Hi ha cordills que es comencen a tibar sense tenir coneixement de les dimensions del cabdell que hom té entre mans. El quadre de la Vista de Delft n'és un bon exemple.
Sempre he experimentat un cert escepticisme davant les anàlisis que fan els experts -i els no tan experts- sobre les obres d'art, els seus simbolismes i les seves interpretacions. Sempre m'ha resultat més sincer, vertader i efectiu el jo pinto i prou del nostre Joaquim Mir. Potser per la meva formació -o a absència de formació- autodidacta, la prolixitat de determinades explicacions em desincentiva; crec que és important entendre una obra però en gaudeixo més sentint-la per mi mateix, acompanyat del silenci i el recolliment. Tot i això, miro de documentar-me i, en alguns casos, els meus temors i el meu escepticisme es confirmen:
De Vermeer dans le Mauritshuis, una guia del mateix museu (W Books), sobre la Vista de Delft:
Les arbres portent toutes leurs feuilles, on est sans doute aux derniers jours du printemps ou en été. Le soleil est à l'orient, donc l'heure est encore matinale.
De Ramón Andrés, El luthier de Delft. Música, pintura y ciencia en tiempos de Vermeer y Spinoza (Acantilado):
En el reloj son las siete y diez de la tarde, las barcazas están amarradas, al igual que los cúters, con su mástil hacia la popa, como en las balandras. En el embarcadero se respira un aire distendido, de trabajo terminado. (...) La cena todavía está en los calderos y las sartenes. En una hora, poco más, caerá la noche.
I doncs, matí o tarda? Trobo
aquest article del Smithsonian Magazine titulat Astronomy offers fresh look at Vermeer's view of Delft que ens explica que un grup d'astrònoms de la Universitat de l'Estat de Texas han estudiat aquesta qüestió des de l'òptica científica per concloure que el quadre retrata la ciutat a les 8 d'un matí de principis de setembre de 1659 o 1658. L'explicació basada en la ubicació de les ombres sembla raonable, ara bé, l'article conclou explicant que l'historiador de l'art i especialista Kees Kaldenbach es mostra en desacord amb l'anàlisi i assenyala que la pintura mostra la ciutat a finals de maig. L'explicació rau en el fet que els vaixells de pesca de l'arengada que apareixen al quadre estan preparats per l'inici de la temporada, que té lloc a principis de juny.
I si, penso, tothom tingués part de raó? La capacitat que té Vermeer d'aturar el temps, fins i tot de sortir-ne, amb les seves atmosferes, ¿no podria donar lloc a una escena autènticament intemporal? ¿O, simplement i per qüestions tècniques de creació de l'obra, no podria ser que fos pintada en diferents moments -del dia i de l'any- donant lloc finalment a una composició mixta i temporalment impura?
En tot cas, la conclusió que n'extrec de tot plegat és que, si en una qüestió com la de l'anàlisi de la llum del dia i del moment de l'any, on tenim l'aportació de la ciència i del coneixement històric no és possible treure una conclusió clara, ¿què no passarà amb d'altres interpretacions més subjectives tan presents en el món de l'art?
***
Tornem a Proust i a la seva visita a l'exposició de pintura holandesa de l'any 1921 a París. Llegeixo en
aquest article de la revista de premsa de la Biblioteca Nacional Francesa que l'episodi de la mort de Bergotte que esmentàvem en el post anterior, està basat també en una experiència personal. I és que l'autor de la
Recherche va patir, sinó una indigestió, sí un dels seus atacs d'asma visitant aquesta mostra pictòrica i sembla que va ser aquest episodi el que li va inspirat la mort del seu personatge, Bergotte, obsedit per escriure com Vermeer pintava el petit mur groc.
El mateix article explica que aquesta exposició va tenir un important ressò en la premsa francesa del moment i, entre les cròniques que se'n van fer, és especialment remarcable el que va escriure Léon Daudet sobre l'obra (en general) de Vermeer en una editorial de L'Action Française:
Il peint des femmes, en douillettes bleues ou blanches, devant des miroirs, auprès d'un clavecin, et il se distingue de tous les maîtres, même excellents [...] par un au-delà de l'exactitude, à force d'exactitude, qui donne l'impression d'un mirage superposé à sa réalité. L'œuvre ne commence ni ne finit comme les situations recluses et tranquilles qu'elle représente. Elle est suspendue entre l'espace et le temps. On peut la regarder, la contempler, s'abstraire devant elle, sans jamais épuiser le plaisir de compréhension intime qu'elle procure. C'est l'art de la confidence et du secret.
Està meravellosament explicat el que aporta Vermeer i, efectivament, la seva pintura està suspesa entre l'espai i el temps, i potser per això és difícil atribuir-li temporalitat, tant en el context d'un any com en el d'un dia.
***
Per acabar, transcendint el que és aquesta pintura de Vermeer però no el que representa, m'agrada reproduir el que escriu Ramón Andrés a l'esmentat El luthier de Delft, sobre el que significava llavors el treball, a mig camí entre l'art, l'artesania i l'ofici, de pintors, luthiers, òptics i mestres de moltes altres disciplines:
Antiguamente, los trabajos requerían más de las manos y los sentidos. El olfato ayudaba a percibir la acidez o la saturación de una mezcla, el tacto a valorar las superficies y las esquinas de una forma sutil, muy distinta a como lo hace una máquina. Una mano informaba, no sólo agarraba. Las texturas, olores y colores tenían una dimensión hoy disminuida porque se han perdido la rugosidad y el pliegue, las aristas, la viveza de la materia. Una pantalla no puede transmitir la ductilidad de unos pigmentos de girasol que se deshacen en la yema de los dedos, ni mostrar la pequeña estela y gradación cromática que dejan en la palma de la mano para que elijamos una franja de ese mágico difuminado. A un reloj digital le es imposible expresar la circularidad del tiempo, la emulación del ciclo de un día; su rápida superposición numérica no indica lo que unas manecillas, que tienen fisicidad en el dominio de la hora, movimiento. En las agujas se encierra toda una literatura del volat aetas, del tempus fugit. Así también ocurre con nuestras manos, que apenas tocan.
Efectivament, la fisicitat és un patrimoni que perdem i que ens fa humans. Després, Andrés va encara més enllà:
Ahora, en la asepsia de los polígonos industriales con maquinaria alemana o coreana, vigilados por guardias de seguridad subcontratados que visten el mismo traje ajado de su antecesor despedido; en las oficinas climatizadas y con doble servidor de agua fría y natural, el trabajo se ha convertido en una oposición al desempleo y no tanto en una actividad. Ha dejado de serlo porque obedece a propósitos abstractos que poco tienen que ver con la finalización de algo. Pensado siempre a gran escala, el trabajo ya no puede, generalmente, identificarse con la labor que a cada uno le gustaría desempeñar, aquella que consiste en obrar sabiendo que su cometido tiene un objeto, un sentido. La desaparición del trabajo ha dado paso a la profesión de estar ocupado. Antes, sobre todo en el ejercicio de un oficio artesanal, se trabajaban más horas, pero durante ellas se dejaba de existir menos.
Aquests fragments de Ramón Andrés em semblen fascinants, una autèntica revelació; quelcom que sabíem, o intuíem però no sabíem expressar d'aquesta manera. Són, en definitiva i per tancar el cercle, una il·luminació proustiana, amb ecos també del que Juan Ramón Jiménez descrivia com el trabajo gustoso.
