Apunts

Aquest migdia he pujat caminant al Clot: una hora llarga a ritme fort i amb pendent. Tot i el vent fred que bufava, he arribat a dalt força suat. Però l'esforç ha valgut la pena, perquè quan he sigut a dalt m'he sentit com fora del nostre món, en un altre temps. Des del turó de la Mora veia la xemeneia del Clot fumejar, com ha fet invariablement des de fa segles, emergint de la teulada asimètrica. M'he abrigat, perquè començava a sentir la fredor. La vall semblava, des d'allà, intacta. L'ermita romànica de la Mora, construïda amb la pedra vermella de la Calma, a mil metres d'alçada, m'ha semblat insuperable. M'agrada imaginar què deuria passar pel cap dels homes que van construir-la, fa mil anys, en aquell indret. He buscat un lloc a recer de l'aire i he tret de la motxilla un tros de pa i una mica de formatge. He estat per uns moments un personatge de Delibes i això m'ha omplert de felicitat. He begut aigua fresca i menjat uns tomàquets. Per acabar, una poma. M'ha semblat el millor àpat del món. Apartat de tot, em resultaven còmiques les nostres complicacions diàries. M'hauria agradat quedar-me allí i seguir sent un pastor delibià. Portava un llibre però no l'he tret, m'ha semblat una sofisticació innecessària. A més, el vent m'ha fet fora. Quan he passat per davant de la casa, els gossos m'han bordat amb uns lladrucs atàvics. M'hauria agradat, per arrodonir-ho, llençar la galleda al pou i beure'n l'aigua, però ho he deixat córrer. La neu del Pirineu es veia llunyana, la boirina enterbolia les fondalades .Pel camí se sentia la remor de l'aigua del torrent. He baixat i he tornat a la vida de sempre.

***

De Londres, vaig oblidar consignar un episodi curiós. Estàvem dinant en un pub que vam triar per les seves reminiscències literàries. Allí, li agradava anar a Dylan Thomas, sembla que hi trobava un bon ambient de borratxos. També el freqüentava T.S. Eliot. Nosaltres estem gairebé sols, consumint el nostre pastís de carn amb puré de patates i verdures, acompanyat d'una pinta de cervesa. La barra és servida per una noia jove. Cal anar allà a fer la comanda. Un home d'una seixantena d'anys, ben plantat, l'està fent, acompanyada d'una gestualitat excessiva. Movent els braços, sobtadament, fa que un parell de copes, penjades cap per avall sobre la barra, surtin disparades i impactin en la cambrera. El terrabastall és important, però el causant no es preocupa excessivament. Aparentment, continua com si res. Després pren la cervesa a fora amb un company, fumant. Porta una gorra dickensiana. Ens sobta el seu poc tacte, l'absència d'unes disculpes sòlides i evidents. Però passada una estona, un cop ja ha marxat, torna a entrar amb un ram de flors i li dóna a la noia. Em sembla un gest magnífic -envejable- i em pregunto si no hi ha un punt de seducció en tot plegat. La noia somriu, xerren una estona (és una llàstima que no els puguem sentir) i al final l'home se'n va. Em pregunto si tornarà.

***

Veig a la televisió sengles documentals sobre el futbolista Canito i el ciclista Pantani. Arribo a la conclusió de que aquests ídols caiguts són, en general, bones persones. Nois desvalguts, sense sort, sense protecció, sense cuirassa. Els fillsdeputa, en canvi, acostumen a tenir poques debilitats o, si les tenen, són incapaces de fer forat en la seva cuirassa impermeable d'ambició il·limitada.