiració que acostuma a fer més passables aquells trets, conductes o opinions que ens poden resultar més incòmodes o contraris als nostres punts de vista. Tot té un límit, és clar, no estem parlant de delictes ni d'abjeccions, sinó d'allo que en altres ens molesta, però que arribem a tolerar en determinats mestres pel fet de ser qui són. Però no cal dir que aquesta butlla atorgada a l'individu admirat no es fa extensiva a qui li va donant cova, posem per cas un biògraf, reblant totes i cadascuna d'aquestes opinions.

***

En el seu discurs d'entrada a la Real Academia, Javier Marías tracta sobre el sentit i la necessitat de la ficció, amb la novel·la com a principal exponent. En aquest sentit, cita Cioran, qui en la mateixa línia argumental que Josep Pla, assegurava no llegir novel·les perquè, havent passat tantes coses al món, no li semblava gaire lògic interessar-se per allò que ni tan sols havia succeït. Per això, Cioran es decantava per les memòries, els diaris, les cròniques, la correspondència i la història. Tanmateix, Marías acaba explicant, i té raó, que en general les figures històriques s'acaben esborrant en les boires del temps si no són embolcallades per la construcció literària.molts personatges de ficció es mantenen vius gràcies, precisament, a l'empremta i la vivacitat de la construcció literària. Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, existió, (escriu Marías) pero su imagen y sus hazañas nos serían turbias, abstractas, descoloridas y frías de no haber sido él retratado en un Cantar de hace más de ochocientos años y en incontables romances, dramas, novelas y hasta películas posteriores. Lo mismo puede decirse de tantos Reyes de Inglaterra, de los que no sabríamos nada, y que sobre todo no nos importarían nada, de no haberlos visco actuar y hablar —ficticia, imaginariamente— en las tragedias de Shakespeare; y es más: lo ignoramos casi todo de aquellos infortunados de los que el Bardo no se ocupó, como si no ser materia de la literatura fuera la mayor maldición.

Contràriament a això, i més alineat amb Cioran, justament fa uns dies intercanviava missatges amb l'R., arran de Stendhal, dient-li que en els seus diaris o en la seva Vida d'Henry Brulard hi trobava, de forma totalment apriorística, molt més interès que en les seves novel·les, pel simple fet de que allò havia passat. 

***

La biodiversitat, llegia no sé on, no només ens enriqueix sinó que ens aporta felicitat. Vaig situar aquesta informació en el calaix del pensament màgic, però, reflexionant-hi una mica més, he de reconèixer que observar els ocells, més si són d'espècies diferents, em fa feliç.

Els arbustos de darrere casa semblen atreure'ls especialment, encara no sé per què. Més a les hores baixes i ombrívoles que el migdia, quan hi toca el sol. A les branques s'hi gronxen pardals i mallarengues (ahir en vaig veure una d'emplomallada). Entre els plançons que surten del lilà hi he vist aquesta setmana, mig amagats, un mosquiter i una femella de tallarol de casquet, amb el seu barret groc. També hi van les cotxes fumades, lluint la seva cua vermella. M'han alegrat una mica els dies de malaltia.

***

The Wire, quina obra mestra! I quina visió tan preclara, en el seu pessimisme, del món de la política, del món de la premsa, del món en general. I de l'home en particular.

***

M'agrada trobar literatura -o més ben dit estil literari- en llocs inesperats. Com en aquest manual ornitològic Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears. Així, diu de la merla que quan fuig d'un perill emet un "kui-kui-kui-kui" histèric. O de la cotxa fumada que el seu cant, emès des d'un lloc promiment, inclou un "xrrggrrx" com d'arrossegar graves i el seu reclam és un "tec" molt sec, com de colpejar pedres. Són imatges, a més d'una precisió total i absoluta. No puc deixar d'esmentar tampoc que el bell oriol només ocasionalment es detecta com un esclat de color quan fugaçment travessa una clariana. Només he tingut ocasió de viure-ho un cop i és exactament així: un esclat de color groc viu. M'ha agradat saber, però, que l'oriol, tan car de veure, té les seves debilitats ja que, tot i ser insectívor, es deleix també per les cireres i les figues. No té mal gust.

***

Cioran, l'escriptor i filòsof franco-romanès, l'he vist citat infinitat de vegades i no l'he llegit mai. Des d'aquest desconeixement total, arrossega per a mi, des de fa uns anys, una càrrega notable. Vanessa Springora, en el seu llibre autobiogràfic Le consentement explica que, sent una adolescent, davant la inquietud i el malestar que li generava la relació d'abusos i domini que li havia imposat Gabriel Matzneff -que llavors tenia cinquanta anys- va anar a buscar consol, ajuda o orientació en Cioran. Però segons consigna Springora, Cioran li va respondre que G. (Matzneff) es un artista, un grandísimo escritor, algún día el mundo se dará cuenta. O quizá no, ¿quién sabe? Usted lo ama y debe aceptar su personalidad. G. nunca cambiará. Es un inmenso honor que la haya elegido. Su papel es acompañarlo en el camino de la creación, y también doblegarse a sus caprichos.

No he trobat refutacions al paper pugat per Cioran en aquest cas, més enllà d'un article d'Ignacio Vidal-Folch que posa el focus en les contradiccions entre el que explica Springora sobre com eren la casa i la dona de Cioran i la realitat que ell va conèixer.

Li hauríem de donar, doncs, a Cioran el benefici del dubte, bàsicament perquè és mort i no es pot defensar, però no a la manera de pensar i actuar de tota una generació de la intel·lectualitat francesa. Resseguint aquest cas, és difícil no topar amb un un vídeo del programa Apostrophes, de 1990, amb Matzneff de convidat, que retrata a la perfecció aquell món, en el qual només s'aixeca una veu, honrosa i estrangera, la de la periodista quebequesa Denise Bombardier. Crec que en casos com aquests -i nosaltes tenim un Gil de Biedma- sí que no s'hi val emparar-se en allò de que eren uns altes temps. Mme. Bombardier ens ho demostra:

Dissabte i altres ocells

Quan obro la porta de fusta del cancell em trobo amb un dia ben emboirat; les muntanyes, ni es veuen. En sortir, m'adono que la boira és lleugerament pixanera, amb mínimes guspires d'aigua, suficients, tanmateix, per deixar els carrer molls. Els ocells estan agitats, les mallerenges i els pardals volen d'aquí cap allà, inquiets. Al cable del telèfon reposa un tudó gros, talment un bisbe. Els arbres alts estan deserts. Crida un estornell sobre la teulada dels veïns. A la llunyania, sobre la riera, veig volar un grup de gavines en cercle: ocellots invasors, que aquí no hi fan res, a banda de colonitzar els abocadors. Potser l'agitació autòctona prové d'aquesta presència incòmoda i indesitjada.

***

Algun vespre, quan anem a caminar amb la G. resseguint la carretera, sentim sobtadament uns crits estridents acompanyats d'un fort aleteig. Són els ànecs que es mouen d'un lloc a un altre de la riera, en vols llargs i veloços. És bonic veure'ls passar, al capvespre, amb la seva silueta inconfusible perfectament retallada sobre el blau, mig elèctric mig apagat, del dia que s'acaba. Me'ls imagino com pilots d'avió de guerra, enderiats i llunàtics, però alhora heroics i festius.

***

Diumenge passat, mentre baixàvem dels camps de l'Aregall, pel camí que travessa pel mig del bosc, s'aixecaren dos rapinyaires grossos, que, malauradament, no vam poder acabar de veure. Per les dimensions, hom diria aligots o, potser fins i tot, àligues. Els arbres i la corba del camí ens impediren seguir el seu vol.

Ahir, en aquest mateix sender, sentirem el toc-toc-toc ràpid i inconfusible, d'un picot. Massa lluny per poder localitzar-lo.

***

Em meravellen cada dia més les construccions de pedra seca dels nostres vorals. Els murs pugen fins a indrets avui en dia impensables. Totes les feixes han estat colonitzades pel bosc. Potser algun ullastre ens recorda velles oliveres, però no queda rastre d'ametllers ni de vinyes. Es poden comprovar els diferents nivells de traça de qui va construir aquestes parets: n'hi ha d'impecables i d'altres més tosques, però la majoria es mantenen dretes. M'imagino els homes que les construiren, tampoc fa tant de temps: vides fràgils i curtes, carregades de feina i amb poques recompenses, però alhora riques en temps. Hi ha també algunes -poques- barraques, que s'haurien de preservar. Potser la més bonica i sòlida és la que hi ha de camí a can Serra, prop d'on ara hi ha un dipòsit d'aigua. És quadrada, forta i robusta. Ferma, com eren aquells temps.

***

Els mecanismes que fan funcionar la maquinària del record són inescrutables. Amb el pas dels anys, sobtadament, se'ns apareixen -com flaixos- imatges i sensacions oblidades, com si una ventada imprevisible s'emportés de cop sediments acumulats durant dècades. Per contra, se'ns esborren noms comuns i vivències relativament recents s'empassen pel desguàs, com si mai haguessin existit.

Els anys 80

Llegeixo aquests dies El rellotge verd, de Julià Guillamon. El llibre pren com a títol un objecte -un rellotge- que portava l'autor als anys 80. Era un rellotge de la marca Benetton, aleshores paradigma de la modernitat, fabricat per Bulova. El llibre llueix a la coberta una fotografia del rellotge. Em va fer gràcia veure'l perquè jo, als anys 80, també portava un rellotge Benetton by Bulova. El meu, que s'ha perdut, era majoritàriament blau: duia una corretja blava de plàstic i la caixa era daurada, mate, amb el fons de l'esfera blau i un dibuix d'un mapamundi daurat. Almenys aquest és el meu record. L'he buscat per internet, per ebay i per wallapop i els que he trobat no són exactament iguals i, per tant, parlo del record, que sempre acostuma a ser inexacte. El rellotge me'l van comprar els meus pares en un viatge a Suïssa. La idea inicial era comprar un Swatch -era l'època en què aquests rellotges arrasaven el mercat- però al final em va cridar més l'atenció aquest Benetton. Segurament llavors ja tenia una pulsió contrària al mainstream. No puc recordar on el vam comprar, potser a Interlaken, on vam estar uns dies. Al cap dels anys, la corretja de plàstic estava molt bruta i malmesa i en algun moment el deuria llançar; ara em sap greu.

Guillamon parteix d'aquest rellotge verd, i d'altres rellotges i objectes del seu passat, per anar teixint històries de la seva vida, centrades especialment en els anys 80. M'agrada llegir-les perquè hi trobo un món molt proper al meu., tot i que jo sóc més jove -ell és del 62, jo del 69- i tinc la sensació d'haver-me perdut gran part del que va passar en aquella dècada, que jutjo com a especialment benigna i interessant. Nosaltres, per contra, ens vam fer grans en els 90, passada la febre olímpica, i ens va enganxar de ple la crisi i la ressaca que va venir després del 92, quan el geni de la làmpada va desaparèixer i, amb ell, la màgia i els desitjos. Malaguanyats i perduts anys 80! Si n'hagués de buscar algun símbol triaria una camisa marca Golo, de color, rosa i una americana a quadres blaus i negres, sense estructura, que tenia un aire de Miami Vice, amb les quals anava, tot orgullós, quan tenia setze anys. Al canell, és clar, el Benetton.

Curiosament ahir, després de llegir una bona estona El rellotge verd, vaig enganxar per casualitat a la televisió una pel·lícula que em va captivar de seguida. Saint Elmo's fire (Saint Elmo, punto de encuentro en castellà), es deia. Fins ahir, no en sabia res. Després n'he llegit algunes coses. D'entrada, em va cridar l'atenció el repartiment: sobretot una Demi Moore joveníssima, amb els cabells castanys clars, l'inefable Rob Lowe, amb la seva cara de nen, o Andie MacDowell, extraordinàriament guapa. És la història d'un grup d'amics graduats a la universitat de Georgetown, amb dificultats per encaixar a la vida adulta. La pel·lícula és de 1985; nosaltres aquesta difícil adaptació al món real la vam viure el 92 o el 93, just després d'aquells meravellosos, però també enganyosos, jocs olímpics de Barcelona. El grup d'actors protagonistes tenien tots la mateixa edat i, a diferència del que passa amb molts films, la seva edat real encaixa amb la dels seus personatges. Demi Moore és nascuda l'any 1962, Rob Lowe, el 64, Emilio Estévez -un altre dels protagonistes- també el 62. Altres membres del repartiment menys coneguts -almenys per a mi- ronden la mateixa edat, excepte Andie MacDowell, que és més gran -del 58- i ja en la pel·lícula representa una doctora de més edat. El personatge interpretat per Estévez n'està bojament enamorat, d'una forma literalment boja, perquè amb prou feines la coneix. Però no m'estranya: Mc Dowell és, en la pel·lícula, angelical. Rob Lowe, mite eròtic de les noies de la meva generació, fa el paper del típic esbojarrat: un músic seductor incapaç de sostenir una feina per més d'uns dies. Demi Moore coqueteja amb l'alcohol, la cocaïna i el desenfrè econòmic propi de l'època. La pel·lícula no és gaire bona però a mi em va seduir, per l'estètica i la història: la nostàlgia que s'endevina pels joves que hauran de deixar de ser-ho i es veuran obligats a separar els seus camins. La banda sonora ajuda a submergir-se en aquesta nostàlgia una mica ensucrada, com també l'escenari del bar, el Saint Elmo.

Saint Elmo's fire va rebre crítiques força dolentes, fins i tot algun d'aquells premis que donen als Estats Units a les pitjors interpretacions, però al grup d'actors protagonistes se'ls va batejar amb una etiqueta generacional -el Brat Pack (alguna cosa així com el grup de mocosos)-, la qual cosa vol dir que una certa empremta deuria deixar. A mi, quaranta anys després de ser rodada, em va fer passar una tarda de dissabte i em va portar, indefectiblement, als meus anys 80, que són els 90, i no em vaig poder estar de posar als protagonistes el rostre d'alguns amics. Algun d'ells -i d'elles- qui sap on són, qui sap on paren.

Dissabte

Ha plogut tota la nit. Des del llit sentia caure la pluja i regalimar l'aigua des de la teulada. M'agrada que plogui a la nit i trobar, l'endemà, els carrers molls i l'aire net, però al mateix temps, sentir ploure a la nit m'inquieta, sobretot quan ho fa amb insistència. Avui ha estat plovent hores i hores, així que, quan he obert la porta per sortir a comprar el pa, m'ha sorprès veure fragments de cel blau i núvols blancs sobre els cingles. A la banda del Montseny, en canvi, el cel era fosc, d'un gris intens i tèrbol; el pla de la Calma estava cobert per aquestes boires fosques. Totes les xemeneies del poble fumejaven, les de les llars de foc ho feien més poèticament amb un fum espès i olorós, de llenya cremada. Als grans arbres, avui només hi he vist dos ocells: una tórtora mig amagada, adormida, i una garsa sorollosa, que cridava l'atenció perquè tothom admirés el seu vestit, un frac negre i blanc, d'enterramorts. M'he fixat en la paret del jardí de la casa que havia estat d'en J., una paret vella i ben feta, amb les toves cobertes d'uns líquens verds, que avui brillaven amb força. La magnòlia de la casa de la cantonada lluïa també imponent, amb les fulles netes i brillants, d'un verd fosc i rotund. He pensat en què el paisatge d'aquests carrers nostres ha canviat ben poc -només que ara hi ha més cotxes- però sí que ho han fet les persones que hi viuen. Dels grans, la majoria ja són morts i altres veïns de sempre han marxat; d'estiuejants n'hi ha ben pocs i ara hi ha gent jove que amb prou feines conec. Per això m'agrada xerrar amb en P., quan el veig davant de casa, o trobar-me l'N., com avui al forn. Són els ancoratges que ens queden al món d'on venim.

Notes

Sovint pensem, i és cert, que amb l'edat se suavitzen les arestes de les persones, que amb els anys ens mirem les coses sense aquella perspectiva tan punyent pròpia de la joventut. Amb l'edat, les opinions i els punts de vista s'acostumen a relativitzar, el dubte pren un paper més central, els límits ja no són tan nítids. Però, en contraposició amb això, crec que amb els anys veiem, o percebem, coses que no sabíem veure de joves. En la joventut, la claredat de les posicions confronta amb una certa miopia davant d'allò que el món ens posa al davant. Contrasta la nitidesa amb què es mira amb el caràcter borrós del que es veu. Amb la maduresa, aquestes imatges es van fent clares i precises, la realitat es perfila. Podríem dir que descobrim les trampes del món, les trampes dels homes. A l'il·liusionista li sabem veure el truc. Jo no voldria que fos així. Preferiria seguir pensant que el mag perfora la noia amb les espases i la parteix en tres trossos, per després reaparèixer sana i estàlvia. Però és impossible no fixar-se en el vestit tronat de l'il·lusionista i en què ens ha estafat amb l'entrada per mirar de cobrir el descobert del seu compte bancari.

***

I tu, què en penses del cas de Karla Sofía Gascón? Doncs res, en realitat no en penso res. Ni m'interessa ni en vull pensar res. Una de les formes d'abstreure's del nostre món és no entrant en els debats que, obligatòriament, imposa.

***

Divendres gris, silenci, tarda llarga. Només sento moure's el conill, que em fa companyia. I, de tant en tant, el xiulet llunyà del tren.

***

Quan veig el pilot de llibres que he començat i he deixat (i que em sap greu desar a la prestageria) és com si vegés un seguit de cadàvers a la cuneta, que no he estat capaç de salvar.

***

No sé quin sentit té, però aquests dies reviso ja els textos de 2023 i 2024 per a eventuals futurs diaris. No sé si tindran sortida però la feina estarà feta.

***

Sobre feina, precisament. Veig a la televisió la imatge d'una ministra -vicepresidenta i tot, crec- parlant en un faristol sobre el fons d'un rètol on hi posa trabajar menos. Penso que reduir la jornada laboral és un objectiu polític legítim i que treballar menys pot ser també una finalitat personal individual. Però fer de treballar menys -així en genèric- un lema institucional i col·lectiu em resulta estrany i no em sembla gaire raonable. Excepte si el que busques és vots, esclar.

***

Els desitjos i les afinitats poden variar d'un dia a un altre, però, en general, cada vegada prefereixo més la tranquil·litat de casa que l'agitació dels carrers de la ciutat.

Notes

Les alegries arriben de la manera més inesperada. En aquest cas és una ressenya sobre el primer recull dels diaris (sobre aquests textos al capdavall). Té uns quants anys, però la descobreixo -o me la descobreixen- ara. No conec l'autor ni s'identifica. En tot cas, és una alegria intesa i compensatòria. Fràgil, tanmateix.

***

Ahir, al jardí, un enrenou de merles. Dues femelles i un mascle, desassossegades totes, saltironejant i fent vols curts d'un costat a l'altre, sense gaire sentit. Les veia des de la finestra de la cuina mentre preparava te. El sol ja s'amagava, la casa les cobria ja d'ombres, feia un fred punyent. Gastaven les seves energies no sé ben bé en què. La tarda de diumenge projectava també la seva ombra de fi de festa. Crec que van veure la meva silueta rere el vidre i van acabar de fugir, agitades, desorientades.

***

Avui he tingut un petit desengany. Comptava que aquest estiu faria cinquanta-set anys i resulta que en faig cinquanta-sis.

***

Els bons llibres són els que deixen un buit quan s'acaben. Azorín, en aquest cas.

***

Intentar acontentar tothom té com a resultat ineludible que qui acabi descontent sigui un mateix.

***

Començo a mirar una sèrie a la tele. Inicialment, en el seu plantejament, em resulta d'un cert interès, però a mesura que creix la complexitat argumental també ho fa el meu desinterès. Com més fets virulents i estridents se succeeixen, pitjor. M'acostuma a passar. A la inversa del que deuen pensar els guionistes.

Dissabte

Manuel Astur diu que cada any es troba més bé amb sí mateix gràcies als amics i a alguns ocells. A mi em passa el mateix, sobretot per la part dels ocells (és broma, amics).

Aquest matí m'he llevat d'hora per anar a comprar el pa. A aquella hora feia un dia fosc i rúfol, sense notícies del sol. No havia glaçat, però els cotxes estaven ben molls per la rosada. Hi havia una tórtora turca passejant per l'herba, lluint el seu anell bru al coll. Quan he obert la porta del jardí, ha fugit. Als fils elèctrics del carrer descansaven uns tudons, igual que al gran arbre caducifoli del jardí dels veïns. Aquests eren a les branques més altes, dormint estarrufats. Mentre agafava els croissants, a la noia del forn se n'hi ha trencat un i me l'ha regalat. La barra de pa era flonja i calenta, acabada de fer. Quan he sortit de nou al fred del carrer, m'ha escalfat els dits. Mentre era a comprar, la G. ha fet un te, un Earl Grey ben aromàtic. L'hem encertat amb el proveïdor. Hem esmorzat i hem sortit a caminar fins l'Aragall. Llavors, el sol ja treia el cap. Ens hem creuat amb un monjo budista dels que ara habiten la casa, vestia una túnica taronja i calçava sandàlies. Pel camí hem anat collint llenya d'alzina. Al final, la bossa que dúiem pesava tant, que l'hem hagut de portar per torns. El metge em va dir que no podia carregar pesos, però tampoc no se'ls ha de fer cas del tot. Mentre passejàvem, hem pensat que a la tarda aniríem a veure l'exposició del museu Picasso. Barcelona, tanmateix, em fa una mandra enorme. Colossal, que diria Pla.