La Mercè

L'exercici d'escriure pot resultar extraordinàriament frustrant. O potser aquest no és l'adejectiu adequat. El que succeeix és que sovint apareix una sensació estranya i desagradable, com una premonició que et fa saber que no compliràs amb les expectatives que t'has fixat. I llavors vas posposant el moment de posar-te escriure, deixes passar primer les hores, després els dies, i quan t'hi poses saps perfectament que no te'n sortiràs: allò que tenies al cap ha fugit i, si n'ha quedat alguna resta, difícilment serà expressada com tu voldries. Això, aquesta procrastinació defensiva, és, darrerament, més freqüent del que desitjaria.

Però bé, provem-ho, malgrat tot.

***

El dia de la Mercè és un dia que acostumo a reservar-me per activitats extraordinàries, per exemple, pintar o escapar-me en solitud. Habitualment -ara ja no- sóc l'únic que faig festa a casa i això em dóna aquest grau de llibertat, aquesta giornata particolare. Aquest any la Mercè ha caigut en dissabte i el dia festiu s'ha traslladat al dilluns, en una mena de pseudomercè. Es veu que la nostra societat, en la seva fràgil bombolla de l'opulència, no pot deixar escapar ni un dia festiu. Particularment, cada dia sóc més partidari dels dies laborables, de la rutina, del treball. L'esperit petitburgès em venç a marxes forçades. De totes manere, he aprofitat aquest dia excepcional. He passat el matí pintant unes parets de casa que els paletes havien arreglat abans de l'estiu; l'exercici físic, manual i rutinari és també un aprenentatge, gairebé una escola. A la tarda he portat el dos cavalls a passar l'ITV -peatge que em desagrada enormement (els fillsdeputa, a més, m'han tombat la revisió)- i he aprofitat el viatge per arribar-me a Savassona. He pujat fins el turó on hi ha l'església romànica -romànticament reconstruïda- de Sant Feliu (o Sant Feliuet). M'he estat una estona sol davant del paisatge imponent. Les últimes pluges n'han fet pujar la verdor. Sota el turó, els prats lluien il·luminats per la llum del sol de tarda. El castell de Savassona s'amagava en el contrallum del sol. A darrer terme, el Matagalls i la Calma, sempre imponents i propers, com un amic fidel. Mirant cap a l'est, els cingles tallants a destral del Collsacabra: Tavertet, Cabrera, el Far. Més cap al nord, Bellmunt i el Puigsacalm. La serp fangosa que dibueixen els meandres del Ter, just sota els peus, es dibuixava llànguidament, amb poca aigua encara. M'he fixat que, just sota el turó, alguns roures han quedat secs abans d'hora a causa de la sequera. Destacaven tristament entre el verd  brillant que regnava arreu. Tota aquella vista, en solitud, era un regal. He recordat que vam pujar aquest mateix turó, ja fa uns anys, en un dia semblant al d'avui, quan els nens eren petits i m'ha envaït una profunda nostàlgia, intensíssima i sense remei. L'adolescència dels fills és l'equivalent a l'abandonament per part d'una nòvia estimada, única i irrepetible. No saps per què sents que tot l'amor vessat, tota la teva entrega ha tingut una contrapartida, diguem-ho suaument, incerta. En el silenci d'aquest banc de Savassona, davant d'un paisatge majestuós i insuperable, m'han ressonat els crits i els  riures d'antany, que ja no tornaran. Les persones sàvies -o pragmàtiques- saben créixer davant aquestes vivències i trobar allò de bo que té cada fase de la vida. Les persones obtuses -o romàntiques- pensem en Bécquer i les seves orenetes. Al final, però, he aconseguit recolzar-me en el pragmatisme de la solitud i, amb aquest bastó, m'he sostingut camí avall, sense caure pel difícil camí pedregós. He badat una estona entre les roques amb inscripcions prehistòriques i críptiques que fan d'aquest indret un lloc especial. La pedra de les bruixes, la pedra de l'home, la pedra del sacrifici, les antigues tombres... La creació literària hauria estat prolífica si un racó així s'hagués situat prop de l'Oxford de Tolkien o C.S. Lewis. En el nostre cas, crec que només Mossèn Cinto s'acostà a passejar i cantar aquesta contrada.

