Notes

Qui calla atorga, diuen. I potser és així, per convenció. Però jo callo molt, cada vegada més, i no és per atorgar, sinó tot el contrari. És més aviat per cansament. O per tedi. O per convenciment de que les meves perspectives em desagastaran i acabaran sent estèrils, la inèrcia del corrent se les endurà.

Em va confortar sentir, en una conversa entre Javier Aznar i Beatriz Serrano, com tots dos coincidien en explicar que, en determinades situacions, tenien l'absoluta convicció de veure com tothom s'equivocava menys ells. I , malgrat, aquesta certesa, callaven. Potser pensar així és presumptuós. Però jo no em sento orgullós de nedar contracorrent ni, menys encara, de deixar-me endur, callat, pel corrent, Així que callo, quan tinc certeses i també quan tinc dubtes. I miro de discutir el mínim possible, per conservar-me jove, com en aquell acudit de l'Eugenio.

***

Callo quan X i Y intenten embolcallar-me en una conversa política plena de coincidències, de les quals em desmarco amb el meu silenci. I tot i adonar-me que aquest silenci és atronador, segueixo callant.

***

La intel·ligència, ja ho he dit algun cop, és una capacitat que pot ser perillosa, una arma de tall massa esmolat. Paradoxalment, hi ha persones que la tenen, potser en excés, i no s'adonen de que usant-la incontroladament, acrobàticament, s'acaben tallant i dessagnant-se sense ni tan sols adonar-se'n, enlluernats per la possessió del diamant.

***

Ser d'una altra època, d'un altre món. Ser feliç de no saber qui són Don Draper o Larry David. I no tenir el més mínim interès per saber-ho.

***

Zagajewski deia que s'havia de deixar escriure la història als poetes. Seguint la seva estel·la, diria que les biografies no s'haurien de deixar en mans dels acadèmics.

***

Només nosaltres mateixos sabem qui som realment. Aznar i Serrano parlen també d'això, citant Erving Goffman: de la nostra actuació teatral quotidiana i de les màscares que ens posem, més o menys tupides, en funció de l'entorn en què ens trobem. Aquesta actuació, aquest fingiment, que té poc a veure amb el fingiment del poeta que citava Pessoa, és un pur mecanisme de supervivència. Però aquesta màscara, que tan sovint ens veiem obligats a portar i que ens dóna respiració artificial en hàbitats on els nostres pulmons no són capaços de trobar oxígen, pot arribar a pesar tant que ens fa viure, a voltes, gràvids i corbats.

***

Xavier Pla, en la seva enorme biografia de Josep Pla, cita Nietzsche per il·lustrar la voluntat d'amagar-se de l'escriptor empordanès: Parlar molt d'un mateix és també una forma d'ocultar-se.

Crec que és una afirmació molt encertada. Una certa exhibició modulada a conveniència -la que dóna l'escriptura- és també una bona màscara. I aquesta, feta a mida, no pesa ni engavanya.

Notes

En una decisió bastant absurda, que faig gairebé per inèrcia, consulto al mòbil uns quants diaris digitals. Tots coincideixen en obrir amb el següent titular: a la una del migdia, la participació a les eleccions basques és del 28%. Em costa d'imaginar una informació que em pugui interessar menys i, més enllà de la meva perspectiva personal, crec que, objectivament, és també una informació molt pobre, d'un interès escassíssim.

***

Segurament, el cotxe és una de les millors representacions de la llibertat individual. I possiblement per això alguns semblen odiar-lo tant.

***

Rellegeixo 84, Charing Cross Road i remiro (aquest verb equiparable a l'anterior no s'acostuma a usar mai amb aquest significat) la seva adaptació al cinema La carta final. Més enllà de la història, em crida l'atenció el canvi que hi ha hagut en les vides de les persones en els últims seixanta o setanta anys, fruit, sobretot, de l'extensió -o potser hauríem de dir intromissió- de les noves tecnologies. La vida dels llibreters de Marks&Co al Londres dels anys 50-60, o de la pròpia autora, Helene Hanff, a la Nova York, de la mateixa època, em sembla, a través del llibre i del film,que té més intensitat que les nostres vides d'ara. La manera amb què gaudeixen d'un pastís o l'atenció amb què segueixen la coronació de la reina no és comparable amb com vivim nosaltres situacions homòlogues. Segurament, passaven menys coses en el seu dia a dia, però el que succeïa es vivia amb molta més intensitat. La sobreexposició que vivim, i en la qual ens rebolquem, a la informació, a l'activitat, a les experiències... ens impedeix aprofundir en res i acaba generant-nos un tedi semblant al que passeja, ja tip, per un buffet ple de tot tipus de menges, que poden ser exquisides però que és incapaç d'apreciar.

***

En un dissabte estrany per a mi, sóc capaç d'empassar-me dues pel·lícules i un capítol d'una sèrie, una autèntica prova de foc per a la meva hiperactivitat i al·lèrgia a la posició estàtica davant d'una pantalla.

***

L'À em parla d'una sèrie en què el protagonista, devastat per la mort de la seva dona, deixa de tenir cap motivació per viure i actua en conseqüència, dient a tothom el que pensa i comportant-se amb total desinhibició. Salvant, lògicament, la desgràcia, no estaria malament poder actuar així, tot i que jo crec que hi ha factors arrelats íntimament que ens ho impedirien; crec que al final acabarien vencent la cortesia i l'educació com elementals regles de convivència.

Sovint penso en què faria si em toqués una bona suma de diners a la loteria i acabo concloent que, més enllà de trencar algunes cordes d'esclavatge, la meva vida acabaria canviant ben poc. Què seria el primer que faries si rebessis molts diners de cop?- em pregunten de vegades els meus fills- i em quedo sense saber què respondre. Quin cotxe et compraries?- insisteixen. No ho sé, algun cotxe, responc, però no sabria dir quin. Segurament faria algun viatge més, sí, però no gaire diferents dels que faig ara, ni em gastaria diners en allò que ara considero excessivament car o superflu. Potser perquè Marcial tenia raó quan escrivia aquells versos tan coneguts i que no he sapigut trobar traduïts al català:

Las cosas que hacen feliz, / amigo Marcial, la vida, / son: el caudal heredado, / no adquirido con fatiga; / tierra al cultivo no ingrata; / hogar con lumbre continua; / ningún pleito, poca corte; / la mente siempre tranquila; / sobradas fuerzas, salud; / prudencia, pero sencilla; / igualdad en los amigos; / mesa sin arte, exquisita; / noche libre de tristezas; / sin exceso en la bebida; / mujer casta, alegre, y sueño / que acorte la noche fría; / contentarse con su suerte, / sin aspirar a la dicha; / finalmente, no temer / ni anhelar el postrer día.

***

L'amic X. m'envia aquest text de El legado de Homero d'Alberto Manguel:

Grecia, en la época de Virgilio, era una atracción exótica; los romanos cultos que la recorrían visitaban sus templos y sus palacios, estudiaban los misterios religiosos, se llevaban objetos con que decorar sus casas, se dejaban crecer la barba y adoptaban amigos a la manera griega. Todo ello sin dejar de hacer ostentación de su condición de amos.

Poc ha canviat en la manera de comportar-se dels turistes actuals, especialment pel que fa referència a l'última frase.

Paris (i IV). Bateau Mouche

Algú podria pensar el contrari, però no em desagrada fer un passeig en bateau Mouche. Sobretot després d'haver esmorzat un croissant parisenc de mantega, acompanyat d'un capuccino, en un diumenge en què, per fi, veiem lluir el sol. Estómac agradablement ple i un aire fresc de primavera que tempera l'escalfor d'un sol primigeni fan una combinació gairebé perfecta. Així que accedim fàcilment a la petició que ens fa l'N.. És agradable veure passar els edificis de la riba del Sena, ben asseguts, sense altre preocupació que sentir passar el temps, al ritme del corrent del riu. Sittin' on the dock of the bay. Mentre ens esperem, faig unes fotografies a una parella de japonesos que m'ho demanen i miro córrer els núvols, que dibuixen uns fils grisos i alhora rosats, com un cotó de sucre de fira. El riu porta un bon cabal d'aigua terrosa, color de cafè amb llet, que fa camí cap a Normandia, travessant territori impressionista. Quan arrenca, corrent amunt, la barcassa ha de posar el motor a treballar amb força. Seiem a babord, a mitja embarcació. De seguida, passem sota la mona de Pasqua del pont d'Alexandre, ple de daurats que fan les delícies dels passatgers orientals; després, arribem als jardins de les Tuileries, que amb prou feines veiem, i al Louvre. A la riba esquerra, la vella estació d'Orsay, ara museu, farcida de visitants. Des de la riba ens saluda efusivament una noia que porta un cotxet. Ningú no s'immuta ni es digna a tornar-li la salutació, així que ho he d'acabar fent jo, per cortesia. Quan veu que, per fi, algú li fa cas, es posa a saltar i mou els braços encara amb més alegria. Al final, algú més li respon, del vaixell estant.La crescuda del riu fa que haguem de virar aviat, perquè la barcassa no pot passar pels ulls dels ponts més baixos. Ens quedem amb les ganes d'arribar a les illes. Riu avall, la gavarra es deia anar. Corre gairebé sola, sense necessitat d'impuls artificial.

Durant tot el viatge, a les fileres de davant hi tenim una família: parella de mitjana edat, dos nens petits i uns avis. Tenen aparença d'algun país de l'est d'Europa, del sud-est més aviat. La meva aposta és que són búlgars. El pare dels nens, alt i forçut vesteix una americana de quadres, texans blau cel i bambes blanques. La mare, morena amb el cabell arrissat, és més jove del que sembla. Somriu a les fotos que li fa contínuament el seu marit. És bonica però amb un posat contingut, tímid, potser fins i tot trist. Els nens han après a dir bonjour i ho diuen a tothom amb qui es creua el barco. Es mouen, però els seus tràfecs no resulten mai molestos. L'avi és un home d'un altre temps, té un cabell gris una mica untat i un rostre colrat per hores de sol, que s'endevinen més de treball que no pas d'oci. Al final, accedeix a fer-se una foto amb la dona, tots dos drets, amb la Torre Eiffel de fons.

Sento simpatia per aquesta família i, per extensió, pel que representa aquest bateau Mouche, de turisme naïf, demodé, una mica encartronat. Dins del que és, en conjunt, el turisme de masses és la contraposició a la suposada sofisticació i exclusivitat dels influencers i els seus sucedanis. Al museu d'Orsay una parella d'orientals, noi i noia joves, que no paren de fer-se selfies i fotografies en posturetes absurdes davant dels quadres (pobres Monet, Degas o Van Gogh!) desperten els meus instints més primaris de violència, que haig de contenir. Les figuretes impecables -com una escultura llepada de Lladró- de les noies que es fan retratar davant de qualsevol atracció o racó instagramable són la contraposició del senyor búlgar que experimenta una certa vergonya en posar, amb la seva dona, davant la Torre Eiffel. Potser aquesta família compraran una torre en miniatura en qualsevol parada de souvenirs però no faran una cua absurda per entrar a fer-se una foto a Shakespeare and company (si Sylvia Beach aixequés el cap!) o per seure a menjar un croque-monsieur en una taula de vint centímetres de diàmetre a les Deux Magots.

París (III). El metro

Fem molts viatges en metro. De fet, sempre viatjo més en metro en ciutats estranyes que no en la pròpia (sí és que en tinc una de pròpia, que potser no). A Barcelona, el metro és un simple utensili, per no dir un peatge, un mal necessari, per poder complir els tràmits de la vida quotidiana. En ciutats que no són la nostra, el metro -i el seu hàbitat- forma part de l'exploració de territoris desconeguts. L'ull del viatger -o del turista, no ens enganyem- està atent, també al metro, a la novetat. La mirada estava viva, la percepció, alerta.

