Revisar

Quan escric algun article, l'última fase de l'escriptura, la que em resulta més feixuga i menys m'agrada, consisteix en la revisió de totes les dades, informacions, cites... per evitar qualsevol eventual error o inexactitud. És una feina pesada i avorrida (cal revisar llibres, documents, fonts que no recordem i hem de trobar), però que sempre he considerat essencial, potser per una certa deformació professional. En els escrits que faig per raó de feina, el procés és pràcticament idèntic i aquesta fase de revisió i comprovació, imprescindible. Faig un incís: constato que, darrerament, a la premsa i en altres àmbits aquest rigor va perdent importància, però, sense voler donar-me'n de més, per a mi serà sempre fonamental. Avorrit i pesat com enfilar les rampes del Tourmalet, però fonamental sempre. I faig una altre incís: això no vol dir que, al final, es puguin escapar errades o incorreccions, però en qualsevol cas, cal posar-los-ho difícil.

Doncs bé, tenint en compte això, em crida molt l'atenció el que llegeixo en el capítol del llibre No me'n recordo de res de Nora Ephron dedicat als seus inicis en la carrera del periodisme. Explica Ephron que en aquella època -anys 60- a les redaccions dels diaris i revistes, les dones tenien assignades, per definició, les tasques menys qualificades: repartir correu, fer reculls de premsa... Una d'aquestes feines, potser la més elevada, era el que anomenaven investigadora, que consistia realment en verificar dades. Ephron explica així en què consistia la feina:

Aleshores, els divendres a la tarda (els redactors), escrivien els reportatges i ens els donaven a nosaltres, les investigadores, perquè els verifiquéssim. Comprovàvem el reportatge rementent-nos a qualsevol material que existís sobre els fets; de tant en tant fèiem alguna trucada o algun petit informe. En aquella època els redactors de la revistes d'actualitat eren famosos per fer servir  l'expressió "pdt", que volia dir "pendent"; sempre escrivien frases com ara: "El llum d'aranya de la sala de la Cambra de Representants té pdt bombetes", i era feina nostra, de les investigadores, esbrinar quantes bombetes hi havia. Aquests detallets sucosos no eren tan fets com foteses, però eren la manera com tenien les revistes d'actualitat de diferenciar-se dels diaris; aquest estil va tenir un punt culminant en l'obra de Theodore H. White, un exredactor de la Time; la seva sèrie de llibres sobre els presidents dels Estats Units, The making of a president, era plena de dades com la sopa preferida del president Kennedy (de tomàquet amb un rajolinet de nata àcida) (per culpa d'això, em vaig passar anys menjant-ne).

A la Newsweek, un cop havies verificat les dades i estaves convençuda de que eren correctes, subratllaves la frase. Acabaves de verificar la peça quan totes les paraules estaven subratllades.

Quins cabrons, els redactors!, penso, lliurant-se d'aquesta feina. I me'ls imagino prenent uns whiskies en algun antre de Manhattan mentre les noies revisen les seves creacions. I com d'impresicindibles són determinats canvis.

(PS: Em costa entendre aquesta fascinació generalitzada per Kennedy, potser explicable pel seu assassinat).