Dissabte

Manuel Astur diu que cada any es troba més bé amb sí mateix gràcies als amics i a alguns ocells. A mi em passa el mateix, sobretot per la part dels ocells (és broma, amics).

Aquest matí m'he llevat d'hora per anar a comprar el pa. A aquella hora feia un dia fosc i rúfol, sense notícies del sol. No havia glaçat, però els cotxes estaven ben molls per la rosada. Hi havia una tórtora turca passejant per l'herba, lluint el seu anell bru al coll. Quan he obert la porta del jardí, ha fugit. Als fils elèctrics del carrer descansaven uns tudons, igual que al gran arbre caducifoli del jardí dels veïns. Aquests eren a les branques més altes, dormint estarrufats. Mentre agafava els croissants, a la noia del forn se n'hi ha trencat un i me l'ha regalat. La barra de pa era flonja i calenta, acabada de fer. Quan he sortit de nou al fred del carrer, m'ha escalfat els dits. Mentre era a comprar, la G. ha fet un te, un Earl Grey ben aromàtic. L'hem encertat amb el proveïdor. Hem esmorzat i hem sortit a caminar fins l'Aragall. Llavors, el sol ja treia el cap. Ens hem creuat amb un monjo budista dels que ara habiten la casa, vestia una túnica taronja i calçava sandàlies. Pel camí hem anat collint llenya d'alzina. Al final, la bossa que dúiem pesava tant, que l'hem hagut de portar per torns. El metge em va dir que no podia carregar pesos, però tampoc no se'ls ha de fer cas del tot. Mentre passejàvem, hem pensat que a la tarda aniríem a veure l'exposició del museu Picasso. Barcelona, tanmateix, em fa una mandra enorme. Colossal, que diria Pla.