***
Ni a Grècia m'he salvat d'aquesta companyia desagradable, expressada en diferents símptomes, incloent fins i tot la conjuntivitis. A Milos he dormit, en general, malament, no tant per la calor com per un cert malestar. Només l'últim dia he tingut ganes, de bon matí, de sortir a passejar i fer unes fotografies amb el sol baix: les parets de pedres pintades de blanc, el mar immòbil acaronant la costa escarpada, els matolls desfent-se de l'embolcall negre de la nit... De tant en tant, un cotxe ressegueix la carretera que passa prop de la casa i percebo com cada conductor em mira de reüll, amb estranyesa. Andreas, l'home de la casa, cultiva un hort amb tomàquets, síndries i algun cep, que treu uns raïms negres i espessos, que fan goig de veure. S'hi passeja algun gall pavero, que, a aquesta hora del matí, encara no ha encès encara el color del seu plomatge. Segur que tenir cura de l'hort i dels animals entreté l'Andreas i el fa sentir unit a la terra i als seus ancestres, però ni amb una tona de tomàquets guanyaria el que guanya amb una setmana de lloguer de les tres casetes. Així és el món i l'economia d'aquestes illes.
***
Una de les nits, sentim, amb la finestra oberta, com va acostant-se la tempesta, que al final descarrega amb força sobre el teulat pla de la nostra caseta i sobre les meves vambes, que he deixat involuntàriament a fora. Aquesta pluja, aquí, és estranya i extemporània. De matí, al petit port d'Adamas, els bassals poblen els carrers, on es percep un major dinamisme. Els turistes, habillats amb jerseis, suquen, involuntàriament, les seves sandàlies a l'aigua. La farmacèutica del poble, competent, em dispensa unes gotes de tobramicina per als meus ulls lleganyosos. Tot i les dificultats, miro de preservar seques les espardenyes d'espart fins que surti el sol i assequi les meves vambes inundades. Cap a migdia apareix tímidament mentre fem cap a les platges rocalloses de Papafragas i Kapros. La bellesa d'aquesta costa agrest sembla no tenir límit. És una bellesa, però, inabastable. Ni submergint-nos en les seves aigües ni fotografiant-la fins la sacietat ens podrem endur res més que un record. En aquests moments, mirem de viure l'instant amb la màxima intensitat per fer valuosos els futurs records, que serà el que ens quedarà. Immortalitzar els moments amb imatges congelades a la pantalla del mòbil és en va. Escenificar la nostra felicitat compartint-la a les xarxes socials és ridícul. Però ho fem. Reiteradament. Som fills d'una època i no sabem escapar-nos-en. Potser seria més nociu intentar fugir-ne, amb artificis, que no deixar-se atrapar per aquesta teranyina insensata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada