Dissabte, diumenge i dilluns (III)

Si a tota la costa hi ressonen els noms d'artistes, escriptors, actors... que s'hi instal·laren o hi passaren dies, segurament és el petit poble de Ravello, que mira el mar des de les alçades, el que ha acollit la nòmina de celebritats més contundent. Es podria fer una alineació de somni de visitants, més o menys assidus, a la localitat: Wagner, D.H. Lawrence, Virginia Woolf, Vita Sackville-West, Lytton Strachey, E.M. Forster, Winston Churchill, Gore Vidal, Pasolini, Greta Garbo...

El grau d'arrelament d'aquests visitants ha estat molt variable i molts d'ells, que formen part de la llista que exhibeix sovint Ravello, foren simples convidats, passavolants o hostes de les vil·les de luxe. Però no tots. Sembla que Wagner s'inspirà en els jardins de Villa Rufolo per crear el jardí de Klingsor de Parsifal i D.H. Lawrence, endut pel geni -o la voluptuositat- del lloc-hi escrigué parts de L'amant de Lady Chatterley. 

Però si a algú cal estar agraït pel llegat deixat a Ravello, i al conjunt de la humanitat, és a Ernest William Beckett, Lord Grimthorpe. Ell fou qui, durant el seu particular Grand Tour, descobrí una vella i abandonada propietat situada en una posició privilegiada i hi construí els jardins i l'actual vil·la Cimbrone. Per fer-ho, comptà amb diferents ajuts i influències, entre els quals, el de Vita Sackville-West, qui l'assessorà en la selecció de flors i arbres.

La filla de Lord Grimthorpe, Lucy Beckett, va fer construir després, a tocar de Villa Cimbrone, una altra vil·la de situació igualment majestuosa: La Rondinaia. Per què explico aquesta història? Doncs perquè l'any 1972 Gore Vidal va comprar la Rondinaia i hi va viure, a temporades, durant més de 30 anys. Sobre Ravello, Vidal va escriure que:

Els habitants de Ravello s'espanten quan dic que aquest lloc és mundialment famós per la literatura, especialment la moderna. El gran escriptor anglès D.H.Lawrence va venir aquí, així com el gran escriptor de viatges francès André Gidé. Per descomptat, Richard Wagner també es va inspirar en les meravelles d'aquest lloc. Tots aquests grans artistes van reflectir en les seves obres, encara que fos breument, el verd intens, el blau transparent, el gris de la roca tosca, l'atmosfera formidable, tots i cadascun van sentir el fi equilibri que la natura manté sobre l'antic centre del món: la Mediterrània.

I va ser el mateix Gore Vidal qui, a propòsit, de les vistes de l'anomenada Terrazza dell' Infinito de Villa Cimbrone va escriure:

Fa vint-i-cinc anys, una revista americana em va preguntar quin era el lloc més bonic que havia vist mai en tots els meus viatges i vaig dir-los que era la vista des del mirador de Villa Cimbrone en un dia lluminós d'hivern, quan el cel i el mar eren tots dos d'un blau tan viu que no era possible distingir l'un de l'altre.

Certament, no crec que sigui exagerat pensar, quan hom es troba en aquest mirador de Villa Cimbrone, ornat d'estàtues clàssiques, que s'està davant d'un dels llocs més bells del món. I és curiós constatar que no hi ha cap fotografia capaç de copsar tota aquesta bellesa, que s'esmuny, inassolible, com tants desitjos en la vida.

Dissabte, diumenge i dilluns (II)

En la conversa amb Javier Aznar que escolto al cotxe, Ariana Harwicz esmenta una afirmació de Proust, segons la qual els qui més defensen una llengua són, paradoxalment, els qui l'ataquen, entès atac com una utilització impura o personal de la llengua. Busco la referència i la trobo en una carta adreçada a la vídua de Georges Bizet l'any 1908, de la qual en reprodueixo aquí un parell de fragments:

Las únicas personas que defienden la lengua francesa (como el Ejército durante el caso Dreyfus) son las que “la atacan”. La idea de que hay una lengua francesa que existe alrededor de los escritores y que hay que protegerla, es inaudita. Todo escritor se ve obligado a hacerse de su propia lengua, como todo violinista se ve obligado a hacerse de su propio “sonido”.
(...)
Porque de ese modo una forma gramatical puede ser hermosa por ella misma, porque sólo puede ser hermoso lo que puede contener el signo de nuestra elección, de nuestro gusto, de nuestra incertidumbre, de nuestro deseo y de nuestra debilidad.

Altra vegada, això em fa pensar en el meu instintiu rebuig a la perfecció, entesa aquesta no com l'excel·lència o el treball ben fet, que cal buscar-los sempre, sinó com el control absolut dels detalls, la rigidesa o, fins i tot, l'afectació. Pensant en la meva llengua i en la seva defensa basada en aquest mal entès perfeccionisme, em ve al cap el record d'algun antic professor.

***
La bellesa d'aquest territori de la Costiera Amalfitana contrasta precisament amb la seva imperfecció. Aquesta imperfecció que es manifesta en determinada estètica, en la construcció, la decoració, però sobre tot, en certs usos i costums. L'individualisme, l'anarquia semblen manar. Aquest caràcter local és tan fort que no es deixa vèncer, de moment, per la creixent expansió del luxe més descarnat, del bling-bling més odiós. Noies que abracen els seus nòvios -gracias, gracias, gracias, diu una d'elles aparentment emocionada- per haver-les portat a un mirador de Positano on poder fotografiar-se fins la sacietat. Joves americans robustos que pregunten de males maneres per la seva habitació a l'entrada d'una vil·la-hotel de luxe mentre arrosseguen l'omnipresent tròlei i la funda amb el vestit de casament. Nuvis foranis que, com ens explica l'R., propietari de la casa on ens estem, conviden tot un poble a l'aperitiu del seu casament que aplega gent vinguda de mig món. Són colonitzadors temporals, turistes que han perdut el més mínim instint adaptatiu a l'hora de moure's i ser respectuosos amb el territori que els acull. Per això, conforten els motorinos que us avancen en la corba més tancada, els conductors d'autobús que us fan senyals per ajudar-vos a passar pels punts més estrets de la carretera, la noia de l'hotel que sap respondre amb orgull i fredor el jove americà malcarat o els agricultors que perseveren en el cultiu, econòmicament dubtós, dels llimoners... Tots ells són elements de caràcter que encara contraresten i vencen el monstre uniformitzador, amb diverses variacions de la clàssica miseria e nobiltà del sud d'Itàlia.
D'aquesta manera, igual que els paisatges, arribem a estimar aquest caràcter, allò que ens sembla imperfecte i d'escàs gust. Mentre sopem a la protegida placeta d'Atrani, que indentificaríem a l'instant amb el substantiu Itàlia que conté el nostre diccionari intern, una família celebra l'aniversari de casament dels avis bevent vi i aigua que agafen directament de la font (a ells, no els cal convidar ningú de fora) i una altra àvia, la propietària del restaurant, es passa la nit paplantada a la porta, segurament més per costum que per ofici. Quina altra cosa podria fer? Quan acabem de sopar, ben entrada la nit, pujarem els cinc-cents graons, que, entre casetes, camps de llimoners, roques esquerdades i, fins i tot, un petit monestir pintat d'un color entre rosa i vermell (aquí van crear tots els colors molt abans de que existissin els pantone), ens portarà a la casa on, buguenvíl·lees i hibiscus regalimen gotes de la pluja recent i el mar és una extensió negra, que es manifesta com un buit infinit.

***
Cetara fa olor de mar i de peix, tal com els tòpics pinten els pobles de pescadors. A la petita platja, recollida hi regna el sol; als carrers del poble, ficats ja entre les roques d'un entrant de la cosa, la foscor. Les taules dels petits restaurants acompanyen el carrer central que baixa fins el mar. Des de la finestra del cotxe, les copes de vi blanc, entelades, són la imatge del desig. Trobar lloc on aparcar, un espai buit delimitat entre línies blaves, n'és la consumació. Aquí no han arribat la pàtina daurada del somni ni el bernís brillant del luxe. Les cases exhibeixen negrors d'humitat i els estenedors, mostres d'humilitat. Una dona reparteix paquets d'amazon parant el seu cotxe minúscul cada vint metres. Ens ha mirat malament quan l'hem acabat avançant, abans que pugués obrir la porta per enèssima vegada. Ara, mentre ens la creuem a peu, la seva mirada oblica fa pensar que ens recorda. Dinem, sabent que és ja dilluns, la tarda passarà de pressa, i tot s'haurà acabat. Tot? No sabem ben bé què, en realitat. Menjo spaguetti amb gust d'all i anxoves fregides, i res em semblaria millor aquí. La copa de vi blanc, gelat, es fa realitat però s'esvaeix ràpidament, com tots els grans plaers. El sol fa lluir la cúpula acolorida i brillant de l'església. Un peó treballa al carrer, mentre cinc se'l miren. Un matrimoni gran ens ensenya el nostre futur. Ja a la carretera, els rètols -Salerno, Napoli- semblen un miratge.

Dissabte, diumenge i dilluns (I)

Com en l'obra de teatre homònima de l'autor napolità Eduardo de Filippo, passem aquests tres dies -dissabte, diumenge i dilluns- ben a prop de Nàpols. Són dies eterns i, paradoxalment, volàtils al mateix tamps, com tots aquells que formen part de la vacança, que es viu sempre com un estat gairebé oníric. És un període de temps, aquests dissabte, diumenge i dilluns, que no forma part del fil de la quotidinaitat ni gairebé de la realitat, no és consecutiu a cap altre dia ni precedeix a res, se situa en una línia paral·lela, al marge del fil de la vida. En certa manera, també nosaltres ens transformem, deixem de ser qui som habitualment; el nou escenari ens desdibuixa i ens configura d'una altra manera, segurament més suau, amb menys arestes, com la línia de l'horitzó d'aquest mar Tirrè que ens envolta aquests dies, sempre difuminada i entelada de boirines.

***

Escolto Ariana Harwicz, que assenyala l'error de dibuixar-nos des de les identitats, d'escriure o pensar des d'aquestes identitats, com si fos tot el que ens caracteritzés. És un pensament encertat, oposat als nostres temps, que ella qualifica de covards, en què sembla que tots ens haguem de compartimentar i identificar contínuament, cadascú en la caixeta de la seva identitat. Els humans som molt més complexos i canviem, ens desdibuixem, com ens passa precisament ara.

***

Ja dimarts, passejant per la nostra ciutat, tan ordenada i aparentment civilitzada, enyoro el caos primigeni d'aquell sud d'Itàlia, que se'm mostra, des de la distància, com un exemple de llibertats. És aquell desordre, quasi invivible, el revers d'aquesta hipercivilització tan profundament ordenada, que pretén controlar-ho tot, evitar qualsevol risc, regir-se per una seguretat extrema que no deixa de ser un desideràtum inassolible. Com diu la dita popular, buscar el millor ens allunya d'allò que és bo i tinc la sensació que la cerca impossible de la perfecció ens aparta del confort de la naturalitat. Penso en els crits, en la conducció temerària, en el relativisme de la norma que impera a la Campània amb un cert enyor d'una llibertat perduda, o potser, simplement, d'una naturalitat arraconada.

***

Les platges italianes, amb el seu aire decadent, són també anacròniques. Ja ha passat l'estiu, però no costa imaginar-se sota aquests parasols perfectament homogenis i alineats -una paradoxa en aquest país- cossos untats d'oli i vestits amb petits slips d'on sobresurten grans panxes, nens esprimatxats corrent i àvies amb vestit de bany negre cridant-los. Els rètols de les platges amb grafies d'altres èpoques i noms de ressonàncies exòticament anglosaxones, ajuden a situar-nos en escenaris de films de l'època daurada de Cinecittà. La banda sonora és a mig camí del jazz italianitzat i la cançó melòdica que ens feia ballar agafats en l'adolescència més paleolítica. Sapore di sale, sapore di mare.

