Arranco una espina del rosal
y la clavo en el tronco del rosal
para que sepa lo que se siente.
I em crida molt l'atenció perquè m'ha fet recordar que això, que sembla tan estrany, jo ho he fet. Alguna vegada, de petit, m'havia entretingut a arrencar punxes del roser i després clavar-les en la tija del mateix roser, invertint això la posició d'aquestes punxes. No sabria dir per què ho feia, potser perquè trencar aquestes punxes -més que arrencar-les com diu el poema es trenquen, fent una petita pressió lateral des de la punta de la punxa- produïa un estrany plaer, relacionat amb el mateix perill de punxar-se. Potser formava part dels rituals d'aproximació i convivència amb la natura, tan valuosos, propis de la infància. Ho feia mentre observava també com els pugons -verds, diminuts- envaïen aquests mateixos rosers que creixien als parterres del jardí de casa. I ara, trobar aquesta vella acció en forma de poema m'ha resultant fascinant.
***
No us enganyeu, per molta espectactularitat i parafernàlia que s'hi posi, una exposició que no conté obra orginal d'un artista no és una exposició.
***
Mauricio Bach escriu a The Objective una semblança de John Singer Sargent, retratista -i pintor en general- excepcional de la segona meitat del segle XIX. A partir d'aquest text, interessant per a qui vulgui tenir una primera aproximació al pintor nord-americà (potser hauríem de dir nord-americà malgré lui) descobreixo que el MET de Nova York dedica aquesta primavera una exposició als anys parisencs del pintor. Com que les meves possibilitats de viatjar a Nova York són nul·les, estiro el fil de la xarxa, per descobrir que, com acostuma a passar amb moltes d'aquestes mostres, l'exposició viatja a Paris (Orsay) a la tardor. I París bé val un vol d'avió.
Nota al peu: Sargent va compartir amb Ramon Casas el mestratge parisenc de Carolus Duran. Les similituds estilístiques entre els tres pintors són òbvies. I segueixo que el nostre Casas no té el reconeixement i valoració social que mereix, a diferència d'altres glòries contemporànies locals.
***
Sovint l'À. em pregunta què seria el primer que faria si em toqués la loteria i mai sé què respondre. Doncs mira, potser comprar un dibuix de Casas.
***
Potser el món no canvia tant com ens pensem. Azorín escrivia el 1903 sobre la política en el seu llibre Antonio Azorín:
Los políticos y los periodistas -y esta es la raíz de nuestras desventuras- ven bárbaramente las cosas en abstracto. Y hay que considerarlas vivas, palpitantes, latentes, indivisas de la realidad inexorable.
I sobre el periodisme i l'escriptura en general:
Esta es, querido Sarrió, la manera que tienen los hombres de escribir sus historias. Creemos saber todo y no sabemos nada. Nuestras imaginaciones caprichosas es lo que nosotros reputamos en axiomas infalibles. Y así la mentira pasa por verdad y la iniquidad es justicia.
I acabava al text amb una referència a allò que ara anomenem memòria i que es modela a conveniència segons els interessos de cadascú:
El tiempo y la distancia lo borran y trastuecan todo. No sabemos lo que pasa a nuestro lado: ¿cómo saber lo que ha pasado en tiempos remotos y lo que ocurre en luengas tierras?
(Com bona part de les grans figures humanes, Azorín és també contradictori. Practicà el periodisme durant mitja vida i fou diputat a Corts durant dotze anys).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada