Un cafè

Cau una pluja fina en la nit d'Amsterdam, que va calant a qui es passeja pels seus carrers. Aquest cafè sembla un bon lloc per resguardar-se'n. Té pàtina, té fusta. Hi entrem. Les parets mostren un color crema fosc, no sé si fruit d'una mà de pintura o, simplement, del pas del temps. Res millor que asseure's a la barra, en un tamboret, amb els colzes fregant la fusta. L'establiment és a mig camí entre el cafè vienès i el pub anglès. Potser li falta grandesa per ser el primer i li sobra prestància per ser el segon. És més un bar d'esperits que un lloc on prendre cafès. Rere el mostrador, una prestatgeria amb ampolles de licor crea un calidoscopi de colors a través dels vidres dels recipients i dels líquids que contenen: verds, topazis, bronzes, grocs, incolors... que es mesclen i es projecten a través d'un joc de miralls. Un home d'uns seixanta anys regna darrere la barra: bigoti poblat, de color gris, cabell amb entrades però encara abundant, rostre circumspecte. Eixuga vasos i serveix copes amb aparença immutable. L'acompanya un noi jove, pèl-roig, d'una certa arrogància. No s'assemblen gens però la imaginació em fa pensar que són pare i fill. M'agrada la simplicitat del negoci: un vas, un raig de licor, una rodanxa de taronja, un parell de glaçons -que agafen amb les mans- i ja ho tindríem. Serveixen cerveses, whiskies, spritzs, gintònics i alguna cocacola. Des de la nostra posició privilegiada podríem fer una estadística.

M'agrada aquest cafè perquè no és alegre ni trist. No acull ni la falsa companyonia i els riures excessius dels borratxos habituals de bar ni la desesperança dels bevedors solitaris. L'únic personatge solitari és un noi que, repenjat a la barra, juga als escacs amb el telèfon mòbil. També entra un home gran sol, baix, calb, amb ulleres rodones i bufanda, d'aspecte clarament sartrià, que decora bé el local, però no s'hi queda, es volatilitza ràpidament.

La pluja que cau, la llum tènue de l'establiment, la nocturnitat i la latitud podrien constituir un espai perfecte per a una novel·la de Simenon. Amsterdam podria ser ara Lieja o Anvers o qualsevol ciutat de província del nord, però hi ha alguna cosa que falla. Al moment li falta sordidesa, els personatges no tenen motiu per ser víctimes ni botxins; regna un benestar silenciós. No és una barra on viure la desesperació o el wild side de la vida, és una etapa on agafar forces, reflexionar, deixa que la pluja faci. El mòbil vibra amb esperances, l'home de la barra crea vangoghs amb el líquid taronja de l'aperol, els glaçons xoquen amb el cristall dels vasos, el plugim s'acaba extingint, la nit és dolça. Tender is the night, que diria el malaurat Scott. És hora d'anar a dormir. Marxem i deixem el cafè per sempre, inalterat, incòlume des de 1921.