A Amalfi, aquest món contrasta amb la grandesa perduda d'un passat llunyà, recuperada ara, parcialment, gràcies al rei Mides del turisme. En un palau de primera línia de mar onegen les banderes de les quatre repúbliques marítimes: el lleó de Sant Marc i les creus, de diferents modes i colors, de Gènova, Pisa i també Amalfi. És la mostra de l'orgull d'haver estat en aquesta lliga de campions. La gran demostració d'aquesta vella noblesa la trobem, però, en el magnífic duomo orientalitzant que corona la plaça. Les escales que hi condueixen, on sempre hi seu algú -turista i local- tenen un aire, potser només funcional, de la romana piazza di Spagna. Al vespre, no podem resistir-nos d'asseure'ns, no a les escales, sinó a la terrassa d'un cafè per observar aquest bell temple i, també, la gent que passeja. Les llums de les taules, de color aperol spritz, ens donen una claror íntima. Comença a fresquejar -tant com pot fer-ho a la vora del mar en aquestes latituds- i els establiments proporcionen mantes per romandre confortables a les terrasses. Els cafès són ben servits, els cambrers, ben vestits. Corre ja un aire de diumenge al vespre, en el qual es barreja el recolliment de les parelles que tornaran demà a la feina, amb la despreocupació dels turistes desvagats que pensen què faran l'endemà. Sant' Andrea és present arreu: a l'escultura de la font, al frontispici d'estil bizantí de la catedral, al nom dels restaurants i les pastisseries... Arriba de tant en tant, un perfum de l'omnipresent llimona, probablement artificial, provinent dels sabons, gelats i licors que venen les botigues de souvenirs, però suficient per omplir-nos els pulmons de somnis de vacances eternes, d'un sud infinit. Ens enganyem sentint-nos viatgers del Gran tour, cansats dels nostres nords i dels nostres costums rígids. Les onades del mar colpegen amb força les roques d'aquesta costa màgica, plegada en mil racons on viure amors prohibits i de roques des d'on les sirenes cridaven Ulisses i feien embogir els mariners. Què farem amb una vida només, existint aquest món?

Notes

El cinema mai hauria d'haver sortit de les sales de cinema. O potser és una incapacitat meva la de no poder gaudir-ne fora de les seves parets.

***

Empès per l'eufòria, vaig anunciar un dia: escriuré una novel·la! Ara em diuen, per què no escrius contes? I penso que dins la magnitud de la novel·la és fàcil que la realitat pugui trobar un espai on colar-se. En canvi, el conte és la ficció més pura. Potser és per això que és el gènere literari que menys m'agrada.

Penso en això després d'haver llegit uns quants contes d'Ian McEwan, que em deixen totalment indiferent.

***

Entro en una llibreria mentre té lloc la sessió d'un club de lectura. Jo em quedo mirant llibres sense escoltar gaire. Però acabo percebent que la conversa gira per centrar-se en l'actualitat. Les afirmacions, empeses per l'aparent unanimitat, van pujant de to. Que si celebrar una festa a prop de la frontera era una provocació, que sí uns bevien gintònics mentre altres moren de gana. Marxo sobtadament, profundament contrariat.

***

A mi, la inspiració mai m'agafa treballant. Sempre passejant o dormint.

***

Recordo una pintada de l'època pandèmica, molt descriptiva, que va córrer per les xarxes: Poco pan y pésimo circo. I esquivar el circ, que difícil que resulta!

***

Carles Riba, en l'última carta que escriu durant el seu viatge a Grècia, adreçada a Josep Obiols: Dues vegades, en aquest viatge, he hagut de fer un esforç violent per no plorar com una criatura... o com un heroi antic. L'una a l'embarcament de Marsella, quan pressentia la meva Grècia a través d'una boira rosada i lila; l'altra a l'embarcament de Patres, quan per fi anava a conèixer l'Ítaca de l'Odissea, del llibre més bell del món.

Sense aquestes emocions, potser algú diria que infantils, cap viatge té sentit. Res té sentit, en realitat.

***

A l'Eixample de Barcelona, dissabte a la tarda. Sensació absoluta d'haver perdut una ciutat.

***

A vegades, el poeta no és més que el secretari que transcriu el poema que la realitat va creant al seu pas.

***

Miro la final del torneig de Shanghai. Hurkacz contra Rublev, un dels tennistes per qui tinc més simpatia. Però no em puc abstreure de pensar que s'enfronten un rus i un polonès.

Apunts

El diumenge a la tarda el passo veient El talento de Mr. Ripley d'Anthony Minghella. Han passat ja vint-i-quatre anys des que es va estrenar la pel·lícula. De tot fa massa temps. M'entreté la tarda i confesso que quan Tom Ripley mata aquell parell de nens rics i paràsits sento una certa satisfacció malsana.

***

La por nostra de cada dia: no saber escriure.

***
No fa ni una setmana que l’amic X., per telèfon, em diu que està llegint un autor noruec: Jon Fosse. D’això se’n diu tenir ull clínic (X. és metge).

***
Del recull de cartes de Carles Riba escrites durant el seu viatge a Grècia amb Clementina Arderiu i editades ara per Carles-Jordi Guardiola, em crida especialment l’atenció el que escriu a Josep Obiols sobre Santorini:

Uns pobles blancs, que arrestellen les cases les unes damunt les altres, fent esqueneta, lligant-se amb arcs, aixafades o amb volta cilíndrica, com les cases africanes. Teniu la sensació, recorrent-los, que us serveixen una samfaina en blanc de tot el Mediterrani. Nets per fora i bruts per dins. La fonda, l'única fonda, feia pena: mai cap frare ha dormit en un llit més dur, ni més desmanegat.

L'única fonda... No han passat ni cent anys.

***
Vaig a la Finestres a escoltar Ariana Harwicz. Tinc la sensació de que, a diferència de quan escriu, en l’exposició en públic s’autocensura una mica. És lògic, la solitud íntima de l’escriptura afavoreix la llibertat. Diu que l’escriptor ha d’ofendre, que això forma part de la naturalitat de l'escriptura, i segurament és cert. M’adono a l'instant de la meva tendència innata a l’autocensura, al primum non nocere, sobre el qual he escrit algun cop. També assenyala que mai s'ha d'escriure fent càlculs ni pensant en l'eventual publicació en un lloc o altre. I li torno a donar la raó, autoculpnant-me un altre cop. El que no acaba de fer és donar-nos l’opinió sobre Sally Rooney, a qui sembla apuntar com a exemple de l’escriptura políticament correcta i marquiteniànament emmotllada al temps actual. Després veig que quan escriu sí que la dona:

El síndrome Sally Rooney se ve mucho en los pasillos y bambalinas de la literatura. Para vender más, para estar del lado del Bien (aunque haya que apoyar a criminales, sobre todo con las mujeres, y acentuar la judeofobia), se adhiere a las causas políticas con buena prensa. Esta búsqueda de la pureza ideológica ya era la del nazismo, es propia de cualquier sistema totalitario. Lo especial es que ahora es en nombre de la democracia. De la democracia radicalizada, es decir, totalitaria.

Penso en què, per mirar de tornar a col·locar l’N. en els raïls de la lectura, vaig regalar-li a l'estiu el llibre més celebrat de Sally Rooney. El meu fracàs ha estat absolut i penso que potser ja m’està bé, per subvertir la meva intuïció.

***

Més Harwicz:

En el siglo XXI se rehabilitó un debate que parecía saldado en favor de separar al autor de su obra. El revisionismo empezó en Estados Unidos y fue replicándose, de un modo acrítico, sumiso y colonizado, en América Latina y Europa. No separar la obra de la vida de su autor es una catástrofe para cualquier creador. Se examina su vida conyugal, su currículum, su prontuario, su casa, si fue infiel, si paga los impuestos de alumbrado, barrido y limpieza, como si fuera parte del texto ficcional. En este contexto, yo anunciaría el fin del arte. Si Dios murió, también puede morir el arte, tranquilamente.

***

Per recomanació de l'X. escolto una conferència de Juan Arnau. Parla, entre moltes altres coses, de la intel·ligència artificial i la tecnologia. Diu que l'únic que no aconsegueixen les màquines és reproduir-se, però posa l'exemple de les flors, que usen els insectes per reproduir-se. Certes persones, fascinades per la tecnologia poden fer, doncs, com les abelles. I potser el nèctar són els diners.

***

Sona a la ràdio Devil came to me, de Dover. Aquest grup madrileny va posar-se de moda al final de la dècada dels 90, a remolc de l'èxit de bandes americanes segellades amb el nom de so Seattle. A mi, Seattle em cau molt lluny, però la música d'aquest grup, que no sé quin component de màrqueting va arribar a tenir, em va arribar a agradar perquè tenia també reminiscències del punk anglès (sóc més de Camden que de Seattle, de gavardines que de camises de quadres). En qualsevol cas, tampoc li feia llavors massa cas a Dover. No tenia ni trenta anys però ja estava més capficat amb les responsabilitats d'ancorar-me a la vida adulta -la vida aparentment real- que en les vel·leïtats que fins feia uns anys implicava aquest món de la música i les sortides nocturnes. Recordo que en unes classes de preparació d'un examen d'anglès que feia llavors una noia molt jove (no en recordo el nom ni tan sols la cara) em parlava de Dover. Jo tenia vint-i-vuit anys i ella en deuria tenir divuit i aquell món, el seu, el de Dover, em semblava d'una llunyania absoluta. No hi ha error més gran que ser jove i no saber-ho.

De Dover, Serenade: