Passo unes hores a Madrid. He de deixar la maleta en una consigna. A l'estació ja no n'hi ha. N'he buscat una que es troba uns carrers més enllà. M'han enviat uns codis que permeten obrir la porta del local, on no hi ha ningú, i l'armari on deixar la maleta. He de comptar el temps per anar-hi -abans i després- i quadrar-ho amb els horaris dels trens. Al final, tot resulta fàcil i còmode, però d'entrada, aquestes complicacions pràctiques, resulten una molèstia que em dificulta el gaudi despreocupat del moment. En realitat, aquest fet no és més que un fractal del que em succeeix, en conjunt, a la vida.
***
Al museu Thyssen, tot i haver-hi fet unes quantes visites, quedo novament sorprès per la riquesa de la col·lecció. Com es pot arribar a confegir una col·lecció privada d'aquestes dimensions i qualitat? Em resulta difícil respondre a aquesta pregunta.
Faig l'exercici, sempre difícil (per no dir impossible) de mirar de triar un sol quadre per endur-me a casa. Aconsegueixo arribar a una final: el retrat de Giovanna Tornabuoni, de Ghirlandaio, i una petita verge de Van der Wyden. Es troben en sales contigües del pis de dalt, fent cantonada, al meu racó preferit del museu.
***
Sortint del Thyssen i sense gaire temps per més, m'arribo a la llibreria Antonio Machado. El llibre que busco el tenen a l'altre llibreria, a la plaça de las Salesas. Seria interessant poder costar-m'hi, però el temps no em dóna per mes. Faig el camí de tornada, desviant-me una mica pel Prado i els Jerónimos. En passar per la plaça de la Lealtad, penso que aquell racó recorda una mica, paradoxalment, Londres. Potser per la forma semicircular -un crescent- per jardinet intern -verd, reixat, amb uns grans arbres caducifolis- o pel cert silenci que s'hi respira. Quan torno a agfar el passeig del Prado, aquest silenci es trenca absolutament per la multitud de cotxes que hi circulen i quan m'endinso pels carrerons que hi ha a l'altra banda del passeig, a recollir la maleta, el paisatge ha canviat radicalment.
***
En aquestes hores passades a Madrid, constato que la solitud se'm fa incòmoda, a diferència del que m'havia passat sempre. Després, ho comparteixo amb l'R., que em diu que això forma part del camí cap a la senectud.
***
Esperant el tren de mitjana distància a Atocha: precarietat en el servei, en les condicions de l'espai, en el tracte que es dóna als viatgers. La constatació de que, en aquest país, s'ha invertit molt en les noves infraestructures, vistoses i ostentoses -l'AVE, per exemple- però ben poc en les ja existents, que, a banda de velles, són tristes, pobres, depriments.
***
Al tren, acabo la breu novel·la El volumen del tiempo, de l'autora danesa Solvej Balle. El que hauria pogut ser un bon conte acaba sent, al meu parer, una novel·la reiterativa, allargassada i monòtona, fins al punt que el que més m'acaba interessant són els elements perifèrics i adjacents a la història. El fet de tractar-se només del primer volum d'una història encara més llarga em resulta sorprenent.
***
Al tren, acostumo a tenir poca sort amb els companys de viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada