Vista de Delft (I)

Vaig veure la Vista de Delft, de Vermeer, al Mauritshuis de La Haia, per primer cop l'any 1996. Ja llavors vaig tenir la sensació de visitar un museu excepcional, petit, però amb una col·lecció extraordinària. Tanmateix, conèixer de cop en un sol viatge el Rijksmuseum d'Amsterdam, el Mauritshuis, el Frans Hals Museum d'Haarlem i el Groeninge de Bruges (a banda del Van Gogh de la capital holandesa) pot provocar una certa indigestió, encara que sigui de la millor proteïna.

Retornàrem al Mauritshuis el 2014 i vàrem fer descobrir als nens les joies que allí s'hi guarden, entre elles tres Vermeer, amb una sensació ja diferent. Els viatgers del Grand Tour riurien en les seves belles tombes si em sentissin dir que viatjar ara no és el mateix que quan ho fèiem els anys 90, però el cert és que així és. La pau i l'assossec de fa trenta anys és irrecuperable, fins i tot a les sales dels museus menys (o no tant) afamats.
El cas és que, si Déu vol, tornarem a trobar-nos amb la Vista de Delft, La noia de la perla (La hija de la perla que deia l'N. amb sis anyets, també irrecuperables), Diana i les seves nimfes, i fins a vint-i-cinc Vermeers més, aplegats en aquesta antològica històrica del Rijksmuseum que ha fet sold out en poques setmanes. L'altre dia vaig fer recompte i el cert és que ja he pogut veure, en pelegrinatge pel món, vint-i-quatre de les trenta-set pintures que resten vives del mestre de Delft. Però no hi ha dubte que veure-les juntes és un luxe. Som extraordinàriament afortunats. Alhora, aquests dies miro de treure profit d'aquesta antològica que qualifiquen d'irrepetible, amb la lectura prèvia de papers diversos que invitin a enriquir l'experiència. Aquest darrer sintagma està escrit amb tota la mala llet possible.

Casualment -o no- havia llegit ja fa uns mesos el fragment de Proust dedicat a la Vista de Delft -l'episodi de la mort de Bergotte- i la seva focalització en la paret groga assolellada que apareix en el quadre, just darrere la porta de Rotterdam. Certament, un dels valors que fan extraordinari aquest quadre és el joc de la llum solar, amb un primer pla enfosquit pel núvol negre, i un segon pla, amb l'Església Nova sobresortint, tocat majestuosament per la claror del sol. És en aquest espai il·luminat pel sol on es troba la paret groga que était si bien paint qu'il était, si on le regarde seul, comme une précieuse oeuvre d'art chinoise, d'une beauté qui se suffirait à elle même. L'escriptor Bergotte, a qui corresponen aquests pensaments, acaba dient que voldria escriure com Vermeer pintava, especialment com havia pintat aquest petit mur groc. Finalment, Bergotte acaba morint allí mateix, a l'exposició, no sabem si per una indigestió artística, proteica i stendhaliana o bé, segons sembla apuntar Proust, per una indigestió autèntica, prosaica i antiaristocràtica de pommes de terre.

Els experts expliquen que Proust va poder veure la Vista de Delft en dues ocasions, a l'exposició celebrada a París el 1921 i que va inspirar l'episodi de Bergotte i en un viatge anterior a Holanda, el 1902, en el qual, concretament el dia 18 d'octubre, va visitar el Mauritshuis. Arran de l'exposició parisenca del Jeu de Paume va escriure al crític Vadouyer que, en la seva primera visita, ja va pensar que es trobava davant del quadre més bonic del món, que no és dir poca cosa. Tanmateix, el que no sóc capaç de desentrellar és la predilecció per la petita paret groga, tot i que llegeixo que Vermeer va pintar-la seguint una tècnica pictòrica especial, afegint grans de blanc de plom en la primera capa.

Llegeixo també sobre la predilecció d'un altre mestre modern, Van Gogh, per aquesta pintura. En una de les famoses cartes al seu germà Theo, li escriu des de Nuenen -on vaig seguir també el rastre del pintor pèl-roig un dia de pluja- que No és curiós que aquest Vermeer de Delft de La Haia hagi conservat uns colors tan bells, amb tota una sèrie de vermells, verds, grisos, marrons, blaus, negres, grocs i blancs vigorosos?

I el que és realment curiós de llegir és que aquesta gran obra de Vermeer es troba a La Haia gairebé per casualitat o, més ben dit, per designi reial. I és que l'any 1822, quan l'obra es va posar a la venda en una subhasta pública, l'aleshores director del Mauritshuis, Steengracht van Oostkapelle, va desaconsellar al ministre comprar-la per al seu museu i fou el director del Rijksmuseum -la competència- qui va persuadir al ministre de demanar al rei Guillem I un préstec per adquirir-lo. Però quan tot feia pensar que la tela aniria a parar a Amsterdam, per sorpresa de tots, el rei va voler que la Vista de Delft formés part del seu gabinet reial, és a dir, del Mauritshuis. Expliquen que el rei va veure un simbolisme en el fet que l'Església Nova de Delft, on estan enterrats els membres de la família Orange des de Guillem el Taciturn, ressaltés en el quadre, poderosament il·luminada pel sol. Però potser fou que, com Proust o Van Gogh, va sentir-se atret per la gran bellesa del quadre. I és que, en el catàleg de la venda pública de 1822, ja es deixava constància de que la factura és la més audaç, potent i magistral que hom pugui imaginar.