A París, ens movem en metro per diferents línies, estacions, barris i intercanviadors. Ens creuem amb mil cares i ocupem desenes de vagons, buits i plens, nous i vells. Viatgem drets i asseguts, il·lusionats a primera hora del matí i fatigats al vespre. Ens asseiem junts sempre que podem i separats quan l'únic objectiu és descansar les cames com sigui. A vegades, encaixonats amb altres viatgers en seients minúsculs. De fet, la línia que m'agrada més és la que s'identifica amb el número sis i el color Junts per Catalunya, de trens estrets -i seients igualment estrets- i rodes amb pneumàtics. Fa una bona part del recorregut elevat, com ara el pas pel pont metàl·lic, d'aires una mica novaiorquesos, de Bir-Hakeim, amb vistes a la torre Eiffel. Les portes s'obren amb una maneta metàl·lica i, creuat el pont, s'endinsa cap a Montparnasse i corre cap al sud fins deixar-nos, després de creuar una filera d'edificis alts, quasi de Banlieue, al racó isolat de Butte-aux-Cailles, un petit poble dins del mateix París.

Al metro, m'agrada mirar les cares de la gent. De vegades, potser sense adonar-me'n, ho faig amb massa insistència, amb una mirada mig perduda, mig activada. També em miro a mi mateix, aprofitant l'efecte mirall que fan les finestres dins dels túnels, per veure si encaixo amb l'entorn. Potser és un reflex narcisista.

-No facis cara de guapo!-em diu l'N. quan, seient davant meu, em veu.

Anoto mentalment cares, individus, personatges, situacions, que després acabo oblidant per la meva indisciplina de no anotar mai en paper. Me'n recordo d'un senyor gran, estrafalari, que s'aixeca expressament del seu seient per anar renyar una noia, vestida amb roba d'esport, que li ha donat un petit cop involuntari amb la bossa. Això era prop de Pigalle i l'individu em resulta profundament antipàtic. Recordo també una noia, de rostre obstinat, gairebé perfecte, i mirada altiva (amb el nas apuntant el nord, com l'estrella polar) acompanyada d'una maleta negra brillant. Recordo els missatges repetitius, expressats en un babel de llengües, advertint dels carteristes. El londinenc mind the gap en alguna estació. La parella de senyors grans, ell impecablement vestit i amb un ram de flors, ella amb un cistell d'anar a comprar, que ens pregunten d'on som i ens donen conversa, precisament a la línia número sis. L'estació majestuosa de tren -el RER que enllaça amb el metro- de l'avinguda Foch, acabada de restaurar, de color de sorra daurada i dolça, on, en baixar a la andana immensa, estem sols, absolutament sols, com en un film distòpic. Em fa gràcia la pronunciació a la francesa que emeten els altaveus del nom de l'estació de Franklin D. Roosevelt (alguna cosa com ara prochaine station: fganclàn gusavèlt). M'agrada fins i tot haver agafat afecte a la nostra estació, la de Victor Hugo, que a primera hora del matí escup viatgers apressats, que gairebé se'ns emporten per davant quan nosaltres anem a esmorzar a la boulangerie de la plaça. Ells seguiran avui i demà el seu camí diari, que jutjaran monòton, cap a les seves obligacions, mentre nosaltres en guardarem el record d'uns dies viscuts amb la intensitat pròpia de l'excepció.

Paris (II)

En aquells temps, les vacances de Setmana Santa duraven deu dies, les de Nadal més de vint i les d'estiu, noranta. Durant els anys d'universitat, la feina es concentrava en els mesos de febrer i juny, en duríssimes jornades d'estudi de més de catorze hores; eren dies i setmanes sense descans possible. Però la resta de l'any es vivia francament bé. Us parlo ara dels primers dies de la Setmana Santa: dilluns, dimarts, dimecres... dies que passaven sense més obligació que sentir caure el pas de les hores. Aquell any en concret -potser era el 88, tal vegada el 89- feia un magnífic temps de primavera. La llum del sol entrava a raig per la finestra de la meva habitació, a la mateixa casa on visc ara. Els arbres començaven a treure fulles, tot i que potser ni me n'adonava. Jo era especialment feliç, perquè havia començat a sortir amb la meva nòvia. A la tarda, sortia a buscar-la per anar a passejar, sense altre pla que estar junts. No sé si llavors tenia cotxe. No em calia: la prova és que ni tan sols ho recordo. Mentre era a casa, escoltava discos tot el dia, tancat a l'habitació, i malgrat la joia que m'envaïa, seguia preferint les cançons tristes. De la tristesa n'han sortit sempre les millors creacions. Però, en aquell temps, tampoc era especialment exigent. Relaciono aquells dies d'abril -o potser de març- amb una cançó pop i comercial de Duncan Dhu, plena de tòpics, però que encara m'emociona. Potser pels records que em porta. Parlava d'uns pinzells, de l'adéu d'una dona i, sobre tot, d'una habitació de París on, a diferència de la meva, hay cortinas para que no entre el sol. M'imaginava, evidentment, una habitació amansardada i austera, amb vistes a teulats de zinc sota un cel sempre gris. I m'imaginava que algun dia viuríem la G. i jo, pobres i feliços com Hemingway i Hadley, en unes golfes parisenques com aquelles.
Han passat més de trenta anys i per fi hem pogut dormir en un llit encaixat sota una teulada inclinada, en unes golfes de París: en una antiga chambre de bonne reconvertida en allotjament per turistes (que és el que som encara que no ho vulguem). Hem viscut uns dies en un dels barris més nobles de la capital, a la majestuosa avinguda Foch, que és un dels raigs de sol que convergeixen en l'Étoile. Però no accedíem a la nostra cambra per passadissos nobles, sinó pel camí del servei: un passadís estret per on circulen els enormes tubs de la calefacció central. Trepitjàvem rajoles hexagonals i passàvem portes i portes de cambres que en el passat acollien les minyones fins arribar al nostre niu. Constatàvem així el que era l'up and down britànic, però a la inversa: la part més alta de l'edifici era aquí el territori de les criades. Ara, aquestes cambres s'uneixen de dos en dos o de tres en tres per formar apartaments que, en un barri acomodat com aquest, no deuen estar a l'abast de tothom. És la curiosa evolució dels temps.
En aquesta mansarda, em desperto totes les nits al voltant de les cinc del matí. Potser per l'excitació de ser a París, pel paradoxal efecte que genera el cansament, o simplement pel coixí infernal que té aquest llit. Sento com cau la pluja sobre la teulada de pissarra i imagino l'aigua regalimant pel seu pendent. Em bressolo entre la vigília i el son, mentre intento escriure mentalment -la major part d'aquesta escriptura s'acaba perdent- i percebo els reflexos de la inevitable llum de la nit parisenca entrant pels ulls de bou. La G. dorm al meu costat i l'N. una mica més enllà, al seu llit. La seva presència és la prova més fefaent del pas del temps. Em fa pensar que, més enllà d'aquestes nits puntuals, ja no hi haurà golfes parisenques ni eventuals bohèmies. A una certa edat, ja no compten els somnis d'improbables bohèmies, només els resultats del present. Cap a les sis, comença a cantar un rossinyol, que viu en el pati interior d'un edifici veí, una casa noble custodiada sempre per un guàrdia de seguretat, que roman en una garita. Qui deu viure en aquell edifici? Un ministre? Un ambaixador?. En tot cas, l'acompanya sempre aquest rossinyol, també ciutadà parisenc, i superdotat en el cant. I em sembla que la seva presència és el luxe més gran que hi ha en aquesta avinguda Foch i en aquest opulent XVIème arrondissement. Quan són les set i la llum del primer sol comença a despuntar, em venç la son.

París (I)

De vegades, hi ha segones oportunitats. Fins i tot en les coses més nímies. La primera vegada que entrem a la llibreria L'écume des pages -nom de ressonàncies borisviananes-, en ple Boulevard Saint Germain, just al costat del Flore i de les Deux Magots, m'abstinc de comprar cap llibre. Bé, més que abstenir-me, el verb més precís seria contenir-me. Bàsicament per dos motius: perquè ja tinc prou llibres pendents de llegir i perquè a París, les despeses són, aquestes sí, incontenibles. Però fins i tot l'N., passada una estona, em demana sorprenentment de tornar a la llibreria, on ha vist algun llibre que li interessa i que ja no ha tornat a trobar a les altres llibreries on hem anat. Així que quan un ruixat ens sorprèn prop de l'Odéon, fem cap altra vegada a L'écume des pages, tot i que amb poques esperances de trobar-la oberta, ja que som a França i és diumenge. Però la sort ens somriu i mentre molts turistes segueixen -estranyament- fent cua sota la pluja per accedir al Flore o a les Deux Magots (en aquest últim cafè els col·loquen en un trist envelat annex que, ni per casualitat, ha acollit mai cap existencialista), nosaltres entrem a la llibreria per passar-hi una estona, sense cap pressa, fins que la pluja escampi.

Allí, ressegueixo els noms de sempre a les prestatgeries -Modiano, Giono, Bobin, Camus- i repasso les novetats de les taules, on regnen els colors pàl·lids, suaus i elegants propis de l'edició francesa. M'atreu el Proust, roman familial, de Laure Murat, però finalment m'acabo inclinant per una altra història personal de relació amb un autor: Camus, notre rempart, d'Hubert Védrine. És una sort que no conegui l'autor i no sàpiga que fou un ministre francès d'afers exteriors. Segurament, aquesta relació amb la política m'hauria tirat enrere, però com diu el mateix Védrine en un passatge del text, ell no va conviure amb la política sinó amb el poder. I segurament té raó, tractant-se d'un estat com el francès.

La història de Védrine i del seu enlluernament amb Camus, que neix en plena adolescència, és interessant, i la narració passa per moments d'ingenuïtat i per d'altres, una mica contradictoris, d'una certa exhibició vital. Però el llibre serveix per constatar com la política i els polítics han tingut, en altres moments de la història, una sòlida base intel·lectual, especialment en el país veí. Hi apareix, per exemple, Mitterrand, que mai ha estat sant de la meva devoció, però que aquí surt retratat com un home d'una cultura profunda que el primer que demana a qualsevol persona del seu equip és quin llibre està llegint, que recomana a tothom els diaris de Jules Renard o les novel·les de Jean Giono i que, en una escala a Irkutsk, discuteix amb Chirac discuteixen sobre la ubicació de la tomba de Gengis Khan.

Gràcies a Hubert Védrine, François Mitterrand, l'home de qui s'explica que el mateix dia que es va prohibir a França la caça i el consum dels hortolans, se'n va fer servir uns quants, em resulta ara més respectable. I gràcies a Védrine, es consolida la meva admiració, tenyida d'una certa enveja, cap aquest país on els ensenyaments humanistes segueixen tenint un paper central i on hi ha ministres -o exministres- que escriuen sobre Camus. Mentrestant, aquí en tenim algun que és especialista en l'insult i que dedica el seu equip, pagat amb sous públics, a assenyalar aquells periodistes que l'únic que fan és qualificar objectivament el seu nivell de barbàrie.

(Constati's que l'un i altre -Védrine i el bàrbar- pertanyen paradoxalment a la mateixa família política).

***

Tres dies abans, a la llibreria Galignani, a tocar del Palais Royal, compro una altra història amb protagonistes pertanyents a la intel·lectualitat i al poder, en aquest cas econòmic, francès: Les monuments de París, de Violaine Huisman. Espero el moment de llegir-lo, però a la tauleta de nit m'acompanya un novel·la, també d'autora francesa i escenari parisenc, aquesta traduïda i editada en castellà: Las leyes de la ascensión, de Céline Curiol. Gairebé mil pàgines de ficció. No sé si seré capaç d'aguantar una dosi tan alta de fabulació.

***

Els jardins del Palais Royal, per cert, han passat a ser el meu racó preferit de París (altra cosa són les absurdes columnes de l'antic pati, tallades a diferents alçades i pintades com si fossin la samarreta de la Juve).

Pels jardins, a mitja tarda d'un dijous laborable, no hi circula gaire gent. Algun flaneûr perdut, parelles que conversen assegudes en les cadires verdes que porten encunyats versos d'Apollinaire o de Breton, homes elegants que passegen gossos igualment elegants i algunes turistes joves que, cobrint-se amb boines acolorides, s'han disfressat de parisenques. Els suportals i galeries laterals són gairebé deserts i mostren tota la seva perspectiva. Entrem en un cafè i ens fem servir una xocolata calenta, negra i esplèndida, sobre una taula llarga de fusta vella. Mirem pels vells finestrals amb vistes al centre del món, mentre imaginem com, en un dels pisos de sobre, Colette treia el cap per la finestra, ja vella i despentinada, observant el cel d'un París en blanc i negre.