Tot caminant, m'acosto finalment al castell o casa forta fins que un senyal de propietat privada m'impedeix el pas. Ho intento per un altre camí que s'endinsa en un bosc d'alzines, però acabo trobant un altre senyal equivalent. Em fixo que la casa forta té adossada una petita capella, al seu peu n'hi descansa una altra i una tercera -la de Sant Feliu- corona el turó. El mite quasi cèltic de le pedres conviu, doncs, amb la presència sòlida del llegat cristià, inesborrable. Em quedo palplantat mirant els vestigis del castell i de la casa, desitjant poder acostar-m'hi, però m'he de conformar en veure-les sota aquestes alzines altes, que amaguen el sol i avancen la foscor del vespre. Aquest és un bosc d'alzina mediterrani, però obac i ombrívol, aliè a la llum del sol on hi creix també, aquí i allà, algun roure igualment majestuós. Torno pel camí vorejat per alguns cedre acàcies fins al cotxe, que arrenca amb frenesí, trencant el silenci amb el seu motor arcaic i estrident. El món de Savassona, un paisatge de records.

Notes

Hi ha persones que circulen per la vida amb gracilitat, fins i tot amb una certa ingravidesa, saltant els obstacles sense aparent dificultat. O potser seria més acurat dir que afronten aquests obstacles sense gaire preocupació, superant-los o no, però evidenciant una certa impermeabilitat davant de l'adversitat, una immunitat enfront les càrregues inherents a la vida. Segurament això és el que els fa ser més ambiciosos, perquè res sembla poder fer-los trontollar ni desviar-se del seu camí, sigui quin sigui. Estar mancat d'aquesta despreocupació -o d'aquesta invulnerabilitat-  i sentir amb plenitud tot el pes d'aquestes càrregues no és, com podria semblar, un obstacle per al gaudi, l'alegria o, fins i tot, la felicitat, si es permet l'ús d'aquest concepte tan vulgaritzat, igual que tenir un excés de pes no és un obstacle per córrer una marató. Però aquest corredor amb sobrepès sempre es mirarà de reüll i amb estranyesa la facilitat amb què el rebasaran en el camí àgils gaseles i lleugers antílops.

***

Rellegit, en homenatge a Marías, Corazón tan blanco ratifico la meva opinió de fa vint-i-cinc o trenta anys i la meva preferència envers Todas las almas i unes quantes novel·les que han vingut després de l'autor madrileny, incloses les dues últimes.

Dit això, qui pogués tenir la capacitat d'escriure una novel·la amb tants nivells de lectura, amb un estil tan extraordinàriament personal -quasi hipnòtic- i amb capacitat de tocar tants ressorts per estimular en el lector, gairebé de manera reflexa, el dubte i la reflexió. Si Vila-Matas, a La asesina ilustrada, pretenia escriure una novel·la en què el lector morís després de llegir-la, Marías aconsegueix un efecte gairebé contrari: utilitzant termes taurins que segurament li desagradarien, podríem dir que el lector surt de les seves lectures resaviat.

Notes

Un poemari és, en certa manera, com un museu. La col·lecció pot tenir una certa unitat però apreciem cada quadre, cada poema, un a un. L'avantatge que té un llibre de poemes és que ens el podem endur a casa i assaborir-lo a petites dosis, mentre que la visita a un museu acostuma a implicar gairebé sempre una sobredosi. Cal molt autocontrol perquè no sigui així i, sovint, si la visita al museu és ocasional, en una ciutat llunyana, la dosificació resulta impossible.

En un museu i davant d'un recull de poemes, acostumo a experimentar una sensació anàloga. Hi ha quadres -o poemes- que em captiven i m'atrapen, mentre que n'hi ha d'altres, potser igualment meritoris o valuosos, que se m'escapen i he de deixar córrer. Tant en l'art com en la poesia, sempre em crida la simplicitat, la realitat, la capacitat de fixar un instant, una atmosfera, una pulsió de vida, un símbol. La complexitat, la prolixitat, l'excessiu virtuosisme o la cerca d'una significació molt profunda em resulten més llunyans. La virtut de l'artista la trobo en la fixació de l'instant i, alhora, en la capacitat de transcendir-lo.

***

Penso tot això mentre vaig llegint, a petites dosis, el darrer poemari de l'amic Xavier Jové. En aquestes Epifanies hi trobo sovint aquesta capacitat i també unes certes il·luminacions de les quals parlàvem l'altre dia arran de Marías. El poema El viatge, per exemple, és un cas paradigmàtic d'allò de saber una cosa que sabies però no sabies que sabies. No el reproduiré tot, tan sols uns versos:

El planeta és un mapa estrany, només

són certs quatre carrers de la infantesa.

El desarrelament ens fa curiosos,

cal trobar la província del desig.

Són pinzellades que ens ajuden a descobrir el nostre desig de viatge, gairebé la necessitat de trobar, o potser tan sols, buscar.

***

Alterno aquesta lectura amb la relectura de Corazón tan blanco, amb el fil hipnòtic, proustià, de Marías. L'anglofília de l'autor madrileny, i les seves pròpies afinitats, han fet que se'l relacionés més amb autors com Nabokov o Faulkner, però el seu ritme i estil digressiu em fan pensar sempre amb Proust.

***

Miro de llegir una estona al sol, a la terrassa, amb un cafè i una reminiscència grega en forma de raget de raki de Creta. Però així com ahir, al Collsacabra, el sol d'havent dinat tenia ja una concepció tardoral, donava una escalfor tènue i agradable, avui aquí el sol resulta encara excessivament punyent, com els vins massa joves que necessiten el repòs de les bótes. La tardor va venint, però a poc a poc. El teatre de l'estiu ha baixat el teló, però a les rutines no s'han sumat encara les atmosferes ni els colors tardorals. Les tardes s'escurcen però encara són llargues i no sentim encara la nostàlgia de primaveres ni la llunyania de passades aigües de mar.

A la biblioteca mateix, mentre escric això, m'entra encara per la finestra una llum encegadora, que no ha passat encara pel sedàs de l'aire de tardor. Els bronzes i els ocres esperen el seu moment, la foscor resta a l'esguard, els mesos de la depressió -octubre, novembre, desembre- romanen intactes al calendari.

Marías (encore)

Vaig llegint articles i obituaris que s'escriuen aquests dies sobre Javier Marías. Resulta interessant conèixer les diferents visions que ofereixen crítics, escriptors, editors o persones properes a l'escriptor. De gairebé totes n'extrec algun aprenentatge o alguna il·luminació, per usar el terme que emprava Marías i sobre el qual he escrit també algun cop. Aquest terme fa referència al paper que té l'escriptura -i, en conseqüència, la lectura- de determinats autors i que ens permet saber allò que sabíem però que no sabíem que sabíem. O, dit d'una altra manera, d'il·luminar-nos, com quan s'encén un misto, en la foscor en què vivim, no per donar-nos llum sinó per ser plenament conscients de les dimensions de la foscor que ens envolta. Aquesta idea faulkneriana de la il·luminació és una de les coses que més m'ha interessat sempre de l'autor madrileny i és el que destaca precisament Juan Gabriel Vásquez a El País. Escriu que En ellas (es refereix a les novel·les de Marías) he conocido rincones de nuestra experiencia humana que nadie más me ha contado nunca, que nadie ha sabido iluminar para hacerlos comprensibles como lo ha hecho él. És exactament així.

***

Altres valoracions de l'escriptor coincideixen en assenyalar que, amb Negra espalda del tiempo, Marías fou un dels pioners de l'autoficció, un dels gèneres -o corrents- literaris que sempre m'han resultat més atractius. Recordo el plaer i la fascinació que vaig experimentar llegint aquesta història, que em va resultar en el seu moment estranya, precisament per com es difuminaven els límits entre la realitat de l'escriptor i la ficció dels personatges de Todas las almas. L'autoficció, que no sé perquè ara comença a arraconar-se una mica, em resulta especialment propera, potser perquè la nostra vida és, en sí, una veritable autoficció, un món on es barreja la realitat objectiva amb la ficció que ens generem nosaltres mateixos a partir de les il·lusions que ens fem i que ens omplen la vida. ¿Què faríem sense aquest món fictici -o autofictici- que ens creem a partir d'allò que realment és i allò que voldríem que fos? No crec que sigui l'únic que es projecta un futur -normalment el futur més proper, els dies que vindran de seguida- a partir de la realitat i d'allò que voldríem que passés i que, en realitat, arribem a creure que passarà. I quan aquesta il·lusió en la creació del nostre propi futur, del món més immediat que desitgem, desapareix, el món se'ns obscureix, convertint-se en la dictadura d'una realitat que acaba sent inamovible i impermeable als nostres desitjos. Sense la nostra autoficció, el món és trist i buit.

***

Ser realista o ser un il·lús: aquest és, efectivament, un dels grans dilemes a l'hora d'afrontar la quotidianitat i, en general, la vida.

***

La novel·la, reitero, em resulta insulsa si no és capaç de traspassar el límit de la ficció i fer-me creure que és una realitat.

***

El millor escriptor de la seva generació. El millor novel·lista espanyol contemporani. Un dels millors escriptors actuals. Mereixedor del Premi Nobel. Aquestes són algunes de les valoracions i qualificatius que llegeixo als diaris i sento a les ràdios aquests dies referits a Marías. I la veritat és que mai m'han quadrat aquestes classificacions i qualificacions quasi esportives. La valoració d'un autor, d'un artista, sempre acaba resultant una qüestió molt personal i molt pròpia de les afinitats de cadascú. El que sí que crec plenament és que els responsables del Premi Nobel han badat amb Marías. I això em fa ràbia perquè han premiat autors (o ni tan sols autors) molt menors, a partir dels seus criteris basats en equilibris, quotes, politiquetes i en la voluntat de quedar bé. I crec, modestament, que, al final, les seves decisions, fonamentades en aquests condicionants, acostumen a resultar desafortunades i, en conseqüència, molestes.

***

Hi ha elements del nostre món -i els bons escriptors vius en són un- que donem per fet que sempre seran allí i que ens acompanyaran sempre. D'aquests escriptors, egoistament, ens anem alimentant periòdicament gairebé sense valorar que el que és estrany és precisament que hi siguin, que existeixin. L'excepcionalitat és la seva presència, el seu talent. I quan desapareixen generen una certa orfandat. És el que explica molt bé l'esmentat Vàsquez: Lo que se pierde cuando muere un novelista de su tamaño es una manera de ver el mundo y de pensar en él: es como si se cerrara una puerta y alguien se llevara la llave, y nos deja extrañamente encerrados en una realidad más pobre o más estrecha.

***

Un altre Sant Jordi, més proper en el temps, vam anar l'À. i jo a l'estand de la Central a que ens signés un llibre infantil. Hi vaig pensar sobtadament ahir, li vaig dir a l'À, i vam recuperar el llibre. Ell no en va fer gaire cas, només em va preguntar, amb un cert interès:

- Et fa pena que s'hagi mort?

- Sí, À, me'n fa. Vaig respondre.

I la dedicatòria diu: Para Álex Figueras, confiando en que alguien le pida: "Ven a buscarme" algún día. Javier Marías.

"Ven a buscarme" és precisament el títol del conte

Marías

Sobretaula de dinar familiar de diumenge, M'aixeco un moment a mirar el mòbil i veig com arriben dos missatges, gairebé instantanis, de l'À. i de l'R. Ha mort Javier Marías, diuen. La meva perplexitat és absoluta, gairebé no m'ho puc creure. No sabia ni que estigués malalt; la desconnexió estival -i el voluntari desinterès per l'actualitat- tenen aquestes coses. Entro en un estat gairebé d'estupor: la notícia em resulta especialment colpidora. Miro digitals i xarxes, sense aprofundir gaire, portat per un estrany sentiment. Intento saber la causa de la mort, quan, en el fons, és el que menys m'importa. Milena Busquests l'encerta especialment a instagram qualificant aquesta mort de catàstrofe. Així és. Algun diari deia fa uns dies que el segle XX s'acabava definitivament amb la mort d'Elisabet II. Penso que l'enyorat segle també fineix amb la mort de Marías, algú a qui, escoltaré després a la ràdio, havien acusat de no haver-se volgut adaptar al segle XXI. I bé, una cosa és adaptar-se -una necessitat- i una altra acomodar-se, sentir-se bé i còmode en determinades situacions i entorns. Poso el canal de notícies de 24 hores de la televisió espanyola i la informació que donen és tristament pobra. Això sí, no deixen de reproduir els tuits de condol del president del Govern i del cap de l'oposició, escrits pels community managers de guàrdia dominical. Per la meva part, passo de la increduilitat a un sentiment d'un cert egoisme en pensar que ja no podré llegir cap nova novel·la de l'autor madrileny. Em consola pensar que potser n'hi ha alguna d'inèdita a mig camí. Regiro la prestatgeria buscant algun llibre dedicat, que sé que tinc. Es remunten a un Sant Jordi de fa trenta anys: Vidas escritas i Mañana en la batalla piensa en mí. Me'ls va signar a la Laie, quan encara no s'havia professionalitzat tant això de les signatures. Vaig poder parlar-hi una mica, jo era un jovenet encara poc llegit, enlluernat pel món de Todas las almas, i vaig demanar-li alguna recomanació de Nabokov que contingués els seus anys anglesos. Speak, memory, va dir-me, amb aquell parlar seu una mica distant i crec que vaig comprar en aquell mateix moment l'edició castellana d'Anagrama. La dedicatòria de Mañana... diu textualment: Para Alex, este libro de engaños, y que no los padezca, apenas. Saludos, Javier Marías. És una mostra de l'estil marià i, alhora, un bon desig -potser amb un punt d'utopia que el mateix autor matisa amb aquest apenas- per a algú que tot just comença a trascórrer per la vida adulta, de part d'una persones lúcida i ja més bregada. Tot i que, fent números, m'adono que llavors deuria tenir poc més de quaranta anys. Un jovenet em sembla ara, i  així fou considerat sempre, potser en contraposició al seu pare: el joven Marías, l'eternament joven Marías.

He citat sovint Javier Marías en aquest diari en marxa. He passat temporades en què l'he llegit molt i d'altres en què l'he llegit menys. De jove em fascinava més tot aquest món del regne de Redonda, poblat d'escriptors maleïts i territoris semimítics, del que ho fa ara. Però sempre he estat alerta a l'aparició de les seves noves novel·les i les he llegides totes (les dues últimes m'han semblat especialment sòlides). I tot i no seguir habitualment la seva faceta d'articulista, he mirat d'estar atent a la seva visió exacerbadament crítica del món actual i a les seves infinites polèmiques. Com he escrit alguna vegada, crec que molestava especialment el seu coneixement, el seu nivell intel·lectual, la seva educació, pròpia d'una altra època. Irritava al progressisme populista i al casticisme reaccionari, i crec que això li generava una certa satisfacció. Utilitzant un símil futbolístic -esport al qual era aficionat- Marías era el davanter talentós que sabia treure de les seves caselles als diferents perfils de defenses poc dotats.. I com tots els davanters, també errava. En alguna rivalitat, per exemple, que sempre m'ha costat d'entendre. Com em costa ara fer-me a la idea de que ja no hi és. Veneno y sombra y adiós.

Grècia (V)

Segueixo enganxat al futbol, que em genera bàsicament ràbia i desil·lusió. És indubtable que es tracta d'un gran esport: hi ha èpica, hi ha esforç, hi ha espectacle, hi ha magnífics jugadors i grans persones. Però, encara que sigui un tòpic, hi ha tot un entorn putrefacte i un negoci al voltant de les baixes passions.

Per això, aquests dies celebro amb el US Open la festa del tennis. No és el meu torneig favorit ni, lògicament, tot són flors i violes en aquest món, però submergir-m'hi una mica em dóna més alegries. Més enllà de la bellesa de l'esport, hi ha el coratge dels jugadors, el caràcter que demostren, la lluita, el sacrifici, l'exemple. És una veritable festa seguir un torneig d'aquest nivell d'exigència. I sí, tinc els meus jugadors preferits, però al final, qui acabi guanyant quasi ni m'importa.

***

Crec que he trobat un dels motius de la incomprensió generacional. I no és que tingui el valor del sant greal, però potser em consola una mica. Sovint, quan comparo actituds, comportaments, maneres de fer dels adolescents d'ara amb les que teníem nosaltres en aquells mateixos anys se'm genera un profund malestar. No puc comprendre els canvis que s'han produït en tan pocs anys. I aquí està la clau de la qüestió: crec que han passat pocs anys. Per contra, si em situo en l'època de la meva adolescència i penso en la visió que tenia de la joventut dels meu pares, recordo que veia aquells temps, no només en blanc i negre (perquè així eren llavors les fotografies i les pel·lícules) sinó gairebé com si es tractés de la prehistòria. Crec que aquí està un dels quid de la qüestió: el pare veu la seva joventut com quelcom recent i no pot concebre que tot hagi canviat tant, mentre el fill veu l'època de la joventut del pare com una era llunyana i perduda, davant la qual qualsevol canvi és absolutament natural, lògic i incontestable. Aquesta diferent percepció del pas del temps és, al meu parer, causa de xocs i incomprensions.

***

Llegeixo a El País de dissabte, amb uns quants dies de retard, un meravellós article de Jacinto Antón, El dorado fulgor de las oropéndolas, que em reconcilia si no amb el periodisme, sí amb l'articulisme. M'interessa pel que explica dels oriols -ocell que només he pogut veure algun cop fugaçment com una fletxa groga-, que me'ls fa sentir propers visitant el seu jardí de Viladrau per alimentar-se de figues (i això em fa pensar també en Manent, Guerau de Liost i el genius loci de Viladrau). M'interessa per les lectures que cita, especialment de la poetessa Annie Dillard, que cercaré. I m'interessa, enllaçant amb el text anterior, pel paper de l'adolescència i els adolescents en l'article: aquests personatges amb clarobscurs que poblen la piscina del poble, molestos i alhora entranyables, supervivents d'un estiu que agonitza, éssers que encaixen difícilment en la seva pròpia transició personal. Personatges que apareixen també en la cita final de l'article, precisament d'Annie Dillard, que explica com canviaven en poc temps: De repente estaban allí, diversos en sus variados esplendores, cada uno poderoso, misterioso, inmenso.

***

També hi ha adolescents i joves a Milos, fent allò que és propi d'ells: obrir-se al món, descobrir i, segurament, transgredir. Fent també allò que avui en dia el món sembla que els reclami: exhibir-se, fer-se fotografies. El que és curiós és que aquesta pulsió adolescent perduri en edats més avançades i gairebé ningú ens en puguem -o vulguem- escapar. Al capvespre de Plaka, mentre el sol s'amaga, i la gent es concentra, sorprenentment, per veure-ho, una parella capta la meva atenció (i no només la meva, imagino). Tenen una trentena d'anys; la noia, amb un vestit llampant, s'enfila a la teulada semicircular d'una petita esglesiola blanca. El noi, des de baix, o acostant-s'hi, li fa fotografies des de tots els angles i en totes les posicions possibles. Pujo a les runes de l'antic castell, recorro les cases més amagades d'aquest kastro -on em borda un gos tancat però que fa una certa por-, pujo a veure el paisatge del vessant nord de l'illa -Firopotamos des de la llunyania- i quan torno d'haver fet tot aquest recorregut, res ha canviat, segueix la sessió fotogràfica: el vestit, la teulada blanca, les postures, la submissió, el divisme...Per definir el nostre món, una imatge val més que mil paraules. Més encara si la imatge es reprodueix mil vegades.

***

Al costat de Mandrakia, petit enclau de pescadors, amb les antigues cases -syrtama- vestides amb portes de colors llampants, d'un pintoresquisme rampant, ens acostem a una petit platja de sorra i pedres, amb algun tamariu. Estem sols, nomes ens acompanya una parella jove que pren el sol sobre una roca. El sol de tarda comença a baixar, ens acostem a l'hora daurada; l'aigua del mar és d'un blau intens. Ens fiquem a l'aigua amb compte, per no trepitjar cap eriçó, A la distància un gran veler, color de fusta, bell, d'aire antic. Sols al mar, l'N. i jo nedem, en aquest indret id'il·lic. Segurament ens acompanyen éssers mitològics, que sóc incapaç de veure. Només em fixo en el sol que baixa, en les ondulacions de l'aigua, en les roques del fons del mar. Hi ha una de les casetes blanques de pescadors, aïllada i tancada, entre les roques. L'N. es capbussa, jo em quedo a la superfície fent el mort. La sensació d'aïllament i d'oblit és un gran plaer, del qual gaudim ben poc. Després recollim pedres de colors, ens deixem assecar pel sol ja tènue, pensem què farem a la nit.

***

Conduir el cotxe de lloguer, petit i blanc com gairebé tots, amb les finestres obertes per aquestes carreteres de Milos és també un gran plaer. Les distàncies són curtes -Pollonia, 7 quilòmetres; Plaka, 4 kilòmetres-, la conducció és pausada però alhora una mica boja, el ferm fa trontollar les rodes, els moviments dels altres cotxes són imprevisibles. Però conduir per aquí despreocupadament, com si res pogués passar, forma part també de la vacança. En un determinat moment, entrant en un poble, quan redueixo a segona, em quedo amb el pom del canvi de marxes a la mà, mentre salta una molla. Com puc, m'aturo al marge de la carretera i el torno a muntar. I així anem seguint.

***

Una feliç coincidència és que el mateix dia que llegeixo l'article de Jacinto Antón que cita Annie Dillard em trobi, llegint més tard En tierra de Dionisio de María Belmonte una referència a la mateixa autora. Belmonte explica que Dillard insta a fixar-nos en els detalls de la natura per trobar-nos rodejats dels seus poders: el misteri, la bellesa, la mort i la violència. I, efectivament, potser la violència és inevitable i inherent al món natural, del qual, ho vulguem o no, formem part.

***

Més violència. Per a Grècia només tenim una frase: No oblidis Esmirna. Aquesta és la repugnant amenaça d'Erdogan, el constructor, amb l'expresident Zapatero, de l'Aliança de les civilitzacions. Però, amb els anys han caigut les màscares i l'aliança i la civilització han saltat pels aires. És com si algú amenacés els jueus recordant Auschwitz o els japonesos recordant Hiroshima. Del tot fastigós.

Quan ataca un sàtrapa, el sàtrapa veí s'envalentona. I mentrestant, les noves formes polítiques d'Occident s'han carregat qualsevol possibilitat de lideratge.

***

Per Grècia, el romanticisme de ser un Byron.

***

¿De què em serveix que un novel·lista m'expliqui mil històries, o mil nusos d'una mateixa història, si no és caapaç d'embolcallar-les en una atmosfera que em permeti creure que pertanyen a un món real?

***

Mor Elisabet II, una persona aparentment recta i virtuosa. Segurament mereix lloances, però em sobta tanta fascinació per una reina en entorns explícitament republicans.

Grècia (IV)

Endut encara per la febre grega llegeixo l'arxiconeguda -i crec que pot llegida- novel·la de Karantzakis Zorba el griego, acompanyada de De senectude politica, de Pedro Olalla i En tierra de Dionisio de María Belmonte. Potser és un excés d'efervescència.

***

El llibre d'Olalla em resulta interessant, des de la perspectiva de la reivindicació de la maduresa i les capacitats que porta inherents. Potser també em resulta alliçonador, en el sentit d'intentar corregir defectes, que, com diu l'autor, tendim a identificar amb l'edat (i a considerar inevitables) quan, en realitat, són més propis del caràcter personal de cada individu

En canvi, em costa més combregar amb la segona part del llibre, més centrada en qüestions polítiques. Potser no tant en el diagnòstic, la visió pessimista del camí emprès per les democràcies i la seva submissió als oligpolis, com en el tractament, és a dir, en les mesures proposades per l'autor com a solució als problemes.

***

Tanmateix, m'ha agradat començar el llibre llegint que Safo ja va escriure sobre la inexorabilitat del pas del temps -¡qué puedo hacer si no les es dado a los mortales el sustraerse a la vejez!- en uns fragments de papir reutilizats precisament per amortallar una mòmia egípcia.

***

Safo, la Grècia clàssica i, en general, qualsevol forma de cultura queda molt lluny del que percebo per carrers i camins d'aquestes illes. Si bé l'esperit del lloc té una força enorme (això ho explica molt bé María Belmonte, hi tornarem més endavant), la colonització que s'hi fa, l'acaba, si no prostituint, sí degradant o ocultant. No és tant la massificació en sí, com la manera en què s'expressa aquesta massificació: el gregarisme, la infantilització -en el mal sentit de la paraula-, la superficialitat extrema. Quan no hi havia prou telèfons ni càmeres enfocant cada racó, immortalitzant cada instant, sentim de cop, uns brunzits, que, com si es tractés d'un insecte enorme, ens sorprenen. Són drons que utilitzen els turistes per tenir millors perspectives en les seves fotos i vídeos per penjar a les xarxes socials. Drons que ens sobrevolen, grans germans que tot ho veuen, aus sinistres que trenquen el, ja de per sí precari, silenci. Ens recorden que la tecnologia tot ho pot i que no ens escaparem de la seva ombra allargada.

***

Klima, quan es fa fosc. L'aigua que arriba a les portes dels syrtama -les antigues cases de pescadors- acaronant-les. Els colors de les portes i les bigues amortits per la llum del sol que ja s'apaga. L'heure bleue dels francesos. Ens mullem les sabates seguint la crida d'aquestes cases. No puc impedir mirar qui les habita: turistes majoritàriament. En una d'elles hi viu encara un pescador -o això vull pensar-: cuina humil, hule a la taula, cromos a les parets. Bigoti i samarreta. Just al costat, el carrer que s'allunya del mar i porta a la petita ermita. D'una finestra del carreró en surt olor a menjar, poc agradable. Nosaltres sopem en una taula del restaurant, a tocar de l'aigua. Un petit llum ens acompanya enmig de la foscor. El mar és com una bassa. La supefície de l'aigua sembla un tel oliaci, de colors violats. Aviat ens hem d'abrigar amb jerseis i mocadors de coll. L'aire salí del mar ens refresca. Uns gats ens corren per les cames mirant d'endur-se algun mos. És la nostra primera nit a l'illa i ens acompanya encara una sensació de provisionalitat, ens falta l'encaix. Per tornar al cotxe encenem el lot del mòbil. La carrretera fa pujada. Demà ens despertarem en un món que serà nou.

Grècia (III)

I si, paradoxalment, resultés que l'educació dels habitants d'un país fos inversament proporcional al seu nivell de riquesa? (Em refereixo a saber comportar-se, no al nivell d'instrucció).

***

Penso això a la platja de Sa Riera en constatar l'estupidesa de determinats individus no caracteritzats, aparentment ni precisament, per la manca de recursos ni la dificultat d'accedir a l'educació, l'alfabetització o a la cultura.

***

En una altra platja, en aquest cas a Milos, constato però un fet que invalida aquesta hipòtesi i em pregunto quin és realment l'origen de l'educació i el respecte als altres, dos elements estrictament lligats. Imagino que l'aprenentatge i l'exemple transmès de generació en generació acaben resultant el factor determinant. També ho són els valors que, socialment, es projecten com a objectiu a assolir, entre els quals, actualment, l'educació i el respecte cotitzen a la baixa.

***

Fernando Schwartz, en una entrevista que vaig sentir fa poc, apuntava com un dels seus grans defectes l'excés d'educació, entesa com la impossibilitat, en determinats moments, d'adoptar postures més fermes, rebatre arguments amb vehemència o oposar-se a certes situacions pel fet de no incomodar l'interlocutor o crear situacions tenses. Modestament, a vegades m'he sentit també en aquesta tessitura i coincideixo en què això és una petita tara. Lo cortés no quita lo valiente, diuen, i així hauria de ser.

***

Respecte a l'educació, l'amabilitat o l'afabilitat, molts comportaments i bones maneres han passat avall amb aquesta postmodernitat que actua irremeiablement com una tempesta. Penso en maneres d'actuar de l'època dels nostres pares, que han estat esborrades sense pietat.

***

Penso tot això en aquest vaixell que ve de Kimolos i, d'alguna manera, també d'un altre món, el d'aquesta illa amable i, en certa manera, oblidada. Un oblit que segurament és favorable per a la vida que allí es porta, i que, tòpicament, imagino més pausada.

Quan baixava de Chorio cap al port em va sobtar el verd d'uns pins, més clar i alhora més viu que el dels pins d'aquí. Vaig arrencar-ne algunes agulles per aspirar l'olor sintètic, químic, de la resina. La pressa per agafar aquest vaixell ens impedí perdre`ns per caminets que duien a ermites blanques penjades sobre les roques ni perdre la vista en l'horitzó de Sifnos, un objectiu proper.

Que no tornarem? N., no hi posis la mà al foc.

***

La meitat de l'illa de Milos és verge, inhabitada. Les companyies de lloguer de cotxes prohibeixen circular per les seves carreteres pedregoses. L'escurçó autòcton hi viu protegit. La muntanya del profeta Elies regna amb els seu quasi vuit-cents metres d'alçada. Els monjos viuen aïllats en els seus monestirs. Les companyies d'excursions amb vaixell fan l'agost portant turistes per platges perdudes on no es pot arribar de cap altre manera. Aquesta part de l'illa és, doncs, com la poma prohibida que fa difícil acontentar-se amb el paradís que representa, i que és, la meitat permesa. Diuen que un dels braços perduts de l'estàtua d'Afrodita trobada aquí -la famosa Venus de Milos ara captiva al Museu del Louvre- sostenia precisament una poma. I aquesta poma, aquestes mans i aquests braços no s'han trobat mai.

***

Precisament aquests dies s'ha encès, novament, el debat sobre la devolució dels marbres del Partenó que lord Elgin va portar a Londres. Prestigiosos hel·lenistes -els meus admirats Olalla i Belmonte, per exemple- es mostren favorables al retorn. Em ve el record la campanya iniciada, quan jo era nen, per l'actriu Melina Mercouri en assumir el ministeri de Cultura en el Govern Papandreu. Em semblava, ja llavors, una figura excessivament teatral. I sobre aquesta qüestió en concret, em costa tenir una idea clara. On acaba la col·lecció i comença l'espoli? Qui pot tenir dret i propietat sobre els béns culturals? Com es reconeix l'innegable paper que han tingut els museus, no només en la difusió sinó en la protecció i preservació d'obres d'art, sobretot en èpoques passades (o no tan passades, vegi's Afganistan o Síria)? No és un debat simple ni hauria de simplificar-se.