Por qué cuento, describo, esta escena, como otras que figuran en estas páginas. ¿Qué busco, con todas mis fuerzas, en la realidad? ¿El sentido? A menudo, pero no siempre, por hábito intelectual (aprendido) de no abandonarse únicamente a la sensación: "situarla por encima de mí misma". O bien, al anotar los gestos, las actitudes, las palabras de las personas con las que me cruzo me da la impresión de estar cerca de ellas. No les hablo, solo las miro y las escucho. Pero la emoción que me dejan es real. Quizá busco algo de mí en ellos, en su forma de comportarse, en sus conversaciones. (A menudo, "¿por qué yo no soy esta mujer?", etcétera).
És un exercici interessant i l'autora sap transcendir la realitat immediata, aparentment insípida, i situar les sensacions per sobre de sí mateixa. Però, estranyament, tot i l'afinitat que sento envers aquest exercici, el resultat final m'acaba deixant, no sé ben bé per què, força indiferent.
L'altre diari -tot i no ser estrictament un diari- és el Diario de un acercamiento, de Vicente Valero. Aquests escrits, de naturalesa diversa, tenen una dimensió ben diferent. Si l'escriptura d'Ernaux és pràcticament un impressionisme plein air, Valero busca volgudament les profunditats i transita gairebé per camins de l'abstracció (o que, almenys, a mi em resulten sovint abstractes). La insularitat -centrada en la seva Eivissa- té un paper fonamental en l'obra i és precisament tot el que fa referència a aquest entorn insular -la descripció d'un món tan llunyà al meu, el record d'un temps passat en què el turisme encara no havia deixat una empremta tan marcada- la part del llibre que m'ha resultat, paradoxalment, més propera. La rememoració d'episodis familiars d'infantesa, el dibuix, amb quatre trets aïllats, de la figura del pare, la caracterització dels diferents tipus de platges, el record del primer viatge en vaixell, la confecció precisa del caràcter quasi remot d'una illa perduda en les boirines de temps... són, per a mi, alguns dels elements més valuosos d'aquest exercici literari.
***
Llegim i llegim i no ens adonem de la maleïda dificultat que té escriure amb precisió allò que volem expressar.
***
Una altra dificultat majúscula de l'escriptor -o de qui escriu- és saber (o poder) agafar distància respecte els condicionants que imposa la vida quotidiana. L'escriptura requereix sinceritat, intimitat, llibertat, crítica... i això és difícil de compaginar amb les convencions que exigeix la vida. Pla ja va escriure sobre la impossibilitat d'aïllar-se d'aquestes limitacions, que són bàsicament l'economia, l'educació, el pudor, la convivència.. És un fet sobre el que he escrit també en alguna altra ocasió, però que em resulta quasi obsessiu, especialment perquè el grau d'influència d'aquests factors és inversament proporcional al resultat i reconeixement literaris de qui escriu. Tots aquests factors limitants que podríem situar sota un paraigua anomenat convencionalisme només poden ser obviats per qui li rellisca la pluja perquè vesteix un impermeable anomenat glòria.
***
Al metro, un petit borrissol vermell va movent-se d'un costat a l'altre del vagó. Sembla tenir vida pròpia. És una imatge hipnòtica. Quan surto del metro i agafo el camí cap al pàrquing, sento un moviment entre les heures que hi ha al costat de la paret del cementiri de les Corts. En surt una rata, que ràpidament torna a amagar-se entre les fulles. En el seu recorregut entre les plantes fa una fressa que, un cop conegut el seu origen, fa estremir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada