La Rosalia no sabia liftar (*)

Pero sus dos ojos negros se me clavan como espadas

pero sus dos ojos negros se me clavan como espadas

Seguridad Social, Chiquilla

Coneixem la Rosalia per casualitat. Hem acabat entrant en aquest restaurant del barri de Jordaan perquè ens han fallat altres opcions prioritàries. D'aquesta manera, hem anat a parar en aquest restaurant sud-americà, que no és ni mexicà, ni argentí ni peruà, sinó tot alhora. Suposo que als holandesos ja els va bé. A nosaltres, la pluja fina i l'hora tardana ens hi han empès. Però deixem el restaurant, perquè és sabut que parlar-ne, igual que parlar de diners o de feina, és de mal gust. El restaurant serà només un escenari. Fosc, amb la música excessivament alta, i amb una agitació considerable. Amsterdam la nuit.

La Rosalia arriba a prendre'ns comanda. Nosaltres ens movem amb una certa incomoditat pel llistat de plats, acompanyats per xifres també excessives, així que li consultem, en anglès, alguna cosa. Ens contesta en aquest mateix idioma, però en algun moment ens diu que també parla espanyol. Fem una transició ràpida al castellà, que acaba sent fugaç, perquè tot seguit pregunta d'on som i, davant la resposta, es passa al català, que és la seva llengua.

Potser abans que tot això caldria dir que la Rosalia s'ha assegut en un cadira de la taula del costat, que ha acostat a la nostra (les taules són rodones i minúscules, de marbre, a l'estil bistrot) per prendre nota. Aquesta familiaritat no ha resultat estranya ni incòmoda, al contrari, i des del moment que ens entenem sense barreres, quasi voldríem que s'hi quedés. Quan simplement ens demanava els plats en anglès no ens havíem fixat en el seus cabells rinxolats i negres ni en els seus ulls, encara més negres. Quan se'n va, serà l'A. qui dirà que li recorda la Rosalia, encara més prima. El seu parlar, la seva veu, tampoc és molt diferent a la de la cantant. Encara que parli de manera una mica sincopada, té un to suau i amorosit, amb un deix fricatiu. De vegades, el seu parlat accelerat queda frenat davant d'alguna paraula, que se li resisteix, com si comencés a oblidar l'idioma. És curiós el que arriba a fer la distància, va esborrant una mica qui som per anar dibuixant un altre individu diferent. L'espai i el temps són els agents d'erosió més poderosos que tenim. D'erosió o d'escultura, depèn de la perspectiva.

La Rosalia, que en realitat es diu E. -li ho he preguntat-, va venint sovint. Ens aconsella un vi argentí, ens d'desincentiva de demanar-se un de Transilvània -aquest origen ens el feia perillosament atractiu-, va preguntant com estem, si tot va bé... totes aquestes coses pròpies de l'ofici. Quan ve alguna altra cambrera a portar-nos els plats, la trobem a faltar. A ella, intentem retenir-la amb preguntes, conversa, perquè no s'acabin escapant els seus ulls, que punxen i alhora llueixen amb el reflex de les espelmes, com en un interior de Georges de la Tour. Seria més bonic que aquest interior fos holandès, vermerià, amb llum de dia tènue, filtrada per una finestra, acompanyada del silenci o d'una música de virginal o de clavicèmbal, amb la mateixa E. llegint una carta en veu baixa, abstreta. Però ens hem de conformar amb el que tenim. Amb aquests ulls que brillen i es mouen de pressa, al ritme de la seva veu i del seu parlar sobresaltat. M'agraden aquest ulls que es mouen, indecisos i una mica insegurs, perquè acostumen a denotar sinceritat i dubte; pertanyen a algú que no enganya.

- Què hi fas a Amsterdam, E.? - li pregunto.

I respon que havia arribat l'hora de marxar de casa els seus pares, de viure sola, i aquesta va ser una opció que es va presentar. Aquí es treballa molt i es cobra bé, diu, però tot es caríssim, afegeix, arrossegant aquesta i tònica de l'última paraula. M'agradaria saber quina vida fa la Rosalia, si és feliç aquí, si té nòvio i si vol tornar, però, encara que el vi argentí ha anat fent el seu curs, fent que els seus ulls esdevinguin cada vegada més negres, líquids i profunds, aquestes coses tampoc es pregunten així com així. Preguntar, inquirir, interpel·lar gaire més enllà de la superfície sempre se m'ha fet difícil. I és ella qui, precisament, movent-se en aquesta superfície ens pregunta si som de Barcelona mateix. Li responc que no, i llavors vol saber d'on. Quan li ho dic, assegura que coneix on és Aiguafreda perquè ha voltat tot Catalunya jugant a pàdel. Llavors és quan l'À. li pregunta si no juga també a tennis, potser perquè és bonic deixar-se endur i imaginar l'eventual elegància dels seus cops vestida de blanc. Nosaltres som tennistes, afegeix, com si tingués al seu davant Corretja i Moyà, i això em fa somriure una mica mentre espero la seva resposta que és ben simple, però que en les inesperades giragonses de la nit inspirarà un títol una mica naïf i postmodern:

- No, a tennis, no. A mi no se'm donava bé liftar.

(*) Aquest títol, nascut en un moment mestís entre son i vigília, en la còmoda nit d'una habitació d'hotel d'Amsterdam, potser podria donar lloc a un relat breu de ficció, o fins i tot pot tenir visos de títol de novel·la mainstream. Qui sap, ens he d'acostumar a viure en la incertesa, com diuen els odiosos gurús moderns. De moment és això, un capítol d'unes també eventuals Històries d'Amsterdam.